13 de febrer Entre reixes

De bon matí em vaig posar a la feina. Tenia mig embastat el reportatge sobre la presó de dones de Les Corts i el volia acabar. Al capvespre segurament la Sephiroth portaria informació per fer un reportatge nou i no em podia adormir. Cap de poc d’haver-m’hi posat va venir la Margarida i es va asseure a prop meu. Se la veia amb més bona cara, descansada. Va preguntar-me si podia estar per ella uns estona i naturalment li vaig dir que sí.

Resulta que s’havia passat la tarda a fora del camp de concentració d’Horta, mirant si veia al seu marit. No el va veure en tot el dia, tot i que molts presos s’acostaven a la tanca de filferros per ser reconeguts pels familiars. Em va explicar que el camp estava situat en un pavelló d’obra de quatre pisos a mig construir, amb una gran descampat davant, rodejat per la tanca. Hi feia molt de fred, tot i que durant el dia i tocava força el sol. Tenia la serra de Collserola - la serralada que encaixona la ciutat per ponent-  darrera i estava obert als quatre vents. Hi havia força garites de vigilància i de tant en tant entraven hi sortien camions carregats de presoners.

Va estar-s’hi fins que es va fer fosc. Allí va conèixer altres familiars que li van explicar que al camp hi havia soldats capturats per l’exèrcit franquista i també alguns que s’havien lliurat de forma voluntària. També hi havia els refugiats que tornaven de França i els refugiats que estaven a Barcelona i no havien tornat a les seves ciutats d’origen. És a dir, una poti-poti considerable de milers d’homes deambulant com bous sense esquella. El que més preocupava a tothom era que els presoners fossin classificats desfavorablement i fossin enviats a la presó per passar consell de guerra, que en molts tenia el resultat de pena de mort. Amb la graduació d’en Moisès, era capità, i el seu historial polític, tenia molts números per sortir-ne malparat.

La vaig intentar calmar dient-li que no desesperés, que mentre hi havia vida hi havia esperança i tots els tòpics que es diuen en aquestes ocasions. Però el cert és que ho deia però no ho sentia. Jo no coneixia de res en Moisès, i de ben segur que, pel que m’havia explicat, era una persona digna de continuar vivint. Però era el meu rival. Sense ell, el camí cap al seu cor s’aplanaria. De fet, quina diferència hi ha entre ell i els milers de morts anònims de la guerra? Són diferents perquè un tingui nom i cognom i els altres no? Un mort més o un mort menys, farien canviar el resultat de la barbàrie franquista? Les respostes a les preguntes les tenia molt clares, però calia dissimular.

   — Mira Guideta, fem una cosa, de moment continuem amb la nostra feina i més tard ja n'hi parlaré a en Met, a veure què s’hi pot fer.
   — Jo havia pensat comentar-li, però.....
   — No, deixa-m’ho per mi — la vaig tallar—,  a en Met se li ha de saber entrar i trobar el moment adient. No t’amoïnis, confia en mi.
   — Gràcies, Michael, sabia que podia comptar amb tu.........perquè, daixonses....lo de l’altra dia....no sé, penso que....

Es va quedar una estona sense dir res, després es va aixecar amb els ulls humits, se’m va apropar i em va fer agafar el cap amb les dues mans -vaig estar apunt d’engrapar-la pel cul i arrambar-la cap a mi-, em va fer un petó al front i va sortir de l’habitació.

Per què m’havia controlat? El maleït sentiment judeocristià de culpa que ho empastifa tot? La por a la seva negativa? El record del meu fracàs? No ho sabia.

Vaig continuar escrivint l’article.

Cap d’un parell d’hores havia enllestit l’article. Em quedava un cert marge de temps fins que no arribés l’ocell i començar a treballar en un de nou. Vaig recordar-me de la petició de la Caritat i vaig decidir traduir-li l’escrit a l’espanyol. M’hi vaig posar fins l’hora de dinar. Vaig dinar amb una esgarrapada –sol, sense la Margarida ni en Met, que no hi eren- i vaig continuar fins que el vaig haver acabat.

Encara quedava un ratet abans no arribés la mallerenga, així que vaig anar a veure si trobava la Margarida. Ja havia arribat i estava llegint al menjador. Li vaig demanar si podia traduir l’article al català, que era per una persona que li trauria profit. Se’n va anar a la seva habitació a posar-s’hi de seguida sense fer preguntes.
 
La redacció d’aquell article m’havia colpit força. Una cosa és imaginar-se una presó plena d’homes barbuts i pollosos, i una altra molt diferent és fer-ho d’un grapat de dones joves i boniques, que es panseixen indignament entre quatre parets plenes de brutícia.

