29 de gener El diumenge que semblava trist

L’amor de Margarida, l’amor de Margarida......com si no hi hagués res més important per demanar. Aquesta idea em va tenir una estona enganxat. M’havia parat en un bar per eixugar-me una mica, ja que durant un rato havia caminat sota la pluja. Em vaig prendre una cosa calenta i em vaig anar tranquil·litzant. No hi havia massa parròquia atès el dia, l’hora i el mal temps, així que m’hi vaig quedar una bona estona ja que s’hi estava la mar de bé -una estufa al centre del local feia una escalforeta molt agradable.

Després vaig sortir al carrer sense un rumb fix. Ja havia parat de ploure feia una mica i vaig decidir enfilar en direcció al centre, on segurament hi hauria més animació. De sobte vaig veure una colla de persones que s’amuntegava al voltant d’alguna cosa, en una vorera. M’hi vaig atansar, com no podia ser d’altra manera. Em vaig obrir pas entre la gent. El que vaig veure em va deixar glaçat: un home molt alt estès de bocaterrosa, amb el crani mig esberlat i al costat d’un gran bassal de sang. La gent parlaven entre ells i tothom hi deia la seva. Algunes dones ploraven en petits cercles.

La majoria dels comentaris eren en català, així que em costava força entendre el que deien, però del que no em quedava dubte era que es tractava d’un suïcidi i que l’home s’havia llençat des d’un balcó. Vaig preguntar a un home de mitjana edat si coneixia l’infortunat. Em va dir que sí, que era veí seu, que era vidu, que feia temps que estava trastocat perquè no sabia res del seu el fill i que ahir li havien confirmat que era mort. Em va venir un calfred que em va recórrer tota l’espinada.

Cap d’uns minuts va arribar la policia i una ambulància. Els agents van obrir pas amb males maneres als sanitaris. Vaig aconseguir mantenir-me en la primera fila de badocs, no sense rebre alguna empenta i algun cop dels uniformats. Els homes van agafar el cadàver per donar-li la volta i poder-lo col·locar en una llitera. Vaig veure-li la cara. Era ell! Sí, l’home que havia conegut feia només tres dies al bar on servien xicoira.

L’expressió de la seva cara aquell dia no se m’ha esborrat mai més de la memòria. No la puc definir amb paraules, però sí el sentiment d’impotència i de ràbia que em va crear aquella visió. Quan semblava que m’estava recuperant dels desassossec de feia una estona, m’havia trobat amb una de les pitjors escenes que mai hagi contemplat.

Vaig continuar Rambla avall, cap al bar Cèntric. Dels balcons dels edificis hi penjaven banderes bicolors i en altres també flassades, cobrellits....Qualsevol cosa servia per celebrar la victòria. En alguns la bandera anava des de dalt al terrat fins gairebé el terra. Era força curiós el contrast que formaven les banderes amb els cartells amb consignes de la República i de la Generalitat ­-qualificades de “crosta repel·lent”  per La Vanguardia que havia llegit feia poc- que encara es podien veure enganxats a les parets. Un contrast que no havia de durar massa, ja que cap de pocs dies brigades especials de neteja els van treure.
 
En arribar a plaça Catalunya vaig veure una imatge que m’era familiar: s’estava celebrant altre cop una missa. Vaig pensar que a aquest pas acabarien convertint la plaça en una basílica. La diferència amb la del dia abans era que es veia més solemne. Semblava presidir-la tot un seguit d’autoritats civils i militars. Vaig aturar-me a badar una mica. La plaça estava plena de gent. N’hi havia molta que portava banderes, majoritàriament espanyoles, però també amb el jou i les fletxes de la Falange, italianes, nazis....En el cim dels edificis de Telefónica i de l’hotel Colon, que flanquegen la plaça, onejaven sengles banderes bicolors enormes. En sonar l’himne espanyol interpretat per una banda de música, els homes es van descobrir i tothom va aixecar el braç en alt, amb les cares plenes d’emoció. Es va fer un gran silenci. Jo vaig restar impassible. De sobta se’m van acostar un parell d’homes amb gavardina que semblaven no dur gaires bones intencions. Efectivament, em van dir de males maneres que havia d’aixecar el braç. En principi m’hi vaig resistir amb arguments de poc pes, però el cop de puny que em va etzibar un d’ells al fetge amb va fer canviar ràpidament d’opinió. Van marxar advertint-me que anés amb molt de compte de no abaixar-lo abans d’hora. Em sentia si més no ridícul amb el braç aixecat, però no era qüestió de posar en perill la meva integritat física. Cap de poc es va donar per finalitzada la missa i la gent es va anar dispersant. Quan em disposava a continuar el meu camí, una noia amb va interpel·lar

