29 de gener, La veritat és de qui l’escriu

— No et preocupis noi, tornarà, tornarà— va dir-me en Met per tot bon dia, arrepapat en una butaca del menjador. La Margarida se n’havia anat cap a casa seva, la nit anterior, després de comprovar que, efectivament, el porter ja no hi era. Aquell dimoni d’home em llegia la cara com en un llibre obert.

—Té La Vanguardia . L’ha anat a comprar en Janos mentre encara
dormies. Mira la darrera pàgina— va dir-me mentre m’allargava el diari

Vaig començar a llegir-la i vaig veure una noticia que em va cridar l’atenció. Deia, resumint, que en un edifici de la Claris hi havia hagut un tiroteig entre forces de l’ordre i quatre malfactors, els quals havien mort. Afegia que durant la batussa un agent havia resultat ferit als ulls, però que s’estava recuperant. Cap referència a la resta de la patrulla.

—No m’ho puc creure!

—El periodistes construïu la realitat, més que no pas reflectir-la— va dir

—Això no és periodisme, és una mentida més grossa que el palau de Buckingham— vaig contestar indignat (el millor de tot plegat va ser que em vaig guardar l’exemplar i quan me’l vaig remirar cap d’un dies no vaig trobar la notícia per enlloc: un altre truc de’n Met).

— Michael, tu no ho vas veure! Tu em creus a mi i no al diari. I per què ho fas? T’ho diré jo mateix. Perquè t’ho vols creure. No vols donar cap crèdit a un diari controlat pels franquistes. No obstant a mi me’l dones, sense ni tan sols saber com em dic de veritat, ni qui sóc, ni què pretenc...

—I què pretens?—el vaig tallar

—Què pretenc, què pretenc? Bona pregunta— va tocar-se la barba.— Que creïs una realitat diferent de la que s’està afanyant a crear el franquisme. Recorda que tu mateix vas dir que d’aquí cinc-cents anys jo parlaria bé de tu, com de’n Bartolome i la resta.

—I jo et vaig dir que potser no sóc tan bon home com et penses— vaig dir mig rient

—Si fas el que has de fer ho seràs, de bon home, si més no per mi.

—I què haig de fer?— vaig dir, tot i que ja sabia la resposta

—Escriure com ho van fer els teus predecessors. Ells van explicar les atrocitats comeses en nom de Déu. El franquisme es postula a si mateix com una croada per salvar la pàtria d’ateos i separatistes, i per conduir-la un altre cop pel camí de Déu. Es tracta d’imposar la redempció moral pel terror. Sap quina és la ideologia de’n Franco? Doncs no és ni el feixisme, ni el falangisme, ni el nacionalsocialisme, no. És el liquidacionisme, és a dir, liquidar tothom que no pensi com ell. Què me’n dius?

M’estava estrenyent el setge amb certa categoria. De fet, jo m’ho estava deixant fer sense oposar-hi massa resistència. Podia haver-li dit que els dos primers cronistes que m’havia esmentat no em mereixien massa credibilitat, ja que segurament eren visceralment anticristià un, i visceralment anticatòlic l’altre. I que en Bartolomé no m’estranyaria gens que fos un jueu convers ressentit i amb ganes de protagonisme, però no ho vaig fer. Jo no sóc anticristià, ni tan sols anticatòlic, però si que sóc visceralment antifeixista. I ell ho sap. I segurament també sap, perquè ho sap tot, que em moro de ganes d’escriure. Però el que també li faria saber és que no penso entrar en segons quin joc.

