14 de febrer El desè cercle

   Quan de bon matí la Margarida em va lliurar l’article traduït al català, vaig fer-li una ullada. Estava convençut que havia fet una bona feina. Quan ja anava a donar-lo per bo em va semblar com si el final estès escapçat. Me’l vaig tornar a mirar amb més detall i efectivament n’hi faltava un tros. El català no és tan diferent de l’espanyol com per no veure-ho. Me la vaig mirar i ella es va tornar vermella de cop.

   — T’has oblidat de traduir una part del final no?

   Va trigar a respondre, per la qual cosa vaig deduir que no era cap oblit

   — Em sap greu però hi ha una cosa que és millor que no hi surti, i fins i tot t’agrairia que tu també ho traguessis —va mirar cap a terra com avergonyida—, vaig estar a punt d’amagar-t’ho quan et feia la traducció d'allò que deia la Sephiroth, però ara quan ho he vist escrit m’ha semblat, si més no, que no calia que hi sortís.

   Es referia a un diàleg que mantenen dues recluses i en el qual una d’elles explica com una suposada direcció clandestina del PSUC havia dit a una d’elles, condemnada a mort per haver participat en la reconstrucció del partit, que s’havia d’espavilar per escapar-se, ja que els dos que havien caigut de la seva cèl·lula ja els havien afusellat. Ella es queixava que no tenia ningú a fora que l’ajudés a fer-ho i que per tant el que no podia fer era saltar la tàpia com si res. Havia fet arribar a la suposada direcció que si volien que s’escapés que vinguessin a veure-la i que li donessin instruccions de com fer-ho. Li van respondre que no podien perquè estaven treballant en la clandestinitat i que era un perill.

La dona es queixava que a una persona que té pena de mort no se la pot tractar d’aquella manera i explicava que feia poc que s’havien escapat dues militants disfressades de prostitutes, perquè algú les esperava fora. Es queixava, doncs, de les diferències.

   —Mira Guideta, no puc fer-ho, aniria contra els meus principis. I a més que coi, aquests del PSUC s’ho mereixen, per culpa seva......
   Acabava de posar-me de peus a la galleda. Ella em va mirar sorpresa.
   — Que dius que què?
   Ja no hi havia marxa enrere. Tard o d’hora havia d’arribar aquell moment.
   — Doncs dic, i ja sé que tu ho ets, que el PSUC ha fet molt mal a la revolució social que s’havia endegat aviat farà tres anys. Per culpa del seu fanatisme estalinista se n’ha anat tot en orris. Que no ho veus! Obre els ulls!
   — Els tinc ben oberts, tant que fins i tot a les nits em costa tancar-los pensant en què serà de mi, del meu home, de la meva família, del meu país....Mentre tu t’entornaràs amb els teus i santes pasqües! — va mig aclucar els ulls i va continuar—. Perquè redimonis aquell coi d'anarquistes i d'altres no es van centrar en la guerra i es deixaven de punyetes revolucionaries? L’únic que feien era posar pals a les rodes, quan el que calia era unir esforços contra l’enemic feixista.
   — Per convertir Espanya en un país esclau d’Stalin! — vaig dir exaltat—. Millor la derrota. Ja veuràs com aquest criminal de Franco no aguantarà ni quatre dies. Entre tots el farem fora aviat.
   — I què més! Ja hem vist com el teu govern i el francès s’han afanyat a reconèixer Franco, just després de l’entrada dels nacionals a Barcelona. O no ho sabies? Tu ets un home ben informat, no?
   — Són governs conservadors, que tenen por de Hitler però.....

   La veritat és que m’havia quedat sense arguments. Li vaig dir que d’acord, que eliminaria aquell tros de la versió espanyola. En qualsevol cas, si no l’hagués tret jo mateix, hi havia moltes possibilitats que la personaque n’hi trauria profit ja se’n cuidaria prou depolir-lo. Evidentment en la versió anglesa li vaig deixar.    

