26-1-1939, La caiguda de Barcelona

Era a la platea del Royal Albert Hall amb la meva estimada Vanessa veient una òpera, quan, de sobte, sense voler, vaig donar un cop amb la cama a la cadira del davant, on hi havia asseguda una dona guarnida com un arbre de Nadal. El cop és tan fort que li fa saltar les arracades de brillants. El seu acompanyant, lleig com una mala cosa, lluïa una costura que li travessava la cara. Semblava el rostre de Satanàs solcat per la cicatriu d’un llamp. Es va girar violentament per dir-me que anés amb compte, perquè, si no, em liquidaria. Li vaig contestar que allò era feixisme pur. De sobte, es va treure un pistolàs i em va apuntar entre cella i cella. Quan va fer la intenció de prémer el gallet, vaig sortir corrent com vaig poder, saltant per sobre de les cadires, amb el consegüent rebombori. La Vanessa em va seguir. Mentrestant, els cantants continuaven com aquell qui res.

Quan no sabia cap on tirar, un empleat molt prim m’agafa pel braç i fa que el segueixi cap a un lloc que em sembla el no-res. De cop i volta, com per art de màgia, entrem tots tres en una estança on hi ha una gran taula rodona plena de gent asseguda al voltant. Homes i dones. Les dones d’una sensualitat exuberant, extraordinària. Els homes, amb uns vestits i uns posats que delaten fortunes immenses. Al mig de tots n’hi ha un que sembla el president. Porta un vestit gris fosc amb un clavell vermell a la solapa i un llacet. Llueix una barba blanca espectacular. Els plats que hi ha sobre la taula són d’unes menges mai vistes, sorprenentment exòtiques, però que només de mirar-les farien venir salivera a un cec. Les dones m’agafen i comencen a grapejar-me sense cap mania. Fan córrer les mans pel meu cos amb una celeritat i una destresa dignes d’elogi. A la meva estimada, els homes també la magregen amb delit. Ella s’ho deixa fer amb naturalitat. Un de jove, que porta una falç i un martell tatuats al coll, se l’emporta cap una mena de reservat que hi ha al fons de la sala. Hi ha un sofà de color negre i unes cortines de vellut vermell hi afegeixen discreció. L’home la despulla amb celeritat. La penetra ràpidament. Des del meu lloc, tot i la penombra, endevino els moviments compulsius de pelvis, que duren una bona estona.

S’acaba el somni.

            Em vaig despertar trasbalsat, amarat de suor. Vaig estar a punt d’aixecar-me per anar a beure un got d’aigua a la cuina per apaivagar una mica la ressaca, quan vaig sentir veus fora de l’habitació. No ho vaig fer perquè no volia trobar-me ningú i haver de donar explicacions. Encara era negre nit.

            M’estava en una pensió modesta de l'Eixample, a la part nova de Barcelona. No era gran cosa pel que fa la comoditat, però era molt cèntrica i força econòmica. Tenia molt a prop l'Hotel Continental, on anava a enviar les cròniques a través del teletip. A peu trigava uns deu minuts. Havia de travessar pel mig de la plaça Catalunya, considerada el centre de la ciutat. Després, baixar uns quants metres per l’esquerra de la Rambla, l’artèria més famosa de Barcelona, i ja hi era.

            Vaig continuar sentint veus durant una estona, i fins i tot anades i vingudes que no em van semblar normals, però la son va poder més. Aquell vespre havíem estat bevent a l’Hotel fins tard amb els pocs corresponsals que encara quedaven. En vaig agafar una de bona. M’hi vaig tornar a tombar i vaig pensar que l’endemà seria un altre dia.  

