30 de gener Ella un altre cop

Estava als vestidors del Tottenham Hotspur, el meu equip de tota la vida, equipat de jugador. Només frisava perquè ningú no s’adonés que jo no era un membre de la plantilla, sinó que era un infiltrat que no sabia com havia anat a parar allà. Evitava la mirada dels meus ídols que semblaven molt concentrats en la tàctica que explicava l’entrenador. El partit era el derby de la màxima contra l’Arsenal i la tensió era evident. Però a mi ningú no em deia ni ase ni bèstia, talment com si no hi fos. Les explicacions del “mister” s’allargaven d’una manera que a mi em semblava exagerada. Quan en algun moment em semblava que l’home s’anava a dirigir cap a mi, jo abaixava la mirada per evitar ser reconegut. Després al túnel de vestidors, a punt de saltar el camp, feia esforços per amagar la meva panxolina, que desvirtuava la silueta que se suposa que ha de tenir tot jugador de primer nivell. En saltar el camp les meves pors a ser reconegut s’accentuaven de mala manera, però ningú semblava adonar-se de res. El públic embogit bramava igual que sempre. Començava el partit i em costava molt arribar a les pilotes, com si portés plom a les botes, però sempre hi acabava arribant. Això sí, em cansava moltíssim, moltíssim.
fi del somni.
 
Em vaig llevar sense haver descansat gaire bé, potser per culpa del que havia somniat. Feia un dia rúfol, lleig. Vaig trobar-me l’esmorzar preparat, però sense ningú enlloc, només en Cruma. Estava força nerviós pel que havia escoltat abans d’anar a dormir, ”...demà tornarà ella...”. Però quan? El matí, la tarda, la nit.....vaig decidir esmorzar i marxar cap a visitar la Caritat, a veure si era cert el que m’havia explicat. No pensava quedar-me esperant, encara m’hauria posat més nerviós. Això sempre i quan fos veritat.

Vaig agafar l'abric, la gorra i la crossa. Vaig haver de vigilar que en Cruma no s’escapés, ja que volia venir amb mi tant sí com no. L’ascensor seguia sense funcionar, així que vaig trigar una bona estona a arribar al vestíbul, que per cert, avui que anava a poc a poc em vaig adonar que no es veia cap rastre del que se suposava que havia tingut lloc entre el porter, els policies i en Januskoff. Tampoc no semblava que el porter hi fos.

Vaig sortir al carrer. Era dilluns i es notava en l’ambient: gent atrafegada amunt i avall, tramvies plens a vessar, vehicles militars....vaig enfilar Passeig de Gràcia amunt a pas de tortuga. Semblava com si tot anés més a poc a poc. La gent que passava i que abans mirava un moment i ja està, tenia temps de mirar-la i remirar-la fins que la prudència m’aconsellava deixar de fer-ho. Els edificis semblaven més propers, més reals. M’ho vaig agafar amb calma i de tant en tant m’aturava a descansar en algun banc del Passeig. Era un espectador privilegiat d’una ciutat que s’esforçava per recuperar el pols perdut durant una guerra llarga i devastadora. Quan havia travessat el carrer Mallorca i continuava pujant pel Passeig, tot encantant-me miren les façanes, se’m van atansar dos policies i em van agafar un per cada braç. Per un moment em vaig veure perdut, però per sort no venien a detenir-me, més aviat al contrari. Volien que els acompanyés al número 82, on segons em van dir m’hi estaven esperant. Per un moment vaig estar a punt de dir-los que em confonien amb algú altre, però la meva curiositat malaltissa m’ho va impedir. Em van entaforar en un ascensor i vam pujar fins al quart pis. La porta era oberta i dintre hi havia algunes taules amb gent asseguda a banda i banda. Els uns parlaven i els altres escrivien, era clar que els estaven  prenent declaració. En una paret hi havia un retrat enorme del general Franco, que semblava que estès vigilant tothom -com havia pogut aquell carabassó amb potes fer-se militar? Els militars, almenys al meu país, són gent espigada, atlètica, res a veure amb la imatge de mossèn de sagristia d’aquell individu sinistre de bigotet ridícul.

