28 de gener Un home ric i de bon gust

Al xamfrà del carrer de la pensió hi havia palplantat un home, com si estigués vigilant. M’hi vaig fixar perquè era sorprenentment prim, quasi transparent, però em va cridar l’atenció encara més l’extraordinària asimetria del seu rostre, semblava com si una meitat fos d’un home i l’altra, d’una dona. Vaig passar per davant seu i em va semblar que em mirava de cua d’ull.

Tan bon punt vaig creuar el portal de l’edifici, hi vaig veure un altre cop el porter. Em va causar una certa sorpresa, ja que el feia fugit, com els propietaris de la pensió i altres veïns. Era un individu més aviat baixet, amb la pell molt clara i  amb uns ulls que semblaven de conill, o de rata, tant se val. No era home de massa paraules. A mi, fins aleshores amb prou feines m’havia dit “bon dia” i “bona nit”. M’imagino que si hagués hagut d’establir relacions de cortesiaamb tots els hostes, no hauria donat l’abast —a més, els hostes de segur que li ho agraïen, si més no jo mateix. Però aquell dia vaig notar en el seu posat alguna cosa diferent. Efectivament, no em vaig equivocar gaire. Em va quasi barrar el pas i amb una actitud força fatxenda em va fer una pregunta que em va sonar a interrogatori.

—On va vostè?

—Doncs a la pensió, on si no ? —vaig dir, tot volent aparentar tranquil·litat i exagerant el meu accent mexicà.

Abans de respondre’m em va mirar de dalt a baix, com volent dir “a mi no me la fots”.

   —Sí, sí, és clar, però resulta que a la pensió ja no hi ha ningú. Van marxar tots cap a França fa dos dies. De nit com les rates —això darrer ho va dir amb una gran dosi de mala bava. Vaig intuir ràpidament cap on anaven els trets.

 —Sí, prou que ho sé. A mi també em van avisar, però jo els vaig dir que em quedava, que volia ser testimoni de la gran entrada triomfal dels nacionals. No m’ho podia perdre —vaig veure com li canviava la cara—, ho havia d’escriure per al meu diari. No m’ho haurien perdonat mai, que no els hagués enviat una crònica d’un dia tan important com aquest. Em pensava que vostè també se n’havia anat.

L’home va fer un gran sospir i em va agafar pel braç amb un gest de confiança.

—Miri, jove. Sap on era jo el dia que van marxar? Doncs li ho diré. Estava amagat a dalt, al terrat, en un dipòsit d’aigua que abans havia buidat. Sabia que quan vinguessin els milicians amb el camió a recollir la gent, me les podia carregar si no volia marxar amb ells —va fer que no amb l’índex de la mà estès—. No i no! Sóc falangista convençut i el meu lloc és aquest —va fer la salutació feixista i es va posar a riure.

Vaig pensar que era el moment de guanyar-me’l definitivament.

—Doncs, entre nosaltres —vaig dir amb un to de complicitat—. Resulta que jo és com si ho fos, de falangista. Sóc sinarquista. De Mèxic. I no s’esveri pel nom, que no té res a veure amb els anarquistes. Al contrari, els odiem amb ganes.

Em vaig treure un carnet de la butxaca i l’hi vaig mostrar. L’home va fer cara d’admiració i em va dir que a partir d’aleshores estava a la meva disposició per a qualsevol cosa que necessités. Es va apuntar el nom del carnet, Jorge Marín, perquè havia de passar una relació a les noves autoritats municipals de tothom que vivia a l’edifici, però em va dir que no em preocupés, que en qualsevol cas ell m’avalaria.

No me n’hauria pogut sortir millor!

L’ascensor seguia amb el seu descans, que ja semblava irremeiable, així que vaig haver de pujar a peu.

