11 de febrer En Moisès era viu

La mallerenga sortia de bon matí per una finestra i no tornava fins poc abans de fer-se fosc. Ella complia amb la seva part de forma rigorosa. La Margarida i jo ens esforçàvem per complir amb la nostra. En Met feia la seva vida i de tant en tant fèiem petar la xerrada, més que res per veure con anaven els meus progressos. En Januskoff ens cuidava de meravella. Així varem passar uns deu dies.

La Margarida no es veia en cor de sortir al carrer mig per por, mig per vergonya. La veritat és que se li havia passat la tos i feia més bona cara. Jo vaig decidir no moure’m del pis per així curar-me més ràpid de la cama, només baixava a comprar el diari i així em tocava una mica l’aire- un dia vaig posar un telegrama a la meva família, ja que no tenen telèfon, per dir-los que estava bé, que no patissin. 

De fet amb la feinada que em donava l’ocell, no tenia massa temps per res mes. La cosa anava així: quan la Sephiroth arribava se n’anava a menjar escaiola i veure aigua que el servent sempre li tenia a punt. Un cop s’havia refet volava cap a la cambra on ja l’esperàvem ella asseguda en una butaca i jo darrera la taula de despatx. El seient de la noia tenia com dos alerons semicirculars que sobresortien del respatller a l’alçada del cap. L’ocell es posava en un d’ells, li feia com una mena de petó a la galta i començava el xiu-xiu a cau d’orella.

El primer dia en Cruma, que estava mig amagat darrera la butaca, va intentar caçar la mallerenga. Va venir d’un pèl. Fins i tot amb les ungles li va fer saltar algunes plomes. Sephiroth es va posar a dalt la làmpada i fins que no el vam fer fora no va baixar. A partir d’aleshores no vam deixar que el gat entrés més.
La Margarida anava traduint-me a l’espanyol tot el que l’ocell li deia i jo ho escrivia a mà en anglès. A vegades els havia de dir que afluixessin perquè em resultava difícil seguir el ritme. Llavors era quan ella somreia. Amb tot, el seu rostre era com un cel de tardor, brillant un moment i ennuvolat el següent. Ho estava passant malament.

El xiuxiueig podia durar estona, depenia del que hagués vist i escoltat la mallerenga però mai baixava de l’hora. En acabat ens n’anàvem cap a la cuina on ens esperava un bon sopar. Havent sopat, xerràvem una mica però de seguida ella es retirava a la seva habitació amb algun llibre a les mans. De fet, es notava que volia evitar qualsevol conversa que pogués derivar cap a la meva immensa admiració envers seu. Però jo havia fet un pacte i el messere semblava tenir paraula. Caldria esperar.

Després que se n’anés em quedava una estona. Solia escoltar les emissions per ona curta de la BBC per mirar d’estar al dia, sobretot en política internacional. Cada dia que passava la temperatura d’Europa s’elevava una mica més. També em va permetre assabentar-me de la mort el dia 10 del Papa PioXI, el que va ser abanderat de l’anticomunisme i que fins i tot va beneir els canons de Mussolini abans de l’invasió d’Abisínia, tot qualificant al dictador d’home enviat per la providència i que, com no podia ser d’altra forma, l’endemà de la seva desaparició va ser lloat per La Vanguardia,  “.....No se comprendería por completo nuestra Cruzada si nos hubiera faltado el aliento de la Iglesia y la pasión que encendía en nuestros corazones el ludibrio que les rojos la hacían  objeto. Pio XI era la antorcha de este inigualable y milagroso florecimiento. Por eso su muerte ha producido en el mundo una sensación penosa y desconcertante, como la del que se encuentra, de repente, entre tinieblas”.  Sense comentaris.

En vam estar parlant un rato amb en Met i la Margarida l’hora de dinar i ell va dir que el successor seria igual o pitjor encara.

Després d’escoltar la ràdio agafava un llibre i em posava a llegir a l’habitació fins que la son em vencia.