             No anava errat. L’endemà va ser un dia molt diferent i difícil d’oblidar. Per començar em vaig llevar força més tard de l'habitual i amb un mal de cap considerable pels excessos alcohòlics. Només posar els peus fora de l’habitació, vaig ensumar que alguna cosa no anava bé. El silenci era, si més no, inquietant. Cap soroll de la minyona feinejant a la cuina; ni rastre de la veu aguda de la senyora Assumpta, la dispesera, donant ordres a tort i a dret; cap mes hoste assegut al menjador... Tot plegat em va intrigar força perquè, que jo sabés, no havia sonat la sirena que alertava dels atacs aeris, la qual cosa hauria explicat el desert en què s’havia convertit la pensió.  Els dies anteriors la ciutat havia estat bombardejada insistentment i tothom corria cap als refugis antiaeris al més mínim senyal de perill. La darrera crònica que havia enviat explicava com el passat dia 21 bombarders de la legió Còndor alemanya havien escollit el port de Barcelona, com a principal depositari de la  càrrega mortífera que transportaven. Els escassos caces republicans de fabricació soviètica, poc hi van poder fer per evitar la destrucció d’una part important de les instal·lacions portuàries. Però aquest cop no semblava que el motiu de la desbandada hagués estat un bombardeig.

            Vaig entrar a la cuina a veure si arreplegava alguna cosa per esmorzar i estava més buida que les esglésies de Moscou després de la revolució bolxevic. Vaig obrir tots els armaris, vaig buscar per tots els racons i no vaig aconseguir ni un trist tros de pa. Tot net. De sobte vaig tenir companyia. Acabava d’entrar el gat de la pensió. Tenia un pèl blanquinós, brillant, i uns ulls blavíssims. Em va mirar com dient: “Ho tenim magre, noi. Si no ens espavilem, no mourem els bigotis”.  De fet, no acabava d’entendre com era que amb la penúria de menjar que hi havia a la ciutat, al pobre animal no l’haguessin cuinat amb patates ja feia temps. Com si m’hagués endevinat el pensament, va girar cua i va marxar per on havia vingut.

            Vull aclarir que això de les patates té la seva explicació. La pensió de la senyora Assumpta era coneguda amb el sobrenom de la “Pensió Patata”, tot i que el nom oficial era Pensió Borràs. La cosa venia perquè, fos quin fos el plat que posava a taula, mai no hi faltava la inevitable ració de patates. Fregides, bullides, amb pela, sense pela, arrebossades... tant hi fa. La qüestió és que no fallaven mai. I també tenia la seva explicació. La dona era filla d’un poblet de pagès, on encara tenia família. Així doncs, de tant en tant anaven al poble i tornaven carregadíssims de tubèrculs de totes mides i colors. I sort n'hi havia, perquè la veritat és que, en els plats que cuinava, cada cop hi havia menys carn, ous o peix i més patates. Bé, doncs, atesa la situació, vaig decidir d’anar a veure si podia esmorzar fora.

            M’agradaria explicar que, des de sempre, quan em trobo en situacions d’incertesa com aquesta,d m’agafa un calfred que em puja per l’espinada fins a dalt del cap. Després, se’m fa un nus a l’estómac, que no em deixa quasi ni respirar, i el cor se’m posa a cent. Angoixa en diuen. Jo en dic allò. Potser per treure-li importància, perquè sí que és veritat que, quan m’hi enfronto amb fermesa i convicció, m’ho trec de sobre ben ràpid. Això sí, sempre torna. Una de les coses que més em funciona és sortir al carrer i enfrontar-lo amb la realitat. Gairebé sempre allò es va fent petit, petit, fins que s’esvaeix, com la boira en un dia assolellat.