   ― Li fa mal encara el cop de puny. De fet n’he vist de més forts?

   ― Doncs ja no, però aquests no van amb miraments, que diguem― vaig dir una mica sorprès i una mica escamat. No sabia encara em qui mes les tenia

   ― D’on és vostè?―em va dir de forma  que em va semblar excessivament directa

   Vaig estar a punt d’esquivar-la amb una excusa qualsevol i tocar el dos, però un sext sentit em va dir que no, que m’havia de quedar

   ― De l’altra banda de l’Atlàntic, de Mèxic― vaig mentir

   ― Hauria jurat que era anglès, amb aquest abric, aquesta gorra, els ulls clars....

   ― També en sóc una mica ―la seva cara de secretaria complidora m’inspirava confiança, així que vaig decidir abaixar la guàrdia―, el meu pare ho és, d’anglès, i la meva mare és mexicana.

   ― Jo el parlo una mica, l’anglès― va dir rient. A continuació va deixar anar un parell de frases amb un accent més que acceptable― I m’agradaria practicar-lo per millorar.

   Li vaig contestar en anglès que si volia podíem continuar parlant, però que millor que anéssim a un lloc on poguéssim estar més còmodes. Li vaig proposar d’anar al cafè Cèntric i va acceptar. Però abans es va acomiadar d’una dona en alemany

   ― També parla alemany?―vaig dir encuriosit

   ― Sí, i millor que l’anglès. Tan bé que abans d’ahir em vaig anar a oferir al consolat alemany de Barcelona per treballar i m’han agafat. Estic molt contenta, tot i que avui hagi hagut de venir aquí a fer companyia a la que serà la meva cap, que per sort ja se n’ha volgut entornar cap a casa.

   ― Així vostè no.......

   ― De cap de les maneres―em va tallar―, tinc tant de franquista com de monja― va riure.

   ― I com sap que jo no ho sóc?― només acabar la frase vaig veure per la seva expressió que la meva pregunta no havia estat afortunada.

   ― Sí, ja he vist l’entusiasme amb el que aixecava el braç― els dos vam esclafir de riure i vam marxar en direcció al bar. Ella em va agafar de bracet com si portéssim deu anys de casats. Un tímid sol d’hivern, que començava a treure el nas per darrere els núvols que ja semblaven tocar el dos, ens acaronava amb suavitat exquisida.
 
Ja dintre el bar, vam tenir la sort de poder trobar un parell de llocs en un sofà al costat d’una vidriera que donava al carrer. A fora es veia passar la gent mig encongida pel fred. Potser per l’hora o pel dia, al local no hi havia massa parròquia. Durant el trajecte que havíem fet a peu, ja l’havia situat de qui era i què feia, sense per descomptat explicar ni una paraula d’en Met i companyia. No tenia cap ganes que em prengués per un sonat. La Caritat, que així és deia, tenia el que se’n diu una bellesa serena, amb ulls verds i pell clara, que contrastava amb el cabells negríssims, llisos. I ja no era cap joveneta, trentajava.