Pels matins, havent esmorzat, abans de res mirava les correccions i comentaris que m’havia fet el messere sobre l’article que li havia lliurat el dia anterior. Cal dir que si hi havia algú que en aquest món entengués de periodisme, aquest era ell. Per mi va ser com una curs accelerat amb el millor professor que algú es pugui imaginar mai. Des de l’enfocament general, fins el més mínim detall de sintaxis, passant per la tesi del reportatge, no se li escapava res en absolut. A més, sempre em deia: “Escriu, torna a escriure, reescriu, fins que quedi perfecte, perfecte!”. És clar que és el que jo sempre he fet, però aquells dies no tenia l’ajuda d’una aficionada com la meva ex núvia, sinó la d’un autèntic mestre del periodisme. Cal dir que quan posava els fulls a la màquina i feia córrer els rodets em semblava escoltar melodies excelses de Beethoven, Bach, Händel....com si fossin el preàmbul sonor d'una gran obra.  Estava convençut que els lectors caurien de cul quan llegissin els reportatges. Si en comptes d’anglès fos americà am donarien el Pulitzer, segur.

Un cop donava per enllestida la darrera versió de l’article, l’arxivava. Després repassava tot el que havia escrita a mà la nit abans i en començava un de nou.
La Margarida es dedicava a arreglar-se la roba i les seves coses, ja que no volia que en Januskoff se’n fes càrrec. També llegia una bona estona, escoltava la ràdio o escrivia cartes als seus familiars. Cap a la una dinàvem i malgrat que el servent era un gran cuiner i que ens feia menges delicioses, no hi havia dia que ens escapéssim de trobar-nos patates per algun lloc -potser no va ser bona idea haver-li ensenyat la cambra plena de tubèrculs fins dalt.

Havent dinat jo feia una mica de becaina i després continuava escrivint a màquina fins que arribava la mallerenga. Ja en tenia uns quants, de reportages: Presó model, l’infern roig; El assassinats del Camp de la Bota; El gran negoci de l’estraperlo; Homosexuals: la persecució implacable; Mentides de sagristia;  Auxili Social, la caritat despietada; Les mantingudes del règim; Quintacolumnistes de pro.  He de reconèixer que mai a la vida havia escrit reportatges amb tants detalls, amb tanta informació privilegiada, amb diàlegs sorprenents, ficant-me en el cervell dels protagonistes, canviant els punts de vista.... La Sephiroth era la font que tot periodista hauria somniat de tenir mai i en Met el mestre que em guiava.

 Amb tot, no n’havia publicat cap encara, de reportatge, ni d’una versió ni de l’altra. A part de la negativa a priori del director del News, hi havia la dificultat d’enviar-los: per teletip impossible i per carta hi havia el perill enorme que fossin interceptats. Però això no m’amoïnava massa, ja que si una cosa tenia clara era que tard o d’hora sortirien a la llum. Això sempre i quan no caiguessin en mans franquistes abans. A vegades semblava que m’oblidés del perill de ser desemmascarat. Potser el fet d’estar amb en Met em donava un excés de confiança, però calia que no oblidés que ell no era Déu, mai millor dit.
 
Aquell dissabte feia bo i el fred havia baixat una mica, tot i que dintre el pis no en passàvem gens. Havent esmorzat vaig posar-me a teclejar amb una bona tassa de te al costat i en Cruma fent-me companyia. Cap de poc vaig sentir la veu de la Margarida que em deia alguna cosa. Em vaig girar i no m’ho podia creure: lluïa una cabellera rossa impressionat i anava molt ben vestida. Ella va somriure ensenyant les dents que tan m’agradaven, semblava una altra, plena d’alegria i de vida. Portava un vestit blau marí amb prisats estrets que li baixava per sota genoll, un cinturó negre de xarol que li feia la cintura encara més estreta, una jaqueta de pell clara amb muscleres, botons marró fosc i amb un coll de pèl blanquinós. Les sabates eren de taló, blanques amb tires negres. També duia un parell de braçalets daurats al canell esquerra, unes arracades platejades en forma de pera i un collaret de perles que semblaven autèntiques. S’havia pintat força i amb una mà aguantava un portamonedes negre amb incrustacions de pedres precioses. Durant uns instants el meu desconcert va ser gairebé total.