Amb tot, la topada havia estat més suau del que m’hauria pogut imaginar. Ella se’n va tornar cap a l’habitació i jo vaig desar els articles. Com que no tenia feina fins que no arribés l’ocell cap al tard, vaig decidir a anar fer un tomb. Vaig sortir al carrer i feia bastant bo. Vaig atansar-me al primer quiosc de premsa que vaig trobar. La meva sorpresa va ser veure que hi havia dos diaris nous El Correo Catalán i Solidaridad Nacional. Els vaig comprar tots dos i vaig agafar un tramvia cap al moll, tenia ganes de tornar a veure el mar. Durant el trajecte va succeir un fet força desagradable: un home de mitjana edat es va dirigir en català al cobrador. Aquest li va dir de males maneres que parlés en cristià i l'home s'hi va negar. El cobrador va sortir del seu lloc i va començar a amenaçar-lo a crits. De seguida s'hi van afegir alguns passatgers, tots contra l'home sol. Vaig posar-me al mig per defensar-lo i vam acabar tots dos de cul a l'asfalt, mentre els energumens ens insultaven des de dalt del tramvia. Sort que va ser en un revolt i el vehicle no corria massa, tot i així l'os de la cua em va fer mal durant una bona estona. L'home em va donar les gràcies i va marxar renegant carrer avall.

Vaig arribar al port, que continuava oferint un aspecte lamentable, i em vaig asseure en una terrassa del Passeig Colon a prendre el sol i un cafè. El mar estava calmat i vaig desitjar que després de l'enrabiada se m'encomanés una mica de serenitat. Feia sol i bufava una lleugera brisa marina. Vaig fullejar els dos nous rotatius per sobre i em vaig adonar que a partir d’aleshores a la Barcelona franquista hi hauria pluralitat informativa. Si fins ara La Vanguardia titllava als rojos de criminals, ara els altres dos ho feien d’assassins i de facinerosos, respectivament. Vaig veure com passaven uns camions militars que semblava que portaven gent darrera la caixa, que estava coberta per una lona. Anaven en direcció Nord, és a dir, cap al Camp de la Bota. Entre les escletxes de la lona sortien unes mans que deien adéu i unes veus ofegades pels crits dels soldats que els feien callar. No hi havia dubte del seu destí macabre. La gent que passava pel carrer temorosa de les represàlies, no gosava fer cap demostració de pena o ràbia, ni de comiat dels qui podrien ser els seus parents, amics o veïns- en l’article que havia escrit sobre els assassinats al maleït camp, explicava com un parell de cops per setmana els condemnats eren transportats cap el tràgic destí que els esperava. Tot d’una vaig veure com un pres aconseguia treure mig cos fora i feia una salutació amb el puny enlaire tot cridant un “Visca La República”. Va ser molt breu ja que de seguida un soldat li va donar un cop de culata al cap i va desaparèixer cap a dintre de la caixa. El meu instint va poder més que el meu seny. La calma tot just aconseguida va donar pas a la ira. Em vaig aixecar i vaig tornar la salutació tot mirant com el vehicle s’allunyava. No havia ni tingut temps de tornar-me asseure quan vaig veure dos guàrdies civils córrer directes cap a mi. Em vaig alçar de pressa però ja era massa tard. Un d’ells amb va etzibar un fort cop de puny a l’estómac que em va deixar sense aire, mentre l’altre treia les manilles i me les posava. Em vaig veure perdut. No portava ni un sol document a sobre, ja que en sortir de forma inesperada de la pensió no em vaig recordar d’agafar-los.

Paradoxes de la vida, potser l’individuo en qüestió era un estalinista de la pitjor espècie i per culpa seva podia tenir problemes seriosos. Però em costa acceptar que la salutació revolucionaria marxista sigui exclusiva dels comunistes estalinistes.

