19 i 20 de febrer El pla diabòlic

El matí de l'endemà d'aquella ensulsiada marinera vaig passar-me'l al llit amb un refredat important. Per sort en Januskoff em va fer prendre unes infusions ben calentes que van fer miracles.

En Cruma em va fer companyia tota l'estona estirat als peus del llit. Em vaig aixecar per dinar, amb en Met i la Margarida, gairebé recuperat del tot. Durant l'àpat els vaig estar explicant les peripècies de la sortida amb balandre. Havent dinat els vaig demanar que m'escoltéssim amb atenció. Volia explicar-los el meu pla per alliberar en Moisès, que em semblava genial: gràcies al contacte que em facilitaria el mitja merda de periodista faria veure que li feia una entrevista, me l'emportaria en un lloc privat per estar més tranquils, li donaria la meva roba i documentació i faria que sortís fent-se passar me mi. “Què us sembla?”, gairebé vaig cridar eufòric. A mi em trobarien mig estabornit: el pres m'hauria atonyinat de valent.

    —Bravo! Bravo! — va exclamar en Met
    — Vols dir que pot sortir bé? — la Margarida més prudent
     — Només un petit detall que t'ha passat per alt — va deixar anar en Met­ —, els militars són dropos però no tan com et penses. Encara que amb en Moisès tingui la mateixa edat que tu i una estatura semblant, marxant tot sol despertaria tota classe de sospites i no tindria temps d'arribar a la porta de sortida que ja t'haurien trobat. I després, en cas que et creguessin, se les carregaria de valent.....atonyinar a tot un heroi salvador de la dóna d'un cònsol, ha, ha.

   Em vaig tornar vermell de vergonya. Com sempre m'havia precipitat. En Met se'n va adonar i va voler arreglar-ho.

      —  Amic meu, el teu impuls és com la lava del volcà en erupció, com l'aigua que rebenta el dic de contenció, com el llamp que esparraca el cel, i cal dirigir-lo perquè no  s'esbravi inútilment —  es va tocar la barba i es va quedar meditant un moment com si pensés un pla que de ben segur havia pensat feia segles. Seria un pla diabòlic, sens dubte. Va continuar —. Deixa-ho a les meves mans. Tu truca al mitja merda avui mateix i demana-li que et prepari l'entrevista per demà, però no diguis cap nom, que si no sospitaria. Li dius que t'acompanyarà un fotògraf amic teu.
Fotògraf amic meu? Què s'empatollava. No vaig dir res perquè seguríssim que l'endemà em trobaria amb un fotògraf esperant-me amb la Leika a punt. No m'estranyaria que m'esperés fins i tot en Robert Capa mateix.

    Vaig agafar el telèfon, vaig marcar el número de La Vanguardia i vaig estar a punt de demanar pel mitja merda, “Que hi ha el mit......perdó vull dir en Carlos Sintes?”. Cap de poc vaig sentir la seva veu suau i melodiosa.

   — Hola Jorge, com estàs? Avui he explicat a tot el diari la teva gesta, tenen ganes de coneixe't. Per cert, ens ha arribat un teletip que diu que el teu govern (es referia al govern Mexicà) ha demanat a tots els agregats militars de l'ambaixada que encara queden a l'Espanya soviètica que tornin cap a casa. Saps què vol dir això? Que queda poc per la victòria definitiva. Ja t'has pensat si vols treballar amb nosaltres?— continuava amb la seva xerrera imparable.
  — Bé, no encara, però no ho descarto del tot. Per cert m'hauries de mirar allò del camp d'Horta? M'agradaria anar-hi demà. Vull aprofitar que per aquí hi ha un amic meu fotògraf que se'n va demà passat.
   —Demà passat se'n va? Però que dius home, si demà passat és el gran dia. Que no ho sap?

   Vaig fer-me el despistat per no vessar-laf

  — Sí, sí, clar, però ell ha de ser a la frontera sens falta. Els francesos han expulsat a un alt responsable militar roig i li ha de fer unes fotos per no sé quin diari.
  L'excusa no era cap meravella però va servir.
   — D'acord ara truco al camp. Torna'm a trucar d'aquí una estoneta i te'n dic alguna cosa— va fer una pausa  i va dir com si li anés la vida—. Però dimarts a tu et vull veure a primera fila.
  — Ja hi pots comptar-hi!— encara no sabia de què m'estava parlant però segur que no seria res agradable.

