28 de gener Les quimeres d’un il•lús

Després de la conversa amb en Met i que hagués marxat no se sap cap a on, no vaig encendre l’estufa, tal com ell m’havia dit, ja que encara s’estava es bé i calia estalviar les poques teies que quedaven. Però el seu primer consell sí que pensava seguir-lo, però no en el mateix ordre. Primer menjaria una mica i després descansaria, ja que de cop m’havia agafat molta gana. També vaig notar com a poc a poc m’estava marxant el trasbals que havia tingut durant la xerrada.

Vaig anar a buscar unes quantes patates, les vaig pelar i posar al foc. Però calia posar-hi un polsim de sal, per tant vaig obrir el rebost. No em podia creure el que estava veient. Un bé de Déu de queviures junts com mai no m’hauria pogut imaginar! Hi havia de tot: embotits, formatges de tota mena, llaunes de conserva, mantega, galetes, ous, fins i tot un pernil per encetar penjat i vi negre, i una cosa que vaig trobar que era un gran detall, un pot de vidre gran ple fins dalt de fulles de te. Decididament, en Met era un home ric i de bon gust.

Em vaig preparar un àpat esplèndid, ous ferrats inclosos. En Cruma també se’n va aprofitar, de les restes. Després vaig decidir estirar-me una estona. El gat em va seguir i es va jeure al meu costat.

Em vaig despertar amb ganes de menjar-me el món. Volia començar a escriure tot el que havia vist des de l’entrada dels rebels. Vaig pensar que un cop tingués la crònica enllestida, ja me les empescaria per fer-la arribar on fos, Anglaterra, Mèxic...En faria dues versions, en anglès i en espanyol. No volia que m’ho haguessin de traduir. Traduttore, traditore. La màquina fidel m’esperava impertèrrita. Me la vaig endur cap a l’habitació que dóna al balcó. Era més alegre que la meva i de pas podria veure l’ambient del carrer. Com que entre una cosa i un altra ja s’havia fet fosc, vaig haver de posar una espelma damunt la taula que havia situat a tocar de la finestra, ja que amb el llum que penjava del sostre no m’hi veia prou. Tot a punt. En Cruma, com si esperés un senyal, va fer un bot i es va arraulir ben caragolat en un extrem del moble.

Només posar el primer full a la màquina, ja vaig escoltar música celestial. El raaaaaaaaac, raaaaaaaaac del rodet em va sonar com la novena de Beethoven.

   “El dia 26 de gener de 1939 passarà a la història com la més gran derrota de Barcelona. La gran dama del meditarrani, metàfora de la dona encisadora i fetillera, ciutat on fins fa poc convivien beats, capellans, guàrdies civils, sindicalistes, anarquistes, pistolers, gitanes i prostitutes en ple Barri Xino, inspiració de poetes i pintors, tot plegat se n’ha anat en orris per culpa de...” Vaig parar perquè, tot i que anava embaladíssim, a la cambra hi feia força fred. Vaig pensar que si em feia un te, m’escalfaria una mica, ni que fos per dintre. Mentre n’estava fent bullir unes fulles va sonar el timbre de la porta del pis. No n’hi vaig fer cas. Algú que s’equivocava, el porter què volia qui sap què... No podia perdre el temps en futileses. Ja estava a punt de servir-me la infusió quan el timbre va tornar a sonar amb insistència. Vaig canviar d’idea i vaig pensar que potser hauria d’obrir.

   Abans de fer-ho vaig mirar per l’espiell i vaig veure una dona jove que es movia neguitosament. Vaig obrir.

   — Per qui demana?—vaig dir

   — Deixi’m entrar. L’hi prego—gairebé va suplicar.

   —Però qui caram és vostè?

   —Deixi’m passar i tanqui la porta, si us plau. Si el porter em veu, se'm complicarà la vida.

   La vaig fer entrar i vaig tancar.

   —Bé, ara digui’m: qui és vostè?

   —Li importaria que passéssim al menjador. Aqui a peu dret, no ho sé...

La dona em va mirar d’una manera que no vaig poder dir que no. Era una mirada franca, neta i alhora una mica espantada. Vaig fer un assentiment amb el cap i a ella li va faltar temps per dirigir-se de nord cap al menjador. Era evident que coneixia molt bé el camí. En entrar a l'estança darrere seu, em vaig adonar que calia encendre l’estufa. També m’havia adonat, en el curt trajecte que hi ha del rebedor al menjador, de les boniques corbes que se li insinuaven dessota l’abric.

