Sort dels consells del pare

Ja a la pensió i més asserenat em va venir a la memòria la conversa amb el director delNews. La frase “Un periodista mort no escriu cap crònica!” ressonava dintre meu amb força. Però em vaig sobreposar i vaig decidir continuar escrivint-ne, de cròniques; mentre ho fes, senyal que encara seria viu. No havia anat a Barcelona per marxar-ne al cap de quatre dies.

Aviam, em vaig dir, en casos com aquests cal actuar amb molta sang freda, cal avaluar totes les possibilitats i no fer cap pas en fals. El meu pare és l’encarregat d’una fabrica del nord de Londres —encara recordo el disgust que va tenir quan em vaig negar a acceptar la feina que havia aconseguit per a mi a la fàbrica i li vaig dir que volia ser periodista— i sempre em repeteix el que diu el seu director: davant d’un nou projecte cal fer una llista prèvia de les coses que tens a favor i de les que tens en contra i, després, planificar tots els passos que cal seguir.

I jo llavors en tenia un, de projecte: escriure cròniques de la Barcelona derrotada.

Vaig començar per les coses que tenia a favor i les vaig escriure en un paper:

Estic sol en un pis i ningú no em destorba.

Tinc una màquina d’escriure que funciona i força paper.

Hi ha una ràdio d’ona curta per escoltar la BBC i altres emissores de fora.

Parlo força bé l’espanyol.

Al pis hi ha un balcó que dóna a un carrer transitat.

Al pis hi ha una bona llibreria amb llibres de tot tipus.

De moment hi ha aigua corrent i llum (tot i que sovint se’n va).
.................................................................
Hi deixo una línia en blanc, per si se m’acut alguna cosa més. Bé, tenia set coses a favor. Tampoc no estava tan malament. Tot seguit vaig fer una llista de les que tenia en contra.

   Sóc trotskista.

   Els diners que tinc no duraran gaire.

   No sé on publicaré les cròniques.

    No conec ningú que em pugui passar informació (encara no coneixia en Met ni la Margarida).

   El pis pot ser ocupat en qualsevol moment.

   Quan m’agafa allò em bloquejo.

Només en vaig trobar sis, o sigui que hi havia un petit marge per a l’optimisme. A més, set és el número de la sort.

Després vaig analitzar d’un en un els punts en contra, a veure què s’hi podia fer. La veritat és  que, un cop solucionat el primer punt, la resta es van solucionar sols. Bé, sols, sols, no, amb l’ajuda inestimable d’algú.

El primer punt que tinc en contra és que sóc trotskista, que és una manera de ser comunista. Els “nacionals” es passaven per l’entrecuix les diferències de matisos i, si se n’assabentaven, ho tenia magre. I, a més, no sóc un trotskista qualsevol, no: vaig fer d’intèrpret d’en Lev Trotski a la seva arribada a Mèxic, ara farà dos anys. M’hi va enviar el partit. La meva ascendència mexicana va fer que fos l’escolli’t per anar-hi.

Encara recordo la rebuda que la Frida, la dona d’en Rivera, va fer a en Trotski. La Frida i en Rivera eren els seus amfitrions comunistes, els qui havien intervingut davant el president Cárdenas perquè li concedís asil i protecció. Vam arribar amb vaixell al port de Tampico, al nord-est de Ciutat de Mèxic. La Frida va obsequiar l’exiliat amb petons i abraçades efusives, que a la dona d’en Trotski no va semblar que li fessin gaire gràcia. De fet, la pobre Natàlia ja hi devia estar acostumada, a les mostres d’afecte que li prodigaven elements del gènere femení d’ideologia comunista. Diuen que els millors afrodisíacs són el poder i la fama. I és clar, un home que va ser el segon de Lenin al politburó, que va ser el cap de l’Exèrcit Roig i el primer ministre d’Afers Estrangers de la Unió Soviètica, en té un niu, de fama, i havia tingut molt poder. Però una cosa és que a l’home te’l festegin quatres jovenetes amb pardals al cap, i una altra és que a tota una donassa com la Frida Kahlo li facin pampallugues els ullassos negres només de mirar-lo.

