28 de gener De com fer tornar boig un porter

La llum ja havia tornat. A la Margarida se la veia incòmode. En Met se’n van adonar. Em va cridar a part i em va dir que li donés una estoneta de temps i que després la noia podria marxar tranquil·lament. Va dir alguna cosa a l’orella del seu ajudant. L’individu va sortir del pis com un llamp, després ell es va asseure en una butaca. La mallerenga s’havia posat dalt d’un braç de la làmpada, segurament per no ser a l’abast de’n Cruma.

— Escolteu joves— va dir en Met —, ara us aniré relatant tot el que passarà aquí fora d’aquí poc. No us esvereu per res del que escolteu ni m’interrompeu. Tot serà fet pel vostre bé.

La Margarida em va mirar amb cara de no entendre res.

Després d’uns instants de silenci en Met, amb els ulls mig aclucats, va començar a parlar.

“En aquest moments el nostre home (es referia a en Januskoff) s’està presentant al porter. El saluda fent una reverència teatral, com la que ha fet suara però amb una petita diferència, s’ha quedat doblat endavant sense moure’s. El porter se’l queda mirant sense saber què fer. Ara s’hi acosta i l’agafa per ajudar-lo a incorporar-se. L’home posa una cara d’espant de mil dimonis. Resulta que en Janus -li dic així entre nosaltres-, s’ha canviat mitja cara, ara la té tota de dona, li ha crescut el cabell i llueix una cabellera rossa d’escàndol. I no sols això si no que el seu cos s’ha omplert de corbes per tot arreu, dintre un vestit llarg amb un escot important. Ara posa una cama, llarguíssima, damunt un esglaó i el vestit li ressola cap avall, deixant al descobert una pell que sembla del millor vellut, de fina que és. El porter s’està tornant vermell con un tomàquet i recula uns passos. En Janus, el crida amb un gest provocatiu. L’home no es mou, sembla malfiar-se’n....i fa bé, ha,ha. Ara en Janus entra a l’ascensor i es comença a despullar fins quedar completament nu. L’home no ho ha vist, ja que en Janus ho ha fet amb la porta tancada. Ara treu el vestit per la porta, el deixa a terra i diu amb veu melosa.....Au vinga, a què esperes?

El porter no sap què fer. Els seus ulls de rata o conill, tant se val, ballen com dues baldufes anant amunt i avall, a dreta i esquerra, com si volguessin trobar alguna cosa on aferrar-se, per confirmar-li que ho està somiant, que tot plegat no és rés més que producte de la seva imaginació, que potser el got de vi que s’ha pres a mitja tarda se li ha posat malament, o que el paquet de tabac està passat i li fa veure visions. Però només veuen el que veu cada dia del matí al vespre: l’escala; les parets; el sostre; l’ascensor que no funciona. Però aquest cop sap que dintre hi ha una dona de bandera que l’espera. Torna a mirar un altre cop a dreta i esquerra, a l’escala, a fora al carrer, on gairebé no passa ni una ànima. No ha estat amb una dona des de fa força temps, va quedar vidu ja fa anys i no freqüenta dones de la vida. Està força excitat. Ni ell mateix se’n sap avenir, ja ho havia deixat córrer, això del sexe.

L’home fa el senyal de la creu i es dirigeix cap l’ascensor. Obre la porta poc a poc. S’ha fet un silenci espès. Un braç pelut com el d’un os l’agafa i el fa entrar d’una revolada. A dintre ja no hi ha la dona d'upa, sinó un mico amb cara de persona, banyes i ales de rat penat que li ensenya uns ullals llargíssims, mentre li regalima saliva per tot arreu. El mico comença a cridar i a moure les ales com embogit. L’ascensor comença a pujar. A dintre, el porter està immòbil, afinat com un mort. No pot moure’s. El terror el paralitza totes les seves cèl·lules. L’ascensor continua pujant fins que arriba a l’últim pis. S’obre una porta del replà i en surt una velleta. Està contenta perquè, per fi, podrà agafar l’ascensor. Fa dies que no trepitja el carrer per no haver de pujar els sis pisos a peu. Obre la porta. A dintre hi ha el porter tot sol. El monstre s'ha fet fonedís. La dona, que hi veu poc i hi sent encara menys, el saluda com si res. L’home li comença a explicar el que li ha passat. La dona va dient que sí tota l’estona amb el cap, sense perdre mai el somriure. Quan arriben al vestíbul, la vella surt i li diu que si veu al porter que li digui que ha de parlar amb ell perquè no té aigua corrent, a veure si pot mirar els dipòsits.