—Mira Met, jo he vingut aquí per explicar la realitat i la realitat es corromp amb la mentida — vaig dir amb posat seriós

— La realitat es com un mirall trencat, tots en tenim un bocí. El que compta és que la història pertany a qui l’escriu—en Met va adoptar el to pedagògic que tant semblava agradar-li. No volia que li digués mestre, però es comportava com a tal,—ja que som a Espanya, saps per què va començar la guerra entre Espanya i els Estats Units? Doncs t’ho diré, perquè els americans necessitaven una excusa. Volien Cuba, tant sí com no, però no sabien com fer-ho. Finalment, van trobar la solució. El vaixell Maine va saltar pels aires i van morir centenars de mariners dels Estats Units. Mai no s’ha demostrat què va passar, però la premsa americana es va afanyar a publicar que havia estat un sabotatge espanyol. Ja tenien l’excusa que buscaven. Van declarar la guerra a Espanya, la van guanyar i ara ja tenen l’illa sota el seu control.  Aquí tens el poder de la premsa!— va mirar-me fixament i va continuar.—Michael, tens una oportunitat única per explicar al món els horrors que estan passant a l’Espanya de Franco i tens en mi el millor aliat. Aprofita-t'ho!

—Però jo no vull informar de coses que no s’han demostrat

—Mira no em vinguis amb escrúpols ètics ara. O és que quan vas explicar la luxúria de la noblesa anglesa al Guardian, no vas fer cas de tot el que et va dir la “madame “. Segur que no vas espiar pel forat de la clau per veure com fornicaven, oi que no? I quan en l'article que no vas poder enviar vas escriure sobre el pobre home que li havien matat el fill; sense pensar-t'ho ni poc ni molt vas posar en dubte que els assassins fossin de la FAI, malgrat que el pare ho assegurava! O quan afirmes sense embuts en un article al El Nacional de Mèxic que en Nin va ser assassinat pels comunistes, sense que ningú en tingui cap prova!

Com diuen els francesos “touché”. Encara no sabia si en Met era un boig, un farsant o un espia soviètic –després vaig descobrir que no era cap de les tres coses-, però a partir d’aleshores vaig decidir que mai més no li qüestionaria res. L’home ric i de bon gust se’n va adonar, del meu astorament, i va voler tranquil·litzar-me.

—No et preocupis, a partir d’ara no et parlaré més del teu passat. A més, jo tampoc vull que escriguis mentides, perquè sempre s’acaben descobrint. Tranquil que si el que t’amoïna es escriure “ex suppositione”, no ho faràs. Vull que expliquis la veritat i només la veritat, perquè és tan esfereïdora que segur que supera amb escreix qualsevol imaginació, per fèrtil que pugui ser—els seus ulls vidriosos es van tornar quasi transparents— escriuràs coses que sense tu mai se sabrien, o en el millors del casos, es trigarien desenes d’anys. En aquest cas gràcies a la teva feina no es complirà allò que la primera víctima de la guerra és la veritat

No hi ha dubte que el somni de tot periodista és informar primer que ningú de coses importants. I si repassava la llista de punts febles que m’havia fet per sortir-me’n airós del meu repte informatiu, un d’ells era el que no tenia ningú que em passés informació, el que en el nostre argot en diem una font informativa. El que passava era que aquell individu superava de llarg qualsevol expectativa, però no tenia on escollir. Així que vaig decidir deixar arrossegar-me pel corrent tempestuós que en aquells movents havia envaït la meva vida. De fet, ara amb la distància m’adono que si em va triar a mi no va ser per casualitat, sinó per una ben calculada elecció.

—Bé doncs, endavant—va dir en Met en veure que no li replicava—, abans de res jo sé que tu com a bon professional et vas documentar abans de venir a Barcelona, però és important que il·luminem amb un far ben potent les enormes zones d’ombra provocades per la impecable censura franquista, que han patit tants i tants companys teus.  Explicar la veritat del que passava a la zona rebel era poc menys que un suïcidi. Els únics que podien escriure amb llibertat eren els simpatitzants amb la seva causa, que eren capaços de dir que el general Franco era poc menys que una germaneta de la caritat, ple de bons sentiments i proïsme, i quedar-se tan amples.