Després de les abraçades, que de ben segur que li van semblar llarguíssimes a la Natàlia,  Frida, l’amfitriona, amb la decisió que la caracteritzava, va dirigir la comitiva cap a l’estació ferroviària, on ens esperava ni més ni menys que el tren privat del president mateix.

Durant el viatge la meva feina va ser més aviat escassa, ja que la Frida i en Lev es van posar a parlar en anglès i no van parar fins a arribar a la capital. Com no podia ser d’una altra manera, la conversa va versar sobre la figura més odiada pels trotskistes, que no era ni Hitler, ni Mussolini, sinó Josif Stalin. La xerrada em va confirmar el que es diu sobre l’aprenentatge de llengües, que el primer que s’aprenen són els insults. També vaig  conèixer expressions de gran calat ofensiu referides al líder soviètic, com ara “el georgià bastard” o “l’assassí de coll de bou”, i d’altres que no són reproduïbles. Sempre me'n recordaré del curiós efecte òptic de les espessíssimes celles d'ella reflectides en les ulleres gruixudes d'ell.

Bé, doncs, el viatge va ser d’allò més entretingut. En arribar a Ciutat de Mèxic, hi havia aquella bestiassa d’en Rivera –un homenàs de gairebé dos metres i que feia quasi tant d’ample com d’alt–  a l’andana, brandant els braços com un home boig. Em va semblar que en Lev, en veure’l, va sentir un pèl de basarda. Si li havia passat pel cap, ni que fos de manera remota, tenir un affaire amb la Frida, es va adonar de seguida del perill al qual s’afrontava. Malgrat tot –jo ja no hi era–, es va dir que sí, que la Frida i en Lev s’havien embolicat i que per això el matrimoni Trotski va haver d’anar a viure a Coyoacán.

Els dies següents sí que me’l vaig guanyar, el jornal, ja que vaig haver d’anar amb en Lev amunt i avall, per tal de fer-li d’intèrpret en les conferències que va impartir, en les entrevistes a la premsa... Per sort, el “mestre” va aprendre ràpid l’espanyol i aviat va poder prescindir dels meus serveis. Tot i que va ser una experiència irrepetible, la meva vocació, com ja he dit, no és traduir, sinó escriure. De fet, ho vaig aprofitar per publicar uns quants articles en diversos diaris i revistes mexicans. Recordo com escrivien els titulars a la premsa mexicana –tot imitant els de la premsa anglosaxona–, estalviant-se el màxim d'articles i de preposicions. “Gobierno acoje politico soviético”; “Leon Trotsky pronuncia conferencia en universidad”; “Presidente Cardenas declara amistad a Trotsky”. En espanyol no deixaven de sonar-me curiosos. També vaig poder fer una visita fugaç a la part de la família de la meva mare que encara restava a Cuernavaca i que no havien volgut emigrar a Anglaterra. Formaven part de la petita comunitat jueva que regentava negocis i que, malgrat la inestabilitat política, volien seguir passant calor abans d'enfrontar-se amb la boira espessa de Londres, i amb el que és pitjor: la proverbial arrogància britànica.

Els meus reportatges els vaig centrar, sobretot, a donar a conèixer les peripècies del mestre per fugir de la persecució stalinista. Vaig explicar clarament com la troica formada per  Zinóviev, Kàmenev i Stalin, arran de la malaltia de Lenin, va aconseguir fer-se amb el poder del partit i va començar les maniobres de difamació dirigides cap a ell, tot acusant-lo de greus violacions de la disciplina interna. La cosa va anar a més i la bola de neu va anar rodolant, rodolant i fent-se gran, amb el resultat final de l’expulsió de Trotsky de la formació política i del país. Tot mentida podrida. No podien suportar la seva independència de pensament i el seu esperit crític, ni el fet que fos jueu. La casta de buròcrates, finalment amb Stalin com a líder indiscutible, van imposar el seu caràcter mesquí, llefiscós fins a la nàusea, per fer la traveta a una revolució que tot just començava a caminar. Algun dia la història els passarà comptes! El mestre va haver d’iniciar un llarg i penós pelegrinatge per mitja Europa, fins que, com he explicat abans, va arribar a Mèxic.