Els dos uniformats em van fer caminar Via Laietana amunt entre insults i batzegades. Era clar que em portaven a la Prefectura Superior de Policia. Quan estàvem a mig camí, de cop i volta vam veure baixar un ciclista a tota pastilla que en arribar al nostre costat va frenar amb una derrapada espectacular. El seu ocupant va llançar la màquina lluny i es va plantar amb un salt davant del grup. Era un emmascarat amb una capa roig sang lligada al coll. Duia el tors, ben musculat, nu; uns culots blancs molt ajustats; i unes mitges també blanques i brillants que es ficaven dintre unes botes negres cordades amb tires de cuir; a més d'un cinturó daurat amb una sivella enorme: era El Santo, l’ emmascarat de plata. El Santo és un tot un personatge a Mèxic. És molt famós per ser un dels millors lluitadors de lluita lliure del país i la seva enorme popularitat també deriva perquè ningú no li ha vist mai la cara, ja que es cobreix tot el cap amb una màscara platejada i brillant, amb quatre forats per als ulls, el nas i la boca- hi ha moltes llegendes al voltant de la seva identitat real: un aristòcrata vingut a menys; un indígena de Oaxaca; un frare que va abandonar els hàbits, etc. Tots tres ens vam quedar garratibats. Passat el primer moment de desconcert els guàrdies van posar mà a la pistola però no van ser prou ràpids. El Santo els va etzibar un parell de coces a cadascú amb la velocitat d’un llamp i les armes van caure a terra. Em va estirar cap a ell, però uns del guàrdies se li va abraonar per darrera, mentre l’altre mirava que jo no m’escapés. El nouvingut va començar a donar voltes com una baldufa amb el dropo a coll-i-be a una velocitat de vertigen.

El tricorni -un ridícul casc de xarol que porten els guàrdies civils- va sortir volant com un bumerang de i cap de poc va ser l’infeliç qui va sortir disparat com una bala, tot caient com un fardell damunt l’asfalt un bon grapat de metres enllà. Ja no es va aixecar. L’altre veient-les venir va optar per una retirada digna cuita corrents, no sense abans haver lliurat la clau de la manilla, a requeriment del meu salvador.
L’emmascarat em va agafar pel braç, em va treure els ferros i em va fer que el seguís per carrerons estrets fins que vam arribar a un portal força gran. Va entrar a dins i en uns segons es va desfer d’indumentària i musculatura, i va aparèixer en Januskoff tan prim com sempre, amb la “doble” cara que el caracteritzava i amb el seu vestit de quadres. Em va mirar i em va dir “Sóc el seu Santo de la guarda, ha, ha”.
Vam tornar tots dos caminant cap a la pensió.  Mai m’hauria imaginat que hagués pogut tenir tan a prop a tot un ídol del poble mexicà.
 
De seguida va arribar l'hora de dinar. Vaig fer-ho acompanyat de la Margarida. Vaig aconseguir fer-la riure amb la història del Santo. Tot seguir em va demanar si ja havia parlat amb en Met sobre el seu marit. Li vaig explicar la nostra conversa amb una petita omissió: no li vaig dir qui seria el protagonista del proper reportatge.

Quan la Sephiroth va arribar ens vam posar a la feina. El que explicava l'ocell del camp d'Horta eren esfereïdor. Més d'un cop i més de dos vaig veure a Margarida com li queien les llàgrimes. De fet es d’admirar com va ser capaç d’aguantar aquell reportatge que la tocava de ple sense defallir, ja que molt al principi ja s' hi esmentava el seu home. I no sol això si no que també em va ajudar a ficar-me en la pell de'n Moisès. Li vaig assegurar que en Met l'alliberaria aviat.

No és la meva intenció, amable lector, fer-li llegir els articles que composen el llibre, ja que, sí així ho vol, pot fer-ho directament del llibre mateix, però faré una excepció en aquest cas, ja que segurament la seva lectura ajudarà a entendre millor el final de la història que estic explicant.

El reportatge porta per títol El desè cercle

“Quan Dante en la seva Divina Comèdia es va imaginar l'infern us puc assegurar sense por a equivocar-me que va fer curt. Als nou cercles cal afegir-n’hi un altre, en el qual no hi ha rufians, lladres, assassins, pederastes, parricides, traïdors, dones adúlteres, dèspotes, sodomites...que purguen les seves penes. En aquest desè cercle hi ha simplement persones que van combatre el feixisme, persones que van lluitar per la llibertat, persones que, tot i la derrota, no volen doblegar-se a la voluntat del guanyadors. Ho paguen amb un preu alt, molt alt. Tant que molts deixen de ser éssers humans per convertir-se en autèntiques desferres marcades per sempre més per aquest cercle tenebrós, que mai ningú no hauria d’haver trepitjat mai.