— Michael, voldria que m’acompanyessis a fer un tomb, amb aquest dia tan maco que fa....T’agrada la meva perruca

Dels pocs avenços que havia aconseguit era que ens tutegéssim.

— Guideta, si el que volies era impressionar-me, et ben juro que ho has aconseguit— vaig dir tot aixecant-me de la cadira

— Ves a la teva habitació on hi trobaràs vestit, camisa, corbata, cinturó, sabates i barret, tot nou, i un abric de llana que ja voldrien tenir-lo els més alts
jerarques del règim. Ah, i no oblidis de posar-te els botons de puny d’or que hi ha damunt la tauleta de nit.

   Vaig fer el que em deia i mentre em vestia m’anava amarant d’una emoció difícil de descriure. M’imagino que sentia alguna cosa semblant al que senten el nuvis enamorats quan es posen el vestit de casament. Aquella sensació d’estar-te arreglant per fer una cosa que serà única a la teva vida i que et deixarà un record impossible d’esborrar.

Un cop vestit em vaig mirar al mirall de l’armari i, mal m’està el dir-ho, feia molt de goig. El vestit, de color negre amb una mostra de ratlles fines amb un petit relleu, era molt elegant. L’americana tenia tres botons de nacre i era força entallada. Els pantalons tenia una caiguda impecable, com si barrejades amb la tela hi haguessin partícules finíssimes de plom per donar-li un lleuger grau de rigidesa. El cinturó també era negre i de pell més suau que un pètal de rosa.

La camisa, blanquíssima i amb un coll més punxegut de que era habitual, tenia una textura especial que semblava que no portessis res damunt. Els  botons de puny eren d’or massís, segurament de molts quillats, i tenien una forma de rombe irregular. La corbata, de seda pura, tenia ratlles gruixudes obliqües de color roig sang i blau cel alternativament -segons vaig saber l’havia triat en Met personalment. Les sabates, negres i d’una pell molt brillant, acabaven amb una punxa exagerada. El barret era de feltre negre, amb les ales una mica inclinades i amb una banda de cinta marronosa. Finalment, l’abric era blau marí intens i m’arribava dessota genoll, gairebé als peus.

A la butxaca dels pantalons m’hi vaig trobar un bon feix de bitllets que semblaven acabats de fer.

Per un moment em va venir al cap el desagradable incident amb el cambrer del cafè Vienès, però a l'acte vaig tenir clar que en Met no cometria l'error de fer-me anar amb diners caducats.

En sortir de l’habitació em vaig topar amb en Januskoff i em Met, i, és clar, en Cruma, que m’aguaitaven palplantats al passadís amb cara d’admiració. El servent va dir-me que llavors sí que semblava un autèntic milord i en Met em va donar un paper amb dues adreces anotades. Després va fer un gest afirmatiu amb el cap mentre mig aclucava  els ulls i va dir “Avui sí”.

Les cames em van tremolar
 
Vam agafar el carrer Consell de Cent fins arribar al Passeig de Gràcia. La primera adreça que hi havia anotada en el paper era del restaurant Set Portes. Li vaig preguntar a la Margarida si el coneixia i em va dir que sí però que era molt car. Li vaig dir que no s’amoïnés que convidava jo. Vam començar a baixar pel Passeig agafats de bracet per no despertar sospites. Érem dos burgesos enravenats que havíem guanyat la guerra i sortíem a passejar la nostra opulència sense complexos ni miraments. S’havien acabat els dies que havíem d’amagar la nostra condició com si fossin empestats, que ens havíem de vestir amb robes gastades per no cridar l’atenció. Mostràvem de forma insolent, procaç, la nostra condició benestant. El sol surt per tothom igual.

De fet el sol aquell dia era especialment brillant. Feia un airet de ponent que havia netejat l’ambient, però sense que fes massa fred. Les rajoles del Passeig reflectien amb força els raigs de l’astre. Ens creuàvem amb d’altres parelles com nosaltres a les quals saludàvem de forma educada i elegant alhora, com si els coneguéssim de tota la vida, tot procurant que el riure no se’ns escapés de sota el nas. Ells ens contestaven la salutació segurament pensant que érem uns rics i influents potentats.