            Vaig baixar els esglaons saltant-los de tres en tres. Calia sacsejar el cos a veure si l’esperit s’espavilava —l’ascensor no funcionava des del dia que hi vaig arribar. El porter no era al seu lloc, tot i que era l’hora que hi fos. Vaig obrir la pesant porta de ferro i vidre que dóna al carrer i una ventada d’aire glaçat em va fer remugar. M’havia abrigat força: la gavardina, un jersei gruixut, la gorra de llana i una bufanda; però, tot i així, tenia fred. La gent que circulava pel carrer ho feia d’una forma una mica estranya, gairebé sense mirar al seu voltant i com si tinguessin pressa per arribar a algun lloc. Però, a on?, si gairebé tot estava tancat per ordre governativa? Vaig veure que una taverna tenia la porta mig oberta. Vaig ficar-m’hi a dins, a veure si podia fer encara que fos un cafè per refer-me una mica. Vaig aconseguir una tassa fumejant de xicoira que per primer cop em va semblar bona. El taverner, molt amable, em va oferir unes quantes galetes resseques, que em vaig menjar prou a gust. Asseguts en una taula hi havia dos homes de mitjana edat que xerraven en espanyol. Vaig poder sentir el que deien sense gaire dificultat. Comentaven que la nit passada molta gent havia fugit cap a França en camions posats pel Govern de la Generalitat, perquè les tropes rebels eren a tocar de la ciutat. Justa la fusta! Ara entenia les anades i vingudes i les veus d'anit. Però, per què no m’havien dit res? O potser em van cridar i no em vaig despertar? Ara tan se val, vaig pensar. Perquè, encara que m’haguessin avisat, no hauria marxat. Jo em volia quedar fins que entressin els franquistes. Havia de fer la crònica de la caiguda de Barcelona tant sí com no!

             Un dels dos homes es va alçar i va sortir del local. L’altre es va quedar assegut amb la mirada perduda mentre feia anar els dits per moure un got buit. M’hi vaig acostar i li vaig demanar de seure a la taula. Sense gairebé ni mirar-me, va assentir amb el cap.

            —Bon dia, com va tot?  —just ho acabo de dir que m’adono que la pregunta és, si més no, inoportuna. Per saber com va tot només cal mirar la cara de les persones. Ni a ell ni a ningú que visqués a Barcelona res no li podia anar gaire bé aquell principi d’any. Però a l’home no sembla importunar-li, més aviat al contrari. Va començar a parlar de manera pausada i mirant-me fixament als ulls.

             —Déu és tot el meu univers. Hi confio i m’hi encomano —va dir. Després va ajuntar les mans com si resés, tot mirant cap al sostre, i va continuar—. Estic segur que me’l tornarà, que algun dia me’l tornarà. I ara vull que m’escolti amb atenció, jove. M’agrada parlar amb desconeguts, ja que a tots els meus coneguts els cansa la meva història. Vostè deu tenir, més o menys, l’edat del meu fill. Aviat farà un any que no en sé res. Resulta que es va casar i se’n va anar a viure al carrer Balmes. Sap on és veritat? Bé, doncs, vivia feliç amb la dona i un fill petit, fins que va arribar la maleïda guerra. Miri, jo no sóc ni dels uns ni dels altres, tant me fa. No sé si m’entén? Però resulta que entre tots han arruïnat la meva vida. Al meu únic fill se l’han emportat entre tots. No sé si m’entén? —a l’home se li anaven negant els ulls a poc a poc i la veu se li anava fent cada cop més trencadissa. El taverner arrufava el nas com volent dir que ja se sabia la història de memòria i que li tocava d’escoltar-la un altre cop. L’home va continuar—. Es veu que, durant els bombardejos del març passat, algú feia senyals lluminosos als avions des de l’edifici on vivia. Sense pensar-s’hi dos cops, els esbirros de la FAI un dia van escorcollar tot el bloc de pisos i se'ls van emportar a tots, a tots els homes que hi van trobar. No sé si m’entén? Mai més no he tingut notícies seves. Al castell de Montjuïc no hi és pres, ni tampoc a la Model. Ningú no me’n sap dir res. No sé si m’entén?—va fer una pausa i va començar a sanglotar, les paraules quasi no li sortien—. Ja sap què fan els malparits de la FAI? Sí?... Doncs, se’ls emporten a la carretera de l’Arrabassada, als afores, i els maten com si fossin gossos rabiosos... Fills de Satanàs!  Oh, oh... púrria murciana!... Els deixen a la cuneta amb només una mica de terra al damunt —de cop es va sobreposar, va tallar els plors en sec i, mirant-me fixament, em di—. Però, de segur que Déu me’l tornarà, el noi.  Déu me’l tornarà. Oi que serà així, oi que serà així?