En diuen camps de concentració. Sí, CON-CEN-TRA-CIÓ. Una expressió a la mida del que era allò. Al camp de concentració d’Horta s’hi concentraven, apilaven, entaforaven milers d’homes en un espai que no era de goma, però que els membres del “Cuerpo de Ejército de Navarra” -que depenien del “Servicio de Ocupación de Barcelona” i que eren els encarregats de les custodia dels presoners-, segur que s’ho pensaven. Cada dia arribaven camions carregats amb nous infeliços: eren A (afecció dubtosa), B (desafectes) o bé pendents de classificació. La majoria soldats capturats per l’exèrcit guanyador, tot i que també n’hi havia que s’havien lliurat de forma voluntària procedents de la presó Model i d’altres que havien tornat de França, a més dels refugiats d’altres indrets d’Espanya i que no havien tornat als seus lloc d’origen. Finalment, hi havia un altra grup de detinguts per comportament incorrecte com era anar indocumentat o no saludar el pas de la bandera. Total: quatre mil, o fins i tot cinc mil, per un espai pensat per no més de 750 persones. CON-CEN-TRA-CIÓ!

   El pavelló estava composat de soterrani, semisoterrani i quatre pisos (l’edifici n’havia de tenir sis però estava a mig construir). Estava situat en un turo amb la serra de Collserola -la serralada que encaixona la ciutat per ponent- darrera i des del qual es veia el mar. L'espai estava obert als quatre vents i la gent passava molt fred. S’hi va instal·lar un reixat que envoltava el complex i s’hi van  construir garites de vigilància, es van habilitar els soterranis per fer els interrogatoris més violents i per posar-hi les oficines del comandament del camp. De latrines no n’hi havia i se les havien de fer els mateixos presoners cavant una rasa a l’exterior de l’edifici. L’alimentació consistia en un bocí de pa i una petita llauna de peix diari que a vegades s’havia de compartir amb altres.

   La màxima aspiració dels allí tancats - deixant a part la lògica d' escapar-se - era que fossin enviats a un batalló de treballadors, mentre s’aclaria quin era el seu grau de culpabilitat. Per aclarir això els mètodes eren molt variats (recopilació de denúncies, testimonis...) i a vegades, l’aclariment es produïa in situ i en carn pròpia.
  
Feia poc que havien anat a dormir quan un parell de soldats van atansar-se al grup de detinguts de la 23 brigada, 16 Batalló i XII Cos d’exèrcit, que jeien estirats sobre màrfegues de 60 centímetres, amuntegats uns sobre els altres. En sentir les passes, tothom s’aguantava la respiració, ningú no volia ser l’ escollit. Van cridar amb insolència al número 3003. Moisès Borràs es va alçar i els dos esbirros el van agafar pels braços per endur-se’l fora de la nau del primer pis. La resta deixava anar l’aire pensant que aquella nit havien tingut sort, mentre compadien en secret l’escollit.

Van baixar per les escales a mig construir, sense baranes ni formigó, només totxo i prou. Van passar de llarg de la planta baixa i del semisoterrani per anar parar directament al soterrani. Van travessar per entre mig de les taules de despatx ara orfes d’ocupants fins arribar al fons de la sala. Van obrir una porta, el van fer entrar a cops d’empenta i la van tornar a tancar. L’habitacle on l’havien entaforat era molt petit i estava en la foscor més absoluta. A l’entrada a mà esquerrà i havia un forat a terra que servia de latrina. En un racó hi havia un matalàs brut, mig podrit i una manta on s’hi passejaven polls, xinxes i de tot. Res més. S’hi va estirar, es va tapar, va fer el senyal de la creu i va dir, “Fins demà si Déu vol”.

De bon matí el va despertar una tènue llum que es filtrava per dessota la porta. De seguida van sentir com la clau donava voltes i el forrellat és movia. La cara blanquinosa  d'un alferes se li va aparèixer. Blanquinosa? Massa suau! Era directament lletosa, com si tots els porus de la pell els tingués plens de llet de pot.  Anava acompanyat de dos soldats. Bramant com un os malferit, l’oficial li va ordenar que es despullés. Ho va fer lentament, semblava que volés demostrar sang freda. Un cop despullat la seva primor es va accentuar encara més, se li marcaven totes les costelles, una a una, com un rosari. Era força alt i espigat. El cabell castany i els ulls clars li donaven un aire molt poc espanyol, ni tant sols mediterrani. Tot i tenir les galtes xuclades i fer ulleres tenia una fesomia agradable que transmetia bonhomia.

