29 de gener - Enredar un enredaire

En Januskoff em va baixar a pes de braços fins al pis. Mentre baixàvem la perspectiva que m’oferia el seu rostre era la de la part de dona i era francament atractiva. La porta era oberta. Em va deixar estirat damunt la taula del menjador, que era molt llarga. Va dir-me que no em mogués. Cap de poc va tornar amb un pot ple d’un ungüent que feia olor d’ametlles amargants Em va fer baixar els pantalons i va fer-me fregues per tot el tou de la cama. Feia anar les mans amb una habilitat fora de mida. Després d’una bona estona va dir-me m’havia fet un carn esqueixat d’un centímetre, i que això volia dir una setmana, com a mínim, sense poder caminar amb normalitat. Vaig preguntat per en Met i em va dir que un assumpte urgent havia reclamat la seva presència.

Li vaig demanar que em portés a la cambra on hi havia la màquina d’escriure. Em va fer esperar uns moments i després m’hi va acompanyar. Em va agradar veure que una tassa de te fumejava damunt la taula on hi havia la màquina i que dessota hi havia un coixí per recolzar el peu. I en una cantonada de la cambra hi havia una crossa. D’això se’n diu cuidar els detalls, vaig pensar. En Januskoff em va ajudar a asseure’m. Em va dir que qualsevol cosa que necessités només havia de fer de tocar la campaneta que hi havia al costat de la màquina i que ell vindria. Va fer-me una reverència i va sortir de l’habitació amb la mallerenga, voletejant sobre seu. En el moment que creuaven el llindar de la porta va entrar en Cruma que es va quedar mirant l’ocell com encantat. El vaig cridar, es va enfilar damunt la taula i va fer-me quatre festes. Després es va arraulir al costat de la màquina i va aclucar els ulls.

Bé, tot semblava indicar que havia arribat el moment de la veritat, que s’havien acabat els preàmbuls i que era l’hora de demostrar-me a mi mateix fins on era capaç d’arribar. En posar el paper, el rodet de la màquina va sonar com els àngels.

Vaig començar per escriure tot el que havia vist i viscut - bé tot no- aquell diumenge tan especial. En vaig fer dues versions, una en espanyol i l’altra en anglès. Vaig fer dringar la campaneta. En prou feines havia deixat de sonar quan ja tenia l’home prim i de cara asimètrica al meu costat. Li vaig donar la versió espanyola i li vaig dir que la posés en un sobre a nom de Carlos Mendoza, que l’enviés a una adreça de Ciutat de Mèxic que li vaig escriure en un  tros de paper, que ells ja s’encarregaria de fer-la arribar a un parell de diaris, en els que jo havia publicat quan vaig ser allà. Vaig posar un remitent i una adreça falsa per si als serveis d’intel·ligència se’ls acudia obrir la carta. Mèxic s’havia declarat enemic del règim franquista.

Vaig desar la versió anglesa. Tot i que havia escrit una bona estona, no estava gens cansat. Després vaig agafar La Vanguardia que estava en un cantó de la taula. Volia tornar a rellegir la notícia sobre la mort dels quatre delinqüents, però mentre la buscava em vaig aturar en una informació que parlava amb tot luxe de detalls de les tortures que practicaven els serveis d’investigació militar de la República a Catalunya, assessorats per agents soviètics. La signava un tal José Vicente Puente. Se m’havia acudit una idea. Vaig decidir copiar-ho amb algunes petites modificacions -entre altres vaig canviar el temps verbal de passat a present. També hi vaig posar un titular nou que va ser: La quinta essència del terror, crònica d’un malson”. El text que vaig escriure era aquest:

“Totes les persones detingudes, quan no es tracta de casos especials, són traslladades al Departament d’Interrogatoris. Amb molta cortesia, amb tota la cortesia de la que són capaç aquests criminals, els detinguts són interrogats. Quan al final de l’interrogatori els agents creuen que els detinguts ja han confessat absolutament tot el que saben, se’ls posa en llibertat, o bé són enviats a camps de concentració, a batallons de treballs forçats o directament se’ls afusella sense cap judici.

Però quan es creu que els detinguts no han confessat tot el que saben es traslladen al Departament de Tortures, on són sotmesos a diversos procediments fins que declaren el que volen els torturadors.

Entre els procediments empleats en la tortura dels desgraciats que cauen en mans del assassins hi figuren:

La nevera, nom aplicat a unes cel·les petita on les rajoles del terra estan col·locades de manera que l’home tancat dintre només pot romandre dempeus recolzat a la paret. Les rajoles estan col·locades en forma de T i per tant impedeixen no tan sols estirar-se, si no asseure’s i caminar de forma normal. No hi ha llit,  tan sols un seient d’un metre d’alt a la paret, però difícil de fer servir ja que està inclinat i llis, i  per usar-lo s’ha de fer molta força amb els braços flexionats. En altres hi ha un llit inclinat de tal forma que és impossible ajaure’s sense caure al terra i per evitar qualsevol possibilitat que s’hi estirin, el ciment està escardat, ratllat i ple d’arestes. Al pres el fan estar despullat i descalç, i de forma periòdica el sotmeten a dutxes d’aigua gelada. Pocs resisteixen aquest suplici.