Vaig fer una mica de temps. Vaig asseure'm en una butaca del menjador. Vaig pensar en la Margarida. Se l'estimava encara al Moisès? Com a parella vull dir. I si m'estava equivocant? Abans que el tornés a veure havia de parlar amb ella. Li havia de deixar clar que l'estimava més que ningú, que volia que fos la meva dona per sempre més. En l'amor no hi poden haver càrrecs de consciència. Volia alliberar en Moisès perquè la Margarida se sentís lliure per triar, però volia que em triés a mi. Faria que em tries a mi! Amb l'ajut de'n Met o sense!

Vaig tornar a trucar al mitja merda. Em va dir que ja ho tenia tot arreglat, que preguntés pel capità Bermúdez, que ens deixaria fer la feina sense problemes i que dimarts m'esperava a les onze al Palau Robert, un edifici de dalt de tot del Passeig de Gràcia on hi havien instal·lats els serveis centrals de l'ocupació franquista.

Aviat es faria fosc. Notava dins meu com tot s'estava precipitant. Semblava que els fets seguissin un guió establert feia molt. La Margarida va venir a veure'm per interessar-se per la trucada. En Met i en Januskoff havien sortit. Ens vam asseure al menjador i vam estar una bona estona fent-la petar amb l'única companyia d'en Cruma i la Sephiroth. Per primer cop des del dia que vam sortir plegats notava que tornava a gaudir de la meva companyia.

Primer vam parla una mica de tot i de res, però a mica a mica la conversa va anar lliscant cap a terres movedisses

  —  Jo cada dia tinc més dubtes sobre l'amor i demà....en Moisès
   —  Perquè t'hi vas casar?
   — Als vint anys si algú t'ho demana, aquest algú t'agrada i tens ganes d'aixecar el vol del niu, no queden gaires arguments en contra. No me'n penedeixo gens, però ara ja és una altra cosa.

En Moisès m'estima molt, ho sé. I la política, que ens havia separat, ens tornaria a unir. Tots hem d'anar junts contra Franco —  va fer una pausa i va arquejar les celles —.  Però el temps que he passat sola ha fet que em replantegés moltes coses. Sola estic bé, molt bé. La absència de parella em dóna una tranquil·litat d'esperit que em fa millor, em fa sentir més segura. Em sento alliberada d'unes cadenes invisibles que sense jo adonar-me'n no em deixaven ser feliç — es va aixecar i va fer un gest de desesperació —, però en canvi estic boja per ser mare! Ho pots entendre?

La veritat és que em vaig quedar sense saber massa què dir. De veure una dona amb el dilema de si un o l'altra, de sobte vaig veure algú que pensava que ni un ni l'altra, ni tant sols cap més, però que volia un fill. Estava desconcertat, m'havia passat els dies somniant que, un cop alliberat en Moisès, la duia a sopar a un bon restaurant; bevíem un bon vi; li començava a parlar de Londres; l'engrescava; i finalment li demanava que m'acompanyés per quedar-se amb mi per sempre. Li regalava l'anell que tant li agradava i ella em deia que sí sense pensar-s'ho.

I ara què?

Abans que tornés a obrir la boca es va aixecar, em va estirar de la mà i va fer que la seguis a la seva habitació. En Cruma ens va acompanyar fins la porta i va intentar entrar, inútilment, durant una bona estona.

Puc afirmar sense cap mena de dubte que mai abans havia fet l'amor amb aquella intensitat i passió. L'episodi de la dona del bar de feia uns dies va fer curt. Era com comparar una ventada amb un vendaval o més encara, amb un tifó.  No vam parar en tota la nit i vaig perdre el compte dels cops que van arribar plegats a l'orgasme....sis, set, deu, no ho sé.
 
L'endemà després d'esmorzar em vaig trobar amb una sorpresa esperada: en Januskoff vestit de fotògraf em somreia amb la Leika a punt. La fila que feia era per llogar-hi cadira: gavardina fins sota genolls, gorra a quadres i un gran bigoti postís que li tapava mitja cara. Quan vam sortir al carrer es va posar unes ulleres fosques. Vam agafar un taxi que ens va portar al camp d'Horta. Durant el trajecte em va explicar el pla diabòlic, en anglès és clar. El taxista no n'havia de fer res.