Un cop l’estufa va començar a tirar, es va treure l’abric i vaig comprovar que la meva imaginació no m’havia enganyat. Tenia un cos atractiu, amb uns malucs prominents, però ni poc ni molt, la mida justa. Una cintura estreta i uns pits ben posicionats, que li aportaven una silueta perfecta. A més, tenia unes cames molt ben tornejades i uns ullassos verds que enamoraven. Però, el que més li ressaltava era una esplèndida cabellera rinxolada de color negre atzabeja. Era el que jo en dic una dona de  bellesa contundent.

Sembla ser que es va adonar de la meva admiració, ja que de seguida em va deixar clar que era la dona del germà petit de la senyora Assumpta, la seva cunyada, vaja, i que havia vingut per veure si al pis quedava alguna cosa del seu home que el pogués comprometre, ja que de solter hi vivia. Em va explicar que havia estat amagada al seu  domicili durant dos dies, fins aleshores, i que sabia que tots havien marxat cap a França. Ella vivia a tocar de la pensió i, en veure llum al pis, va decidir jugar-se-la, tot aprofitant un descuit el porter. No sabia qui hi trobaria, però en escoltar el meu accent estranger va pensar que no seria cap falangista, tot i que confiava que no fos alemany o italià.

   —No es preocupi, ni una cosa ni l’altra, sóc alguna cosa pitjor, sóc anglès—vaig dir com volent treure ferro a l’assumpte.

   L’acudit li va fer gràcia i va somriure deixant entreveure una dentadura blanquíssima enmig d'uns llavis perfectes. La meva admiració anava en augment.

   —I vostè, què hi fa aquí, si es pot saber? —va dir.

Només acabar la frase va començar a tossir de mala manera, amb una tos seca que espantava. Li vaig oferir una tassa de te ben calent, que va acceptar de bon grat. Mentrestant, em vaig rumiar la resposta. Aquella dona m’agradava molt.

— Que què hi faig aquí? Em creurà si li dic que he vingut atret per la fama de guapes que tenen les espanyoles?

—En primer lloc, li diré que no m’ho crec i, en segon lloc, li diré que jo sóc catalana.

—I quina diferència hi ha?

—Doncs la mateixa que hi ha entre un anglès i un escocès, i que no és pas que un porti pantalons i l’altre faldilles —va dir mig rient.

Em vaig adonar que no estava davant d’una persona qualsevol. A partir d’aleshores aniria més amb compte amb els meus comentaris.

Després que li deixés clar el que hi estava fent, a Barcelona, la noia, que va dir dir-se Margarida, em va estar explicant durant una llarga estona, en la qual no va parar de tossir, que el seu marit, en Moisès, poc després de començar la guerra s’havia allistat voluntari a la columna Macià-Companys. L’home, com ella, militaven al Partit Català Proletari, que en començar el conflicte es va integrar al recent creat PSUC. Ella, tot i tenir molts dubtes, va acceptat la unificació, cosa que ell no, ja que creia que no era el millor camí per assolir la independència de Catalunya, objectiu principal del partit. A partir d’aleshores havia començat el distanciament entre la parella. Per això va decidir marxar al front. Segons li va dir ell: “La distància posarà les coses al seu lloc, o quan torni, si torno, ja mai més ens separarem o a partir d’aleshores cadascú pel seu cantó”.

De moment no havia tornat. Sabien que estava destinat a l’Exèrcit de l’Ebre, i que el més probable era que hagués caigut presoner o fos mort, ja que des de l’octubre passat no n’havien sabut res més.

Déu n’hi do la paradoxa! Jo, un acèrrim enemic dels estalinistes, i per tant del PSUC, captivat per una militant. Per sort no li havia comentat la meva adscripció trotskista. Curiosament un no sé què m’havia dit mentre li explicava qui era que, almenys de moment, no calia descobrir tots els meus trumfos. L’havia encertat.

—Bé, jo he trobat unes cartes en una calaixera, que crec recordar que eren d’un tal Moisès—vaig dir amb l’esperança que això servís per millorar la relació.
Margarida va obrir uns ulls com plats i es va aixecar d’un bot. Jo vaig restar assegut per gaudir durant uns moments d’una nova perspectiva de la seva figura.