Vam passar per davant d’un aparador d’una botiga de roba i en veure’ns, com si fos en un mirall, amb aquella fila, una mica més sí que ens agafa un atac de riure allà mateix. Alguns pobres ens van demanar caritat i fèiem com si no els veiéssim. Vam travessar la Plaça Catalunya plena de coloms -aquest cop per sort sense missa- i ens vam entretenir una mica mirant com els nens els donaven pa sec i altres rampoines. Les criatures reien i jugaven perfectament aliens a tot el que havia passat, per ells només era un dia esplèndid per gaudir-ne.

Vam agafar la Rambla pel passeig del mig. Anàvem baixant a poc a poc, sense pressa. Hi havia molta animació, quioscs de premsa, grupets de gent fent-la petar. Més avall es veien parades de flors. Res a veure amb l’ambient trist de només feia uns dies.

   De tant en tant la Margarida em feia alguna observació relacionada amb episodis de la guerra que havien succeït allà mateix. Quan passàvem per davant d’un portal a mà esquerra me’l va assenyalar i va dir-me

— Aquí és l’últim lloc on van veure en Nin. Sap qui era?

En aquell moment si em punxen no em treuen sang. Vaig trigar una mica a respondre. Durant els dies que havíem esta junts, havia arraconat la meva militància trotskista a la cambra dels mals endreços. Vaig evitar sempre parlar de política, com ella evitava parlar d’amor. Era del PSUC i jo els odiava. I ara què?

— Bé, ja que ho dius em sona d’alguna cosa....

— Sí home, el líder del POUM, que col·laboraven amb Berlín per anar contra la República burgesa. Sembla ser que agents de la Gestapo se’l van endur, ves a saber perquè, i ja mai més ningú no n’ha sabut res.

Gestapo, anar contra la República.... Jesús Crist! Per molt que digui en Met, els russos se’l van endur cap a Madrid i ves a saber on para i si tan sols és viu. La tàctica estalinista de sempre: acusar els opositors de formar part d’una conjura feixista internacional per desestabilitzar la revolució, Bujarin, Kamenev, Trotski, Nin....qui serà el proper?

Però no l’hi podia dir, no m’atrevia, almenys allà al mig de la Rambla. Li vaig proposar d’anar fe un cafè a la cafeteria Moka que estava just al davant. Calia guanyar temps. A fora a l’entrada de l’establiment hi havia penjada una pissarra que posava “Tenemos café, café”, la xicoira, almenys allí, havia passat a millor vida. A la paret de l’altra banda de la porta hi havia pintades en negre les siluetes de Franco i José Antonio Primo de Rivera amb la frase “Por el imperio hacia Dios”- segur que a en Met li deurien agradar d’allò més, aquelles pintades.

Ens va asseure en una taula i el cambrer ens va servir dos cafès molt calents. Ella estava força animada, semblava com si volgués oblidar tot aquell malson. Tenia la seva cara a dos pams de la meva i la trobava guapíssima, els seus ullassos em miraven d’una manera diferent fins ara. El cor m’anava a cent. El dilema político-amorós havia aparegut en el pitjor moment. Recordava en Met: “Avui sí”. I vaig decidir que aquell dia sí. No volia que per culpa de la discussió política que esdevindria inevitable es trenqués la màgia que de cop havia aparegut entre nosaltres.

— Fa un dia esplèndid i tu estàs preciosa Guideta

Va fer veure que no ho havia sentit i va dir

— ¿Saps que davant de la porta d’aquest cafè, el maig de l'any passat no l'altre, un grup de guàrdies civils va fer-hi una barricada amb les taules i cadires per disparar contra una colla de la FAI i del POUM que hi havia a l’altra banda? Se’n va formar una de grossa. Una guerra dintre la guerra. Per sort a partir d’aleshores les coses en van normalitzar i aquella colla d’eixelebrats no van empipar més ......Però tot plegat per què? Per aquesta derrota humiliant.

I tant si ho sabia! L’Orwell aHomenatge a Catalunya explicava amb tot detall els enfrontaments de maig entre la Generalitat, amb el suport del PSUC i d’altres, per una banda, i anarquistes i trotskistes per l’altra, ja que ell era un dels trotskistes de l’altra banda i de l’altre bàndol.