El cambrer ens va servir dos cafès ben calents, que ens van retornar del fred del carrer. Li vaig preguntar per les autoritats que presidien la missa i em va dir que eren el general Cap de l’Ocupació,  Eliseo Alvarez Arenas, i l’alcalde Miguel Mateu, a part de diversos caps militars i altres autoritats municipals i provincials. Després em va estar explicant que el consolat alemany era en una casa d’en Domenech i Montaner -pel que em va dir, arquitecte força famós-, dels jardinets de Gràcia, sobre el cafè Vienès. Un cotxe de la Legió Condor l’ havia anat a buscar ahir a casa seva per començar el primer dia de feina.

El cònsol necessitava gent perquè el personal del consolat encara estava gairebé tot a Burgos. Ella s’hauria d’encarregar de redactar les notes de premsa i de diverses qüestions de secretaria. En cap moment li van preguntar què havia fet durant la guerra.

—I que va fer durant la guerra?— vaig preguntar

— Doncs entre altres coses vaig ser secretària de direcció en diversos documentals que va produir Laia films, que depenia de la Generalitat.

— Pel seu bé, esperem que no l'hi preguntin mai— vaig dir mig rient.

— I si m’ho pregunten els diré una mentida. Diré que vaig estar amb vostè a Mèxic, en una illa quasi deserta del carib, enamorats com a tòtils i esperant que s’acabés la guerra per venir a veure la gran victòria del General Franco— va somriure mentre em clavava una mirada que em va semblar força insinuant.
Tot i que parlàvem en anglès, vaig pensar que potser no era massa prudent continuar enraonant d’aquelles coses en aquell lloc. A més el local se n’anava omplint mica a mica i el més aconsellable era canviar d’aires. L'hi vaig proposar i vam decidir que ens pensaríem on anàvem, mentre baixéssim per la Rambla. En passar per davant de l’hotel Continental, no vaig resistir la temptació de treure-hi el nas. M’exposava a ser reconegut, però me la vaig jugar.

Sempre podia dir que es confonien de persona. Només creuar el llindar vaig veure que l’ambient no tenia res a veure. Tot aquella parafernàlia de gent, periodistes, suposats espies, aventurers, dones de bandera.... de feia només quatre dies, havia deixat pas a una grisor profunda. Gent de posat seriós i vestits clàssics entrava i sortia com si anessin a un enterrament. Per sort els empleats eren tots diferents i et feien unes reverències impensables abans. Els “camarada” i “salut” havien deixat pas als “senyors” i “bon dia”. Ens vam asseure en un menjador gairebé buit presidit per una làmpada enorme del tipus aranya i que donava a la Rambla. La Caritat va continuar

— No l'hi puc confirmar del tot, però sembla ser que avui ha d’arribar, si no ho ha fet ja, el ministre de la Governació, Serrano Suñer. Potser l’interessaria fer-li una entrevista. Segur que ens visitarà al consolat, deu estar molt content perquè en Hitler ahir va enviar un telegrama a Franco felicitant-lo per la presa de Barcelona...si vol...

— Perdoni Caritat. Gràcies pel seu interès, però abans de perdre el temps escoltant les mentides d’aquest mamarratxo infame, prefereixo dedicar-lo a escriure sobre la veritat autèntica, valgui la redundància, del que està passant aquí.

— I d’on  traurà la informació, si és pot saber?

— D’en ........daixonses,.......encara no ho sé. Tinc algun contacte— vaig estar a punt de vessar-la.

— Bé, si l’hi puc ajudar, ja ho sap, pot comptar amb mi. A canvi només li demano que de tant en tant anem repetint aquestes classes. No tinc molt clar com m’anirà això de treballar per feixistes i potser aviat em farà falta l’anglès.

— Per fer què?

— No ho sé encara, però m’agradaria continuar en el món del cinema, ni que sigui traduint pel·licules

— Per què no s’exilia?

— Doncs perquè visc amb la meva mare que es viuda i no té a ningú més. I a part, perquè em vull quedar, si tothom marxa que en serà d’aquest país? Des de dins també es podran fer coses. O això espero.

