27 i 28 de gener, La porta es tanca però s’obre una finestra

El primer que vaig fer només llevar-me va ser escorcollar la casa a consciència. Estava fresc i descansat i es notava. Vaig tenir la meva recompensa, ja que vaig fer dues troballes que podien ser-me de gran ajut. En primer lloc havia trobat entaforada en una calaixera una ploma, tinta i paper secant. Era el què necessitava per falsificar el carnet mexicà.

L’altra troballa tenia un caire diferent, però tant o més necessària. En una habitació interior la porta de la qual estava mig amagada darrera un moble, hi havia una quantitat enorme de patates. Quilos i quilos amuntegats d’una menja que anava més buscada que el petroli. De fet, no me’n vaig sorprendre massa, ja que la pensió era coneguda amb el sobrenom de pensió “patata”.

La senyora Assumpta, una dona rabassuda a més no poder, però amb un nervi i una determinació que haurien fet quadrar un regiment de granaders, les servia tothora. Les anava a buscar amb el seu home, en Quim, al poble dels seus pares, i les cuinava de les mil i una manera imaginables, i la veritat és que sempre bones: fregides, bullides -amb pela o sense-, al forn, en puré... De fet, quan vaig arribar els aliments escassejaven d’allò més i gairebé sempre els plats no eren carn amb patates, o peix amb patates, sinó patates amb “alguna cosa” i havies de suar per ensopegar amb algun trosset de “alguna cosa”. A mi això no m’amoïnava massa. Havia anat a Barcelona a escriure i no a menjar.

Vaig posar-me a retocar el carnet. He de dir que de mena he estat traçut. Sempre m’ha agradat remenar amb estris i eines, i a més tinc paciència. Així doncs en poca estona vaig tenir enllestit un carnet del qual no resultaria fàcil de descobrir-ne la falsedat. O així m’ho pensava. De fet, el més important a l’hora de falsificar coses o de fer-se passar per un altre, és la convicció amb què es fa. Molt més que no la qualitat de la falsificació. En això jo sempre he estat un expert.

A tall d’exemple, recordo que un dia que no en tenia ni cinc, vaig aconseguir d’entrar a l’estadi del Tottenham Hotspur, fent-me passar pel germà d’un dels millors jugadors de l’època, Taffy O’Callaghan, en un “derby” contra l’Arsenal. Cal dir que jo sóc una mica llargarut com ell i això hi va ajudar. Amb tot, la clau va ser fer-me l’ ofès quan el porter va dir que no em coneixia. “Que no coneix el germà de’n Taffy?”, vaig etzibar-li, tot indignat. O aquell altre cop que amb la Vanessa ens vàrem colar a la llotja principal del teatre de Chelmsford, al comtat d’Essex, i quan ens van preguntar que hi fèiem, allí, vaig respondre que jo era el nou regidor d’esports del comtat i ens vàrem quedar tan amples. En canvi tinc un amic que es posa tan nerviós quan intenta alguna cosa d’aquestes, que crec que li barrarien el pas al Palau de Buckingham, fins i tot que anés de bracet de la mare del rei mateixa. Són formes de fer.

Bé doncs, convençut que aquell cartronet em salvaria la vida vaig decidir de sortir al carrer a veure quin ambient es respirava. Només de creuar el portal ja em vaig adonar que la ciutat no era la mateixa. L’ensopiment dels darrers dies havia donat pas a una activitat frenètica de gent anant amunt i avall. Els tramvies vermells -que em recordaven els de Londres- portaven passatgers penjant de plens que anaven, tot fent dringar les campanetes per avisar ciclistes i vianants que omplien els carrers. Després vaig saber que hi havia hagut molta gent amagada esperant l’entrada dels franquistes. Semblava com si haguessin sortit tots de cop. Es començaven a veure les persianes de les botigues aixecades. Els carrers, però, estaven molt bruts. Per les cantonades es veien fusells, cartutxeres i uniformes abandonats pels darrers fugitius. També hi havia restes de petites fogueres amb romanalles de papers cremats, segurament documents comprometedors.

Val a dir que a dintre les botigues que ja havien obert s’hi  veia molt poc gènere, però no obstant això els botiguers amb els seus guardapols acabats de planxar ordenaven amb cura el que tenien. S’havia acabat el malson de la guerra. Pel que es veia tothom en tenia moltes ganes.