   El van apallissar de valent: el pegaven al fetge, l’estomac, al cap, als testicles fins que quedava inconscient, després el reanimaven amb aigua freda i torna a començar.  

Quan en van tenir prou l'alferes va dir: “Bé noi, això només és el començament, tornarem i cada dia que passi serà pitjor”.

“Tornarem, tornarem...”, s’anava repetint  l’alferes  Casado. Casado era un home d’uns trenta anys, estatura mitjana, tirant a gros, ferreny, amb poc cabell i amb un tic a l'ull dret que li feia  tancar-lo i obrir-lo constantment. Això, juntament amb uns moviments de cap laterals, intermitents i convulsos, li donaven una aire malèfic important.  S’havia allistat voluntari amb els revoltats els primers dies de la guerra, ja que a Navarra, l’èxit dels facciosos va ser total i fulminant. Provenia de una família d’un profund catolicisme integrista. Com que tenia estudis de seguida el van anomenar alferes provisional. No havia ascendit a tinent perquè no se li coneixia cap acte heroic, més aviat al contrari, quan anaven mal dades tenia una especial virtut per a la seva vida, però molt mal vista per l’exèrcit: se sabia protegir millor que ningú. O almenys aquesta era la brama que corria entre els soldats a les seves ordres, que li deien d’amagatotis l’ alferes “cagado”. Però tot el que tenia de poruc en combat o tenia de valent amb els presoners. Per això era tan valorat allà dintre, al desè cercle. Era l'ariet de cap de moltó que colpejava amb força inusitada.

—A aquest cabronàs  l’arreglaré ben arreglat— va dir l'Ariet al seu assistent, que va assentir amb el cap—, és dels pitjors. No només és roig, si no que a més a més es separatista. Separatista! La mare que el va arribar a parir! Tu creus que algú ben nascut pot voler mai separar-se d’Espanya, de la pàtria que ens ho ha donat tot.

—Però de separatistes n’hi ha més— va intercedir un capità que estava escoltant la conversa— , què se suposa que sap aquest?
   — Hem rebut un telegrama de Burgos. És diu Moisès Borràs i coneixen que va ser un dels fundadors del Partit Català Proletari. Volen saber si queden membres amagats de l’antiga direcció en territori nacional. Ell n’ha d’estar al corrent.

   — Bé d’acord— va dir el capità—, però no oblidis que, malgrat tot, és capità. Del bàndol equivocat, però oficial.

   Sí, sí oficial, devia pensar l’Ariet. L’odi que professava als “rojos-separatistas” només era comparable al que podia sentir un nazi cap un jueu. Ni que hagués estat mariscal de camp li hauria estalviat ni un sol minut de tortura. De moment el deixaria estar durant un parell de dies allà dintre. La foscor, l’aïllament, la gana i la pallissa l’estovarien.
 
Havia perdut la noció del temps i gairebé de l’espai, però no estava espantat. Pensava amb els seus, amb la seva dona, el pare, la germana, en Quim i en Déu....No volia deixar-se endur per una desesperació que al cap i la fi tampoc no el duria enlloc. Va escoltar passes i veus i va entendre que la promesa de tornar que li havien fet estava a punt de complir-se. L'Ariet va entrar bruscament i el cop de llum que venia de fora el va enlluernar. De forma instintiva és va tapar els ulls amb l’avantbraç. Però els cops que ja s’esperava no van arribar. El van agafar entre dos soldats i el van treure fora del cau. Li costava caminar, així que gairebé l’arrossegaven. El van portar a una habitació contigua força més gran. Al bell mig hi havia com una llitera de fusta amb corretges als laterals.  Al costa hi havia dues cadires. El van fer seure en una i l’Ariet es va asseure en l’altra. Va començar l’interrogatori

— Bé, cabró de merda, què et sembla si ens dius tot el que saps?
— Que sé de què?
 — Doncs de l’escòria dels teus companys de partit...... qui són, on s’amaguen. Molt valents ells però al front pocs n’hi van anar. Tu vas ser dels pocs. Una colla de malparits covards, això és el que són.
   — Des que em vaig allistar que no en vaig saber res mes. Volia oblidar-me de la política
   — No t’ho tornaré a repetir dos cops. Col·labora o te’n penediràs sempre més.
   — No puc dir el que no sé
   —  Mira fill de la gran puta, no em toquis els collons que no estic per perdre el temps. Des de Burgos em diuen que tu has de saber qui queda i on s’amaguen. I si ho diuen a Burgos, va a missa. Saps què és una missa? Heretge de merda, què has de saber, desgraciat— el tic a l'ull se li accelerava per moments.
   — Potser ho sé més que tu.