— I com és que ja en sap força, d’anglès?

— Doncs perquè n’havia estudiat una mica abans de la guerra i després em vaig embolicar amb un operador de càmera londinenc, que m’havia promès que ens casaríem quan acabés tot. De sobte no el vaig veure més i em vaig assabentar que se n’havia entornat a Londres al costat de les dona i els nens.

— Quin tros de cabró!— em va sortir de dins

— Ja ho pot ben dir....però era molt simpàtic— va riure

— I per saber tan bé alemany es deuria casar amb algun director de cinema de Berlín, com a mínim— vaig dir amb to sorneguer

— No home no! El vaig estudiar a l’Escola Alemanya de ben joveneta
 
Vaig pensar que el més prudent era donar per acabada la conversa, almenys per aquell dia, ja que una dona com ella no hauria trigat massa a treure’m coses que, de moment, no volia revelar. Vaig inventar-me una excusa i vaig dir-li que un dia d’aquests preguntaria per ella al consolat un tal Jorge Marín, periodista mexicà, i que l’atengués millor que ningú. Va entendre la broma i ens vam acomiadar.
  
Vaig continuar Rambla avall. El sol cada cop treia més el nas i el terra del passeig esdevenia lluent com un mirall. L’aigua de la pluja s’anava assecant lentament.

La trobada amb la Caritat m’havia adreçat un dia que havia començat de la pitjor manera. Cada cop hi havia més gent pels carrers. Semblava que la vida continués com si no hagués passat res. Les ferides de la guerra, de grat o per força, no tenien altre destí que el d’anar cicatritzant de mica en mica. La lluita per la llibertat havia de deixar pas, de forma irremissible, a la lluita per la supervivència. Segurament que d’ entre les files del perdedors -els qui havien tingut la sort de no anar a para a la presó- anaven construint-se la seva pròpia presó particular, el seu exili interior, que els allunyava, ni que fos mentalment, del perill manifest de no semblar prou afectes al nou règim. La por, la desconfiança malaltissa, la rancúnia continguda, s’aniria instal·lant de forma irrevocable ens els cervells dels vençuts com una teranyina invisible, en la qual restarien atrapats els rècords per molt de temps.   

A mesura que anava baixant, l’ambient es tornava diferent. Es veien força dones recolzades a les parets, fumant, xerrant entre elles i dient coses als homes que passaven. Feien cara de misèria, de molta misèria. De tant en tant alguna es perdia amb pas lleuger per algun carreró seguida per un home que procurava amagar la identitat abaixant el cap i mirant el terra. Una noia rossa, alta i molt prima amb va cridar, tot rient. Quan obria la boca es veia que li faltaven dues dents del mig, una a dalt i l’altra a baix. De lluny semblava una màquina de fer entalles. La veritat és que em va fer gràcia.

   ­— Hola guapo, vine cap aquí­— va dir-me amb un accent que em va recordar el de les refugiades que havia conegut

   ­— Què vols?

   ­— T’agradaria passar una estoneta amb mi?

   ­— D’on ets tu, si es pot saber?

   La noia va fer un gest de desconfiança, segurament no s’esperava la pregunta i va malfiar-se

   ­— No pateixis dona, no en sóc, de policia jo­— vaig dir de forma amable­—. I ara digue’m d’on ets? Sóc periodista i m’agrada preguntar

   ­— Anem a un lloc tranquil i t’ho explicaré tot, amor i et faré de tot. Nomes per dues pessetes

Vaig fer-li entendre que era un periodista pobre i que només li’n podia donar una, de pesseta.

La vaig seguir per carrerons estrets fins que vam arribar a un portal mig desballestat. Vam pujar per una escala rònega, plena d’humitats per tot arreu. La barana de ferro rovelllat s’aguantava pels pèls i no hi havia cap bombeta que fes ni una mica de llum. Em va agafar la mà, potser perquè no m’escapés abans d’hora. En arribar al segon pis, va trucar dos cops al timbre. Una dona de mitja edat ens va obrir. Em va mirar de dalt a baix i va fer un gest amb el cap, com d’aprovació. Havia passat l’examen. Li va donar un parell de tovalloletes gastades, una palangana amb aigua i em va demanar unes monedes. Ens va assenyalar una habitació i em va tornar a mirar de dalt a baix.