Els dos agents em van fer seure en una taula on no hi havia ningú i es van acomiadar. M’estava preguntant quina mena de testimonis s’estaven recollint i aviat vaig sortir de dubtes. Des del meu seient podia escoltar alguna conversa i vaig deduir on m’havia ficat: s’estava recollint informació de les tortures sofertes per presos en mans de República.

Cap de poc va venir un homenet amb uns papers a la mà. Duia un vestit fosc i tronat amb una corbata a ratlles que no li esqueia gens. El seu aspecte el delatava: era d'aquella mena de persones que semblen haver nascut per esdevenir oficinistes. Es va asseure, em va mirar i em va demanar que comencés, que m’escoltava. Per uns moments em vaig quedar en blanc, però vaig reaccionar ràpidament. O li posava més pa que formatge o corria perill.

— Estic viu de miracle— vaig deixar anar amb cara de pena

— Vostè, senyor Napoleón, ha trucat aquest matí, explicant-nos això seu de la cama. L’estàvem esperant.

Començava a entendre la confusió dels uniformats.

— Doncs sí, me la van posar dintre un cilindre de fusta que es podia graduar amb uns cargols especials que el travessaven axialment.  Així que de tant en tant me l’anaven prement cada cop més. La cama se m’anava estirant amb un dolor insofrible. Em va semblar veure que se m’havia allargat almenys un pam. Em vaig desmaiar diverses vegades. La sang que brollava la recollien amb un recipient i després amb un embut me la feien empassar barrejada amb oli de ricí....per què no em dessagnés, deien — vaig observar com l’homenet s’anava tornant blanc i afinat—. Després em treien l’artefacte i em feien caminar i jo només posar el peu a terra queia ben llarg. Tot seguit començaven a donar-me cosses i cops per tot el cos. De tant en tant em llançaven a sobre una galleda plena d’orins i excrements, que es barrejaven amb els meus, ja que per culpa de la purga de ricí no parava de fer-m’ho a sobre. Em deixaven allà estassat fins que tornaven i tot començava un altre cop.

   El funcionari es va alçar blanc i afinat i se’n va anar al lavabo, juraria que a vomitar. Quan va tornar jo volia continuar amb el relat i ell em va dir que ja n’hi havia prou. Després em va fer una pregunta d’una manera tímida, com si li sabés greu de fer-me-la.

— I els va dir el que volien sentir? Va abaixar la mirada, tot esperant la resposta. Vaig trigar uns segons a parlar.

— Sí hagués estat que sí, creu que ara tindria valor de mirar-lo a la cara, per molt mal que em fessin llavors? Mai de la vida els vaig dir ni tan sols com em deia. Em van destrossar la cama, però jo a ells la moral.

— I ara com té la cama? Va preguntar preocupat

— Més bé, gràcies. Cada dia es va arronsant una mica i espero que algun dia pugui tornar a caminar normal. La meva família em necessita i, ara per ara, encara no puc treballar.

Va arrufar el front, va agafar un segell de damunt la taula i el va estampar damunt un imprès en el qual hi figurava un nom. Me’l va lliurar i em va dir que allò m’ajudaria i que ja podia marxar, després d’agrair-me efusivament la meva col·laboració.

En baixar per l’ascensor no vaig poder estar-me’n de mirar el paper. Era un certificat on es feia constar l’adhesió incondicional al règim d’un tal Napoleon Casadavall  i el valor demostrat durant les tortures. Només sortir al carrer vaig decidir que malgrat la meva cama havia d’accelerar una mica el pas, no fos que arribés el torturat autèntic i em vinguessin a buscar aquell regal inesperat amb el qual el destí m’havia volgut obsequiar, i que pel mateix preu se'm quedessin a mi i tot.
 