   L’Ariet li va clavar una bufetada que li va girar la cara.

   — A mi tractem de vostè, m’entens?— va bramar
   — Si algú hauria de tractar de vostè, seria tu a mi, alferes. Sóc comandant de l’exèrcit.
       — Com que comandant ? Tu eres capità i gràcies— va arrossegar l'eres tantcom va poder
      — Doncs resulta que dies abans que m'agaféssiu em van ascendir, ves per on. I encara ho sóc, perquè qui em va donar els galons encara no me'ls ha tret.

Això darrer va fer que a l’energumen se li acabés la paciència. De fet, era el que segurament volia. Algú que li excités la seva rancúnia, igual com a Mèxic excitant els galls abans de la baralla.

L’Ariet va fer un gest i els dos soldats van sortir per tornar cap de poc amb un gibrell ple d’aigua bruta per on hi suraven excrements humans i una bossa de plàstic. “Ara provaràs la banyera, a veure si se’t començar a despertar la memòria”, va dir l’Ariet amb arrogància extrema.

Els esbirros van introduir el cap de l’infeliç dintre el gibrell d’aigua pudenta, diverses vegades. Alguns cops semblava que s’havia ofegat, ja que no és movia gens. Llavors l’enretiraven de cop i el començaven a bufetejar perquè reaccionés. El primer que feia en tornar en si, era que no amb el cap. Després de l’últim intent, la cara lletosa de l’oficial, havia deixat de ser-ho per uns moments. L’ira l'hi havia encès com una bombeta i l'ull se li obria i tancava a una velocitat increïble. Ell mateix va agafar la bossa de plàstic i d’una revolada la hi va posar al cap i va estrènyer amb força durant uns segons, que serien hores per en Moisès En treure-li, la cara semblava que anés a rebentar-se-li, els ulls fora d’òrbites i no parava d’esbufegar. Cap de uns minuts es va calmar. Va mirar fixament al seu torturador i va dir-li  amb veu pausada que no sabia res. Res de res.

Seguint les ordres de l’Ariet, els soldats el van lligar a la llitera. Després van sortir tots tres. Havien transcorregut uns minuts quan van tornar a aparèixer amb una màquina de la qual hi penjaven dos cables acabats amb pinces. Li van posar els dos elèctrodes als testicles i van prémer un interruptor. Un cop darrera, l’altre. Xaaaas...Xaaaas.., se sentia espetegar la màquina que trontollava tota. Les descàrregues cada cop duraven més. El noi serrava les dents amb força i ràbia, i de tant en tant cridava que no sabia res. Res de res. Tot d’una va saltar una espurna enorme de l’aparell i va deixar de funcionar.

El “Merda”, que va deixar anar l’oficial va retrunyir amb força i va passar-se estona renegant i maleint la mala qualitat dels aparells amb què havia de treballar.

Però no es donava per vençut. Cap presoner se li resistia i aquell no seria cap excepció. La seva reputació estava en joc. Si no havia arribar a tinent per mèrits de guerra hi arribaria per mèrits depau.

Van deslligar-lo i li va ordenar que es despullés. Va trigar moltíssim ja que li costava molt fer moure les extremitats. Mentre, l’Ariet anava donat voltes per l’habitació, en cercles, amb les mans darrera i mirant al terra, com si anés pensant la propera tortura.