            Després s’acosta cap a mi, m’abraça amb força durant uns instants, fa el senyal de la creu, s’aixeca i surt del local amb la mirada perduda.

           Ni tan sols tinc temps de respondre-li que sí, que segurament serà així. Però potser no cal. M’imagino que cada cop que recorda la desaparició del fill, ha de passar un tràngol gairebé insuportable. A la vida no pot haver res de més cruel que la pèrdua d’un fill, i més si és per culpa d’una guerra tan estúpida. Tampoc no li vaig poder preguntar si el noi militava en algun partit que simpatitzés amb els rebels, o fins i tot a la mateixa Falange. Passa sovint que la gent, per netejar la consciència, s’inventa històries que distorsionen la realitat de mala manera. Qui no diu que el seu estimat fill no era un quintacolumnista, que és el nom que reben els qui ajuden els feixistes des de dins. Amb tot, em vaig quedar una mica intrigat, perquè, segons el que havia llegit en el llibre Homenatge a Catalunya, de George Orwell, els de la FAI —arran dels Fets de Maig del 37— ja no hi pintaven res. Fins i tot molts eren a la presó. Aquell home delirava? O potser encara hi ha faistes que campen al seu aire? O van ser els comunistes-estalinistes catalans del PSUC, que es van fer passar per membres de la FAI? Vés a saber!

            Així doncs, amb la pregunta sense resposta, vaig marxar de l’establiment i em vaig dirigir cap a l’Hotel Continental, a fi i efecte de conèixer les darreres novetats. Allà sempre hi havia informació d’última hora, tot i que es deia que era ple de quintacolumnistes. També hi havia un teletip des del qual enviava les meves cròniques.

            Quan tot just havia caminat unes quantes passes, una mare i una filla agafades de la mà s’acosten cap a mi. Les dues van molt mal vestides. La nena, d’uns dotze anys, té un posat digníssim, malgrat la seva penúria. Porta un tallat de cabells a l’estil garçon, molt corrent entre la població per evitar paràsits, i un abric que de segur que li han donat, de tan gran que li va. La mare porta un mocador al cap, una gavardina apedaçada i se la veu més apesarada. Em pregunten com poden anar al carrer Roger de Llúria, on, segons els han dit, hi ha un col·legi on s’organitza l’evacuació cap a França. Tenen un accent per a mi desconegut i se les veu molt perdudes. M’expliquen que són del sud i que fa uns quants dies que estan refugiades a Barcelona. Els indico el camí, els desitjo sort i poso un bitllet d'una pesseta a la mà de la nena, que em dedica un somriure que a mi em sembla deliciós.

            La veritat és que en aquell moment allò ja havia passat a millor vida. L’esperança del pare creient i la voluntat d’aquelles dues dones per fugir de l’enemic van ser més que suficientsper fer-lo desaparèixer.