Quan vaig ultrapassar l’avinguda del catorze d’abril – que el franquistes havien rebatejat coma a Gran Via Diagonal-,  vaig veure que no em seguien i em vaig sentir alleugerit. Vaig reposar una estona en un banc de pedra del qual en sortia un gran fanal arquejat i després vaig enfilar cap al consolat  alemany, que estava a la cantonada on el Passeig s’estreny cap al barri popular de Gràcia. L’edifici em va impressionar, les seves corbes irregulars però estèticament impecables, els enormes finestrals amb vitralls de colors, les columnes de marbre amb capitells barrocs, la gran balconada...A la planta baixa hi havia el Cafè Vienès i a aquelles hores hi havia molt poca gent. Al balcó del primer pis onejava una gran bandera vermella amb un cercle blanc que tenia una creu gammada dintre. No hi havia dubte que era allí. Vaig entrar per una porta lateral i un policia em va donar l’ alto. Vaig pensar que seria un bon moment per estrenar el document que m’havia caigut del cel. L’hi vaig ensenyar i gairebé em fa una reverència. Vaig pujar amb ascensor i vaig em vaig trobar amb la porta oberta i una secretària que atenia al telèfon. Vaig demanar per la Caritat de part de Jorge Marín. Em van fer asseure en un sofà de l’entrada i cap d’un deu minuts llargs va aparèixer amb cara d’estar molt atrafegada. En veure’m, però, se li va alegrar el rostre. Després es va adonar de la crossa i es va interessar per la meva salut. Li vaig proposar d’anar a fer un cafè a baix i va acceptar.

Ens vam asseure en un sofà que donava a una finestra gran, que semblava l’aparador d’una botiga. Ens van servir dos cafès ben calents que a mi se’m va posar d’allò més bé, després de la caminada. Em va convidar a fumar i vaig acceptar.

— No l’esperava tan aviat

— Ja veu que em va impressionar

De fet, ho vaig dir mig en broma, però em ella em va passar al revés que normalment. Vull dir que la majoria de vegades que veig per segona vegada una dona que m’agrada, la trobo menys atractiva que el primer cop. Amb la Caritat, just al contrari.

— Au vinga, que no vaig néixer ahir jo— va esbossar un mig somriure

— Com va la feina?

— Bé i malament. M’explico. La feina és interessant però haver de batallar amb tant de nazi, se’m fa una mica costa amunt. Però de moment...— va arquejar les celles

— I què està fent ara?

— Doncs una feinada. Resulta que avui el Furer ha de fer un discurs davant dels membres del Reichsatg a Berlín per commemorar l’aniversari de la implantació del nacionalsocialisme a Alemanya i estem rebent teletips a tot hora. Els he de traduir i preparar notes de premsa a tot drap.

— Em sap greu..... no la vull torbar— vaig dir excusant-me

— No s’amoïni, que des de les nou que sóc aquí i ja són quasi les dotze i no he parat. La meva cap és nazi, però no tant. Li he dit que baixava a fer un cafè i m’ha dit que cap problema.

— I què se’n sap del discurs?

— Tot són rumors, però sembla que ser que pensa dir-les de ben grosses

— Expliqui’s! — vaig dir impacient

— Doncs que el Furer estaria caldejant l’ambient de mala manera. Que si l’ocupació dels Sudets va ser un acte de justícia, que si Alemanya ha de recuperar les colònies d’abans de la Gran Guerra, que si la Pau de Versalles és una ignomínia pel poble alemany....

— Déu meu, la que s’està preparant!

— És la història que segueix el seu curs i nosaltres ben poc hi podem fer — va dir em posat resignat—. Per cert, ja que parlem de rumors. Vostè para pel carrer Claris, no? Sembla ser que per allà estan passant coses rares. Com bon periodista que és n’hauria d’estar informat

— Com ara quines?— em va semblar intuir per on anaven els trets

— Bé, he sentit que a un porter d’un edifici al van haver d’internar en un psiquiàtric perquè deia haver vist el diable en persona. I després, que ahir molta gent va veure com una moto amb sidecar es posava a volar amb dos homes fins un edifici de Claris, cantonada amb Consell de Cent. Sembla ser que la policia està una mica mosca. En sap res vostè?

La meva reacció després d’escoltar allò va ser la d’esclatar a riure a més no

poder i ella s’hi va afegir de bon grat. Vam arribar plegats a la conclusió que la factura de la guerra potser era més alta de la que ens pensàvem. El dimoni i una moto volant, quins disbarats.