Però la Margarida s’havia posat trista, havia aparegut aquell núvol conegut que es gronxava davant dels seus ulls . Vaig voler animar-la

— No hi pensis. Ara cal mirar endavant. Les coses poden canviar en un tres i no res. La situació s’està complicant molt a Europa i qui sap què pot passar.

— Passi el que passi, els somnis que la guerra m’ha estroncat, ja mai més ningú no me’ls tornarà.

La cosa s’estava torçant per moments. De la gairebé “joie de vivre” estàvem a punt de travessar el llindar de la depressió. Calia aturar-ho!

Vaig demanar al cambrer dos conyacs. Ella no va protestar.

Ens els va portar de seguida i ens els vam veure gairebé d’un glop. Estava clar que els necessitàvem. En vam demanar dos més.
 
Vam continuar el camí cap al restaurant. La veritat és que gairebé fèiem tortes, però agafats un amb l’altre encara ens aguantàvem prou bé. Just sobrepassar l’església que fa cantonada amb el carrer del Carme, que per cert estava mig derruïda, vaig veure una joieria. En passar per davant vaig aturar-me a l’aparador i ella també es va parar. La seva vista es va fixar en un anell situat a primera fila. Era d’or blanc i portava diamants incrustats per tot el cercle. Estava coronat per una pedra tallada enorme de robí, encastada damunt una base ovalada també d’or i diamants.

— T’agrada?

— I tant!

— Te’l compro

— Estàs borratxo?

— Quasi. Entrem! En Met m’ha donat molts calés.

        —M’agrada molt, però només pensar en el que costa em marejo. Una família podria viure un any sencer amb això.

         — No hi pensis en els diners ara, te'l compro

Vam entrar, se'l va provar, i en les seves mans blanques i fines quedava de meravella. Els ulls li feien pampallugues. Jo ja estava traient els bitllets per pagar quan de bursada se'l va traure i va sortir rabent de la botiga sense dir res. Vaig improvisar una excusa i la vaig seguir Rambla avall. Em va costar atrapar-la.

Vaig fer que es parés, no sense dificultat. Em va dir mig plorant que me n'oblidés d'ella, que era una dona casada i que la deixés tranquil·la. No em vaig rendir i li vaig demanar, suplicar, implorar que continuéssim junts, si més no per aquell dia. Que després ja veuríem. Durant una bona estona vam anar caminant de costat sense dir res. En passar per on havia conegut l’andalusa desdentegada em va semblar veure-la parlant amb un home. Per si de cas vaig accelerar el pas no fos que em reconegués i em cridés. En arribar al monument a Colon em va tornar a agafar de bracet. Després vam torçar cap l’esquerra i vam enfilar el Passeig del mateix nom, ple de palmeres. Cap d’una estona vam arribar al restaurant. Estava situat dessota uns porxos amb arcs, fent cantonada. La rebuda va ser d’allò més cordial. No teníem taula reservada però el nostre port era la millor reserva. Les taules estaven ocupades per parelles de burgesos, ells amb vestits seriosos, corbates i alguns llaços, a part d’algun uniforme militar; elles amb vestits alegres, blaus, verds, estampats i totes amb escots generosos. Cada taula la presidia un gerro amb un pom de roses blanques. La coloraina d’allà dins contrastava amb l’onada d’ombres macilentes que omplia els carrers. Ens van acomodar en una taula molt ben situada, a recer de mirades indiscretes. El cambrer es va desfer en atencions. Vam demanar una paella amb marisc, boníssima. Ens va recomanar un vi excel·lent del qual en vam prendre dues ampolles. A l’hora dels cafès vam prendre un conyac cadascú. Es podia dir que anàvem arreglats. Vaig anar al lavabo i per si no en tenia prou em vaig prendre una bona dosi de cocaïna. Després vaig pagar i vaig deixar anar una propina que al cambrer una mica més se li trenca l’espinada amb la reverència.