Només obrir la porta del pis vaig sentir la ràdio. Estava engegada. Com podia ser si en principi no hi havia d’haver ningú? En cas contrari el porter m’ho hauria dit. Em vaig treure l’abric i la gorra, i quan anava a deixar-los al penjador que hi havia al rebedor, vaig observar que hi havia una levita, una bufanda blanca i un barret de copa penjats. Vaig notar una estranya sensació, barreja de por i de curiositat, i em vaig quedar parat al bell mig del passadís durant uns instants. De sobte vaig veure venir en Cruma, el gat de la pensió, corrent. La seva visió em va fer reaccionar i vaig pensar que si ell no tenia por jo tampoc no n’havia de tenir. Se’m va acostar i va començar a fregar-se entre les meves cames mentre miolava. Després d'uns moments de dubte, em vaig dirigir cap al menjador.
En obrir la porta vaig tenir una sorpresa, que no per esperada va deixar de ser-ho. Hi havia un home gran repapat en una de les butaques de l’estança – en Cruma es va posar darrere meu, com si es volgués protegir. Tenia un nas prominent que li sobresortia del rostre de forma ostentosa. Malgrat l’edat que aparentava, encara tenia una forra de cabells considerable. Anava pentinat amb la ratlla al mig i tenia unes celles gruixudes i punxegudes. Ara bé, el seu tret més singular era una barba blanca que gairebé arribava a tapar-li el llaç que portava, en lloc de corbata. A la solapa esquerra de l’americana, de color gris marengo, hi portava un clavell vermell. La seva mirada em va impressionar. No seré capaç de descriure-la tal com era. En els ulls, d’un color incert, hi destacava una mena de vidriositat sorprenent, inquietant, com si tingués un mirall dintre les ninetes. En veure’m, l’home va apagar la ràdio i em va allargar la mà, tot dient:

—Sisplau, permeti que em presenti— va dir, parlant correctament anglès però amb accent estranger —, sóc un home amb riqueses i bon gust. Encantat de coneixe'l.   

En aquell moment estava certament desconcertat, així que l’únic que em va sortir va ser.

—Doncs m’haureu de perdonar, però jo no ho sóc gens, de ric. I el meu bon gust és més que discutible —en adonar-me de la bajanada que acabava de dir, em va sortir una bona rialla —. Però qui dimonis sou vós? —hi vaig afegir, ja seriosament.

—M’agrada vostè, jove —va dir mentre em repassava de dalt a baix—. Se’l veu valent com el rei David i llest com una guineu. Va, deixi de pensar en la Vanessa! Sap que diu un adagi grec: “Vagina nova, vagina bona”. I perdoni per ser tan directe, però vostè no ha de perdre el temps amb sentimentalismes petitburgesos. Sap per on vaig, oi?

Cosa estranya, no em va venir de nou que sabés que la Vanessa m’havia deixat. Aquell home feia tota la pinta de saber fins i tot el dia que es va crear l’univers. Però on l’havia vist abans? No ho podia recordar. Em vaig adonar que portava un braçalet negre cosit a la màniga esquerra de l’americana.
—Veig que porteu dol. Se us ha mort algun ser estimat? —vaig dir tot canviant de tàctica per veure si esbrinava alguna cosa.

Es va alçar i va començar a fer passes lentes amunt i avall del menjador amb les mans al darrere, tot mirant el terra com si rumiés. En aquell moment em vaig adonar que l’estufa estava apagada i, en canvi, a l’estança no hi feia gens de fred. L’habitació estava al bell mig del pis, donava al celobert i hi havia un sofà i una butaca de color beix, un bufet amb un mirall gastat i un trinxant de roure fosc amb una calaixera gran. El terra estava enrajolat amb unes peces força grans de color marró i les parets estaven pintades de color blau cel. Del centre del sostre, hi penjava un llum amb quatre braços amb una bombeta cadascun i hi havia alguns quadres de paisatges penjats a les parets.

—Assegui’s i posi’s còmode Michael, que n’hi ha per estona —va deixar anar.

En fer-ho, en Cruma va saltar sobre la meva falda i se’l mirava fixament.

—Vós sabeu el meu nom, com no podria ser d’altra manera. Ara, abans de continuar, jo vull saber el vostre —vaig dir amb certa exigència.

Ell va arquejar les celles i va dir.

—Miri, en tinc desenes i no en tinc cap, de nom. No sé si m’explico?

—Doncs, gens ni mica!

Va deixar anar una riallada que va ressonar per tota la casa. Tanmateix, semblava que hi havia un eco que l’hagués allargat durant una estona. Les orelles d’en Cruma estaven del tot dretes.

—No s’esveri jove. Aviam si ens entenem. Jo he estat rondant molt de temps robant l’ànima i la fe religiosa a molts homes, sap? —es va aturar davant meu i va prosseguir —. Si fes servir el meu nom veritable a tot arreu, en la majoria de llocs seria molt difícil de pronunciar i de recordar. Oi que sí? —En acabar la frase va continuar passejant.

—Doncs no ho sé , depèn de com sigui el nom. No veig per què no me’l podeu dir. Tinc bona memòria,  jo —vaig dir-li amb la mosca al nas—. Pel que fa a la meva ànima i a la meva fe, no us hi escarrasseu, no crec en la primera ni en tinc gens de la segona.