El porter amb cara de desesperat se’n va corrent cap a dintre la porteria. Agafa el telèfon i truca la policia. Diu que han de venir corrents i de pressa perquè li ha passat una cosa molt estranya. Li pregunten quina cosa és. No sap què respondre. Es fa un embolic monumental amb la dona, el mico, l’ascensor, la vella....Penja. Està a punt de plorar. Es pren una mica d’aigua del Carme per refer-se. S’està refent. Se’n torna a servir un got. Encén una cigarreta i torna a omplir-se el got.

Per la porta entren dos policies uniformats. Són de la mateixa estatura. Els dos porten el mateix bigotet ridícul plantat sobre unes cares rodones, com de lluna plena. Semblen germans, gairebé bessons. Es dirigeixen cap a la porteria on hi ha el porter assegut. L’ampolla d’aigua del Carme està buida completament. El fum de tabac fa l’atmosfera irrespirable. Els dos uniformats piquen els vidres de la porta. L’home se n’emporta un ensurt. És vol aixecar però el cap li roda. Se’ls mira i veu quatre policies iguals. Aconsegueix aixecar-se com pot. No sa per on començar. Opta per explicar lo de la dona rossa primer. Un dels agents inspecciona l’estança. Gira de cap per vall l’ampolla d’aigua del Carme per comprovar que no en queda ni una gota. Fa una rialla. L’altre fa veure que pren nota del que li diu el porter. Se li escapa el riure pel dessota el nas. De sobte a fora s’escolta un soroll fortíssim. Surten tots tres cap al vestíbul. En una paret lateral es veu la imatge d’una gran orquestra formada per més de 150 músics i dirigida per un home de cabells llargs i blancs i amb una gran barba. Un tenor vestit de Mephisto, que porta una barbeta retallada i és força calb, està interpretant una ària de l’òpera Faust. ÉsLa ronda del vedell d’or. La imatge sembla una projecció de cinema, però en tres dimensions. Un dels policies, després de dubtar una mica entra cap a dins de la imatge. Està passejant entre els músics i es dirigeix cap al director. Li demana la documentació. El director sense deixar de dirigir amb una mà, amb l’altra es treu un document del regne de Prússia.

El policia llegeix el nom: Karl Marx. L’agent li diu que d’acord, que pot continuar, però que a partir de les deu s’ha de fer silenci. Torna enrere. Ara l’hi explica al seu company. Aquest reacciona de forma violenta. Li està recriminant que no hagi detingut al director. Es treu les manilles i es dirigeix cap a ell quan de sobta tota l’orquestra s’esvaeix com per obra del diable. El policia es queda amb un pam de nas, desconcertat. S’escolta un soroll i l’ascensor es posa en marxa i comença a pujar. Arriba a dalt i es para. S’obren les portes i torna a baixar. Arriba a baix i les portes es tornen a obrir i de dintre la caixa en surt en Janus amb cos de dona i vestit de “vedette” de revista. Porta moltes plomes i poca roba. Comença a moure’s com  si es busqués alguna cosa per tot el cos, una puça per exemple, amb unes contorsions plenes de sensualitat. A cada moviment va quedant més despullada, ja que va fent fora la poques peces de tela que porta.

Els tres homes estan bocabadats, garratibats i esparverats.  Es miren entre ells, però molt ràpid, cap es vol perdre massa temps el cos espectacular de la dona. De sobte, el policia que sembla més seriós reacciona i amb una veu marcial ordena que ja n’hi ha prou de mirar. Es torna a treure les manilles amb la intenció clara de detenir la “vedette”. En Janus diu “no es preocupi que si no vol no em veurà més”.

Ara entra en escena un nou personatge: un corb que vola per damunt dels caps dels presents. Tots se’ls miren entre estranyats i atemorits. No sembla dur massa bones intencions. Efectivament. Es llança en picat contra la cara de l’agent més seriós i amb una picotejada ultra ràpida li lleva l’ull dret de la conca. El porta travessat pel bec i el va a deixar dintre el got que feia poc el porter es bevia l’aigua del Carme. L’agent està gemegant de valent. La sang li brolla a dojo per la conca buida. El corb torna i li treu l’altre ull i el torna a deixar en el got. L’home està entrant en un estat de xoc, xiscla com un posés. El seu company es treu la pistola i comença a disparar contra l’ocell, que es fa fonedís. Ara se’n va cap a la porteria i despenja el telèfon. Per la conversa sembla que estigui parlant amb un superior. Està molt nerviós i no s’explica gens bé. Li dóna l’adreça de l’edifici. Penja. Els ulls el miren des de dintre el got. Mentrestant en Janos es fica dintre l’ascensor i el fa pujar. El porter s’ha convertit en un convidat de pedra. No es mou, gairebé ni respira.