Vam quedar que quan jo ja pogués caminar normal li trucaria i sortiríem un dia a passejar o al cine, que ja tornaven a funcionar. Els dos sabíem que la nostra relació no s’acabaria allí.

Quan vaig anar per pagar el cambrer em va dir de manera poc amable que aquell bitllet ja no era de curs legal. Em vaig quedar parat sense saber què dir. Per sort la Caritat va parlar amb ell, li va ensenyar les credencials del consolat i van quedar que ja ho trobarien. Allò em va posar de molt mal humor. La noia em va explicar que Franco havia tret un decret que abolia la moneda republicana i que només bescanviaven determinats bitllets antics per nous, la majoria en poder de partidaris declarats del règim. Jo rai, tenia quatre duros, però i la gent que tenia els estalvis de tota una vida en moneda? De cop i volta s’havien arruïnat tots? La veritat és que no ho podia entendre.

   Ja estàvem a punt de sortir al carrer quan se’m va atansar una noia amb uniforme de la falange i em va demanar que li comprés la revista Y, que era l’òrgan oficial de la secció femenina de la Falange Espanyola Tradicionalista i de las Jons. Tot procurant que la Caritat no ho veiés, li vaig dir a cau d’orella, “Fica-te-la on et càpiga!”. De tant parada que es va quedar, em va donar temps a sortir sense que tingués temps de reaccionar.
 
Vaig anar baixant a poc a poc i vaig agafar el carrer Claris, no era qüestió que m’enxampessin els dos policies d’abans. La veritat és que començava a tenir gana i vaig desitjar que en Januskoff em tingués un bon plat a taula. Mentre m’acostava a la pensió una idea m'anava i en venia del cap, com un núvol de primavera que tapa el sol ara sí, ara no. Engegar-ho tot en orris! Quin sentit tenia tot plegat? Jo escarrassant-me per escriure sobre el feixisme quotidià d’aquell cantó de món, quan Europa -i potser el món sencer- esclataria aviat en flames sota la bota del Furer. A qui l’importarà llavors les malvestats dels franquistes? Tothom estarà prou preocupat per salvar la pròpia pell. Potser fins i tot la cort celestial que em feia companyia a la pensió ja havia tocat el dos cap a Berlín, tot i que no ho creia, ja que els nazis de creients en tenen més aviat poc i en Met no volia altra cosa que convertir la religió i el mal en un binomi inseparable.

Amb tot, em va passar pel cap tornar cap a casa i anar a veure la Vanessa per d’apartar-la d’aquell carallot de estalinista, però no ho faria. De fet, amb ella m’havia passat que si bé em va agradar moltíssim quan la vaig conèixer, a mesura que passava el temps m’anava agradant menys, físicament és clar. Cada dia li trobava un defecte nou, que si les cames massa primes, que si poc cul, que si els pits caiguts....Potser ho va notar i per això....No ho sé.

Al vestíbul de l’edifici amb vaig trobar amb un veí, que es va presentar i em va dir que ja li havia parlat de mi el porter. L’home estava preocupat precisament perquè l’empleat no era al seu lloc i no en sabia res. Em va demanar si jo com a periodista podia indagar-ne alguna cosa. Semblava ser que una veïna l’havia vist el dissabte el vespre caminant Claris avall amb un got a les mans, però des d’aleshores cap rastre. Li vaig que dir que si en sabia qualsevol cosa li faria saber. Ell em va contestar que si necessitava alguna cosa que no quedés. L’hi vaig agrair.

Només obrir la porta del pis vaig sortir de dubtes sobre la presència dels meus amics,  la Sephiroth i en Cruma continuaven fent curses a veure qui arribava abans a rebre els qui entraven. De la cuina arribava una olor que prometia. Només posar-hi els peus vaig veure un plat de sopa fumejant damunt la taula i en Januskoff fregint unes costelles de xai que hi cantaven els àngels. En veure la meva admiració anava dient, “estraperlo milord.....estraperlo milord......estraperlomilord”. Jo de primer no entenia de què parlava, després em vaig assabentar que estraperlo era el nom que a Espanya rebia el mercat negre. Doncs benvingut l’estraperlo. Vaig preguntar-li si havia vingut algú al pis i em va dir que no. Vaig fer un àpat per llogar-hi cadira. Després em va oferir fruita i, finalment, te. En acabar em va dir que si volia veure en Met era al menjador. Li vaig dir que estava força cansat i que volia estirar-me una estona. Em va acompanyar fins la cambra, i em va dir que si el necessitava que el cridés. En Cruma volia fer-me companyia, però aquest cop el vaig fer fora, volia tot el llit per mi. Com que si resistia vaig fer servir la crossa. A fora va estar esgarrapant la porta un rato fins que se’n va cansar. Vaig estar dormint una bona estona fins que en Januskoff em va despertar.

