18 de febrer El periodista uniformat

Vaig passar la resta de la setmana escrivint un parell d'articles més: Viudes nacionals, prebendes especials, sobre la  preferència per les viudes nacionals en la concessió d’estancs, loteries, gasolineres, porteries, parades de mercat i quioscos de diaris; i un altre de sentit totalment contrari: Les dones talp, que explica l'odissea de les dones de republicans que amaguen el marit o el germà a casa per por a represàlies.

La Margarida estava molt pansida. Tot i la fermesa demostrada, tenia l'ànim força decaigut. No vaig voler ficar-m'hi perquè mentre en Moisès estès pres no m'hi sentia legitimat. Volia competir amb igualtat de condicions, sense avantatges.

El divendres, vaig trucar a la Caritat. Confirmat, l'endemà, malgrat la previsió de mal temps, hi hauria regata.

Vaig quedar amb ella a les escalinates de l'edifici central de correus, molt a tocar del moll. Estava, com sempre, riallera. Veure-la et feia pensar que el bon humor no ha de ser incompatible amb les desgràcies. Què fàcil semblava en la seva persona i quan amb costava a mi ! Tot va bé, riem. Les coses es torcen, mal humor, mala cara, mals pensaments. Massa mecànic, previsible.

Es en podem en riure de la vida, més enllà del que ella se'n fot de nosaltres!

Abans que me n'oblidés li vaig fer a mans una versió en espanyol i l'altre en català de l'article sobre la presó de dones, tal i com havíem quedat. Després em va explicar que el cònsol havia convocat tot un seguit de gent diversa per gaudir d'un dia de mar. Li havia dit que ella i jo érem parents llunyans i que els meus pares havien emigrat a Mèxic abans d'haver nascut jo. “Hija de la gran xingada!”, la sabia llarga. Vaig posar-me el dit sota el nas simulant un bigoti i vaig dir “Andale, Viva Zapata!”. Va riure, em va agafar del braç i vam començar a caminar. Mentre, com aquell que no vol la cosa, em va preguntar com estava el meu cor. Li vaig dir que al bany maria, calent però sense tocar l'escalfor. Em va riure la gràcia.

Al voltant del balandre “Tempesta” s'hi veia molta get. Els convidats xerraven entre ells molt animadament i sorollosa. La Caritat fa fer una entrada triomfal, ja que va relliscar amb el terra humit a causa del plugim que començava i va caure ben llarga. Va faltar temps perquè una munió de mans masculines l'ajudessin a posar-se dreta. Ella els ho va agrair amb un somriure de compromís. Em va dir a cau d'orella que el cònsol, Rolf Jaeger, es pensava que perquè Barcelona era al mediterrani sempre havia de fer bon temps. Després me'l va presentar juntament amb la seva dona i la resta de persones del consolat, inclòs la seva cap que ja havia vist el dia que ens vam conèixer. No em va mirar massa bé. L'hi havia parlat de mi? De quina manera? Les complicitats femenines sempre són de témer.

La resta de convidats eren, no cal dir-ho, afectíssims al nou règim. Hi havia el milloret de cada casa: un requetè enravenat i manco; un capellà clenxinat; un fabricant ressuscitat; un militar malgirbat, un periodista il·luminat....Alguns anaven sols i altres acompanyats. Els vaig anar donant la mà amb un somriure forçat, tot pensant que si em descobrien ja hem podia anar preparant. Eren en total unes 15 persones disposades a fer la rosca al cònsol de l'Alemanya imparable. 
La mar estava força moguda, bufava un migjorn força fort. Malgrat tot, els dos mariners que s'havien d'encarregar de la travessa van engegar el motor i van fer  que els passatgers pugessin a bord. El balandre deuria tenir uns 15 metres d'eslora, un pal força alt i  una aparença que hauria pogut inspirar molta confiança si el temps hagués estat un altre.