El capità Bermúdez ens esperava. Era un home de mitjana edat, rodanxó i amb una cara vermella de carnisser de barri. No semblava mala persona. Després de les primeres formalitats ens va acompanyar al patí, on hi havien els reclusos passant l'estona i fumant. Ens va assenyalar un grup que estava format pels soldats que havien participat en la batalla de l'Ebre. Com si ens hagués llegit el pensament, el capità fent-se el pinxo ens va dir que triéssim nosaltres mateixos a la víctima, d'un grupet que ens havia preseleccionat, format suposadament per caps i oficials. Sóc bon fisonomista i la foto que m'havia ensenyat la Margarida del seu home va fer la seva feina. Tot i que força més prim, el vaig reconèixer bastant de pressa, ja que per la seva alçada destacava força. El capità va quedar força sorprès del nostre bon ull. Havíem triat a tot un comandant.

Li vam demanar que ens facilités una habitació on poder estar a soles amb ell, per així poder treure-li més coses. Hi va accedir però va dir-nos que posaria dos soldats fent guàrdia a la porta per a la nostra seguretat.

En Moisès semblava no ensumar-se res. Un cop dins la cambra vam fer una estona de comèdia, jo fent-li preguntes i el servent fent-li fotos a tort i dret. Quan ja havia passat mitja hora llarga li vaig dir si li agradaria veure la seva dona aquell dia mateix fora d'allà (reconec que atès el que havia passat la nit anterior, podia haver fet un altra tipus de pregunta, però em va sortir així). La sorpresa va ser nostra en veure que no se n'estranyava gens de la proposta. Li vam dir la veritat i va dir-nos que no se l'havia empassat, la nostre comèdia. Les preguntes que jo li feia eren de riure i que dubtava que a la màquina de fotos hi hagués carret, atesa la lleugeresa demostrada pel fotògraf a l'hora d'enfocar i enquadrar. Vam riure els tres una bona estona, tot procurant no alertar els guardians.

El pla de fuga era força senzill.  En Januskoff li deixaria la seva indumentària -bigoti postís inclòs- i es faria passar pel fotògraf, i tot d'una els servent esdevindria el presoner Moisès. Dit i fet. En Moisès es va abillar amb la gavardina, la gorra, els pantalons i les sabates del fotògraf de pega i en Januskoff es va transformar en un aclucar d'ulls en el doble del comandant. Vam obrir la porta i vam dir als soldats que ja havíem acabat la feina. Van anar a buscar al capità i cap de poc els dos ja estàvem dalt d'un jeep militar de camí cap a casa. El mitja merda tenia més influència que no em pensava, però potser després que aquella nit en el recompte trobessin a faltar en Moisès -per descomptat que en Januskof es faria fonedís ràpid- el seu crèdit es posaria en entredit.

               En arribar a la pensió la Margarida ens esperava com aquell que diu a peu d'escala. La porta estava mig oberta i ella només escoltar les nostres passes va sortir com un coet. Es van abraçar amb una força inusitada. Els vaig deixar fer mentre acariciava en Cruma, que m'havia vingut a rebre. I la Sephiroth? El gat tenia restes de plomes entre les dents i roncava de satisfacció. Vaig entrar cap al menjador amb el cor encongit. Ningú enlloc. Hi havia un paper doblegat damunt la taula, al costat d'unes claus. Era d'en Met:

   Benvolgut i estimat amic:

                                Em sap greu no poder-me acomiadar com et mereixes, però creu-me, és millor així.

   Bé, diuen que el qui té un amic veritable té dues ànimes. Recorda que jo tinc la teva, però estigués tranquil perquè ni a tu ni a mi ja no ens fa cap falta. Has complert amb escreix el pacte i pel que fa a la meva part et puc assegurar que la Margarida t'estima, però la resta ja no depèn de mi. Entorna't cap a Londres, publica els articles en un llibre i continua escrivint sense parar; aprofita aquest do, amb perdó, diví que tens; i aquesta inquietud endimoniada que et rosega. Recorda que les paraules menen al coneixement i que el secret està en perseverar. No deixis que res ni ningú t'aparti del camí que tan encertadament has escollit.

    No t'enfadis amb en Cruma, la Shepiroth ja era força vella i els esforços de tots aquest dies l'havia deixat esgotada. Les ales li pesaven més del compte i el gat se n'ha aprofitat. Però no pateixis, la Shepiroth renaixerà aviat com l'au Fenix amb un bell i renovat plomatge. Pel que fa en Januskoff diu que el perdonis si va trigar massa a llençar-se a l'aigua el dia de la sortida amb el vaixell del cònsol, però és una mica fredolic. Les claus que trobaràs són de l'embarcació. Fugiu tots tres cap a França demà matí mateix sens falta, ja que se celebra la desfilada de la victòria amb l'assistència de Franco i ningú no se la voldrà perdre, i això vol dir que a la resta de la ciutat la vigilància serà escassa.