Havia arribat

Em vaig incorporar tan ràpid com vaig poder i vaig anar cap al menjador amb més nervis que no altre cosa. Només entrar vaig veure uns ullassos que em miraven fixament. De primer no la vaig reconèixer. Anava pelada al zero, afaitada. Em semblava impossible que hagués pogut passar. Els mil i un rinxols que serpentejaven pel seu front s'havien esfumat. Portava un vestit de color beix i una rebeca blau marí de botons, que contrastava amb la seva pal·lidesa. La seva cara no mentia. Se la veia cansada i desmillorada.

Tenia una tassa de te a les mans i remenava la cullereta de forma nerviosa.  Per sort encara conservava una mica de sentit de l’humor i va dir-me abans que li preguntes res

—Bé, com a mínim m’estalviaré anar a la perruqueria durant una bona temporada

En Met estava assegut a la butaca de sempre i va romandre callat

        — Com ha estat? — vaig dir mentre m’asseia i deixava la crossa a un costat.

—Ja li havia dit quan vam parlar que em preocupava què passaria amb el lloguer del nostre pis. El propietari havia marxat a la zona rebel al principi de la guerra i per tant vam deixar de pagar-li. Dissabte es va presentar a casa sense avisar i em va reclamar de males maneres totes les mesades que faltaven. Li vaig dir que no podia, que el meu marit estava desaparegut i que jo no tenia diners. Em va amenaçar de fer-me fora i va marxar insultant a tots els “rojos” de forma molt agressiva — va fer una pausa per agafar aire —. Avui a mig matí s’ha presentat a casa acompanyat de dos esbirros i d’un barber. Sense cap mirament m’han fet asseure en una cadira del menjador i mentre els homes em subjectaven el barber ha fet la seva feina, talment com si esquilés un xai. Després s’han posat a registrar el pis per veure si hi tenia el meu home amagat. Ho han regirat tot de cap a peus amb una brutalitat fora de mida. M’han xafat tot el que han pogut: la planxa i la post de planxar, gerros, làmpades, miralls, la ràdio...En acabat, l’amo del pis m’ha dit cridant que si demà encara m’hi trobava em faria agafar. No recordo haver tingut mai una sensació tan forta d’indefensió, d’impotència. Durant una bona estona m’he dedicat a destruir tot tipus de papers i documents comprometedors, així com fotos i altres records. Després he ordenat les coses que m’havia d’emportar, les he entaforat en dues maletes i aquí em té. La majoria dels meus amics estan encara pitjor que jo, no sabia on anar. Vostè em va convidar, no?

   — I tant que sí !— vaig mirar en Met i vaig afegir—. Espero que tu no hi tinguis inconvenient?

   En Met va riure

   — No és bo que l’home estigui sol: fem-li una ajuda semblant a ell. Gènesis, dos, divuit.

   — No sé pas en què el puc ajudar, com no sigui a caure....i en l’estat en què es troba ara mateix no em resultaria massa difícil — va dir tot mirant la crossa

—. Què li ha passat?

— Resulta que no vaig voler aixecar el braç ahir durant la missa a Plaça Catalunya i uns falangistes amb van atonyinar — vaig mentir per fer-me el valent

— Doncs ja cal que vigili. Quan senti l’himne espanyol pel carrer, s’ha de parar i saludar alçant el braç, si no acabarà anant en cadira de rodes. Ara quan venia m’hi he trobat.

En acabar la frase va tenir un atac de tos que em va semblar més fort encara que el del primer dia. Es va treure un mocador per tapar-se la boca i ens va fer amb la mirada que no era res.