De lluny s’escolta una sirena que es va apropant. Els fars d’un cotxe militar il·luminen l’entrada. Baixen soldats armats amb fusells i un capità els dóna ordres d’ocupar tot l’edifici. Alguns comencen a pujar escales amunt, mentre el policia s’emporta al desgraciat company que ja no veurà mai més la llum del sol. El capità interroga el porter, que en prou feines pot parlar. De dalt de l’edifici arriba una cridòria que posa nerviós al militar. S’escolta l’ascensor que baixa un altre cop. Arriba a baix i no en surt ningú. Els de dintre no poden obrir la porta. S’escolta un tret que surt de la caixa de l’ascensor. Els soldats que hi ha fora apunten directament l’artefacte. La caixa de l’ascensor s’il·lumina de cop amb una llum extraordinàriament intensa. A través dels vidres fumats de les portes s’endevinen unes figures imprecises. El capità no ho dubta i ordena disparar. La tropa, mot nerviosa, crivella la caixa de fusta, que queda com un colador. Per dessota la porta, encara tancada, comença a brollar sang que s’estén pel marbre blanc del terra. S’ha fet un silenci embafador. Tots els soldats estan mirant al seu cap, com esperant una nova ordre. Arriba. Ordena a un caporal que obri la porta. En fer-ho, el xicot queda colgat de cossos sense vida, que havien quedat drets atrapats en aquell taüt circumstancial. Són els quatre companys seus que havien pujat a dalt.

Al capità li agafa un atac d’ira. Comença a maleir a tort i a dret. Es treu la pistola i comença a disparar al sostre. La làmpada es despenja i cau a terra amb una gran trencadissa de vidres. Li queden tres homes. En fa pujar a dos a l’ascensor, i ell i el caporal pugen per les escales. Quan arriben a dalt de tot, no hi troben ningú. Truquen a les portes del replà i ningú no contesta. Es preparen per rebentar els panys. Quan estan a punt de disparar s’escolta un soroll i una porta del replà queda entreoberta. Entren al pis amb molt cautela. Està tot fosc. Al final del corredor hi veuen una figura d’una dona gran amb viso, que es mou amb unes contorsions espasmòdiques exagerades i que crida coses que no es poden reproduir. El capità no s’ho pensa. Es treu la pistola, la carrega, apunta i quan va a disparar ja no la veu. S’ha fet un silenci inquietant. Els quatre homes comencen a avançar pel passadís lentament. De cop apareix una munió de rats penats que volen fent cercles pel damunt dels caps de la patrulla, amb una cridòria eixordadora. Els homes disparen a tort i a dret sense tocar-ne mai cap. Sembla com si les bales els travessessin sense fer-los res. Els rats penats se’n va tots junts per la porta, que en  sortir l’últim es tanca sola de cop. La dona del viso torna a aparèixer i es dirigeix cap al grup proferint insults i improperis de gran calibre. La seva actitud és del tot amenaçant. Li disparen però han esgotat el carregadors. No surt ni una bala. El grup comença a recular. Semblen tenir molta por. Els soldats s’ajunten darrera el capità que intenta aparentar tranquil·litat. La dona els està acorralant cap a la porta. Ja no poden recular més. Li llancen els fusells a sobre però ella els esquiva tots, mentre riu d’una manera grotesca. El capità s’hi abraona i quan la vol escanyar només troba aire entre les mans. S’ha dissolt completament.

Surten del pis a una velocitat increïble cap al replà.Senten el porter que els crida pel forat de l’escala perquè baixin, els diu que la “vedette” ha tornat i que els espera. Amb certa precaució es fiquen tots quatre dintre l’ascensor. Pitgen el botó de la planta baixa. L’ascensor no baixa. Comença a moure’s però en direcció contraria, és a dir, cap a munt. Els homes criden plens de pànic, però el giny continua pujant i pujant. Ja ha travessat la teulada de l’edifici i continua la seva marxa ascendent a una velocitat considerable. Aviat es perdrà de vista, rumb als estels.

El porter es desespera. Veu que no baixa ningú. La “vedette” ha tocat el dos. L’home agafa el got amb els dos glòbuls oculars i se’n va a peu carrer avall.
 
 En Met, va obrir els ulls i ens  va mirar a veure quina cara fèiem. La veritat és que jo no em veia la meva però la de la Margarida sí. Estava ben espantada. En Met s’apressa a dir.

— No es preocupi més pel porter, el tancaran al manicomi i trigarà molt a sortir-ne’n. I quan surti l’últim lloc on tindrà ganes de tornar serà aquí.

— Digui’m que no és cert, tot el que ens ha explicat— va deixar anar la noia

— I que no han sentit els trets i els crits des d’aquí estant?

La veritat és que sí, que ho havíem escoltat tot.

Llavors va entrar en Januskoff , amb l’aparença normal -si és que la seva pinta es podia qualificar d’aquesta manera-, i es va asseure ben escarxofat en una butaca. En Met es va treure un havà i li va donar, tot dient: “Té noi, te l’has guanyat”.