Vam sortir del local envoltats de mirades barreja d’admiració i enveja. Érem joves, guapos i rics. Vaig parar el primer taxi que passava i li vaig ensenyar al taxista l’altra adreça que m’havia donat en Met. Va mirar-nos de reüll, va somriure lleugerament i va enfilar Via Laietana amunt. Quan passàvem per on en Januskoff va fer volar la moto vaig estar a punt d’explicar-li a la Margarida, però em vaig contenir. En comptes d’això, la vaig besar a la boca de forma tan natural que ella no s’hi va resistir ni poc ni molt. El taxista ens espiava pel mirall retrovisor.

Ja feia estona que circulàvem però la veritat és que no tenia temps per fixar-me per on anàvem, estava massa ocupat amb els seus llavis. Eren d’una  carnositat excepcional. La seva llengua es movia dintre la meva boca com una serp encantada, rígida i harmoniosa. Alhora les meves mans exploraven el seu cos amb delit i les seves el meu amb atreviment.

El cotxe va parar davant d’una torre amb jardí.  Érem a la part alta de la ciutat. Vaig pagar sense propina, ja que el taxista havia gaudit d’un bon espectacle de franc. A la porta de ferro del jardí ens va rebre un empleat amb frac o esmoking, la veritat és que sempre els confonc -i amb l’estat en que estava encara més.

Ens va fer passar i ens va recomanar una habitació. Vaig pagar i vam pujar per un ascensor interior acompanyats per ell mateix. Ens va obrir la porta i molt educadament ens va desitjar uns feliç estança En tancar la porta, el cap em donava voltes. Estava marejat com una sopa i força nerviós. La Margarida semblava més serena. Ens vam despullar bastant ràpid. L’habitació tenia una llum tènue però suficient per adornar-nos que tant el llit com la resta de mobiliari eren de gran qualitat. Hi havia un tocador preciós, amb mirall rectangular amb marc de fusta, damunt del qual hi havia un gerro blanc de porcellana decorat amb flors i un parell de palanganes també de porcellana. El llit tenia un dosser de fusta amb cortines florejades de seda. Els porticons de les finestres estaven tancats i les cortines eren força gruixudes, per la qual cosa la llum de l’exterior no existia.

Vam estirar-nos nus al llit i vam començar a besar-nos amb força. Tenia un cos esplèndid. Vaig abandonar la seva boca per dedicar-me als pits, a la panxa, als malucs, a la vagina, a les cames, als genolls, als peus. La meva boca anava amunt i avall sense parar. Ella gemegava força fins que em va demanar que la penetrés.

No vaig poder.

El meu membre estava més flàccid que una salsitxa bullida.

Vaig estirar-me de panxa enlaire avergonyit i derrotat. Ella s’ho va agafar bé. Em va dir que no m’amoïnés, que aquestes coses passaven i que no li dónes importància. Em va sonar igual que quan una mare consola un fill per una cosa que no ha sabut fer bé.

Quan vam arribar a la pensió ens esperaven com si tornéssim de la passejada que fan els nuvis després de casar-se. En Cruma i la Sephiroth, fent curses com sempre, ens van venir a rebre. En Met i el servent estaven al menjador sense dissimular gens la seva curiositat. No van preguntat res, no obstant les seves mirades els delataven. Però quan es van fixar en la meva cara van entendre que alguna cosa no havia anat a l’hora.

Llavors en Januskoff va agafar un paper doblegat de damunt la taula i li va donar a la Margarida, que el va agafar d’una revolada, com si en conegués el contingut.

En Moisès era viu.

Una dona d’un pres havia portat aquell paper, que estava lligat a una pedra i que havia recollit, a l’altra banda de la tanca de filferros del camp de concentració d’Horta, que s’acabava d’obrir. Estava escrit per en Moisès i demanava que es portés a dues adreces, la de la parella, i la dels seus pares. Per sort la missatgera havia anat primer a la que li quedava més a prop.

La noia va triga una mica a reaccionar. Es mirava i remirava el paper com si no s’ho acabés de creure. Després ens va desitjar bona nit i es va retirar a la seva habitació. Em va semblar que em guaitava de reüll per veure quina cara hi posava. La meva reacció va ser si més no infantil. En aquell moment vaig pensar que s’havia acabat el que just acabava de començar. Que poc conec les dones!

En Met va veure la meva cara de preocupació i va dir: “Si vis amare, ama. Sèneca”.