Vam enfilar cap a la bocana del port per després prendre rumb Nord -calia tenir el vent de popa- tot i que mentre el vent no amainés no hi havia la més mínima possibilitat d'estendre cap vela. La preocupació i la incertesa s'havien instal·lat en les cares dels convidats. Peró el cònsol fatxenda reia a tort i a dret com si volgués dir: Mediterrani, ja veus quina por! Les tempestes que m'he hagut d'empassar davant les costes del Mar del Nord! Però la seva actitud no encomanava cap seguretat. Qui més, qui menys, sabíem que abans de venir a Barcelona era un oficinista gris a Munic catapultat gràcies a la fe cega en el Furer. I a Munic un riuet i gràcies. Vaig parlar amb els mariners i els vaig advertir que aviat començaria el festival de vomitades. Em van dir que prou que ho sabien, que ja n'havien advertit al cònsol, però que era tossut com una mula. El matí prometia.

La primera en trencar el foc va ser precisament la dona del cònsol -una donassa grossa, molt grossa, que en feia dos com el seu home, més aviat esprimatxat- que marejada com una sopa va treure tot el que duia a dins i el que no hi duia. El marit li cridava en alemany força coses. No calia traducció: era clar que li estava retraient que els fes quedar malament i que li esgarrés la festa. La pobra alemanya ni se l'escoltava, només tenia feina a tapar-se la boca com podia. La cap de la Caritat es va encarar amb l'home que va deixar de cridar de mala gana. La Caritat em va dir a cau d'orella que es deia que eren amants.

Ja a mar obert el balanceig va anar en augment, al mateix ritme de les onades. Els mariners aferrats al timó feien mans i mànigues per mantenir el rumb paral·lel a la costa. En cap moment ni els va passar pel cap estendre les veles. Els marejos i les vomitades s'escampaven com un virus maligne. En un racó mig amagat vaig veure l'amfitrió ajupit amb espasmes considerables. La cara rogenca que lluïa de bon matí havia donat pas a una figura de cera. Els ulls esbatanats, fora d'òrbita, darrera les ulleres li robaven qualsevol dignitat. La Caritat, el periodista, que ja havia arribat amb cara de cera i no li havia canviat, i jo mateix, érem els únics de la colla d'unes 15 persones que aguantàvem el xàfec. I no només en sentit figurat, ja que el plugim inicial havia esdevingut quasi una tempesta. Nosaltres tres portàvem uns bons impermeables. La resta es va refugiar a l'interior de la cabina, però tots alhora gairebé no hi cabien.

Els mariners van decidir tirar pel dret i van acostar-se a la costa per atracar. Però on? No hi havia cap port a la vista i tornar enrere a contravent era poc menys que un suïcidi. Vam divisar una espècie de plataforma de fusta que es recolzava sobre pilastrons i que es ficava força metres endins, perpendicular a la costa. La perícia del mariners va fer que poguéssim atracar just davant d'una escala que hi havia en un lateral de l'estructura. Els passatgers van anar sortint de la cabina i amb treballs i empentes anaven saltant cap a l'escala, no sense algun ensurt per culpa d'onades traïdores que feien perillar l'operació. Quan li va tocar el torn a la dona del cònsol va passar el que ja s'intuïa feia estona que li passaria a algú: va relliscar en posar el peu damunt l'esglaó i va caure a l'aigua. El cònsol i jo mateix que estàvem darrera seu empenyent-la vam anar per terra del vaixell a causa de l'impuls. Damunt, a part de nosaltres dos, només hi quedava el periodista i els mariners que prou feina tenien a mantenir l'embarcació a flot. La dona no sabia nadar i cridava com una desesperada. El cònsol li allargava una mà que quedava curtíssima i ridícula atesa la força de les ones. Vaig traurem l'impermeable i la jaqueta i vaig llençar-me a l'aigua. En quatre braçades vaig aconseguir acostar-m'hi. En veurem em va abraçar amb tal força que ens vam enfonsar els dos. Per uns moments vaig veure'm perdut. Amb un moviment brusc vaig aconseguir alliberar-me'n i vaig col·locar-me darrera seu. La vaig agafar pel coll de la jaqueta i la vaig estirar cap a la superfície. Només traure el cap que amb els ulls fora d'òrbita em va tornar a abraçar i ens vam tornar a enfonsar, però aquest cop no hi havia manera d'escapolir-me'n, m'agafava tan fort que no podia ni moure'm. Estava atrapat entre dos braços enormes que semblaven d'acer. De sobta vaig notar com unes mans ens empenyien als dos cap amunt. Vam emergir just quan els pulmons m'anaven a esclatar. Un dels mariners, que s'havia llançat a l'aigua, ens anava dirigint amb una força sorprenent cap a l'escala. S'impulsava amb els peus mentre amb les mans ens anava empenyent. En acostar-nos prou va fer que la dona s'hi agafés. La resta va ser més fàcil. Entre els de fora que estiraven i nosaltres dos que empentàvem des de baix vam aconseguir que arribés a dalt la plataforma, on ja hi havia el seu marit. La vam estirar damunt la fusta i la Caritat li va començar a fer la respiració boca a boca. La dona havia glopejat força i estava mig inconscient. Mica mica es va anar retornant i el primer que va fer va ser buscar-me amb la mirada. Jo ja m'havia recuperat i estava dret mirant al mariner que havia tornat al vaixell com si res no hagués fet. La dona només veure'm es va alçar amb molta dificultat amb l'ajuda d'un quants i em va venir a abraçar i fer-me petons, i amb un espanyol esperpèntic anava repetint: “Mio salvátor, mio salvátor...”,  mentre el capellà anava fent el senyal de la creu mentre mirava cap al cel.