Les cel·les estan construïdes en un petit soterrani amb una volta, on l’eco és enorme i qualsevol soroll provoca un malestar inexplicable. Això ho saben els botxins. En una lleixa de la paret, presidint el soterrani com si fos un sant de guix, un metrònom conta segon a segon el temps que han de sofrir els presos sense ni dormir ni descansar.

Tothom que ha estat detingut, o almenys tancat en una habitació per l’espera o per la malaltia, sap com es mira el rellotge, com es calcula el temps transcorregut i el que queda. Causa horror pensar en uns homes nus, amb un fred espantós, sense poder estirar-se, sense menjar, caminat amb petits salts, tancats dies i dies i sotmesos al tac-tac monòton i rítmic del metrònom.

En la cel·les anomenades del’ ou, de 1,20 metres d’alçada i ovalada, els detinguts no poden estar-s’hi ni drets ni ajaguts, i han de aguantar així fins que confessen tot allò que pretenen els botxins.

A lacadira elèctrica fan asseure aquells a qui volen torturar d’una manera més violenta. De forma progressiva són sotmesos a cremades lentes, fins que confessen. Molts presoners de la Model tenen nafres horribles a la planta dels peus a causa d’aquesta tortura.

També existeix una altra cel·la horrible de suplicis, consistent en una sala petita que té tots els objectes: taula, cadires, parets, terra...inclinats. Un cop s’hi tanca al detingut, és sotmès a un joc de llums. Poques de les persones sotmeses a aquest suplici atroç, en surten amb totes les facultats mentals intactes.  A moltes d’elles se les tanca immediatament en manicomis.

A altres els penjaven de cap per vall per un peu i se’ls hi posava dessota un recipient ple d’aigua, de manera que al martiritzat li arribés fins al nas. En aquesta postura, dos o tres esbirros el colpejaven amb corretges fins fer-li perdre el coneixement.

En una habitació hi ha unes petites cel·les separades per cortines on es sotmet als detinguts al suplici de la llum. Els fan seure, els lliguen i els obren els ulls amb uns aros, com una espècie de monocles, que impedeixen tancar els ulls. Després els encenen davant seu una bombeta de moltes bugies i els deixen així temps i temps, fins que queden amb la vista desfeta.

També hi ha cel·les amb les partes pintades, que a primera vista poden semblar un joc o un caprici. No és res d’això. Tenen, com totes, els llits i seients inclinats, inutilitzables. I les rajoles verticals a terra. Però la cosa més característica d’aquestes cel·les és la pintura de les parets. Algun tècnic, metge o especialista podrà observar i explicar els efectes que sobre el sistema nerviós d’un individu despullat i descalç produeix la contemplació d’un cercles de diferents mides, de diversos colors, col·locats a diverses alçades per tota la paret. Un tauler d’escacs pintat, una espiral, uns cubs blancs i negres, sobreposats a una sèrie de deu o dotze ratlles grogues al llarg de la paret, que són creuades per altres en diagonal. Tot tancat, amb llum escassa, en aquella cel·la, amb un llit de ciment inclinat, pintat de negre, que sembla un taüt i l’alegria de colors a les parets, les ratlles que es creuen, el tauler d’escacs; no hi haurà persona que hi resisteixi massa temps.

Quan no hi ha res a fer en una habitació –oh, aquestes esperes a casa del metge o en el despatx d’un polític!-, es miren els quadres, els retrats, les revistes, els colors del mobles, les línies de les catifes, es compten les cadires, les bigues del sostre, es tornen a fullejar les revistes i poc a poc el menjador se’ns va fent familiar, dialoguem amb la vista amb els retratats dels quadres i comencen les conjetures, les sospites, les disquisicions, fins portar-nos, si hi estem molt temps, a les més absurdes hipòtesis, elucubracions, a històries fantàstiques...Aquestes esperes que ens desesperen, són d’una hora, dos, tres. Pensem ara en les cel·les pintades tan científicament pels torturadors dels nostres germans. En les vegades que durant un dia s’ha de mirar el tauler d’escacs i recordar-se de les fitxes i de les jugades que vam fer una tarda en el cafè provincià, amb el millor amic de la nostra joventut. En les cercles de colors, si són parells o senars. Les ratlles grogues que poden ser camins daurats, un tros de pentagrama, el quadern on vam aprendre els pals de les lletres...