En tancar la porta, la noia, lluny de la mirada de la “madame”, va fer-me un gest de menyspreu que sense cap dubte anava dirigit a la dona. La cambra era, si més no, depriment: un catre vell arraconat a la paret; un mirall gastat penjat a la paret contraria; un tauleta de fusta mig corcada; unes cortines brutes i arrugades i unes parets de color rosa que feia anys que no es pintaven. Una bombeta de poques bugies penjant d’un cable era la única llum que hi havia, que acabava de donar un aspecte extremadament sòrdid a tot plegat.

La noia va deixar la palangana damunt el moble i va començar a treure’s la roba d’una manera mecànica, com seguint una rutina ben apresa.

Va començar per les sabates, que eren planes, segurament per no semblar encara més alta del que ja era. Es va descordar la faldilla, fent-se venir la part de darrera al davant amb molta rapidesa. La va deixar caure a terra i la va apartar amb una puntada de peu. Era clar que anava per feina. Després es va treure el jersei i una brusa, i va deixar al descobert uns pits petits però molt ben fets. No li calia sostenidor. Els mugrons vermell fosc contrastaven amb la pell claríssima. Finalment, es va treure les mitges i les calces i es va quedar nua i palplantada davant meu.

— Ara et toca a tu

Em va sonar com una ordre. Vaig despullar-me tan ràpid com vaig poder. Em vaig quedar dret davant seu sense saber gaire què fer. Ella em va mirar el membre i va dir-me a veure què pensava fer, que si pensava posar-me “content”. La veritat és que no estava gens excitat. Es va girar i va començar a refregar les seves natges per damunt del meu penis, que es va despertar de cop. Ens vam ajaure sobre el catre i vam fer l’amor d’una manera molt ràpida. De seguida vaig sentir les campanetes i vaig veure les llumetes, que deia l’Henry Miller. Ella havia gemegat una mica, però em va sonar força fals.

Ben ràpid va encendre una cigarreta i es va posar a parlar

— Sóc andalusa, d’Alcalá la Real, un poble de la província de  Jaen. Vaig venir aquí ja fa un temps per fugir dels franquistes. El meu home el van assassinar només de començar la guerra les tropes del general Queipo de Llano, que va entrar al poble a sang i fetge. A mi em van estar violant dia sí, dia també. Em feien anar a portar provisions a peu al front, fins que un dia em vaig escapar camp a través. Vaig arribar a Jaen capital, que estava en mans de la República.

Era difícil viure allí. Un bon dia vaig agafar un tren i em vaig plantar a Barcelona. Durant la guerra he fet una mica de tot, de criada, de cambrera...però ara ja no em dóna la gana. No vull treballar per uns senyorets feixistes i garrepes que em pagarien un sou de misèria i pel mateix preu se’m repassarien.

Es va incorporar i va apagar la cigarreta. Jo també vaig aixecar-me del llit. Em va agafar el membre i me'l va netejar una mica amb una tovalloleta que va mullar a la palangana. Després ella va fer el mateix amb el seu sexe.

En posar-me els pantalons vaig notar com em queia a terra alguna cosa. Com que a la cambra hi havia molt poca llum, no veia molt bé què era. Ella es va ajupir i ho va agafar. Era el paquetet amb la cocaïna que m’havia regalat la dona del bar. Em va preguntar què era allò. L'hi vaig explicar i va mostrar interès per provar-ho. Ens en vam prendre els dos junts una bona dosis. Vam sortir al carrer plegats, però de seguida es va avançar i em va acomiadar amb un “torna quan tu vulguis, periodista”.