—Miri, m’agrada que no es doni fàcilment per vençut. La Bíblia afirma que la clau és perseverar. Però farem una cosa: posi-me’l vostè, el nom. Això mateix. És una bona solució. Endavant! Ah! I no cal que m’ho recordi, que és ateu convençut, prou que ho sabia, però cregui’m: Déu existeix, li ho puc ben assegurar.
Vaig pensar que no calia perdre més temps, i menys en discussions filosòfiques, ja que el que jo volia era conèixer la seva història. Per tant, vaig tirar pel dret.

—Mireu, ahir vaig sentir un nom que em va cridar l’atenció. Met, que, com sabeu, en anglès vol dir trobat. Jo us he trobat, no? Què us sembla?
S'escurà la gola i respongué:

—Em sembla fantàstic. Necessito una mica de moderació. Curt i fàcil de dir. Bé, doncs, com li deia fa un moment, li he d’explicar moltes coses. Per davant seu desfilaran algunes de les pitjors atrocitats de la humanitat i veurà com la convicció religiosa fa que la maldat sigui més completa i entusiasta. Potser ja les sap —va fer una pausa tot tocant-se la barba com si rumiés la continuació—. Interrompi’m si es així, però pensi que sempre es poden aprendre coses noves. Tingui.


—Resulta que el 15 de juliol de 1099 els croats van entrar a Yerushalaim. Sap què és el primer que van fer? Doncs massacrar sense cap mena d’escrúpols la població musulmana i jueva que encara hi quedava en vida. Seguien consignes del Papa Urbà II, que havia promès recompenses divines a tothom que matés infidels. No n’hi volien cap, de no cristià —ja fos home, dona o nen—, a la ciutat. Però tampoc no volien que se sabés. Potser perquè un tal Yoshúa Ga-Nozri, que va morir allà va dir: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”.

—On és això de Yerushalaim ? I qui era el tal Yoshúa? —vaig interrompre, tot i que m’imaginava la resposta. En fer-ho, em vaig adonar de com sonaven de diferents aquells noms pronunciats per mi o per ell. També em van començar a venir ganes de riure de ben bé no sabia què i ho vaig fer. Però era un riure diferent, com si s’apoderés de mi sense control. Ell també va riure.

—Ah! Ah! És veritat, que vosaltres n’hi dieu Jerusalem i Jesús de Natzaret —va dir —. Bé, doncs, és clar que tallar tants colls que fins i tot les aigües es van tenyir de vermell no és precisament cap prova d’amor al proïsme, sinó més aviat un exemple que la religió vol una fe sense qüestionar. Però es va acabar sabent. Està escrit i ben escrit. El meu bon amic Sibt Ibn al-Yawzi, entre altres, se’n va encarregar.

— Quiiiii? —vaig gairebé cridar.

—En Sibt Ibn al-Yawzi era un cronista de Damasc, que va ser l’autor d’una voluminosa història universal titulada Miraat az-zaman , que vol dir El mirall del temps. Un nom bonic, oi? Vostès, els periodistes, com els cronistes d’aleshores, han de fer de miralls dels temps i de l’espai. Han d’oposar la llum a les tenebres, la transparència a l’opacitat —va dir mirant-me fixament.

En aquell moment el paisatge que hi havia pintat en un quadre del menjador es va tornar una muralla de pedra blanquinosa, amb una gran porta tancada flanquejada per dues torres amb merlots. Dalt de les torres i davant la porta hi havia soldats armats amb llances. Assegut en un pedrís del davant hi era jo, amb un turbant al cap, escrivint. De dintre de la muralla sortien crits esgarrifosos, igual que en un escorxador. Em trobava desconcertat.

—Heu dit que era amic vostre? —vaig preguntar

En veure la meva cara de sorpresa es va aturar un moment, va fer un gest teatral obrint els dos braços, tot dibuixant un cercle a l’aire i va dir:
—Tinc amics arreu del món, jo. Arreu del món i en totes les èpoques. Ha, ha!

No sabia què pensar. Em prenia el pèl? Ho estava somiant? La veritat és que m’havia quedat clavat a la butaca, era incapaç de moure un dit. Només tenia esma per continuar aspirant el fum del cigar.

—Bé, doncs, seguim —va dir mentre tornava a passejar amunt i avall—. Tot i que Al-Nāsir Salāh ad-Dīn Yūsuf ibn Ayyūb —conegut aquí per Saladí i qualificat com el “diable sarraí” pels cristians, els va fer fora de Jerusalem—, les croades van continuar fins ben entrat el segle XIII. Amb tot, sempre hi va haver algú que va deixar testimoni escrit de les barbaritats comeses en nom de Déu.