Ella se’n va adonar.

—Pensa ensenyar-me-les o no? I no es preocupi que demà li portaré un retrat meu —va dir amb un somriure una mica forçat.
 
Em vaig aixecar de cop i la vaig acompanyar a la cambra on les havia deixat. Hi feia un fred que pelava. Va començar a tossir encara amb més força. Li vaig lliurar les cartes i em vaig retirar discretament a un racó de l’estança. Les va repassar una per una i va començar a llegir la que segurament seria la rebuda en darrer lloc. Estava tremolant de fred i li queien les llàgrimes. Vaig tenir uns forts desitjos d’abraçar-la, però em vaig contenir. El fet d’estar amb ella en una habitació amb un llit m’havia trasbalsat força, així que me la vaig endur cap al menjador abans que passés alguna cosa de la qual penedir-me. Li vaig preparar un altre te ben carregat.

A mesura que s’anava prenent la infusió, anava retornant i se li va calmar una mica la tos. Li vaig oferir unes quantes galetes i formatge, que es va menjar de gust. A continuació va tornar a reprendre la lectura de la carta. Li vaig demanar que ho fes en veu alta, des del començament, i que la traduís a l’espanyol.
Em va fer cas i va començar a llegir amb veu suau i serena. Em va dir que la carta anava adreçada al pare d’en Moisès, que es deia Siset.
La Bisbalde Falset, 23 d’octubre

Estimatpare, quan estem estirats sense fer res, ens arriba de tant en tant el tritlleig d’una campana, vés a saber de quin poblet... Del territori enemic, és clar, ja que en el nostre no ha quedat cap campanar dret;però quina companyia que ens fa! Estic content: he somiat amb la Guideta. Vols creure que encara no hi havia somiat mai? Llàstima que era tan incoherent, aquell somni; però la veia molt bé, que em somreia i tenia els ulls brillants de llàgrimes; els seus ulls de criatura crèdula i entenimentada... En aquell moment es va parar un moment i va sanglotar. En veure que la mirava es va refer i va continuar.

I aquest matí de diumenge, sentint el so llunyà d’una campana de poblet, estirat sota un pi i prenent el sol tant madur de mitjans octubre, m’he posat a pensar que podríem ser tan feliços ella, jo i els nens que vindrien, en aquest racó de món....¿Per què no? Amb una vaca i unes quantes cabres, ben lluny de tothom; ¡que ens deixin tranquils d’una vegada! El tritlleig de la campana anònima es confonia a moments amb les esquelles dels bestiar i jo anava pensant que tot seria tan bonic si fos ben senzill. “Ben senzill,  ben senzill”, va repetir, com si s’estigués referint a la més inabastable de les utopies.

Però ja ho han pensat tants d’altres abans que jo i ho pensaran tants després...Tot tan bonic si fos ben senzill...Hauríem de començar per ser senzills nosaltres; hauríem de començar per ser massissos com les estàtues, sense tota aquesta repugnant complicació que traginem per dintre sense saber-ho.

Les oliveres i els ametllers desolats del poble sembla que esperin que això s’acabi per tornar a donar fruits. Però resulta agradable trobar-se en aquesta comarca distinta, trobar-se encara amb la natura vivent—o sigui morent. Trobar que la fronda s’ha tornat groguenca o vermellosa, que la tardor ho treballa tot per dins, que el bosc s’ha omplert sobtadament de bolets. L’assistent me’n cull un cove cada dia; ens els mengem a la brasa. Arribats a aquest punt va fer una pausa i em va preguntar.

—A vostè li agraden els bolets, Michael?

Em va sorprendre que se’n recordés del meu nom, que li havia dit ja feia una estona.

            —Doncs no ho sé, ja que no els he tastat mai, ni tan sols sé com són—vaig respondre.

—Doncs no sap el que es perd. Donaria el que no tinc per uns quants rovellons a la brasa —va aclucar els ulls i va inspirar a fons —. Segur que vol que continuï? —va reblar.

Li vaig dir que, com a periodista, m’interessava molt el que estava sentint, quan en realitat el meu interès anava més per una altra banda: conèixer qui s’amagava rere l’home que havia aconseguit robar-li el cor a una dona com aquella. Al seu costat totes les que havia conegut jo —inclosa la Vanessa— no eren sinó pàl·lides ombres que llanguien en el meu record.