Pensem...però val més no pensar en el que pot passar. Els que ho fan ja saben els motius: demència provocada per la neurastènia, malalties nervioses, atacs d’ansietat...És l’explicació científica i lògica del martiri sofert.         

   A tots aquests malsons horribles, per si fossin pocs, se’ls afegeix la gana i la manca de vestuari. Tot això, juntament amb la brutícia més lamentable acaba amb la resistència dels detinguts. Per tota alimentació se’ls dóna un cop al dia una tassa de brou de llegums amb 150 grams de pa, això quan n’hi ha, que no és sempre. Els familiars que podrien contribuir a mitigar l’estat de depauperació en el que es troben els detinguts, no ho poden fer perquè ignoren el seu parador, ja que les autoritats no faciliten cap dada sobre les detencions efectuades.

   Quan aquests desgraciats surten del Departament de Tortures és per anar a parar a nous inferns; són portats a camps de concentració. Si a conseqüència de la manca d’alimentació i del tracte rebut el seu estat és desesperat, els esbirros que se’n cuiden d’ells, els maten. Quan de tant en tant algú aconsegueix escapar-se del camp de concentració -en els quals moren de fam i fred presoners a diari- maten als cinc anteriors i als cinc posteriors del nom del fugitiu en la llista del camp. A vegades es fa una selecció entre els que es creu que són més amics del fugitiu, els quals també són afusellats després  de ser sotmesos a un interrogatori monstruós.

A alguns, diguem-ne afortunats, se’ls deixa en llibertat després de setmanes o mesos de captiveri. Ara bé la llibertat és provisional i no definitiva. Abans de sortir se’ls fa signar una declaració impresa que serveix perquè al més petit desig d’un agent, es puguin tornar detenir i executar.  La declaració diu així:
En concedir-se’m la llibertat RESTO ASSABENTAT, que això no significa la llibertat integra, ja que quedo sotmès a la vigilància i control rigorós de les forces de l’ordre.

ESTIC ADVERTIT que la fitxa que se’m fa s’ha de completar amb indagacions i informacions policials que reflecteixin exactament la trajectòria de la meva línia de conducta política, moral, social i econòmica, i que qualsevol desviació ha de ser sancionada i considerada coma a delicte d’alta traïció, i, com a tal, severament castigat i internat en un camp de concentració.

M’ABSTINDRÉ, en absolut, de fer manifestacions sobre els fets que van motivar la meva detenció, classe de vida que he fet durant el meu captiveri, converses que hagi pogut escoltar i de mencionar dades relacionades amb els detinguts i tot el que fa referència a les persones i organismes policial pels que he passat.

Del coneixement i compliment de tot plegat , signo el present a....

Barcelona està plena de cel·les i cases de suplici. De suplicis refinats, creats, inventats i duts a la pràctica per deformes mentals, sempre per anormals, invertits i sàdics. Mai per homes sans i profunds capaços de matar cara a cara al seu enemic. Ni les gàbies del rei Lluís de França, ni les carretes de la reina Isabel a Londres, ni aquells caçadors de cabelleres de les novel·les de Salgari, han arribat a esgotar la capacitat de resistència de les seves víctimes. Bé és veritat que fins ara els suplicis que coneixíem eren virils, físics. Els aquí descrits són cerebrals, psicològics, junt als dolors físics més primitius. Les tortures cerebrals les han inventat els dèbils, els enfonsats en un mar de preocupacions i turments, mai homes sencers o guerrers”.

Vaig treure els darrer full de la màquina i vaig aplegar la resta. Vaig agafar la crossa i seguit per en Cruma ens vam presentar al menjador on en Januskoff estava llegint un llibre. Es titulava Els pastorets i semblava passar-s’ho molt bé. La Sephiroth estava cantant una cançó, que després em vaig assabentar per la Margarida que era la popular catalana Muntanyes del Canigó.

En veure’m en Januskoff va plegar el llibre i l’ocell va emmudir a l’instant.

— Milord, necessita alguna cosa: beure, menjar, conversa, comprensió, adulació....? El que li faci falta, li serà donat a l’instant.

Realment en Januskoff era un personatges estrafolari però encantador.

— Voldria ensenyar una cosa a en Met. Veig que encara no ha tornat.

— El messere no pot trigar massa. La tarda ja està a punt de fer la darrera i definitiva ensopegada i la foscor del vespre el posa de molt mal humor. Ell està per la circulació ininterrompuda de la llum.

— Messere....? — vaig dir estranyat.

— Sí, Messere en italià antic vol dir senyor, mestre....

— Però sí em va dir que ell només era un enviat del mestre— se’m va quedar cara de tonto.

— Ha! Ha! El messere és també el mestre de la broma, sí senyor. Li agrada fer-se el modest, sobretot amb gent especialment escèptica com vostè. Però jo no li he dit res, d’acord?