—I en nom d’Al·là també, no? O què me’n diu del genocidi armeni? Ha, ha.

Un altre cop el maleït riure

—Sí, sí, és clar, però ara no ve al cas i ens allargaríem massa. Ja en parlarem d’aquí a unes quantes dècades des de Kabul —va dir arrufant el nas.
Encara no sabia si era un dement, un farsant o un espia soviètic —després vaig descobrir que no era cap de les tres coses—, però a partir d’aleshores vaig decidir que no l’interrompria més. L’home ric i de bon gust va continuar.

—Bé, i ara li vull explicar la història d’Isaac Nakhmades, un jurista jueu de Girona, que va ser acusat d’heretgia per la Santa Inquisició Espanyola. El seu pecat va ser el d’haver dit, en privat, que no creia que Jesús hagués existit mai i que la Bíblia era una invenció dels cristians. Però, sabent-ho o no, estava trastocant els orígens del catolicisme, encoratjant les filosofies de la sospita. Algú el va delatar i des que el van agafar fins que el van cremar a la foguera va patir un calvari —es va aturar en sec i va restar callat uns instants, després va continuar—. Bé, potser la paraula calvari en aquest cas pot sonar a broma. Diguem que el van torturar violant constantment la llei natural.

En una masmorra fosca, freda, humida i plena de rates, el van lligar de panxa enlaire a una taula amb correteges de cuir i van posar em marxa un pèndol suspès del sostre, al qual anava subjecta una dalla en forma de mitja lluna de deu pams de llargària, que li apuntava directament al pit. Cada dia el pèndol estava una mica més baix, més a prop del pit. El van tenir uns quants dies així, sense gairebé menjar ni beure. Va arribar un moment en què la dalla va començar a esberlar la seva carn. El pèndol anava i tornava sense parar —aleshores en Met va començar a moure els braç esquerra, tot imitant el moviment del pèndol—. Anava i tornava! Anava i tornava! I cada cop arrencava un trosset de pell, de carn, d’os, de venes, de nervis. Els crits s’escoltaven ben enllà.
Però, heus ací que l’home no va voler renegar de la seva afirmació i quan ja estava convertit en un ecce homo —es va tornar a aturar i va dir:  “una altra expressió poc adient”. Després va continuar.

—Bé, doncs, quan ja era a les acaballes, se’l van emportar i el van cremar a la foguera davant una multitud que xisclava i cridava tant o més que ell.

En aquell moment la meva ment m’havia transportat de ple a l’Espanya del segle XV. Jo també hi era, entre aquella gentada embogida, i també cridava com un possés. Calia dissimular per poder veure amb detall aquella barrabassada, aquell crim horrorós. No em perdia ni un sol detall de tot plegat, ho desava en la memòria perquè sabia que després ho havia de posar negre sobre blanc.

No entenia què m’estava passant, però volia continuar escoltant. I l’home va seguir.

—I tot això ho sabem gràcies a Reginaldus Gonzalvus Montanus, pseudònim d’Antonio del Corro, un teòleg protestant espanyol exiliat als Països Baixos. Era molt bona persona —en Met va parar el seu anar amunt i avall. Em va mirar, se’m va acostar i va començar a fer uns moviments ràpids amb les mans d’esquerra a dreta, de dalt a baix, com si fes un truc de màgia. També bufava amb força contra el meu cos, fent cercles amb el cap.

—No! No! Atureu-vos! —vaig cridar.

Per un moment em vaig pensar que em volia sotmetre a algun encanteri. En veure que no era així, vaig esclafir a riure.

—Així m’agrada. Sé que el desconcerta la naturalesa del meu joc, però ja que m’ha trobat, tingui una mica de cortesia, una mica de simpatia i una mica de bon gust.

 —D’acord —vaig dir.

—Ha sentit a parlar d’un frare que es deia Bartomeu Casaus, més conegut com a Bartolomé de las Casas?
—Doncs, la veritat és que no.

—Va escriure la  Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Una crònica esfereïdora de la crueltat extrema dels colonitzadors espanyols a Amèrica. Sort que era brevísima, perquè si dura una mica més no queda ni un sol indígena viu. Després de llegir el llibre a ningú no li queda cap dubte que els espanyols vans ser excepcionalment cruels, intolerants, tirans, obscurantistes, ganduls, fanàtics, garrepes i traïdors. Només per posar-ne un exemple, a l’illa de l’actual Cuba gairebé van exterminar tots els aborígens. Sap que els feien capbussar a profunditats increïbles per agafar perles? Doncs, sí. Als infeliços els esclataven els pulmons com si fossin melons aixafats per elefants. I així els anaven eliminant d’un en un. També els feien treballar a les mines d’or de sol a sol, amb condicions d’esclavitud severa. Tot plegat beneït pels bisbes catòlics que vivien luxosament al palau de Santiago de Cuba. Va arribar un moment que van haver de repoblar l’illa amb esclaus negres, si volien continuar alimentant la seva immensa cobdícia. D’indígenes taina i cibonei només en van quedar les dones, fecundades a bastament, això sí.