Els articles van tenir bona acollida, sobretot entre el sector intel·lectual d’un Mèxic que segueix molt de prop els esdeveniments de la política internacional. El Mèxic actual ja no té res a veure amb el del segle passat, venut al capital estranger. No en va, la revolució maderista, Zapata, Pancho Villa i tota la pesca van anar sembrant idees socials, que de mica en mica sembla que van quallant.

El partit comunista mexicà –que va tornar a ser legalitzat pel president Cárdenas– es declarava seguidor de Trotski i es negava a eliminar-lo, tal com li reclamaven des de Moscou. Però no tothom del partit hi estava d’acord. De fet, fa tot just un mes, un escamot de 20 homes armats, comandats pel pintor Siqueiros, li van disparar gairebé 400 trets i, encara que costi de creure, en va sortir indemne.
 
Bé, però tot plegat ja era aigua passada i no em servia de gran cosa anar-ho recordant. El que havia de fer era pensar com me les empescava per esborrar aquell passat, per passar-li el ribot i deixar-lo desconegut, talment com si fos el d’un altre. Ja ho tinc! Diuen que els extrems es toquen; doncs sí senyor, a partir d’ara seré un membre de l’extrema dreta mexicana que ha vingut a informar de l’èxit del general Franco, vaig pensar.

“¡Ándale huevón, hijo de la gran chingada!¡ Pues claro pendejo, a chingar a los rojos hijos de la gran puta!”. Oh Déu meu! I això que no sóc creient, però Déu n’hi do fins on s’ha d’arribar per salvar la pell. Jo membre de la Unión Nacional Sinarquista. Sisplau! Vaig veure alguna demostració del seu tarannà, quan era allà: desfilades paramilitars, uniformes, salutacions feixistes i tota la resta. En una ocasió, crec recordar que era durant el dia de la independència, el 15 de setembre, els vaig veure baixar per la gran avinguda d’Insurgentes al so d’una marxa militar. La veritat, però, és que no impressionaven gaire, tan baixets i rodanxons. La sensació que em varen causar estava a mig camí entre el ridícul i la inquietud. De fet, res a veure amb les desfilades de la Gestapo alemanya, ni amb les de les centúries italianes. Però em vaig preguntar si, arribat el moment, serien capaços de cometre les mateixes atrocitats contra els comunistes i els jueus, que els nazis alemanys o els camises negres italianes, i més tenint en compte que jo en sóc, de comunista i de jueu.

Bé, però el que de veritat importava és que ja tenia el personatge. Ara es tractava de donar-li credibilitat, amb les sigles d’un partit no n’hi havia prou.

Per començar calia un nom i un document. La primera cosa era fàcil; la segona, no tant. El nom podia ser qualsevol que sonés mexicà, és clar. Francisco Cordero. No. Era massa premonitori, ja que potser algun dia acabaria a l’escorxador. Lázaro Carretero. No collons, no! S’assemblava massa a Lázaro Cárdenas, l’actual president amic del “mestre”. Vaig fer un esforç de síntesi: vejam, a mi m’agrada molt el mar, i sóc anglès. Per què no Jorge Marín? Sant Jordi és el patró d’Anglaterra i Marín sona a mar. Ja ho tinc! A partir d’ara seré el “licenciado” periodista Jorge Marín. “Ándale!”.

Ara calia aconseguir un document. Vaig recordar que el partit comunista mexicà m’havia proporcionat un carnet. La veritat que no el vaig haver de fer servir en cap moment, amb el carnet de periodista britànic en tenia més que suficient. Però, ves per on, el portava a la cartera. La falç i el martell no es veien gaire i vaig pensar que les podria reconvertir en l’àliga imperial, que és el seu símbol. El nom ja seria més complicat. Em dic Michael Dewman. Ostres! Ara que ho penso és força diferent de Jorge Marín, però ja me’n sortiré, vaig dir-me. Pel que fa al passaport, explicaria que me l’havien requisat a la duana i que m’havien assegurat que en una setmana el tindria al consolat, i és clar, vés a saber on parava. Vaig tenir la sort que el consolat mexicà va tancar les portes amb l’arribada dels feixistes i no crec que les tornin a obrir.