En Met va reprendre el fil

—Estimada senyora, vostè ha de ser-nos de gran ajuda. Millor dit, sense vostè no podríem dur a terme la tasca filantròpica que hem d’endegar amb certa urgència— va dir amb Met amb to solemne

La Margarida i jo ens vam mirar amb cara de curiositat, però ell va continuar

— Vostè era bibliotecària de la Biblioteca Popular Pau Vila i després, quan va tancar per culpa de la guerra ara farà un any, es va enrolar en el bibliobus de la Generalitat, que recorria el front per acostar els llibres als soldats. M’equivoco?

Els ulls de la Margarida es van esbatanar.

— No, no. No s’equivoca. D’aquesta manera vaig poder veure un parell de cops al meu home.

— Per tant, vostè és una persona amb una certa formació intel·lectual, amb un compromís polític fora de dubte i parla bé el català. Tres virtuts que la fan indispensable

— Parlar en català? Si ara està prohibit!

— Sí però la Sephiroth només parla en aquest idioma............i serà ella la que ens informarà de tot. En Michael necessita algú que li faci de traductor per poder fer els articles.

— Però no em diràs que una mallerenga ha de ser la meva font d’informació, perquè em sembla si més no delirant —vaig dir una mica alterat.
— Doncs com et penses que van poder escriure tot el que van escriure els  col·legues de qui t’he parlat i molts d’altres? Amb ajuda celestial o la dels morts que ressuscitaven ? Ha! Ha! Qui et penses que va volar per sobre de la porta de Damasc a Jerusalem, que estava tancada a cal i canto, per veure que succeïa darrera les muralles? Qui et creus que es va esmunyir dintre les masmorres de la inquisició i no es perdia el mínim detall del que passava entre les quatre parets? I si convé es fa fonedissa perquè ningú no la vegi.

— Però i les visions?

— Sancta simplicitas! Res a veure amic meu. Res a veure. Cal escodrinyar fins l’últim racó i escoltar el murmuri més imperceptible. Les visions són només panoràmiques incompletes, pinzellades difuses. S’ha de posar una lupa per no perdre-se'n res— va fer una pausa per mirar-me fixament—. A més Michael, recorda que hem fet un pacte.

Llavors em va venir a la memòria el pacte amb el........., bé amb el Met, que havia fet el dia abans. Em vaig tornar vermell com un pigot. Ella se’n va adonar i se’m va quedar mirant com si intuís alguna cosa. Vaig reaccionar ràpid. Em vaig alçar i amb crossa i tot vaig ser capaç de preparar un te excel·lent que millorava els d’en Januskoff - el secret és escalfar l’aigua a la temperatura exacta, ni més ni menys. En vaig servir primer a la Margarida, després al Met i finalment a mi mateix. Vaig notar com l’ambient una mica tens d’uns instants abans s’anava relaxant. Vam estar xerrant una estoneta més sobre coses intranscendents. Després la Margarida es va alçar i ens va dir que se n’anava a descansar, que volia dormir i oblidar el més aviat possible aquell maleït dia.
Es va instal·lar en una habitació que estava just a l’altra banda del pis de la meva, al costat de la galeria que donava al pati interior.

   En quedar-nos sols, en Met es va aixecar i va començar a passejar amunt i avall del menjador, com el dia que ens vam conèixer. Això volia dir que el que m’havia de dir era important

   — Michael, ha arribat l’hora de la veritat. Ja tenim la peça que ens faltava. Ara només cal que treguis de dintre el millor de tu mateix i escriguis les cròniques de postguerra amb brillantor, estil i precisió. Estic convençudíssim que quedaràs parat de la qualitat dels xiu-xiu de la mallerenga. La Margarida també estarà a l’altura, ja ho veuràs.......i al teu costat. Què més vols?

   —Met, ets d’allò que no hi ha! Si no et conegués diria que ets el mateix dimoni. He!He!

— Pensa que explicaràs veritats que aniran més enllà d’un simple diari, que transcendiran. No te’n penediràs

   Vam donar per acabada la conversa.  Havia tancat el cercle de forma magistral. Decididament, en Met era el mestre!