El cònsol ens guitava d'una manera que, si més no, em va semblar sospitosa. Per què no s'havia llençat ell? A continuació tots i cadascun dels presents em van anar felicitant, amb més o menys entusiasme. Va ser el requetè qui més es va desfer en elogis cap a la meva persona: que si el meu valor era digne de la nova Espanya, que si volia quedar-me a servir a Franco només havia de dir-ho, que ell hauria fet el mateix si no li faltés un braç, etcètera, etcètera. Per aquella gentota el mariner, classe de tropa, no existia, quan va ser ell el veritable heroi de la pel·lícula. De pena.

Després tot el grup, amb l'excepció dels mariners que es van quedar al vaixell, ens vam dirigir sota la pluja cap a una mena de caseta de fusta que hi havia a pocs metres de l'inici de la plataforma. Eren les oficines d'una mina propera. La porta estava tancada amb un cadenat, que el requetè es va apressar a fer saltar amb un parell de trets de pistola. Dintre hi havia una única estança amb un parell de taules d'escriptori, mitja dotzena de cadires i una estufa. A les parets hi havien penjades algunes fotos emmarcades de paisatges diversos. Damunt una de les taules hi havia un telèfon. El militar, capità d'infanteria, va marcar un número i va donar ordres perquè vehicles de l'exercit ens vinguessin a buscar. Per situar-los va dir-los que érem a prop de Badalona, que és una ciutat industrial propera a Barcelona.  L'odissea semblava que, malgrat tot, acabaria bé.

   Les dones es va asseure en les cadires. La donassa del cònsol estava, igual que jo, xopa de dalt a baix, però malgrat això no tremolava gens ni mica, semblava com si tot el greix acumulat durant anys la preservés del fred i la humitat. El fabricant es va posar a encendre l'estufa i jo vaig tenir sort que en el respatller d'una cadira hi havia una camisa i un pantaló secs -que serien d'algun empleat-, i em vaig poder canviar mig tapat en un racó, perquè jo si que tremolava com una fulla. El capellà passava el rosari al costat d'una finestra i el cònsol, el capità i el requetè xerraven ves a saber de què.
  
   El periodista se'm va atansar amb un paquet de cigarretes a la mà i em va convidar. Va encetar la conversa amb quatre formulismes gastats que serveixen per les ocasions, però semblava interessat en continuar xerrant. Tindria dos o tres anys més que jo. Era baixet i força escanyolit, amb una cara esblanqueïda i presidida per l'inevitable bigotet que tant sembla agradar als feixistes. El cabell  negre i llis li donava un cert aire aventurer. La mirada plena de murrieria feia endevinar una personalitat acusada, d'aquelles homes que ja de ben joves saben on volen arribar.