Ella va continuar.

Una vegada fins em va dur unes bresques de mel, d’abelles salvatges; arribava amb la cara i les mans espantosament inflades, però em va assegurar que no sentia res: es veu que, en passar d’una certa quantitat, les fiblades deixen de ser doloroses. La mel era un xic amarga, però boníssima. Tenim unes altres postres millors encara: els raïms de les vinyes de la “terra de ningú”, abandonades, que s’han tornat panses i són dolcíssimes.

El nostre pas pel bosc aixeca volades de tords i d’aquella mena d’ocells que tenen el bec encreuat d’una forma tan extravagant, crec que en diuen trencapinyes. A gran altura passen els voltors en direcció a la vall del riu Montsant, camp de les passades batalles; ells no deuen notar diferència entre un camp de batalla i una “bruitera”.  A tanta o més altura que ells veiem les cigonyes, que comencen a emigrar cap al sud. Són els primers que emigren, l’avançada de l’hivern.

La vaig interrompre. La meva curiositat no podia esperar.

—A què es dedica el seu home quan no hi ha guerra?

Un cop feta la pregunta em va semblar un pèl frívola, però ella no s’ho va prendre malament.

— Va estudiar dret, però vol ser editor. I dic vol ser perquè de moment s’ha guanyat la vida amb feines relacionades amb el món editorial, corrector, il·lustrador, agent literari..., perquè els porta a la sang, els llibres. També escriu, però diu que no és prou bo perquè l’hi publiquin. Jo penso que sí, que sí que és bo, però és molt tossut i exigent. Massa!

Fins i tot en això em portava avantatge, vaig pensar. Perquè de gent que escrigui n’hi ha molta i molt bona, però de gent que sàpiga ensumar una bona obra ja no n’hi ha tanta. Quantes novel·les que es mereixerien ser reconegudes no han acabat, en el millor dels casos, com a càrrega feixuga en els carros dels drapaires, perquè ningú no ha apostat de veritat per elles! Quan de talent que s’ha esllanguit darrere les tecles d’una màquina que un dia gris ha deixat de teclejar! I no sols això, sinó els consells que un bon editor sap donar als autors, que moltes vegades encegats pel seu ego enorme, són incapaços de veure que la glòria d’una obra, per bona que els sembli, és sempre incerta. Un bon editor és capaç de canviar el final d’una novel·la i fer que l’autor l'hi acabi agraint.
La Margaridava continuar amb la lectura de la carta.

Ja veieu quina existència més tranquil·la després d’aquelles setmanes d’al·lucinació. A les nits no parem de mirar el cel i l’espai interestel·lar no deixa de glaçar-me de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers. Però la visió del cel de nit ens asserena, ens acompanya en una espera que esdevé gairebé insuportable. Sabem que no trigaran gaire a fer l’ofensiva que podria ser la definitiva, però nosaltres estem disposats a resistir fins que no puguem més. I no patiu per mi, que tinc la sort del meu costat.

Cuideu-vos molt, una forta abraçada i molts records a l’Assumpta i en Quim.

Us estima,

Moisès

En acabar de llegir, va plegar la carta i la va tornar a posar dins el sobre.

—Si el seu home considera que no sap escriure prou bé, cal que li digui que si aplica el mateix nivell en la seva futura feina, segurament n’editarà pocs, de llibres —vaig dir com si hagués fet un descobriment.

Li va fer gràcia, però no li va donar importància. Segurament ella ho sabia millor que jo.

A continuació em va preguntar si havia trobat alguna cosa més, ja que li preocupava que, fos el que fos, acabés en mans dels rebels. Resulta, tal com em va explicar, que havia escoltat per la ràdio que els franquistes havien organitzat el Servei de Recuperació de la Documentació, que passava per les cases per recollir tot el que arrepleguessin dels “rojos”: carnets, cartes, documents diversos...

—I vostè, no té por, amb el seu historial? —vaig preguntar

—I és clar que en tinc! Ja li he dit que he estat dos dies amagada a casa, però hi ha una cosa al meu favor: tot i la meva militància, mai no he tingut el carnet de cap partit. Els partits d’esquerres són una mica desastre per a aquestes coses —va riure.