   Bé, en qualsevol cas, que fos o nos fos el mestre tampoc no canviava massa les coses. Fos qui fos va prometre’m que m’ajudaria a escriure i l’amor de Margarida, i això és el que comptava. Però també volia riure una mica, jo. Vaig maquinar el següent pla: quan arribés en Met li faria empassar que l’escrit sobre les tortures era un informació confidencial que havia obtingut d’un agent rus que encara voltava per Barcelona i que va ser a Burgos fins feia poc. No creia que hagués llegit l’article, ja que pel que semblava només l’interessaven les malvestats dels franquistes.

   Vaig continuar la conversa amb en Januskoff, tot esperant en Met.

— I per què ha triat Barcelona, en Met? També hi ha Bilbao, aviat Madrid...

— Li encanta el mediterrani! I a més té debilitat per vostè. De fet sempre ha tingut una predilecció especial per les persones que es diuen Miquel. Tot i que el primer que va conèixer -el príncep dels àngels i general dels exèrcits de Déu- no li porta bon record, en el fons el compadeix, li fa llàstima, considera que va ser manipulat vilment...pot ser per això aquesta fixació.

— Em vaig quedar gairebé igual. Després vaig continuar l’interrogatori

— Ja hi havíeu estat abans a Barcelona?

— I tant! Una munió vegades!.......el call jueu.....esgarrifós.....la crema de bruixes....encara veig com espeteguen......el Corpus de Sang, la Guerra dels Matiners, la Setmana Tràgica...

En aquell moment es va a sentir com la porta del carrer s’obria i es tancava. En Cruma i la Sephiroth van fer carreres per veure qui arribava abans a rebre’l. En Met va fer acta d’aparició al menjador escortat per les dues bestioles, talment com un personatge de l’ Antic Testament.  En Januskoff es va alçar i li fa fer una reverència exagerada. Jo em vaig limitar a encaixar-li la mà, amb certa fredor.

Es va asseure en una butaca i va demanar al servent que li preparés un got de llet calenta. Se’l veia cansat. Va deixar anar un “pobra dona, sort que hi he anat que si no ves a saber......” Vaig estar a punt de preguntar què dimonis eren aquells assumptes urgents que de tant en tant el reclamaven, però no vaig gosar.

Així que sense preàmbuls inútils vaig atacar

— Met, he escrit una cosa que t’agradarà— vaig dir donant-me importància.

— Mai no he dubtat del teu talent, amic meu— el to de la resposta estava a mig camí entre la sorna i l’admiració, però no en vaig fer cas. Li vaig allargar el fulls mecanoscrits. Els va agafar i va començar a llegir-los. De seguida em va fer un parells d’observacions referents a la puntuació, que em van semblar encertades. Va continuar fins al final sense cap més comentari.

— Molt bo! Molt bo! D’on ho has tret això?

— Un contacte soviètic, no puc dir més— volia afegir-hi misteri.

— Qui millor que els mateixos que ho han fet, per explicar-t’ho, no? Has retratat les txeques de mil meravelles!

M’acabava d’aixafar la guitarra. O bé ho havia llegit o bé ja ho coneixia. La ingenuïtat de voler enredar en Met em va fer tornar vermell. Ell ho va notar i em va voler tranquil·litzar.

— Michael, guarda l’article. No el perdis, el farem servir.....què et penses, que els franquistes no les aprofitaran, les instal·lacions del terror? I tant que sí! Les amortitzaran fins que no quedi cap sospitós viu.
  
El diumenge que semblava trist tenia les hores comptades. Vaig demanar al servent que em posés un got de llet calenta i em vaig retirar a la meva habitació. Mentre anava ranquejant pel passadís vaig sentir que en Met i en Januskoff parlaven i em vaig aturar a escoltar el que deien.

— Què li passa al nostre negre?— va preguntar en Met

—  S’ha lesionat jugant a futbol

—  I perquè no l’has curat?

— Ja ho he fet una mica, però si vol que escrigui força, més val que durant uns dies no bellugui gaire. No li semblamessere?

— Ben pensat. Demà al vespre tornarà ella i ja podrà començar en serio. Per cert, la toca bé?

— Pstss........regular

Ella? Qui serà ella? La Margarida, segur, vaig pensar. El cor se’m va accelerar per uns moments. Després me’n vaig anar al llit amb dos pensaments: que l’endemà arribés aviat i que en Januskoff n’hauria vist poc de futbol.
 
Vaig tenir un somni, que ja havia tingut altres vegades, però que aquell cop em va semblar estrany, de tenir-lo.

Estava als vestidors del Tottenham Hotspur, el meu equip de tota la vida, vestit de jugador. Només frisava perquè ningú no s’adonés que jo no era un jugador de la plantilla, sinó que era un infiltrat....