Vaig decidir passar de llarg de l’Hotel Continental, en primer lloc perquè ja no podia enviar cap crònica a Londres i en segon lloc perquè no fos cas que algú em reconegués. Vaig adreçar-me cap al bar Cèntric, molt a prop. Allí vaig poder llegirLa Vanguardia del divendres dia 27 de gener del 1939.

La primera pàgina l’omplia un article només amb lletra, sense cap imatge, amb el següent titular: “Barcelona para la España invicta de Franco”, amb el subtítol: “En este momento histórico LA VANGUARDIA dice ¡presente!” Cal dir que a sota la capçalera del diari, que encara conservo, hi havia dues línies horitzontals paral·leles, dintre les quals s’hi podia llegir:

“ Diario al servicio de España y del Generalisimo Franco”. En el text hi havia perles com aquesta” ....Simplemente la actitud de LA VANGURADIA liberada ha de ser esta, por hoy: decir “¡Presente”. Aquí está de nuevo el veterano diario para defender los postulados que han sido carne de su carne y entraña de su entraña, los añejos ideales eclipsados por esa ola de locura que lo ha envuelto todo durante los últimos treinta meses, por esa pesadilla horrenda de la que acaba de sacarnos con sin igual heroísmo el Ejercito salvador de Franco. Tiempo habrá para volver sobre el pasado ignominioso. Ahora solo cabe en nuestro pecho el júbilo de la liberación y el deseo ardiente a España, a la España inmortal, a la España eterna, simbolizada por esa invicta bandera bicolor que ayer, con lagrimas en los ojos, vimos ondear los barceloneses sobre nuestras cabezas abatidas por tantos infortunios....”. L’article acaba amb un: “¡Viva España!¡Arriba España!¡Viva el Generalisimo Franco!” L’exemplar era d’un sol full doblegat en quatre pàgines, ja que pel que es diu en el mateix article, els republicans abans de fugir havien destrossat la maquinaria dels tallers.

L’ambient del bar era si més no estrany. Per un cantó hi veies falangistes tibats com raves amb camises blaves i requetès inflats amb boines vermelles, competint entre ells a veure qui era més pinxo. Però per l’altra, hi havia gent amb posat tranquil, llegint, o conversant en veu baixa. Era el segon cop que hi anava i de fet l’atmosfera del primer cop que hi vaig ser, només d’arribar a la ciutat, no tenia res a veure amb ara. Aleshores hi havia una barreja de militants de partits, periodistes nacionals i estrangers, dones d’aspecte dubtós, i totes les converses giraven al voltant dels rumors sobre la caiguda de Barcelona.
Vaig estar-m’hi una bona estona parant l’orella tant com vaig poder, mentre aprofitava per fer un mos, fins que vaig decidir marxar per no aixecar sospites.
Aquell cop els comentaris giraven tots sobre com s’havia produït l’entrada del rebels a la ciutat, sobre els escassos enfrontaments armats que hi va haver, sobre la eufòrica acollida dels barcelonesos a les tropes de Franco, desfilant per carrers i avingudes, sobre com anirien les coses a partir d’ara....Es podia dir que tenia material de sobres per fer un bon article, però hi havia una cosa que havia de fer abans de res. Era divendres i havia de trucar a l'estimada. Vaig comprar-me La Vanguardia en un quiosc- era l’únic diari que hi havia- i vaig adreçar-me al locutori de Plaça Catalunya per posar una conferència. Després d’una llarga estona d’espera i alguns intents fallits vaig poder escoltar la seva veu.

 —Hola

—Voldria parlar amb la senyoreta Vanessa

—Un moment sisplau—va dir una veu anònima.

—Hola, qui demana?

—Estimada sóc jo —vaig dir amb un deix d’emoció—. Escolta, parlem ràpid que això es pot tallar en qualsevol moment

—Michael, com estàs? Ja m’he assabentat que han entrat les tropes rebels. Què penses fer?—només de sentir-la un sisè sentit em va dir que alguna cosa no rutllava, no era la veu càlida i amable de sempre.

—Doncs què vols que faci? Escriure, que per això he vingut—vaig dir una mica nerviós.

—Molt bé, molt bé, però vés amb compte

—Vanessa, que passa alguna cosa?—No vaig poder esperar més a dir-ho.

