15 de febrer Un viatge accidentat

Després d’esmorzar em disposava a repassar l’article un altre cop, quan la Margarida va entrar a l’habitació per demanar-me un favor: volia que l’acompanyés en un viatge que havia de fer en tren a un poble de l’interior. Es tractava de Torelló, situat a uns vuitanta kilòmetres. En Moisès hi tenia uns parents que li guardaven documentació del partit. L’hi havia deixat expressament abans de marxar cap al front. No se’n refiava gens que una República cada cop més afeblida pogués derrotar a un feixisme puixant. Si  s’hagués quedat guardada a casa “a hores d’ara hi ja hi hauria uns quants afusellats més “, va dir-me. Tots els noms que no va voler revelar durant la tortura estaven en aquells papers que s’havien de recuperar abans que no caiguessin en mans dels franquistes. Tal dit, tal fet. Vaig posar-me l’abric i la gorra i sense pensar-m’ho la vaig seguir cap a la porta. Aquell dimecres em brindava, de forma inesperada, una oportunitat d’apropar-me més al seu cor.

Vam enfilar en direcció mar, per anar fins l’antiga Gran Via, que a hores d’ara l’havien rebatejat com Avenida de Jose Antonio, a buscar un tramvia que ens havia de dur l’estació del Nord, a tocar l’Arc de Triomf.  L’ambient  pels voltants del monument era força animat, tot i  que la gent anava arronsada a causa del fred.  A l’entrada de les escales que manaven a les andanes hi havia una mena de caseta de fusta en la qual s’hi venien xurros calents, que servien si més no per refer-se una mica de les baixes temperatures. En vaig comprar un cucurutxo i vaig convidar a la Margarida, que en veure la cara que posava em va dir: “Per fred, el que farà a Torelló. Està a la Plana de Vic, també coneguda com el país de la boira”. Vam comprar dos bitllets d’anada i tornada i en vam asseure en un banc a esperar la sortida del tren. No semblava que hi hagués massa gent disposada a agafar el mateix comboi, potser el fred que segons diu la Margariada fa per aquelles contrades és un element dissuasori, però molt em temia que hi havia motius més greus i seriosos. Després d’una guerra com aquesta, en què més que vencedors i vençuts hi ha ocupants i represaliats, tornar a engegar l’economia, el comerç, la industria...serà una feina que pot durar dècades. Pel que intueixo, Catalunya no només ha perdut una guerra, sinó que també ha perdut la seva ànima.

Cap d’una estona ens van dir que ja podíem pujat dalt del tren. Vam fer-ho al vagó de cua, ja que al costat de la màquina hi ha via un parella de guardis civils drets, que segurament també acabarien pujant-hi. La línia que passa per Torelló arriba fins a Puigcerda -a la frontera amb França- i cal vigilar-la. El factor de circulació de l’estació va fer sonar el xiulet de sortida i el tren es va posar lentament en marxa.

Al vagó només érem nosaltres dos i una dona gran carregada amb un mocador de farcell i que es va asseure a l’altra punta. Vam estar una estoneta en silenci, mentre encara passàvem pels barris perifèrics de la ciutat, però un cop el paisatge es va aclarir a la Margarida li van agafar ganes de xerrar: “Saps de veritat perquè ha estat aquesta guerra? Doncs per esclafar Catalunya. Ja ho va dir en Calvo Sotelo: “Antes roja que rota”. Els comunistes, els anarquistes, els trotskistes i tota la pesca. Una gran excusa amic meu! Una gran i fastigosa excusa! Les ideologies van i venen com un pèndol, però les nacions. Ai las! Si es maten ja no ressusciten mai més. Casos passats i cassos més recents, ens en parlen. On són ara el gals, els ibers, els romans...De les nacions antigues ja només queda la jueva, i que vagin en compta perquè no tenen cap Estat protector i els vents de la història en aquest moment no els van precisament a favor, que diguem. I de les modernes fa llàstima veure com boquegen els bretons, els gal·lesos, els occitans.... i moltes més que ni coneixem”. Es va quedar uns instants sense dir res i mirant per la finestra, com si volgués agafar forces per continuar. “Catalunya, no sé si ho saps, però té més de mil anys d’història. Primer com a vassalla dels reis francs i després fent via ella sola durant uns quants segles. Per qüestions successòries llargues i complicades vam acabar emmerdats amb Castella, que és el mateix que dir Espanya, i a partir d’aleshores que la brega ha estat constant: revoltes, guerres, dictadures, estatuts, i ara l’estocada final. Sempre han volgut acabar amb nosaltres. Sempre han volgut que renunciem a la llengua, que reneguem dels nostres avantpassats, que ens rendim a les glòries de l’Espanya eterna. I ara, ens tenen ben ficat el peu al coll. Quan caigui definitivament el poc que queda de la República, que no pot trigar gaire, aquests malparits veuran el seu somni de la Espanya “Una, Grande y Libre”, més a prop que mai.  Anava a respondre-li que potser sí que tenia part de raó, però que la por a que la República esdevingués un bastió marxista tutelat per Moscou, havia espantat molt a les classes benestants i a l’església, que havien esperonat els militars a rebelar-se, quan veig que s’acosta la parella de la Guàrdia Civil. Van demanant la documentació a tots els passatgers. En aquells moments no tenia gens clar que la història que vaig fer empassar al porter i als convidats del cònsol em servís. Però de sobta es va sentir un soroll grinyolant molt fort i el tren es va inclinar una mica cap un costat. Casi a l’instant el comboi va frenar en sec i tothom va sortir, poc o molt, disparat cap endavant. Jo vaig anar a parar damunt de la Margarida, que s’asseia just davant meu. Estava clar, acabàvem de descarrilar. Per sort, només havien estat un parell de rodes del nostre vagó que havien sortit de les vies i ningú no semblava haver pres molt de mal. Nosaltres dos i la dona del farcell vam baixar del tren, així com molts altres passatgers de la resta de vagons. Els guàrdies civils miraven de posar ordre, però com passa en aquests casos, de seguida es va formar un petit caos, amb gent que anava i venia, amb informacions contradictòries, fins que algú va dir que tornar el vagó a lloc podria trigar entre quatre i cinc hores, i que si algú tenia molta pressa podia mirar de baixar a la carretera i allà podríem aturar l’autobús de línia que fa el trajecte Granollers-Vic.  No ens ho vam pensar dos cops, de pressa en teníem, sí, però de ganes de perdre de vista els tricornis encara més.