Asseguts i fins i tot estesos per les voreres hi havia de tot: homes, dones, quitxalla...Alguns demanaven caritat. Vaig donar unes monedes a un pobre vell que semblava que estès expirant. Els carrers estaven plens de brutícia per tot arreu. Però  malgrat la misèria que veia, la repressió, la derrota de la República...tot em semblaven petites pedres en un camí de roses que transitava directe cap a la gloria. Havia d’escriure les millors cròniques de la postguerra espanyola, que mai ningú no hauria de superar. Explicaria fil per randa la gran ignomínia franquista. Quan es llegissin arreu del món haurien de servir per fer fora el tirà sense contemplacions.

Em vaig comprar una mica de fruita en una parada que hi havia en un carrer de més avall i vaig decidir anar a fer un volt cap a la banda de la muntanya de Montjuïc, un turó de poca alçada que dominava sobre el mar, a la banda de ponent. Vaig enfilar el carrer Nou de la Rambla. En passar per davant d’un edifici senyorial vaig recordar que per allà m’havien dit que hi havia una comissaria de la Generalitat situada en un palauet,  que segurament seria aquell. Estava tancat i barrat. Vaig continuar en direcció cap la muntanya. En arribar a dalt de tot del carrer que havia agafat, em va semblar veure una petita construcció d’obra amb una reixa de ferro, com si fos una entrada a algun lloc. M’hi vaig acostar, tot apartant l’herba que creixia al voltant,  i vaig deduir que seria un accés a un dels molts refugis antiaeris que s’havien construït a la ciutat per preservar la població dels bombardejos dels avions italians i alemanys. Vaig estar una estona contemplant el lloc i vaig intentar imaginar-ne les escenes de pànic que feia poc haurien passat allà dins i que jo mateix havia contemplat en el refugi que hi havia a prop de la pensió. Per molt segur que semblés, a més d’un i més de dos els fallaven els nervis en sentir esclatar les bombes damunt dels seus caps.

Després vaig anar rodejant la muntanya, tot buscant un camí per enfilar-m’hi, quan vaig veure un terraplè en el que s’hi estava jugant un partit de futbol. Hi havia gent de tota mena: joves, no tan joves, marrecs....fins i tot alguna noia. Els vaig demanar per jugar i quasi sense mirar-me em van dir que sí. Vaig demanar a on havia de jugar i em van dir que jo mateix. Vaig deixar l’abric i la gorra damunt una pila de roba que feia de pal de porteria i em vaig posar a la defensa, que és on jugava habitualment a Londres. Els jugadors s’hi feien molt i n’hi havia algun que la tocava prou bé. Vaig començar a entrar en el joc i vaig interceptar algun atac amb perill. També vaig treure alguna pilota de cap, que era el meu fort. Recordo que un jugador de l’equip contrari es va escapar per un extrem i va centrar. Jo vaig voler parar la pilota amb el pit, quan vaig sentir com si algú m’hagués llençat una pedra al tou de la cama. Em vaig girar i tothom continuava jugant com si res. No vaig veure ningú, ni cap pedra. Em vaig tocar la cama, ja que el dolor era terrible, intens. Vaig adonar-me que no podia gairebé caminar. Un parell del meu equip ho van veure i em van ajudar a sortir del camp. Després els vaig demanar la roba i me la van portar. Com vaig poder vaig anar baixant per on havia vingut. Estava clar que m’havia lesionat jo tot sol.