            A l'hotel hi havia un ambient força enrarit. Moltes anades i vingudes de gent i molta desconfiança. Semblava que ningú no és refiava de ningú.  Al personal se’l veia nerviós, potser perquè la majoria estaven afiliats a sindicats. Vaig demanar un cafè amb l’esperança que encara  fos cafè, cafè. Tot i parlar amb força gent, com ara periodistes, policies, funcionaris..., no vaig aconseguir saber què passava. Si bé alguns afirmaven amb contundència que les exigües forces republicanes resistirien encara una mica més, per poder donar temps a la fugida, d’altres donaven per fet que la caiguda de Barcelona era imminent, qüestió d’hores. El que sí que semblava cert és que una possible defensa popular de la ciutat era inimaginable. Els comunistes espanyols desplaçats a Barcelona volien una resistència que tingués un efecte moral, però als casals del PSUC ja s’havia donat l’ordre d’evacuar, igual que entre les files d'ERC, el partit que governava a la Generalitat, i dels dos sindicats majoritaris, la UGT i la CNT. La tesi que afirmava que no hi havia cap opció de defensar Barcelona s’havia acabat imposant.

           Quan ja era a punt de tornar cap a la pensió per escriure la crònica del dia, van arribar notícies que els rebels s’estaven dirigint cap a Barcelona des de diversos punts. De fet, feia estona que s’escoltava un fons llunyà d’artilleria i trets aïllats més propers. Una colla de reporters estrangers em van convidar a acompanyar-los per veure com entraven les tropes des de la carretera de Vallvidrera, que és una població al cim de la muntanya del Tibidabo, que domina la ciutat des de ponent. Vam pujar en un cotxe que conduïa un membre del consolat americà. Vam enfilar el carrer Balmes amunt. L’asfalt estava en unes condicions pèssimes, cosa que feia que botéssim de mala manera. En passar a prop d’una escola del barri de Sarrià  —a la part alta de la ciutat—, que servia d’arsenal, vam veure que havia esclatat feia poc, segurament per obra dels mateixos republicans. Les flames i el fum es veien de molt lluny. A mesura que ens anàvem enfilant, hi trobàvem barricades que ens dificultaven el pas. Les vam esquivar com vam poder fins a arribar a la darrera, al peu del funicular de Vallvidrera, on hi havia alguns mossos d’esquadra —la policia catalana— i uns quants voluntaris que disparaven contra l’exèrcit invasor sense cap convicció. La batalla, si és que es pot dir així, va durar uns quants minuts comptats. Al cap de poc de ser allà, els mossos van iniciar la retirada fugint muntanya avall. Vam veure baixar les columnes del Cos d'Exèrcit de Navarra amb pas triomfal. Quan van ser a una distància prudencial, nosaltres també vam decidir tornar cap a Barcelona, no fos cas que aquells que s’acostaven de primer disparessin i després preguntessin.

            Un cop al centre de la ciutat ens vam dispersar. Encara es podien sentir algun trets esporàdics dels anomenats pacos, els franctiradors republicans, que esgotaven les darreres municions contra alguns falangistes que ja havien començat a celebrar la victòria pels carrers. També es veien soldats que llençaven fusells i cartutxeres i corrien a amagar-se. Jo me'n vaig anar cap a la pensió. Havia d’escriure la crònica de la caiguda, si volia arribar a temps per enviar-la perquè es publiqués l’endemà.

             La Barcelona republicana estava fent les darreres glopades de llibertat.

             Al vestíbul de l’edifici de la pensió el porter continuava sense ser-hi. En obrir la porta del pis, em va envair un fred humit i llòbrec. Continuava sense haver-hi ningú, però no hi havia lloc per al desànim. La meva inseparable Underwood 5 semblava que m’estigués esperant i que digués: “Au vinga, què coi esperes?”. El soroll dels engranatges que fan lliscar el paper per damunt del rodet sempre m’ha semblat premonitori. Sé distingir perfectament quan el so et diu “endavant, nano, això per a tu només és un tros de pastís de poma que et cruspiràs en un tres i no res”, o bé quan et diu “ho tens malament, xiquet, em sembla que ni tan sols seràs capaç d’escriure dues ratlles seguides abans no estripis el paper amb ràbia; no tens cap idea que destorbi la blancor immaculada de la quartilla . Aquell cop el so no m’oferia cap dubte. Fins i tot vaig prescindir de fer-me el te que sempre em prenc abans d’escriure. Tal com estaven les coses, millor que guardés el poc que tenia per a més endavant.