El tren havia descarrilat just damunt d’un congost al fons del qual hi passava un rierol. Calia anar baixant a poc a poc, assegurant bé on es posaven el peus. Feia poc que havia plogut i el terra estava molt humit, segurament això va ser la causa de l’esllavissament de terres que va causar l’accident. Vam trigar almenys una hora llarga a arribar fins al llit del riu, que vam travessar com vam poder. Un cop a l’altra banda, ja va ser fàcil arribar a dalt la carretera. En total seríem una quinzena de persones que ens hi vam atrevir, la majoria joves o de mitjana edat. L’autobús que venia de Granollers, una ciutat propera, va trigar una mitja hora a fer acte de presència i la veritat és que semblava acabat de sortir d’una guerra, mai millor dit, de tan atrotinat com estava. Vam fer-lo parar i tots vam poder seure, ja que anava mig buit. En arribar a Vic vam preguntat per anar a Torelló i ens van indicar on era la parada de cotxes de línia. Vam pujar al primer que va sortir. Em va fer gràcia que l’autobús portés el volant a la dreta, com a Anglaterra, i és que era de fabricació anglesa. Durant la poca estona que vam estar a la ciutat, em vaig adonar que l’advertiment de la Margarida no havia estat debades: eren casi la una del migdia i feia un fred que pelava. Durant el trajecte, que va durar uns 20 minuts, vaig voler parlar-li dels meus sentiments, però no em va sortir, potser no era el moment. Vaig continuar la conversa on l’havíem deixat dalt del tren.

—    Però Guideta, m’havies dit que precisament per la qüestió catalana us havíeu discutit amb en Moisès, no? Havia entès que tu no li donaves tanta importància i que donaves suport als marxistes.
—    Sí i no. A veure, quan es tracta de guanyar o perdre una guerra, cal unificar tots els esforços en la mateixa direcció. I si ha una avantguarda que estira del carro, no se li pot anar en contra. Primer guanyem la guerra, després ja ens barallarem per si Catalunya ha de ser o no independent. Per exercir les llibertats que li corresponen a una nació, no cal necessariament la independència. Tot depèn de l’Estat en el qual estigui encabida......però ara tot això ja no té sentit, almenys de moment.

 Aquella conversa ja no donava per més i vaig canviar de tema.

—    Ja hi has estat altres vegades a Torelló?  
—    Sí algunes, sobretot pujàvem a començaments d’hivern per la matança del porc
—    La matança del porc? De què es tracta?
—    Doncs es sacrifiquen els pors engreixats durant l’any per poder tenir carn la resta de l’hivern i també se’n fan embotis per tot l’any. L’oncle de’n Moisès, l’Esteve, és pagès. És molt bon home i d’esquerres. Una vegada varem pujar a fer un míting del partit i ens va ajudar molt a preparar-ho tot. Vam omplir mig teatre Cirvianum, el teatre del poble. Espero que no li hagi passat res de mal.
 