Abans de posar-m’hi, però, havia de trobar alguns estris que em servissin. Què sé jo, alguna cosa que vagi bé per raspar, alguna ploma, tinta... Vaig començar a regirar calaixos i més calaixos. N’hi havia un munt en aquella casa. Però molts estaven buits. Només hi vaig trobar roba, espelmes, gerros, canelobres, figuretes de porcellana... Si més no, quan no me’n quedin ni cinc, sempre puc muntar una paradeta al portal.

De sobte, remenant en una habitació, hi vaig trobar un feix relligat de cartes. El deslligo i, pel que posa al remitent, dedueixo que són d’un soldat de l’exèrcit republicà: “Capità Moisès Borràs. 23 brigada, 16 Batalló. XII Cos d’exèrcit”. El destinatari era Siset Borràs i l’adreça era la de la pensió: Claris 122. Siset, de què em sonava?

No puc resistir la temptació d’obrir ni que sigui una de les cartes. Ho faig i quan em disposo a llegir-la, no entenc gran cosa. La carta està escrita en català, idioma que evidentment no domino. Sé què vol dir gat, ja que és molt semblant a l’anglès cat; bon dia; bona nit i para de comptar. En menys d’una setmana no se’m pot exigir massa. A més, en saber que sóc anglès, tothom se'm dirigeix en espanyol. A la llibreria he vist un diccionari castellà-català, que em podrà ajudar una mica. Bé, ja hi hauria temps.

Vaig continuar amb la recerca dels estris que m’havien de salvar la pell. Per sort, vaig trobar una navalla d’afaitar en força bon estat. Ja tenia alguna cosa. La ploma i la tinta ja seria més difícil d’aconseguir-les. Recordava que la dispesera feia servir un llapis per apuntar les coses, però no em semblava haver vist cap ploma.

Entre una cosa i l’altra s’havia fet tard, i la son i el cansament començaven a fer efecte. Me’n vaig anar la meva habitació a dormir. Demà seria un altre dia.
Però m’adono que no estic sol a la cambra! Als peus del llit hi havia el gat ajagut, mirant-me immòbil. El pelatge blanquinós contrasta notòriament amb les mantes fosques. La meva primera idea va ser fer-lo fora d’una revolada, però encara no sé perquè em vaig contenir. Al cap d’una estona el seu instint li diu que ja ha passat el perill i se m’atansa pausadament. S’arrauleix al meu costat i acluca els ulls. Es la seva manera de dir: no passa res, noi, continua dormint. A partir d’aquest moment vaig entendre que ens faríem amics.

A mi mai no m’han fet gaire gràcia els animals domèstics –cosa estranya en un anglès–, però ara la situació era molt diferent i no m’aniria malament tenir una mica de companyia. Com trobava a faltar la Vanessa! Llavors pensava que m’estimava molt, però la realitat va ser una altra. Li havia de buscar un nom, al meu amic. Els amics n’han de tenir, de nom. Si ja en té, l’hi faré oblidar. L’hi repetiré tants cops que, d’aquí a uns quants dies, només de sentir-lo, les orelles se li posaran dretes com dos bastons. A veure, al meu país els noms de gats i gossos moltes vegades freguen el ridícul i altres directament ho són, de ridículs. No era fàcil trobar-ne un, no, que em fes el pes. Vejam... Blue, pels ulls... no... White, pel pèl, tampoc... Alone, perquè s’ha quedat sol... no em convencia. Ara que hi penso, em recorda molt un gat que corria pel local del Comitè Revolucionari Unificat Marxista Antifeixista (CRUMA). Ja ho tinc! Es dirà Cruma. Sí, sí, Cruma, Cruma, Cruma, vaig començar a cridar. El gat va aixecar el cap i se’m va quedar mirant un moment. Després va continuar dormint. Jo també.