La presó de les Corts està situada en un antic convent que havia passat a ser un col·legi per nenes amb una capacitat per tres-centes. Ara de preses n’hi ha unes cinc mil. Només d’arribar les posen en cel·les d’aïllament durant dues o tres setmanes. Cal esbravar la seva resistència. La majoria són anarquistes, nacionalistes catalanes i sobretot comunistes, tot i que també hi ha preses comunes. A causa de l’amuntegament,  a l’hora de dormir algunes ho han de fer per on poden: per les escales, pels patis, pels lavabos...ja que les grans naus del convent estan a vessar. Cada presa en prou feines té mig metre d’espai per estirar-se i si es vol girar per canviar deposició ha d’avisar a tota la fila per fer-ho totes alhora, si no és impossible. Les màrfegues o matalassos se’ls han de procurar cadascuna a través de la família o gent de fora. La que no té ningú ha de dormir directament a terra, damunt les rajoles. De fet, n’hi ha moltes que no són de Catalunya. No tenen res ni a ningú. Fins i tot per no tenir no tenen ni tan sols cap militància política, ja que estan preses només per ser les dones de republicans fugits o bé perquè algú les havia denunciat. Les que tenen fills els tenen amb elles a la presó. Les xinxes, les puces i tota mena de paràsits les acompanyen com amics inseparables. De sabó no els en donen quasi mai i només les deixen dutxar cada deu o quinze dies. Quan ho fan, si no s’afanyen es queden sense aigua a mig ensabonar.

Les vigilen les monges de ales filles de la Caritat de Sant Vicenç de Pauls. El ranxo és infecte. Verdures mal bullides -talls de nap, col, peles de fava- dia sí, dia també. Moltes estan patint desnutrició, malalties...però miren d’aguantar sense anar a la infermeria, perquè encara és pitjor. La mala alimentació els deixa senyals en forma de tota mena d’erupcions cutànies, esblanqueïment i primor extrema. Fins i tot algunes desesperades s’acosten al pilot de deixalles que hi ha en un racó del patí de la presó per agafar peles de plàtan, de poma o qualsevol altra cosa per apaivagar la gana.

La única distracció que tenen és fer ganxet, tapets de punt de mitja i tota mena de labors. També els serveix per poder fer algun diner, ja que a través de les visites els poden vendre a fora. Tot això ho fan al patí, que és on es passen tot el dia. Les del PSUC a vegades aprofiten que fan veure que treballen per reunir-se i parlar de les novetats que reben de l’exterior. A moltes els arriben a través de cartes que algú entra de forma clandestina, tot aprofitant les visites. Entre militants de diferents partits o sindicalistes sovint es barallen i s’insulten amb retrets sobre el seu comportament durant la contesa militar.

   En aquell moment va arribar en Met i em va enxampar al menjador amb els meus pensaments.

   — La veritat ens farà lliures. Ha, ha! — va dir com a salutació
   — A vegades m’estimaria més no saber-la, la veritat. L’article de la presó de dones m’ha deixat tocat
   — La fortalesa de la dona és proverbial, amic meu. Estan dotades d’un instint de supervivència magnífic. Aguanten nou mesos algú a dintre sense queixa, l’escupen amb molt sofriment i la majoria repeteixen....què et sembla?
   — Que potser no els queda cap més remei, pobres — vaig dir
   — Ja que parlem de dones, digue'm el que m’has de dir sobre la Margarida.

   Un cop més aquell home era el dimoni i la meva ingenuïtat estava fora de mida. Pensar que podia deixar de parlar-li de la situació d’en Moisès era com pensar que de cop i volta en Franco es convertiria al comunisme.

   — Bé, que té por que li matin l’home i a veure si tu hi pots fer alguna cosa
   — Faré el que tu em diguis. Ara bé, tot i que el nostre contracte encara està vigent, vull que sàpigues que una cosa és el cos i l’altra l’ànima —va riure de forma sarcàstica—, i que l’amor sojorna indefugiblement en els dominis de l’ànimaaaaaa.....

   La a final va ressonar per tota la casa.

   — Fica’t les ànimes on et càpiguen, collons!— vaig aïradament—. A mi només m’interessa la matèria, és a dir, els cossos, que pensen, parlen i fan l’amor.....les ànimes no fan res de tot això, que jo sàpiga? Vull que alliberis en Moisès, però que la Margarida sigui meva per sempre més.
   — Per saecula saeculorum amen! Ha, ha!
   — Si mai ho haguessis estat, d'enamorat, no te'n fotries així.
   — Bé, alliberarem al pobre desgraciat amb un pla diabòlic, naturalment, però abans hauràs d’escriure un  article. Explicaràs els horrors del camp de concentració d’Horta i el protagonista principal del reportatge serà en Moisès.
   — Però perquè en Moisès, precisament — vaig dir estranyat
   — Molt senzill, perquè és dels pocs creients que hi ha al camp. Potser quan hagi passat tot deixarà de ser-ho.

Em seguia desconcertant la naturalesa del seu joc. Es cuidava només que escrigués les atrocitats comeses pels cristians o també les provocava perquè les pogués escriure? És sempre ens els llocs on hi ha crueltat, o encomana la crueltat per tot arreu on va? El dubte em va assaltar de mala manera.

La Sephiroth acabava d’arribar i es va posar a menjar i beure en el seu racó del menjador. En acabat va preguntar “Avui no treballem?”. En Met m’ho va traduir i li vaig respondre que no, que la Margarida estava enfeinada en una altra cosa i que ja continuarien l’endemà.