Vam baixar en la primera parada, just a l’entrada del poble. Tot caminant uns dos minuts per un carrer que feia baixada vam arribar davant la casa del parents. Jo em vaig sorprendre perquè quan em va dir que era pagès m’imaginava una casa als afores, rodejada de camps. La casa estava al bell mig del carrer i paret per paret amb altres edificis. La porta que donava al carrer era oberta i nomes passar el llindar de fora vaig veure per on anaven el trets. A la planta baixa no hi havia vivenda. Hi havia un passadís en el qual a mà dreta s’hi podia veure una cort amb un cavall a dins. Al fons es podia entreveure un gran patí per on corrien ànecs, gallines, pollets....i també s’endevinava l’existència de porcs per l’olor i els grunyits. Decididament érem a pagès. Vam pujar l’escala que donava a la porta de l’habitatge, tota plena de gats. Quan va sonar el primer cop de timbre, de forma automàtica vam sentir com un gos lladrava. “És en Quim”, va dir la Margarida. Es va obrir la porta i va sortir la Pepita, la dona de l’Esteve. Les dues dones es van abraçar fort i quasi els salten els llàgrimes. El primer que vam saber és que el seu marit estava bé. La Guàrdia Civil l’havia interrogat  un parell de vegades, la segona vegada havien anat a registrar la casa de dalt a baix, amb cops de punys i amenaces incloses, però va sortir-se’n. No els va dir dels papers i no els van trobar. Per sort ja tenia casi 60 anys, sinó li hauria tocat anar a un camp de treballs forçats, com a mínim.

 Atesa l’hora que era, ell ja havia dinat i se n’havia entornat al tros. La Pepita ens va preparar dinar amb una esgarrapada, ja que només va haver d’escalfar-lo. Ens va oferir escudella i carn d’olla.  He de dir que no sé si va ser per la gana que tenia, ja que era força tard, o pel que fos, però no recordo haver menjat res millor durant tota la meva estada a Barcelona, això que en Januskoff és un gran cuiner i a vegades en feia, d’escudella i carn d’olla, que és un plat típic català que consisteix en un caldo amb arròs (l’escudella) i a darrera una plata de trossos de carn variada, gallina, porc, xai, que han bullit molta estona a foc lent. Després hi ha una altra plata amb pastanaga, àpid, cigrons i patates i una cosa molt especial anomenada “pilota”,  que és com una botifarra molt gruixuda feta d’un pasta a base de pa ratllat, ali, julivert, ou i carn picada. El fet que hagi bullit to junt li dona un sabor fort i especial que m’encantava. Aquí a Londres es del tot impossible tornar-ne a menjar. Amb la gana que passa la gent a Barcelona, a pagès és diferent, vaig pensar.

La Pepita en va dir que si volíem la documentació que la seguíssim. Vam baixar cap la planta baixa i ens va assenyalar la cort de porcs, on hi havia una enorme truja alletant una dotzena de garrins.  “Aquí no se’ls va ni acudir registrar-ho”, va dir somrient. Va gratar un mica amb un pal el terra de la cort i no va trigar gaire a aparèixer una mena de bossa de plàstic coberta de fang i excrement dels porcs. La va netejar en el safareig i de dintre en va extreure una carpeta blava de cartó. Li va donar a la Margarida, que va agafar els papers que contenia la carpeta per guardar-se’ls a la bossa de mà  que portava. “Mentre quedin persones com vosaltres encara no està tot perdut”, vaig dir amb veu alta.

Vam marxar sense esperar que tornés l’Esteve. No podíem arriscar-nos. Podia haver estat fàcil que algun veí hagués vist entrar dues persones forasteres a casa d’un roig reconegut.  Vam caminar en direcció a l’estació de tren, que quedava a la part alta de la població, cap al Nord. La Margarida em va fer passar per carrerons secundaris, per por que algú la reconegués, sobretot arran del míting que havien fet poc abans de la guerra. Amb el fred que feia no es veia massa gent pel carrer. Vam travessar un pont sobre un riu casi glaçat i vam pujar per un passeig en el qual hi havia unes escales de pedra que s’alternaven en trossos plans, per salvar el desnivell considerable que hi havia fins l’estació. Quan arribàvem a l’últim tram de les escales, vam veure que just al final hi havia apostada una parella de la Guàrdia Civil amb un gos llop, que ens miraven fixament. Ho vam entendre, un veí ens hauria delatat.

La nostra primera reacció va ser arrancar a córrer en sentit contrari, però vam pensar que encara seria pitjor. Vam contenir la respiració i vam continuar pujant com si res. Si trobàvem els papers estàvem llestos. Quan vam pujar el darrer esglaó el gos va començar a bordar i un del dos, el caporal, ens va demanar la documentació de mala manera. Quan estàvem traient els nostres carnets vam veure com un Stromber negre matrícula B- 666, com els que porten a les personalitats del nou règim, s’aprovava a tota pastilla. Va envair la vorera i va frenar en sec just a un pam del dos agents, que ràpidament van treure les armes. El gos lladrava com si s’hagués torbat boig. Va baixar-ne un home ben plantat i ben vestit, que els va ensenyar un document que semblava oficial. De forma automàtica, com un home sol, es van quadrar i després sense dir res van obrir una porta del darrera perquè nosaltres entréssim al vehicle, cosa que vam fer no sense una gran inquietud. Qui seria aquell individu? A on ens portaria?

Un cop dins l’home es va acomiadar dels agents que el van saludar amb la mateixa pompositat que si es tractés de’n Franco mateix. Va estar conduint sense dir res durant uns deu minuts i nosaltres no ens atrevíem a obrir la boca. De cop i volta es mig gira i diu: ” Com que l’escudella de la Pepita és millor que la meva, eh? Ja t’ho trobaràs a partir d’ara, ha, ha!”.