Pròleg: Em quedo a Barcelona, Crònica d’una ocupació

Pròleg

Era una tarda de mitjan gener quan vaig entrar al despatx del director del News Chronicle a Londres, amb una barreja d’impaciència i d’il·lusió. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella i no la volia desaprofitar —al News ja hi havia fet algunes col·laboracions puntuals, però ara era diferent.

Em va rebre assegut rere una taula plena de papers, que em va semblar la quinta essència del desordre. Estava parlant per telèfon i amb un gest enèrgic em va fer seure davant seu. En penjar, em va mirar fixament i va esbossar un somriure irònic, de gat vell que mira als qui comencen amb condescendència gairebé insultant.

—I doncs, noi, te’n vols anar a Espanya, a Barcelona, a cobrir els últims dies de la Catalunya republicana? Ja saps que te la jugues?  He fet plegar en Forrest perquè, amb el seu historial de cròniques abrandades a favor dels republicans i la seva militància comunista, si els franquistes l’enxampen no ho explica, mai millor dit —es va riure la gràcia, va encendre un cigarret sense convidar-me i va continuar—. M'han dit que tu també ho ets, de comunista? —la pregunta va sonar amenaçadora.

—Bé, en realitat jo sóc trotskista —vaig dir.

—Ah sí? Doncs així no has de patir, perquè els trotskistes del POUM eren aliats de Franco, no? Ha, ha... perdona, faig broma. —Em va mirar com si s’hagués adonat que s’havia excedit en recordar-me la falsedat que va significar la fi del POUM—. De fet, això ho deien els republicans i quan entrin els rebels ho tindràs magre, si encara ets allà.

—Miri, potser no ho sembla, però ja tinc vint-i-sis anys, he voltat una mica i em sé cuidar, no pateixi. A més, la meva mare és mexicana i això em dóna un cert avantatge amb l’idioma. Si vostè confia en mi, penso escriure cròniques que estiguin a l’alçada de les d’en Forrest —vaig reblar amb fermesa.

—Sí, molt bé, però ja saps que un periodista mort no n’escriu cap, de crònica —va dir mentre semblava que rumiava la continuació de la frase—. Però va, endavant. En tens ganes i sembla que tinguis empenta, però no oblidis una cosa —va dir mentre se li accentuava la seva cara d’au rapinyaire—, si quan entrin les tropes rebels a Barcelona vols continuar, a partir de d’aleshores serà el teu negoci, i no el nostre, tot el que escriguis. Un corresponsal trotskista no l’interessarà gens al diari, perquè per als franquistes tu ets igual de comunista que en Forrest. El News no vol màrtirs, oi que m’entens?

Vaig estar a punt de respondre-li: “No conec qui va ser la llumenera que el va proposar com a director del diari, però de ben segur que el seu cervell, igual que el de vostè, no és més gran que el d’un pinyol d’oliva, oi que m’entén?”, però no ho vaig fer. Volia la feina com fos.
—Sí, sí, que l’entenc —vaig deixar anar de mala gana.

Va agafar el telèfon i va donar instruccions perquè em facilitessin un carnet, algunes adreces i alguns diners com a avançament. No li va fer gens de gràcia que el comptable del diari li digués que ja me n’havia donat uns quants, per ordre seva. Abans d’anar a veure el director,  al bon home —que ja el coneixia— li vaig fer creure que ja havia tancat el tracte amb el director. Volia anar a Espanya, amb diari o sense, i necessitava diners.

Vaig sortir de la redacció amb una sensació estranya. D’una banda, sabia que no moriria a Espanya, però, de l’altra, tenia el pressentiment que les coses se’m complicarien força, tal com va succeir. Però va valer la pena. De cròniques per al News en vaig escriure poques, ja que els rebels van entrar abans del que em pensava. No obstant això, vaig continuar pel meu compte i vaig redactar tot un seguit d’articles que, un cop de tornada a Londres, a principis de març, lliurava a l’editorial Harvill Secker. Van sortir publicats al cap d’un mes i mig en el llibre Cròniques de postguerra, la Barcelona ocupada, que ha causat un gran impacte.

Ara, amable lector, mentre estic acabant d’enllestir la versió espanyola per publicar-la a Mèxic, li explicaré com va anar tot plegat.