—Conec el cas de periodistes britànics torturats i assassinats en la zona rebel. I tant!—vaig exclamar

—És clar que no volien en cap cas que s’expliqués la veritat de la repressió indiscriminada, que ja va començar des del principi de la guerra. Milers i milers de persones assassinades sense ni tan sols un simulacre de judici. A alguns se’ls ha llençat en vida al mar des del penya-segats o des de ponts alts a profunds rius. A d’altres se’ls ha afusellat contra la paret d’un cementiri o a la cuneta i se’ls ha enterrat en fosses de poca profunditat allà on havien caigut o se’ls ha llançat als pous de mines abandonades, sense que les seves famílies sàpiguen del cert què els ha passat. I sap quin era el crim de molts d’aquests desgraciats? Doncs ser considerats crítics amb el cop militar; tenir algun parent que havia fugit; disposar d’un aparell de ràdio; o haver llegit els diaris liberals abans de la guerra— en Met estava embalat―. Sap què van fer els senyorets andalusos als obrers agrícoles considerats rojos abans de matar-los? Se’ls va obligar a cavar les seves pròpies tombes, i els cridaven: “No demanàveu terra? Doncs la tindreu; i per sempre!”. El dia que va esclatar la Guerra, un aristòcrata terratinent de la província de Salamanca va posar en fila els peons de la seva finca, en va escollir sis i els va matar d’un tret perquè servís de lliçó. Per els franquistes tots aquest homes són l’encarnació del dimoni i han de ser executats perquè no puguin transmetre el virus del comunisme als altres. Estan combatent una idea i la idea és al cervell, i per matar-la han de matar l’home. Han de matar a tots els que tenen aquesta idea “roja” al  cap. Han de matar, matar i matar. I continuaran fent-ho. Tant si val que la guerra estigui a punt d’acabar-se. Mataran durant anys i anys. Fins al final!― va fer una pausa per agafar aire―. Bé doncs, m’imagino que estarem d’acord que per escriure una bona història només hi ha dues possibilitats, fer-ho sobre allò que un ha viscut, o bé estar-ne tan amarat que sembli que els protagonistes t’ho xiuxiuegin a l’orella.

   —I estic d’acord— vaig dir

   —Doncs això segon és el que farem

—Però on ho publicaré? L’energumen que hi ha per director al News em va dir que me n’oblidés de....

   —No pateixis per això — em va tallar—, a Mèxic tens la porta oberta i pel que fa a Anglaterra potser haurem d’esperar una mica, però s’acabarà publicant, no ho dubtis.

   — Bé, d’acord,  però ara deixa’m esmorzar una mica, que em moro de gana―vaig dir rient
   ―I tant! Agafa forces noi, que et faran falta

Me’n vaig anar cap a la cuina i a dintre vaig trobar-m’hi en Januskoff fent uns ous ferrats. Hi havia una tauleta parada en un racó. No li faltava cap detall: coberts, tovalló, setrilleres, pa, vi....L’inesperat cuiner em va fer un gest tot assenyalant la cadira que hi havia al costat de la taula. No m’ho vaig pensar dues vegades. Gairebé no havia desplegat el tovalló quan ja tenia els dos ous omplint el plat. L’estrany personatge va fer una reverència i va dir amb el seu espinguet: “Sempre al seu servei, milord”Això de milord  em va fer certa gràcia, tenint en compte que de noble anglès, jo en tinc tan com de frare. La mallerenga, que estava a dalt de la làmpada, em va desitjar bon profit, cosa que vaig entendre sense problema, per la semblança amb l’anglès de l’expressió. En Cruma havia aparegut atret pel menjar i s’estava als meus peus esperant la meva generositat. O això és el que em pensava. De sobte va fer un bot, es va enfilar a la taula i d’allà es va llançar de dret a la làmpada, a veure si caçava la mallerenga. Li va anar d’un pèl. L’ocell va volar cap la porta i va desaparèixer.

En Cruma es va quedar arraulit sota la taula. Havia fallat però vaig pensar que ho tornaria a intentar, ja que li havia anat de poc i és clar que els gats prefereixen carn i óssos tendres, que no restes d’ou ferrat.