      Bé amic meu, ha estat un plaer gaudir de la teva col·laboració i també de la de la Margarida en l'anticroada franquista, que a ben segur serà molt útil per remoure consciències i per desvetllar voluntats.

    El teu amic que ho serà eternament,
     Met

Postil·la: en Janus t'ha deixat un parell de flascons plens al rebost perquè te'n continuïs posant dues gotes cada matí,com feia ell, al te o cafè per foragitar “allò” per sempre més. No te'n descuidis!
  
El mestre donava per acabada la seva obra a la Barcelona franquista amb l'elegància i el bon gust de sempre! Si fos creient diria allò de que Déu el guiï en els seus passos, però no crec que li fes massa gràcia.

La Margarida i en Moisès havien entrat al menjador. Els vaig comentar que l'endemà a mig matí havíem de salpar cap a França. No hi van posar cap objecció. Aquella tarda mateix me'n aniria al consolat alemany a buscar els salconduits que li havia demanat a la Caritat i així també deixava sols a la parella.

Era conscient que eren les meves darreres hores en una ciutat que m'havia, malgrat les circumstàncies, encisat, captivat. Quan hi podré tornar? Vaig pujar pel Passeig de Gràcia a peu, sense presses, gaudint del paisatge urbà. Vaig veure els preparatius de la desfilada, amb les tribunes de fusta preparades per acollir els milers d'espanyols que volien retre homenatge al seu alliberador. Cridarien vives a Franco i a Espanya fins a quedar afònics. L'homenet alçaria el braç amb posat amanerat i riuria per dessota el bigoti ridícul que l'acompanya i es creuria de veritat que hauria fet un bé a la humanitat. Per què la mateixa cosa uns la veuen blanca i altres negre? De quin color és la realitat, si és que en té, de color?  Bé, en qualsevol cas, el llibre que he publicat explica una realitat tenyida de color roig sang que tot ho amara.

Vaig arribar al consolat amb la certesa que la Caritat no m'hauria fallat. Així va ser. Vam anar a fer un cafè i em va donar els dos documents dessota mà. Li vaig explicar el pla de fugida. Vam fumar una cigarreta i em va dir que demà ens acompanyaria al vaixell, ja que tenia festa. No li caldria anar amb la seva cap a la desfilada. Resulta que la dona del cònsol estava al llit amb una pulmonia doble i el diplomàtic per no anar-hi sol s'emportava l'amant, és a dir la seva superior. La dona no se li va ofegar però com a mínim el deixava lliure uns quants dies. Quan ens vam acomiadar em va semblar veure una ombra de tristor en els seus ulls, però potser només era el reflex del meus.

Volia tornar tard a la pensió, no volia interrompre res, i vaig aprofitar per anar-me acomiadant de Barcelona. Vaig baixar per la Rambla. A cada bar que trobava em prenia una copa de conyac, no em treia l'aspror del pensament, però me l'emboirava, que ja era molt. Quan vaig passar per davant de la joieria vaig veure'l com lluïa encara a l'aparador: era l'anell que  volia comprar per declarar-me a la Margarida. Calia encara? En Met diu que m'estima, però....Vaig entrar i me'l vaig quedar. Me'l varen posar en una capsa negre de nacre. Vaig continuar la passejada i les aturades alcohòliques durant una bona estona. En un tuguri de mala mort al, capdavall de tot del passeig, hi havia un home borratxo a la barra que no parava d'insultar a crits els comunistes, els catalans i a qualsevol que hagués tingut a veure amb la República. Un insult darrera l'altre sense parar. Al bar només érem ell, una dona asseguda, el cambrer i jo. M'hi vaig atansar lentament i quan es va girar per mirar-me li vaig etzibar un cop de puny en tots els morros que li va fer rajar sang de seguida. Mentre es cobria la cara amb les mans li vaig clavar una cossa als testicles que el va fer recargolar per terra com un cuc. La dona es va aixecar i xisclava com una posseïda mentre mirava d'incorporar-lo. Li vaig escopir damunt, li vaig dir que era un fill de puta i que la propera vegada el mataria. El cambrer estava espantat i no es va moure de darrera la barra. Vaig sortir i vaig agafar el primer taxi que passava, que em va dur a la pensió. Em vaig ficar al llit i el món em donava voltes, però em vaig adormir amb un somriure als llavis.