—Doncs, per què estava neguitosa quan ha arribat?

—El porter.

—El porter?

—Sí, sap de quin peu calço. Estic segura que si em veu, li faltaria temps per denunciar-me. És més dolent que el fred tardà.

—La mare que el va parir. Feixista de merda —vaig exclamar.

—Però, no es pensi, no és l’únic que em coneix al barri. Amb tot, encara no sabem com aniran les coses, potser faran els ulls grossos, vés a saber.
Em sorprenia la tranquil·litat d’aquella dona. Una altra al seu lloc estaria més espantada que un talp a ple sol.

—I no ha pensat a marxar?

—Sense saber on és en Moisès? Ni parlar-ne —va dir amb una contundència aclaparadora—. La carta que he llegit conté algunes de les seves darreres notícies. Jo en vaig rebre una datada pocs dies després. Des d’aleshores res de res.

De fet, ja m’esperava la resposta, però no amb aquella seguretat. Emportar-me-la nord enllà, fer-li sentir aires de llibertat, obrir-la a nous horitzons... Tot plegat quimeres d’il·lús.

Vaig observar com la Margarida es quedava pensativa de cop. Va tornar a tossir, quan feia una estona que havia deixat de fer-ho.
—Què li passa?—vaig preguntar.

Va trigar una mica a respondre.

—Resulta que el lloguer del pis va a nom del meu home. Em fa por que el propietari, que no és precisament una bona persona que diguem, aprofiti l’ocasió per fer-me’n fora. No puc demostrar que és viu i això pot ser suficient per desnonar-me. No sé on aniré. La meva família viu a València i jo no em vull moure d’aquí —va fer una pausa —. Com a mínim fins que no tingui notícies d’en Moisès.

—Però això seria una injustícia!

Només acabar la frase em vaig adonar de la gran bajanada que acabava de dir. Sorprendre’m perquè un règim que ha fet de les injustícies la seva raó de ser, que ha bastit el seu edifici corcat damunt els fonaments d’una enorme mentida, que ha convertit un país ple de vida, i per tant de contradiccions, en un immens cementiri, fa fora una dona indefensa d’un pis. Vaig reaccionar de pressa.

— Miri, aquí sobra lloc. No sé de qui és el pis, però de moment no ha aparegut ningú reclamant-lo —vaig dir esperançat.
   Vaig observar-la tot evitant violentar-la amb una mirada massa insistent. La noia va fer un gest de dubte.

—El pis es propietat del meu sogre, en Siset, però el porter...

Vaig aprofitar aquell moment de dubte per ampliar els meus arguments.

   —El porter el tinc de la meva part. El vaig enganyar fent-me passar per un feixista mexicà. Ja me’n cuidaré que no la delati.

En aquell moment vaig pensar que la cosa ja estava prou madura per fer l’assalt final i la vaig mirar fixament als ulls.
—I una cosa que m’agradaria dir-li...

Ella em va tallar en sec.

—No, no la digui! No la digui! —va tocar-se els cabells i va continuar—.

Gràcies per l’oferiment, però de moment me’n tornaré a casa. Ja veurem. Ara, que he de sortir, em preocupa el porter. Ja li he dit que coneix la meva trajectòria política i que, si em veu, li faltarà temps per denunciar-me.     

En tota la conversa no li havia fet esment en cap moment d’en Met. Em feia por que em prengués per boig o bé que s’espantés. Tampoc no tenia clar si havia existit mai o eren deliris meus pels efectes de la gran quantitat de cocaïna que m’havia entaforat la nit abans. Però una cosa estava clara: el rebost era ple a vessar i al cendrer hi havia restes del cigar. Sabia que, si tornava, seria capaç de trobar la solució perquè la Margarida pogués sortir sense problemes. O bé tornant cec el porter o bé fent-la invisible o qualsevol altra cosa que s’escapés dels límits naturals. Així que vaig voler guanyar temps.

— Margarida, quedi’s una mica més, com més trigui a marxar més possibilitats hi ha que el porter no la vegi—vaig dir amb un to tranquil·litzador.
Va semblar que la convencia.