En Januskoff no en va fer ni més ni menys. Em va preparar un te ben carregat i em va oferir un cigar semblant al que m’havia ofert en Met. Em va dir que era de part del seu amo i que me’l fumés amb molta calma. Tan bon punt vaig començar les primeres calades que se’m va aparèixer una imatge a la paret. Primer era borrosa i a mica a mica es va anar aclarint. Es veia una carretera molt llarga sota un cel boirós i ple de núvols d’un gris espantat. A banda i banda de la ruta hi havia una cua de persones que marxaven a peu, per les vores, sota el testimoni mut dels plàtans esfullats per l’hivern. Portaven a sobre maletes, paquets, sacs, bosses,... Altres arrossegaven un carro mig desballestat i ple fins a dalt de mobles, matalassos, gàbies d’aviram,....de tot. Molts es cobrien amb mantes. Semblava que fes molt fred. La majoria anaven mal calçats amb espardenyes estireganyoses. Les herbes que creixien a les cunetes estaven amarades de gebrada. El contrast entre els colors foscos de les robes i la blancor dels marges era si més no xocant. Semblava una cua de formigues gegants avançant entre la neu. Hi havia de tot, homes, dones amb nens a coll, joves, vells que gairebé no s’aguantaven drets, soldats ferits que havien de ser ajudats per caminar ....Tothom que podia anava molt carregat, amb les mans plenes de coses. N’hi havia que portaven els sacs al cap. La marxa era lenta, però no es deturava ni un moment. Les cares de la gent parlaven per si mateixes. Eren cares de derrota. Eren expressions plenes de misèria, fam, fred i por.

En un cantó de la carretera hi havia un rètol en el qual s’hi podia llegir: Puigcerdà 80Km. En aquell moment no sabia on era Puigcerdà, però m’ho vaig imaginar sense equivocar-me: era el darrer poble abans de la frontera amb França. De tant en tant passava algun camió carregat fins a dalt de gent o algun cotxe, sempre en la mateixa direcció que avançaven les fileres. Per la gent que arrossegava la pena a peu, en vehicles eren com si no existissin, ni tan sols se’ls aguaitaven. En la seva mirada només semblava cabre-hi la desesperança. De sobte es va escoltar un soroll de motors que venia del cel. Eren dos avions de combat que amb un vol rasant atemorien els fugitius. Els pobres desgraciats es van estirar a terra fins que els aparells van desaparèixer en la llunyania.

Llavors vaig sentir ploure a través del cel obert que donava a la cuina. Vaig veure com damunt la corrua de gent també començava a caure un xàfec considerable. Per si em quedava algun dubte, allò va ser suficient per acabar-me de convèncer: estava sent testimoni directe de l’exili cap a França de milers de republicans que s'escapaven dels vencedors. Per un moment em va semblar reconèixer la nena del tallat de cabells a la “garçon” que m’havia trobat feia uns dies. Després vaig veure que no ho era, ja que li faltava una cama i per caminar es recolzava en un bastó. Se’m van negar els ulls. Vaig apagar el cigar a l’instant.

Em vaig aixecar de la taula i vaig cridar tan fort com vaig poder: “La mare que us va arribar a parir, fills de la grandíssima puta! Així us moríssiu tots ara mateix, malparits feixistes!”

En Januskoff i en Cruma em van mirar. Un, com si allò fos l’expressió més normal del món, l’altra amb les orelles dretes com pals.
 
Vaig anar-me’n cap a l’habitació on hi tenia la màquina d’escriure. Vaig mirar per la finestra. Pel carrer no hi havia ni una ànima. Plovia molt i a més era diumenge. Vaig començar a teclejar el que havia vist. En Cruma es va posar al meu costat damunt la taula. Llavors va entrar em Met. Se’m va plantar davant meu

—Michael, no perdis el temps escrivint sobre el que has vit, sisplau

— Per què perdo el temps? No havíem quedat que havia d’escriure molt?— vaig contestar amb insolència— I si no perquè m’ho has fet veure?