             Vaig estar teclejant dues hores llargues sense parar.  Les frases..., què dic frases, paràgrafs sencers!, s’amuntegaven dintre del meu cervell, com els cavalls a la línia de sortida del Grand National. I abans que comencessin a galopar sense control, calia domar-los, calia donar-los forma, sense oblidar mai que la veritat no arriba a qui la llegeix només perquè ho sigui, sinó per la manera com s’explica. En acabat, vaig repassar el text i hi vaig fer algun petit canvi al darrer paràgraf, que va quedar de la manera següent: “Avui, Barcelona s’ha llevat republicana i se n’anirà a dormir feixista. El malson de gairebé dos anys i mig de guerra està arribant a la fi. A qui l’importa ja la sort de la ciutat? El Govern espanyol, que feia temps que s’estava a Barcelona, ha fugit en ple, amb Negrín al capdavant. El president del Govern autònom català, Lluís Companys, també ha abandonat el vaixell. Els militants de partits i sindicats igualment han marxat. Les democràcies europees miren cap a una altra banda i els italians i els alemanys ho celebraran. Ha arribat la fi de Catalunya? Si més no, la fi d’una Catalunya que creia en els valors de la democràcia i del progrés”.

            Em va semblar que tenia l’article enllestit. Ja podia tornar a l'Hotel Continental a enviar-lo amb el teletip.

            Només de posar els peus al carrer em vaig adonar que l’ocupació s’havia consumat. Era mitja tarda i la ciutat era plena d’una gentada important, que es dirigia amb pas accelerat cap al centre per donar la benvinguda als rebels. Les banderes bicolor voleiaven per tot arreu: els balcons, les finestres, les mans de la gent... De tant en tant algú cridava amb força crits a favor d'Espanya i de Franco. En arribar a la plaça Catalunya, vaig veure com les tropes l’omplien de gom a gom, i com la gentada les rodejava amb gran alegria. La cridòria es barrejava amb sons de corneta que tocaven marxes militars. Grups de falangistes entonaven un i altre cop el Cara al sol, amb el braç alçat. Vaig veure moltes llàgrimes vessades —sobretot en dones—, moltes abraçades i molta emoció.  Segons vaig saber, el gruix de les forces rebels havien entrat per l’avinguda anomenada del catorze d’abril, que connecta la ciutat pel Sud, i que van ser rebudes per la multitud amb entusiasme.

            De camí a l’hotel em vaig trobar amb un periodista francès que escrivia per a Le Figaro. Se'l veia content. Em va advertir, amb satisfacció, que el teletip del Continental ja no funcionava, perquè els nacionals havien tallat les línies, però que ell havia tingut temps d’enviar la crònica de la victòria franquista, cosa que agradaria força als seus lectors. Em van venir al cap l’home de la taverna, les refugiades del sud, la pensió deserta... Li vaig respondre amb ràbia que els meus, de lectors, quan se n’assabentessin, es posarien tristos i maleirien els feixistes, i que no es preocupés, que si no podia fer servir el teletip, els faria arribar la crònica a crits, encara que fos enfilat damunt el monument a Colom —que és al final de la Rambla i és força alt. “Perquè de cridar en sé molt, jo”, vaig dir-li. Llavors vaig alçar el puny i vaig cantar amb veu ben alta: “Debout, les damnés de la terre” —que és la primera frase de la versió francesa de La Internacional.  Va marxar sense respondre’m, però de seguida em vaig veure envoltat d’una colla d’energúmens que em van començar a empènyer i a insultar.

           Quan la cosa es començava a complicar, vaig arrencar a córrer i de seguida els vaig despistar gràcies a la multitud que s’havia anat aplegant per tot el centre.

           Un cop passat el perill, vaig anar tirant cap a la pensió amb una pregunta al cap: què faré ara?