En aquell moment em va agafar un atac sobtat de tos. Aquell cigar tan llarg m’estava passant factura. Tot i que encara en quedava una mica, el vaig apagar en un cendrer que tenia a prop. Si més no, m’evitaria el ridícul de veure’m disfressat amb un hàbit amb caputxa, amb sandàlies i amb un rosari penjant del coll.
—També el coneixíeu al tal Bertomau, Bartolo o com es digués? Vaig preguntar amb to burleta.

—A veure Michael, el problema de la humanitat és que, malgrat Einstein, encara és ancorada en el corpus aristotèlic, en la immutabilitat de l’univers... i no! L’univers es pot expandir i, per tant, la tensió espai-temps actua sense cap constant cosmològica que la limiti —va fer una pausa i va continuar —. Doncs sí que el coneixia, es deia Bartomeu i era català, el que passa és que els castellans ho castellanitzen tot. Sense anar més lluny, el pobre Colom serà per sempre més recordat com a Colón. Bé, continuem. En Bartolomé o Bartomeu, com vulgueu, era un home alt i prim, amb un nas estret i llarg. Tenia poc cabell, era gairebé calb. Els dits de les mans eren llarguíssims i feia anar la ploma amb una rapidesa increïble.

—I era molt bon home! —vaig dir amb un to encara més burleta que abans i sense haver entès res de l’embolic sobre l’univers.

Igual que vostè, que també ho és molt, de bon home. Un tros de pa beneït, vaja.

—Depèn del que entengueu per bon home

—Bé, ja en parlarem d’això —va deixar de moure’s i em va mirar—. Bé, crec que he satisfet amb escreix la vostra curiositat de per què porto dol, no? Per totes les víctimes del fanatisme religiós que hi hagut  i que hi haurà.

Em vaig alçar i em vaig plantar davant seu.

—Perdoneu mestre, per què no deixem de parlar-nos com a desconeguts, ja que vós, perdó, vull dir tu, d’aquí a 500 anys diràs que ens coneixíem molt —vaig deixar anar una riallada—, i als coneguts se’ls parla de tu, no? I més si són del mateix bàndol.

—N’estàs segur que som al mateix bàndol? —va dir mig rient—. Endavant, tutegem-nos, però no em diguis mai més mestre, si no el vertader mestre —el que em fa anar amunt i avall—, se’ns enfadarà. I no et pots ni arribar a imaginar com es posa quan s’enfada. Fa tremolar el cel i la terra. Sobretot el cel! Sobretot el cel! —això darrer ho va dir obrint els ulls de forma desmesurada.

—I qui se suposa que és aquest mestre, Llucifer?

Va riure i va dir:

   —Mira, Michael, ara he de sortir per un assumpte urgent que reclama la meva presència. Tu vés preparant la teva màquina d’escriure, que aviat li faràs treure fum. Arreplega tot el paper que puguis. Descansa una mica i menja alguna cosa. Ens tornarem a veure aviat. I no oblidis que les paraules menen al coneixement. Per cert, encén l’estufa que, si no, passaràs fred —va fer un gest d’acomiadament amb la mà i va sortir del menjador.

Vaig sentir com es tancava la porta del carrer. En Cruma l’havia seguit i no tornava. Vaig anar cap a la porta d’entrada i en Cruma no era enlloc. Em va agafar un cert neguit, només hauria faltat que se l’hagués endut. Vaig continuar cap a la cambra que donava al carrer. En entrar-hi, vaig veure el gat enfilat al marc de la finestra mirant al carrer. M’hi vaig acostar i encara vaig tenir temps de veure en Met, amb la levita i el barret posats, com caminava ràpidament en direcció a mar. Per damunt del seu cap hi havia un ocell voletejant, que l’anava seguint. L’acompanyava un home molt prim. Hauria jurat que era el mateix que havia vist abans a la cantonada. Però, on havia vist abans en Met?, vaig pensar. De cop em va venir com un llamp: era a l’habitació privada del somni del Royal Albert Hall..