—Michael.....

—Digues, digues!

—S’ha acabat. Ho hem de deixar estar—em va sorprendre l’aplom amb què ho va dir. La coneixia i vaig entendre que anava de debò.

—Però t’has tornat boja! Ja saps el que et dius! Què ha passat, explica't!—vaig començar a cridar.

—Escolta Michael —va fer una pausa com per estar segura del que anava a dir—, resulta que m’he embolicat amb un home. Crec que el coneixes, és el secretari de la secció local del partit comunista. M’ha agafat molt fort. Molt fort. No t’ho pots ni imaginar, fins i tot m’he afiliat al partit.

—Estàs boja!—la vaig tallar cridant—. Molt fort en quatre dies! I totes les promeses d’amor, d’estar junts fins a la mort, de fer la revolució permanent plegats, on són ara? Tot per acabar amb aquest xitxarel·lo que l’únic que sap fer són reunions i més reunions per acabar dient que Stalin és un gran home. ¡M’has traït a mi i al partit.!  Au, vés a prendre pel sac! Em sents! ¡A prendre pel sac mala...

—Mira Michael —em va interrompre abans que acabés la frase —, no t’ho agafis tan a la valenta  T’ho he volgut dir jo mateixa, perquè no te n’assabentessis per tercers. Em mi sempre tindràs...

—Gràcies pel detall—la vaig tallar—, ara ja te’n pots anar la merda!—després de dir això vaig penjar amb tanta força que una mica més i trenco el telèfon.
 
Vaig sortir ràpid del locutori, no fos cas que haguessin “espiat” la conferència i em vinguessin a buscar, tot i que el fet de parlar en anglès entre ella i jo em tranquil·litzava una mica. Potser l’havien escoltat, però no entès. Em va venir a la memòria el que no es cansava de repetir la meva mare. “Michael, que aquesta noia només ve amb tu per promocionar-se dintre del partit, fes-me cas”. No n’hi feia gens. I a les mares se'ls ha de fer cas, i més si són jueves. Vaig pensar que en aquell moment m’aniria molt bé parlar amb ella, però a casa no hi ha telèfon. Li hauria d’escriure una carta.

Vaig començar a caminar per carrers i carrerons tocant a la Rambla -que és la principal artèria que connecta la Plaça de Catalunya amb el moll- com un vaixell sense rumb. Tenia la sensació de ser un púgil dalt d’un quadrilàter, al qual un ganxo inesperat d’esquerra del rival l’havia deixat a tocar el KO, les cames se li doblegaven, però ell continuava fen tentines com un nen que aprèn a caminar, que si cau, que si no cau. Notava com allò anava amarant-me de dalt a baix, però no volia que tornés tan aviat, no feia ni un dia i ja hi tornàvem a ser. Li vaig maleir els ossos.

Al cap d’una estona de deambular vaig entrar en un bar de mala mort. Era fosc com una cova, ja que no hi havia llum a causa d’una tallada de la llum. Només dues espelmes trencaven una mica la foscor, però amb les ombres que projectaven li donaven al local un aspecte fantasmagòric. Hi feia un fred que pelava. Vaig demanar una absenta. El cambrer, un homenet escarransit amb cara de pomes agres, em va mirar com volent dir: que d’hora que comença aquest a torrar-se. Després va deixar anar.

—Mira noi si vols anar tan fort a aquestes hores, t’hauràs d’esperar una mica. He hagut de tenir el bar tancat unes quantes setmanes per culpa d’aquesta merda de guerra i hauré d’anar al magatzem a veure què hi trobo — mentre acabava la frase va assenyalar una porta al fons del local.

No me’n vaig poder estar i li vagi respondre.

   —De merda grossa la que us caurà ara al damunt, amb tota aquesta feixistada que ha arribat.

   — Escolta’m bé nano, se me’n refot si són feixistes, falangistes o de la mare que els va parir. L’ únic que vull es tornar a treballar i a guanyar calés ràpid — es va abocar amb els colzes damunt la barra per acostar-se més a mi. — Saps com estan la meva dona i els meus tres fill? Doncs t’ho diré: morts de gana. Saps què vol dir això? Potser no, perquè tu fas cara de no haver-ne passat ni mica, de gana. Així que deixa’t d’hòsties.