Amb veu modulada i aires de suficiència va dir:

— Em triat el millor ofici del món, no et sembla Jorge?
Lo de Jorge em va sonar fatal, però vaig dissimular.  La Caritat me l'havia presentat com Carlos Sintes i m'havia comentat que va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes de braçet del requeté.
  — A vegades ho penso, Carlos, però altres cops m'estimaria més ser miner per no haver de veure segons quines coses. Només pols i res més.
      — T'entenc molt bé. Ja sé de què parles. Segons m'han dit vas arribar quan encara manaven el “rojos”. Quina infàmia tan gran!— després de dir això es va inflar com un gall, gairebé es va posar de puntetes per semblar més alt i va continuar—. Fa uns dies vaig publicar un article a La Vanguardia on els deixava arreglats als capitosts “rojos”. Els titllava de banda de “gansters ” al servei de Moscou — va fer un gest amb la mà com volen dir adéu — , la seva fugida cap a França ha significat la fi de de la Catalunya Republicana. Per fi s'ha acabat el malson de la Generalitat!
    — On eres durant la guerra?— vaig preguntar-li
    — Vaig marxar de seguida cap a Itàlia perquè no podia suportar la barbàrie republicana. Després vaig rondar una mica per tot arreu, sempre al costat franquista. Darrerament m'estava a Biarritz espiant per Franco.

No podia suportar la barbàrie! I la barbàrie d'ara sí que la suporta? Aleshores hi havia guerra i el desgavell que comporta possibilita accions criminals de tota mena. Ara, un cop acabada la confrontació, els guanyadors es dediquen a exterminar de forma planificada, estudiada, els enemics de la pàtria. No havia vomitat durant la travessa i estava a punt de fer-ho llavors, però em vaig sobreposar. No sabia quin seria el pla de'n Met per alliberar en Moisès, però jo n'acabava de pensar un.

      — Molt interessant— vaig dir entonant admiració—, segur que Franco sabrà recompensar-te com et mereixes.
      — Això espero! Tinc molts plans amic meu. I pensa que si tu vols també tindràs feina i bona. Saps que la majoria de periodistes catalans han fugit?  Als diaris no tenen gent. Rumia-t'ho! 
   — No em desagradaria, no —vaig mentir—. Per cert m'interessaria fer una entrevista a algun oficial republicà que hagués participat en la batalla de l'Ebre. Voldria que algú m'expliqués de primera mà com van patir els atacs dels nacionals, per deixar ben palès la superioritat tàctica i estratègica de Franco. Seria una gran entrevista per publicar a mig món. El geni militar del Caudillo s'ho mereix. Tinc entès que al camp d'Horta ni ha uns quants.
    — Però vols dir que voldran parlar?
     — I tant que sí. Pensa que ni que sigui per culpar als altres- els seus comandaments, els polítics- els encantarà fer-ho. Els comunistes són així.
   — Doncs no pateixis, t'ho puc solucionar amb un parell de trucades— va dir fent-se l'important.

Dimarts ens veurem i te'n diré alguna cosa.
   
Acabava de mossegar l'ham ben mossegat, el mamarratxo mitja merda. Gràcies a un periodista uniformat potser en Moisès es podria escapar. Però dimarts? No vaig dir res, per si de cas.

La conversa havia durat una bona estona i cap de poc d'haver-la acabat ja vam sentir soroll de motors que s'acostaven. Cinc vehicles militars ens van tornar a Barcelona. La donassa va pujar al primer i abans d'arrancar va traure el cap per la finestra i em va cridar ben fort: “Mio salvátor, danke sehr!

El cònsol, al seu costat, em va mirar de cua d'ull.

En acomiadar-me de la Caritat li vaig dir que necessitava el més aviat possible dos salconduits per passar la frontera francesa per la Margarida i el seu home.