—Per què no engega la ràdio a veure si escoltem les notícies—va contestar—. Per cert, a partir d’ara em pot dir Guideta, que és com em diu tothom.
Allò em va semblar una mostra de confiança considerable. Vaig connectar l’aparell i, al cap d'uns instants, la làmpada que indicava l'establiment de la sintonia, l'ull màgic, va resplendir amb un verd intens per damunt del dial. Durant uns minuts va sonar música espanyola, pasdobles, boleros i tota la pesca. Després, a les vuit en punt, una sintonia a mig camí entre la marxa militar i la sarsuela anunciava el butlletí de notícies. Una veu espanyola que em sonava estranya i engolada fora de mida anava comentant l’actualitat: “L’avanç victoriós de les tropes nacionals per la regió catalana no troba cap oposició, ans al contrari, una multitud els rep sempre amb un entusiasme indescriptible, demostrant la gran alegria de sentir-se per fi lliures del jou marxista. Avui s’han alliberat les poblacions de...”.

En aquell moment se’n va anar la llum.

La situació va esdevenir, si més no, incòmoda. Després d’uns moments de desconcert, em vaig alçar i vaig anar a buscar alguna espelma. Recordava haver-ne vist en uns calaixos de la cuina. Quan anava a les fosques pel corredor vaig ensopegar amb alguna cosa que es movia i vaig caure ben llarg. Vaig maleir els ossos d’en Cruma, però per sort no em vaig fer res. Vaig agafar un parell de candeles i les vaig posar damunt la taula del menjador. Les vaig encendre. Les onades suaus de llum que arribaven al rostre de Margarida la feien encara més bonica. L’anada i vinguda d’ombres li modelaven les faccions com si fos una estàtua de la Grècia antiga. Volia que el temps s’aturés per poder recordar cadascun dels contorns de la seva cara. Potser no la tornaria a veure mai mes. Afortunadament, o no, no ho sé, la vaig continuar veient.

Aleshores es va sentir com s’obria i es tancava la porta de l’entrada. Ens vam mirar. Ella amb cara de por i jo de circumstàncies. Era clar qui seria. Però jo també me’n vaig endur una sorpresa. En Met no venia sol. L’acompanyava l’home prim de la cantonada. Duia un vestit de quadres grocs i vermells, que contrastava de mala manera amb l’elegància de l’home ric de bon gust. De tan prim com era, semblava que els quadres del vestit fossin transparents. La corbata de color blanc feia contrast amb la camisa negra. La seva cara, la tenia dividida en dues meitats, l’una d’home i l’altra de dona. I encara una altra cosa estranya: en Met portava un ocell que tenia una mica de cresta (després em vaig assabentar que era una mallerenga emplomallada), posat damunt de l’espatlla. De tant en tant cantava, com volen dir: jo també pinto alguna cosa aquí.

Però el més sorprenent de tot plegat era que els veiem com si hi hagués llum. Els il·luminava una resplendor que semblava venir d’ultratomba. Blanc, brillant, intens. En Cruma es va arquejar tot ell i esbufegava de mala manera. En sentir la veu d’en Met, es  va calmar.

—Ben trobats sigueu, criatures de Déu—va dir en espanyol —. Permeti’m que els presenti els meus fidels col·laboradors. D’una banda, tenim en Januskoff

—-el nom li va posar l’Stalin per allò del Déu de dues cares i ja no l’ha abandonat—, capaç de les gestes més inversemblants i sempre guiat pel far de l’equitat en tots els seus judicis —l’home prim va fer una reverència teatral sense dir res.

—L’Stalin? —vaig dir sorprès.

—Bé, estàvem rondant per Sant Petersburg el 1917 i ens vam conèixer. Gran persona, sí senyor.

Vaig estar apunt se saltar-li a la jugular, però vaig pensar que seria una provocació de les seves i vaig callar. En Januskoff va murmurar amb veu de tiple “... i Anastasia cridava en va”. En Met va riure i va continuar.

—De l’altra, tenim la mallerenga Sephiroth, voladora incansable i de memòria prodigiosa.

La mallerenga ens va obsequiar amb una refilada de campionat. Després, i amb un català que a mi em va semblar prou correcte i que vaig entendre, va dir: “Estic encantada de poder-los conèixer”. Ens vam quedar glaçats. En Met es va apressar a dir.

—Sephiroth té una característica que la defineix: només sap parlar amb la llengua pròpia del lloc on és. Sabreu disculpar-la.

La Margaridaem mirava atònita.