Quan en Moisès va estar despullat del tot, la bombeta de l'Ariet es va tornar a encendre, més fort que abans encara. La vista se li va clavar primer en la bandera catalana que duia tatuada en la part superior del braç dret i després en el crucifix negre que li penjava d’una cadeneta del coll. Segurament la foscor del forat on l’havien tingut no li va deixar veure cap de les dues coses, el primer dia que li va manar despullar-se. Va agafar el Sant Crist i li va arrancar d’una estrebada. Després va fer que un dels soldats sortís amb ell a fora de la cambra de tortura. Li va donar una ordre i va tornar a entrar. Va passar mitja hora llarga abans que no tornés. Durant aquell temps l’alferes no va apartar ni un sol cop la mirada de la bandera sense dir res. Les quatre barres vermelles sobre fons groc semblaven tenir-lo hipnotitzat. “Separatista, com es pot ser separatista!” El presoner tremolava com una fulla. Per fi va arribar el soldat. A la mà hi duia una barra de ferro roent que agafava mitjançat un drap per no cremar-se i li va passar a l’oficial. De seguida els dos soldats van agafar en Moisès i li van lligar un mocador a la boca perquè no pogués cridar, després el van fer tombar lateralment sobre la llitera. Un es va asseure sobre seu i l’altre li immobilitzava el braç, que quedava ben a la vista. L’alferes va començar a cremar la bandera, barra a barra, amb els ulls injectats de sang. El fum que sortia de la pell cremada era dens, espès. Quan estava a punt de cremar la darrera barra en Moisès es va desmaiar. Ho van deixar estar.
 
En Moisès va retornar cap d’una estona. Els soldat que el vigilava va anar a buscar l’Ariet. Mentre no tornaven va pensar que havia guanyat, que atès la gran quantitat de gent que tenien per interrogar no perdrien més el temps amb ell. Al cap i la fi, odiaven els nacionalistes tant o més que als comunistes, però els preocupaven molt més aquesta darrers. Les cremades li provocaven un dolor intens, però sabia que el dolor físic sempre acaba passant. De lluny se sentien crits esgarrifosos d’altres torturats, desitjava que tinguessin la mateixa fe amb Déu que ell. Què havia fet que aguantés sense dir res? Què si no? Per això donava gràcies al creador. Es va incorporar i es va posar a resar “ Parenostre que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre regne. Faci’s la vostra voluntat, aquí a la terra com es fa en el cel....” en aquell precís instant va entrar l’Ariet. La primera reacció va ser d’etzibar-li un cop de puny però alguna cosa el va deturar: la veu càlida i piadosa de’n Moisès resant en català; la seva cara de pau interior; o vés a saber què, va fer que l'ira se li esquerdés.

Va deixar que acabés l’oració i va ordenar als esbirros que se l’enduguessin al pati. Quan ja sortia li va agafar la mà i li va tornar el crucifix, sense gosar de mirar-lo a la cara.

A dalt va retrobar-se amb els seus companys. Tots el van rebre amb mostres d’alegria. Aquell clar dia d'hivern el sol havia sortit menys espantat del que era habitual per l'època, potser també li volia donar la benvinguda amb força.

Al camp la vida continuava igual de monòtona, igual de dura, però la presència recuperada d’en Moisès era com la premonició que passarien els dies, els mesos, però tard o d’hora tothom en sortiria, ja sigui per anar a una batalló de treballs forçats, per anar a la presó per passar consell de guerra o fins i tot per sortir-ne en llibertat. Amb tot, els detinguts de la 23 brigada, 16 Batalló i XII Cos d’exèrcit, tenien tots els números per acabar malament. La majoria eren voluntaris compromesos fins al moll de l'os amb la República, antifeixistes convençuts i això tenia un preu. En Moisès havia superat una prova difícil, però sabia que tard o d'hora s'hauria d'enfrontar amb el seu destí de perdedor d'una guerra que mai no hauria hagut de tenir lloc.”

A en Met no li va fer gens de gràcia la part final. Jo estava més preocupat pel principi, quan parlo de l'infern, però va dir-me que no l'importava gens que se'n parlés, perquè quan desaparegués el cel de l'imaginari col·lectiu, també ho faria l'infern. Era molt conscient que amb el final de Déu, també esdevindria el seu, de  final. Però el que no podia acceptar era que algú que ha patit una guerra injusta, cruel, i a més és torturat sense pietat, encara confiï en el Senyor. Era del tot inadmissible pel pensament racional que se li suposava a Moisès. M'ho va fer canviar per la seva renuncia a la fe, fent-li que llencés el crucifix a la latrina del pati. 

El lector a hores d'ara ja sap que, malgrat el que n'opini en Met, la meva preocupació és escriure sempre la veritat, així que vaig lliurar la primera versió a l'editor. No obstant això, no em va estranyar massa quan en el llibre vaig veure publicada la versió de l'home ric i de bon gust, i no la meva.