La seva resposta contundent m’havia fet callar. De fet només calia mirar-li la cara, la tenia tan xuclada que els ulls li sobresortien de forma exagerada, com si anessin a escapar-se. L’aspecte de la gent que passava pel carrer tampoc no enganyava, era evident que la gana i les privacions havien passat factura. Persones de totes les edats que semblaven tallades pel mateix patró: estaven molt primes -fins i tot se’n veien d’esquelètiques- i amb aspecte de molta misèria. Anaven esparracades i brutes, mal calçades, sense afaitar els homes, amb els cabells llargs, plens de grenyes. Nos obstant això, en les seves cares es notava un aire d’esperança. Se saludaven amb certa alegria i es paraven a xerrar per les cantonades, com si s’haguessin d’explicar moltes coses després de massa temps de no fer-ho.

Poc s’imaginaven que allò que els esperava seria igual o pitjor. Que en els anys de postguerra que havien de venir, continuarien passant gana amb l’agreujant que veurien alguns aparadors de botigues plens de queviures i de coses per la casa, però sense ni una cèntim a la butxaca per comprar-los. Que només els qui tindrien accés al mercat negre podrien menjar, i que la resta s’hauria de conformar amb les misèrrimes engrunes de les cartilles de racionament.

El cambrer va desaparèixer darrera la porta del magatzem en busca de la meva absenta, que segurament per a ell era un capritx de nen malcriat. No sabia que em feia falta com l’aire que respirava.

Al cap de poc, em va servir el licor de mala gana, com qui aboca menjar als porcs. No em vaig atrevir a demanar-li una cullereta amb una mica de sucre per cremar-lo dintre de la copa, tal i com diu el ritual. Segurament no en tindria. Així que vaig estalviar-li la satisfacció que segurament hauria estat per ell una negativa, gairebé segur acompanyada d’una altre filípica.

Ja estava a punt de demanar-ne una altra, quan va entrar un dona de bandera. Alta, morena, amb unes corbes que feien venir mareig. Es va asseure en un tamboret amb una elegància i una classe que no s’esqueien en aquell tuguri. La llum de les espelmes li acaronava el rostre com si li estiguessin fent moixetes. Tenia un ulls negríssims i un pòmuls que semblaven cisellats per un escultor del renaixement, el nas, amb una volada perfecte, senyorejava per damunt d'uns llavis sensuals; el serrell li queia per damunt el front, tot donat-li un aire d'artista. Va demanar un conyac i es va treure una cigarreta d’un estoig daurat. Es va girar cap a mi. Sabia que no havia parat de mirar-la des que havia entrat. Va assenyalar la punta de la cigarreta amb l’índex de la mà esquerra, mentre em somreia de forma escandalosa. Volia foc, quan a tocar tenia la flama d’una espelma. Em va faltar temps per treure’m una capsa de mistos de la butxaca. Entre l’absenta, que ja començava a fer efecte, i els nervis del moment, se’m va vessar mitja capsa a terra. Em vaig atabalar i una mica més tombo el tamboret. La dona va esclafir a riure en veure la meva matusseria. Finalment, amb penes i treballs vaig aconseguir d’encendre-li. El primer glop de fum que va treure, me’l va dirigir directament a la cara. No sabia si riure o fer-me l’ofès.

—No posis aquesta cara de babau home—va dir sense immutar-se—, agafa la teva copa i acosta’t cap aquí que enraonarem. N’he acabat farta d’estar-me tancada entre quatre parets en aquest barri infecte per por del rojos, sense veure pràcticament ningú. Tinc ganes de xerrar, de xerrar molt, i també de fer altres coses—això darrer ho va deixar anar mentre feia una caiguda d’ulls amb les seves pestanyes llarguíssimes, que a mi em va semblar més propi d’una actriu de Hollywood,  que no  d’una dona  espanyola. 

Vaig fer-li cas a l’instant i vaig agafar el tamboret per posar-lo a tocar seu.

—Miri senyoreta, no sé quines són les seves intencions, però siguin quines siguin m’interessen, i molt—vaig deixar anar amb un to de convenciment total.
   Sembla ser que la meva sortida li va agradar, perquè em va agafar la mà i me la va posar damunt la seva cuixa, com volent dir: doncs començarem per aquí. Aquell contacte inesperat va fer que m’excités de mala manera, sort que portava uns pantalons bastant amples, si no se m’hauria notat el bony des de fora el carrer.