— La veritat és que em pensava que veuries una altra cosa, els cigars, ja ho saps, no sempre....—no va acabar la frase, va fer una pausa i va seguir— A més, tot això ja ho explicaran amb detall companys teus que ara mateix són a la frontera. Sense anar més lluny hi ha l’Herbert Matthees del New York Times o en William Hickey del Daily Express, entre altres. Tu has d’escriure sobre el que passa aquí, a la zona franquista. T’ho he dit abans: si no ho escrius tu, no ho farà ningú.

   ― Però el que vist suara m’ha revoltat i de quina manera ― em vaig aixecar i vaig fer fora en Cruma d’una revolada, que va deixar anar un marramau considerable

   ―Michael, pensa una cosa. L’home es capaç de suportar sofriments increïbles. Tots aquests que has vit, els que sobrevisquin és clar, d’aquí poc temps -mesos, potser com a màxim un any-, estaran instal·lats, amb més o menys fortuna, en algun o altre lloc d’Europa o Amèrica, i alguns fins i tot tornaran. Trobaran feina o la crearan ells mateixos, molts es casaran i tindran descendència, que en el millors del casos, conservaran el rècord de l’odissea dels pares com una ensopegada, greu això sí, però al cap i la fi ensopegada, en el camí de la vida. Res més.

   ―I tu què en saps de patiments? No fas cara d’haver patit massa,oi?

   ―Això és el que et penses! Nosaltres ―va dir un nosaltres amb una contundència que em va sorprendre― venim d’un patiment etern, d’una malastruga infinita que no ens deixa viure en pau, d’una ignomínia sideral, còsmica. No et pots fer ni una idea de la dimensió terrorífica d’aquest sofriment, que ens rosega i consumeix per dins. A foc lent, sense presa, amb nocturnitat i mala idea. Un sofriment que ens està fent molt de mal, als uns i als altres―em va assenyalar amb el dit

   La veritat és que no vaig entendre massa per on anaven el trets, però en qualsevol cas semblava que parlava amb el cor. Amb tot, no em vaig deixar estovar.

—Sí, sí, però mentre nosaltres aquí, a aixopluc i calents com torrons; i ells xops, morts de fred i de gana, sota la pluja, abocats al destí bestial que els ha dut la guerra — vaig contraatacar—. Jo estic parlant d’un altre sofriment, d’aquell que mentre el pateixes no pots pensar en res més, en cap altra cosa que no sigui desitjar amb totes les forces que s’acabi d’una vegada. Les penes de l’esperit són molt respectables i sé molt bé del que parlo...

—Sí, sí d’allò, ja ho sé— em va interrompre

— Doncs allò és poc comparat amb altres coses que he vist, però no són de la mateixa naturalesa. Abans de res som carn i ossos, i necessitem menjar, dormir, abrigar-nos. M’han fet molta pena, molta, i tu no me’n fas gens, més aviat al contrari

Va quedar-se uns moments callat i després amb gran contundència va dir

— Fes servir la teva educació o destruiré la teva ànima. Ha! Ha!

—Quina mania amb les ànimes. Ja t’he dit que no en tinc, d’ànima

— En tens, en tens, ja ho crec que en tens!

— Bé, doncs, queda-te-la ! Te la regalo i no en parlem més!—vaig dir força molest

— Gràcies Michael, no esperava menys de tu— va fer una pausa i va continuar——Què vols a canvi?

— L’amor de Margarida!

Em va sortir de dins, com l’erupció d’un volcà que esclata amb tota la força de l’univers, continguda durant mil·lennis. Després d’haver-ho dit amb va agafar com una mena de por, d’inquietud estranya, que em va intranquil·litzar bastant. Semblava com si allò, pel sol fet de parlar-ne, tornés Vaig decidir anar-me’n al carrer. Encara plovia però volia mullar-me, volia sentir l’aigua damunt la meva pell, igual que els pobres infeliços que arrossegaven els peus Nord enllà cap un incert destí.