Epíleg 21 de febrer

Només llevar-me em vaig adonar que l’esmorzar no era enlloc. Però no em calia buscar-li explicació, sabia que en Janus mai més no me'n faria cap, d'àpat. En Cruma em mirava amb els seus ulls blavíssims. Ja havia paït l'ocell i tornava a tenir gana. Ens haurem d'espavilar, vaig dir-li, però la veritat és que amb la ressaca que portava em conformava amb un te ben carregat. Me'l vaig fer i vaig obrir una llauna de sardines per en Cruma -volia que el darrer record que tingués de mi fos agradable-, n'hi havia encara moltes i ens anirien bé per la travessa. Cap de poc vaig escoltar sorolls. En Moisès i la Margarida van entrar a la cuina amb cara d'haver dormit poc. Els vaig servir cafè i els vaig informar que ja tenia els salconduits; i que havíem de preparar quatre coses per marxar. No calia anar massa carregats per no despertar sospites. Portaríem una bossa cadascú, una amb roba, l'altra amb estris d'higiene personal i la tercera amb provisions. Els articles els vaig posar en una carpeta de la qual no pensava separar-me'n ni de nit ni de dia. Si tot anava bé el viatge fins la costa francesa no duraria més de dos dies, dependria del temps.  En Moisès semblava preocupat, no aixecava gairebé la vista de la tassa de cafè, en canvi a ella se la veia molt animada.

La Caritat ens va venir a buscar sobre les deu. Li vaig presentar la parella. Semblava que les dues dones s'havien caigut bé. Anava a tancar la porta per darrera vegada quan en Cruma se'm va abraonar amb les potes enlaire, tot impedim-te els moviments. Per més que el feia fora a cosses es revinclava com un dimoni i feia un bots de metre com si se'm volgués menjar. Ho vaig entendre. El vaig entaforar dintre la bossa de la roba, que la portava jo. Només li sortien les orelles una mica. Vam haver de baixar a peu, ja que no funcionava cap transport públic ni passava cap taxi. Vam separar-nos per precaució en dos grups, per una banda jo i en Moisès i per l'altra les dues dones.

En arribar ens va semblar que no hi havia ningú vigilant. Vam voler assegurar-nos-en i vam romandre uns estona mig amagats en una cantonada. Vam prendre la decisió de pujar al vaixell. Vam deixar les bosses i vam engegar el motor sense dificultat. Havia arribat l'hora. La Caritat es va acomiadar, tot desitjant-nos sort. A mi em va abraçar amb força i diria que li va saltar alguna llàgrima. Li vaig prometre que tornaria, no sabia quan, però tornaria. També li vaig dir que si no podia més que vingués a Londres, que seria ben rebuda.

Va fer un saltiró de la proa cap l'escullera del moll. Es va quedar mirant-nos, tot seriosa, amb una expressió que no se li esqueia gens. Vaig agafar el timó i vaig posar la marxa enrere. Just quan el vaixell començava a moure's, la Margarida va fer un bot i es va plantar al costat de la Caritat.

Vaig quedar de pedra. Vaig voler a anar a parar el motor dintre la cabina, però en Moisès em va aturar amb fermesa. Vaig reaccionar i vaig treure'm la capsa de l'anell de la butxaca. Vaig tenir temps de llançar-li sense que caigués a l'aigua. Vaig tornar a agafar el timó i cap de poc vaig veure com les dues dones marxaven juntes per on havíem vingut.

Quan ja havíem sortit de la bocana del port em va faltar temps per fer-li la pregunta

      —  Per què l'has deixat marxar?
      —  Perquè serà millor per tots tres
      — Tots tres?

        Tot i que estava clar que en Moisès estava al corrent de tot, em vaig tornat vermell. No sabia ben bé que dir, així que em va sortir

       —  Potser sí
      —  Sí, i potser per als quatre i tot, ves a saber
      — Quatre?
      — Està convençuda que d'aquí nou mesos serà mare

Aquest cop sí que no vaig dir res. Però ell va afegir una cosa que em va deixar glaçat

       — Si té un nadó no te'n desentenguis, seràs el seu pare

  Després de la sorpresa vaig voler aclariments

        —  I per què no tu?
        —  Et felicito pel teu article sobre el Camp d'Horta. La Margarida me'l va comentar. Recordes la màquina als testicles? A més de provocar un fort dolor et fa perdre la virilitat. Ja m'entens.
  
Teníem un bon vent a favor, així que vam parar el motor i vam desplegar la vela major. Era un quart de dotze i el sol ens feia companyia. Potser el mitja merda encara m'estaria esperant al Palau Robert i el gran criminal ja hauria començat la seva desfilada triomfal. A bord havíem de ser tres, dos homes i una dona. Vaig tenir un pressentiment. Vaig agafar en Cruma i el vaig posar de panxa enlaire.

Efectivament, érem dos homes i una femella.