—Saps què és haver d’estar-se enclaustrada en un pis de mala mort un dia i un altra. Només sortir el temps just de comprar quatre coses i tornar corrents cap a casa, per por a ser descoberta o denunciada per algun malparit ?—em deixa anar de cor. —Sort en vaig tenir que de tant en tant me’n feia una, que si no... —va fer un gest amb l’índex d’una mà desplaçant-lo de dreta a esquerra per dessota el nas mentre aspirava amb força.

  Era evident que cada cop que obria la boca ho feia per deixar-me més i més astorat. Sóc un home de món, jo, però mai m’hi havia trobat, en una situació com aquella. Tenia la sensació que m’anava enredant en una xarxa, com si fos un peixet indefens. Però necessitava sortir a la superfície, abandonar la fossa marina on m'havia enfonsat.

—A mi m’agradaria molt fer-me’n una també. He passat uns dies de molta tensió amb això de l’arribada dels nacionals i m’ajudaria a relaxar-me—vaig fer servir la paraula nacionals per no molestar-la, ja que era clar de quin bàndol era. La meva intenció era que em convidés al seu pis.

 —Tu no est d’aquí, oi?

—No, sóc anglès i he vingut........—em vaig mossegar la llengua abans de continuar. La primera persona que em demana d’on sóc i ja la cago, vaig pensar. Ella va notar alguna cosa i va dir:

—Has vingut a.....

—He vingut per estar amb vostè fins el dia del judici final, com a mínim! He vingut per fer-la feliç les 24 hores del dia, set dies a la setmana, 365 dies l’any! He vingut perquè junts creuem la frontera d’allò impossible per arribar a llocs difícils d’imaginar! Per això he vingut!—l’absenta m’havia fet més efecte del que em pensava.

—Déu n’hi do! Apa, paga, anem i deixa de tractar-me de vostè. Fes el favor!

En pagar, l’home amb cara de pocs amics em va obsequiar amb una llambregada a mig camí entre l’odi i l’enveja, que em va deixar indiferent. Ni cinc de propina.

   Vam sortir del bar agafats de bracet com si festegéssim o fóssim casats. Marxà-vem amb pas ferm per dessota els llençols i la roba penjada d’aquells carrerons tan sòrdids. Els nombrosos arreplegats que hi havia asseguts per les voreres i repenjats per les cantonades ens miraven amb curiositat. Algú va abocar des d’un balcó un orinal gairebé davant nostre, però res ni ningú ens aturaria.

    Les hores que vam estar junts només tenen un adjectiu: inoblidables. Un esclat  de passió voraginosa se'ns va endur molt enllà, molt més lluny que no  m' hauria pogut imaginar mai. Quan semblava que el desfici amainava, ens esperonàvem mútuament per reprendre’l encara amb més força. Els nostres cossos no van estar ni un segon més d' un mil·límetre separats. Semblava que ens haguéssim fos en un sol cos sense solució de continuïtat. Fins i tot vaig tenir en algun moment la sensació que això passava.

Vaig sortir de casa seva a mig matí. La vaig deixar dormint, esgotada.  Mai més no la vaig tornar a veure, ni en vaig saber res més.

   Em va estar explicant que havia estat l’amistançada d’un fabricant molt important que havia fugit per la guerra. Després es va embolicar amb un falangista que estava mig amagat fora de Barcelona per por del rojos, que li passava diners perquè no li faltés de res i que s’havia instal·lat al barri Xino- que és el malnom que rep el barri que toca a la Rambla- perquè, tot i el que podia semblar, era més segur que cap altre lloc. Però ja feia unes setmanes que no tenia notícies del seu protector. Em va dir que l’endemà se n’havia d’anar a trobar-se amb el fabricant, que ja havia tornat i la volia recuperar. Em va fer un regal: un bon pessic de cocaïna.
 