Mentre anava ranquejant per aquells rostolls van aparèixer dos individus amb no gaire bona pinta, que diguem. A poc a poc se’m van anar acostant, un per cada banda. Eren molt morenos, amb patilles exagerades i pel fred que feia no anaven massa abrigats. Diria que eren gitanos. És van posar al meu costat, talment com si em fessin d’escorta, i van començar a fer-me preguntes amb una accent molt tancat. Que d’on era, que què m’havia passat, a on anava......Jo m’anava posant nerviós perquè intuïa que les seves intencions no eren precisament de fer-me cap entrevista. Els contestava com podia amb evasives, intentant aparentar tranquil·litat, però em veia a venir que d’un moment a l’altre em deixarien en calçotets. Tot d’una vaig notar com algú m’agafava per darrera del braç. Em vaig girar i vaig veure que era en Januskoff, que em va dir amb un somriure als llavis que no em preocupés, que ell se'n cuidava de tot. Va treure un pistolàs i els dos individus van fer mitja volta amb una velocitat considerable. Em va picar l’ullet amb l’ull de dona i va fer que el seguís.

El servent em va assenyalar una moto amb sidecar que hi havia aparcada més avall. Era un model impressionat: un dipòsit de gasolina enorme i platejat amb sengles ales enormes repujades als laterals que fragmentaven els raigs solars en mil i un reflexos impossibles de seguir; un seient de cuir blanc amb incrustacions de pedres precioses d'ultramar; un manillar corbat enrere del qual penjaven cadenetes daurades de diverses mides; un tub d’escapament resplendent, corbat i enorme i el sidecar, també platejat i ple de relleus de figures d’animals amb la característica comú que tots eren alats; així hi havia cérvols, lleons, toros, porcs senglars, monos, serps, zebres, elefants, guineus.....

Em vaig quedar embadalit mirant aquell prodigi d’artefacte fins que la veu suau i amable d’en Januskoff em va dir que quan volgués em portava a casa.
Es va posar unes ulleres i casc d’aviador -cosa que em va semblar exagerada i després veuria que no ho era tant- i em va fer seure al sidecar, que era prou ampli perquè pogués estirar la cama lesionada. Amb un cop de pedal enèrgic va fer retronar el motor amb un soroll infernal,.......paa,....paa,.....paa, ....paa,.....paa.....paaa.....

Sense perdre temps vam enfilar cap al Paral·lel -una avinguda gran que va a  parar a tocar del port-, que hi vam arribar en un tres i no res. Aquell giny no corria, volava. Vam passar com un  llamp  per davant d’un agent que dirigia el trànsit a la cruïlla amb el Passeig Colom, que està ple de palmeres a les voreres i va paral·lel al mar.  L'home  una mica més s’empassa el xiulet de l’ensurt. En prou feines ens va veure el fum. Vam   continuar per dessota el monument a Colom i com una exhalació ens vam plantar al començament de la Via Laietana -una gran artèria a l'altra banda de la Rambla, que comunica el port amb el centre de la ciutat. Només d'enfilar-la ens vam topar amb dues motos de la policia travessades al mig del carrer que semblava que ens estiguessin esperant. El agents tots alhora com un sol home van donar-los l' alto.  En Janus em va dir que m’agafés fort. Va fer un cop de pedal, va donar gas a fons i la moto es va començar a enlairar com un ocell majestuós davant la incredulitat de tothom.

   Des de dalt es veia la gent petita, insignificant. Els policies agitaven els braços com si fossin ninots de fira moguts per fils invisibles. Als terrats hi havia roba estesa que volia atraure els últims raigs de sol d’aquell diumenge que havia començat trist, però que s’havia anat espavilant. Vaig adonar-me que teníem una acompanyant que volava davant nostre amb elegància; era Shepirot, la mallerenga, que semblava marcar-nos la ruta. Poc a poc vam anar perdent alçada i en arribar a l’edifici de la pensió la moto va quedar uns instants suspesa a l’aire i va iniciar un descens lent i precís. En Januskoff no havia d’envejar res als millors pilots d’aviació del moment. Vam aterrar damunt el terrat de forma suavíssima.

   El que més em va sorprendre de tot plegat va ser que vaig estar sobrevolant Barcelona amb una moto i ho vaig trobar la mar de normal. A més, no vaig tenir gens de por, ni de vertigen, ni res de res. Passi que fins ara tot plegat es podia més que explicar a partir dels suposats efectes de la hipnosis, però això darrer ja s’escapava de mida.