Vaig dirigir-me a peu cap a la pensió. Em va costar una mica orientar-me per aquell laberint de carrerons estrets i bruts que, malgrat ser dissabte, continuaven plens de gent i de criatures. Per curiositat vaig mirar el rètol del carrer on havia passat la nit que mai oblidaria i em va sorprendre: “Carrer de Lancaster”.
Vaig trobar curiós que fins i tot aquí la meva Anglaterra em seguís per tot arreu. També recordo que em va fer molta gràcia un cartell de propaganda enganxat en una paret que deia “I tu què has fet per la Victòria?, en el qual es veia un soldat estès de bocaterrosa amb una ferida al front que rajava i deixava un bassal de sang entre l' home i el fusell tombat davant seu. El xicot, mig incorporat, assenyalava de forma amenaçadora l' espectador amb el dit índex de la mà dreta. El pòster el signaven la UGT (sindicat obrer) i l' inevitable PSUC. Em vaig haver d' aguantar el riure. Resulta que la dona que acabava de deixar dormint es deia Victòria.

            Després de fer unes quantes voltes i de preguntar uns quants cops vaig acabar sortint a la part baixa de la Rambla.

Vaig enfilar el passeig amunt i l’aire fred que bufava em va fer retornar a la realitat. De tant en tant passava algun vehicle ple fins a dalt de gent que reia i saludava amb el braç en alt. Em va venir al pensament la Vanessa. M’havia deixat per un altre. M’havia abandonat com a un gos i també havia abandonat la revolució permanent dels trotskistes, per caure en braços de la burocràcia comunista. Però la nit que acabava de passar no l’oblidaria fàcilment. Una cosa tenia clara, si ella no m’hagués deixat, a hores d’ara no hauria descobert tot el que es pot amagar darrera d’una dona com aquella. Tot el que es pot arribar a experimentar en només unes hores. Per descomptat queallò s’havia esvaït totalment. Em trobava molt bé, una mica cansat però content.

En aquell moment vaig pensar que les realitats que construïm dintre nostre són, en gran mesura, fruit de les circumstàncies. Que la nostra capacitat de gaudir, de patir o de restar indiferent va íntimament lligada a tot el que desfila per davant dels nostres ulls. A tot el que la vida ens ofereix o ens nega. A mi aleshores m’havia negat l’amor, però m’havia ofert la passió. Sortosament me l’havia ofert després, perquè si hagués estat a l'inrevés, no estic gens segur de quina hauria estat la meva reacció. De fet, tampoc no n’estic segur, de si hauria arribat mai a succeir. Possiblement no hauria entrat mai en aquell bar, o en cas de fer-ho, hauria encès la cigarreta de la dona i després hauria fet veure que allò no anava amb mi, tot i morir-me’n de ganes per dins.

Quan arribava a la Plaça Catalunya vaig veure que alguna cosa passava, ja que des de lluny es veia una gran gentada. M’hi vaig acostar hi vaig veure de què es tractava: s’estava celebrant un missa de campanya.

Al bell mig de la plaça hi havia un altar al voltant del qual s’hi movien uns quants capellans vestits per a l’ocasió. Les cares de la gent no enganyaven. Escoltaven els oficis dels ministres de l’església amb una devoció absoluta. En un moment de la cerimònia tothom es va agenollar, cosa que causava una certa impressió. M’imagino que per aquella gent poder exterioritzar els sentiments religiosos sense por, havia de ser com un alliberament de l’ànima que feia temps que esperaven.

A vegades em fan enveja les persones creients. Jo no crec en absolut ni en Déu, ni en la Verge, ni en l’Esperit Sant, però reconec que en moments difícils una oració pot ser com un bàlsam d’esperança, com una flama que t’escalfa el cor. Per als qui creuen, és clar. Amb tot, se’m fa difícil entendre com es pot ser catòlic veient com actua l’Església , sempre al costat del poderosos i dels guanyadors, i ara donant suport incondicional als crims de Franco.

En acabar la missa, es va cantar un himne que algú em va dir que era el Cara al sol, amb una passió i entusiasme dignes de millors causes. Després centenars de soldats de l’exèrcit guanyador van desfilar, en mig d’una gernació que els aclamava a banda i banda, pel principal carrer de la ciutat, el Passeig de Gràcia. Van continuar amunt per dirigir-se cap al nord, i així seguir amb la seva avançada triomfal per la Catalunya derrotada.

Vaig decidir anar-me’n cap a la pensió a veure si podia posar ordre als pensaments Les darreres hores havien estat plenes d’emocions. Necessitava reflexionar.