12 de febrer - El dimoni treu el cap

0  

( 2 vots )

 carregant

Vaig passar una nit horrible. Em vaig aixecar un parell de cops a vomitar, vaig anar de ventre diverses vegades i pel matí el cap continuava emboirat. Caldria passar la ressaca de la millor manera possible. Només vaig prendre una tassa de te per esmorzar. La Margarida encara dormia, o com a mínim no havia tret el nas, tot i que jo m’havia llevat força tard. De fet, me’n vaig alegrar ja que no em venia molt de gust veure-la encara. Volia que passés una mica de temps per poder pair el que havia passat el dia anterior.

Era diumenge i ja que el país estava sota el mantell protector de l’església, no seria jo qui li portaria la contrària. Vull dir que ja que era festa de guardar, vaig decidir no treballar. En Met segur que ho entendria, perquè tot i odiar-la com no he vist mai ningú, li tenia un gran respecte, a l’església. O a mi m’ho semblava -de fet no era d’estranyar, una institució que ha sobreviscut pels segles dels segles basant-se en faules delirants com la immaculada concepció i la resurrecció de la carn, entre altres bajanades, se’l mereix tot, el respecte. Amb tot, amb la boira que portava enganxada a sobre com una paparra poc hauria pogut escriure. Fins la Sephiroth ho sabia. Estava damunt la làmpada del menjador, immòbil i sense cap intenció visible d’aixecar el vol. Ni tan sols piulava.

A més, a ell li havia venut l’ànima i no el cos, i jo escoto amb les orelles, teclejo amb els dits i penso amb el cervell. On és l’ànima?

Em vaig asseure a una butaca. En Met semblava que no hi era. M’ho va confirmar en Januskoff: com sempre havia hagut de sortir corrents i de pressa per un assumpte urgent. El servent va fer gala un cop més de la seva eficàcia i em va allargar el diari. Cap novetat important. En portada la informació sobre els funerals a Roma pel Papa mort. Com vaig sentir dir a algú, “que en guerra descansi!”.

Quan estava repassant la cartellera de cinema, la meva vista es va aturar de cop en un títol que em va fer somriure: “Cuando el diablo asoma”. Els actors principals eren d’upa: Joan Crawford,  Clark Gable i Robert Montgomery. L’havia vist a Londres i el títol original, “Renuncia a tots els altres”, no tenia res a veure -la paranoia catòlica veia Satanàs per tot arreu. No era cap gran pel·lícula però em faria gracia tornar-la a veure, ara doblada a l’espanyol. Anava d’un embolic amorós entre antics amics d’infància que van i venen, que tan aviat es comprometen en matrimoni com se'n desdiuen. Segur que les veus dels actors i les frases em ferien riure. Em vaig recordar que li havia promès a la Caritat que la portaria un dia al cinema. Vaig anar a l’habitació a buscar el seu telèfon. No em feia gaire gracia trucar des de la pensió per allò de les escoltes, però vaig pensar que en ser diumenge segurament la vigilància seria menys estricta. Em vaig arriscar i vaig marcar el número. Després de tres tons es va despenjar l’auricular.

— Bon dia, Michael Dewman a l’aparell. Que hi és la Caritat?—  a l’acte em vaig penedir d’haver dit el meu nom veritable.
—  Un moment que aviso la nena— va dir-me una veu rogallosa. Em va fer gràcia això de la nena.
— Home, el periodista intrèpid se n’ha recordat de mi! Al·leluia!
— Caram! Només han passat uns deu dies!— vaig voler-me justificar
— Sí, però els he vist més ràpids. Com va la cama?
— Puc tornar a fer els 100 metres llisos en menys de 12 segons. Segur que els ha vist de tan ràpids?
— Em conformo en que m’aguanti una bona passejada arran de mar— va dir mig rient
— D’acord, però després anirem al cinema. Vull veure una pel·lícula que fan al Kursaal.
— Bé, espero que hagi triat bé com a mínim la pel·lícula, perquè Kursaal en alemany vol dir sala de cures, ha, ha. Ens trobem a les quatre a sota l’estàtua de Colom.

Vam penjar.

Ben mirat era una gran idea. Des que havia arribat a Barcelona, ja feia una pila de dies, com aquell qui diu només havia vist el mar una vegada, el dia que vaig arribar. I mira que m’agrada a mi, el mar. Vaig tenir la sort de poder sortir a navegar alguns estius amb el fill de l’amo de la fàbrica del meu pare. Anàvem a Brigthon o a Portsmouth i la veritat és que se’m donava força bé tot això de les veles, els vents, el timó...no sé si encara me’n recordaria.

Entre una cosa i una altra ja s’havia fet l’hora de dinar. El servent ja el tenia preparat. A la taula només hi havia dos coberts. En Met no vindria. La Margarida tampoc no va aparèixer. Vaig dinar sol. La tristor m’anava pujant poc a poc. En Cruma em mirava com si endevinés que estava pensant en ella. En Cruma no ho estarà mai d’enamorat, no tindrà mai aquest buit a l’estomac que sembla que t’hagi d’acabar foradant. No tindrà els pensaments embullats com el fil d’un cabdell que acaba de caure a terra. A vegades penso que l’existència sense dones seria més plàcida, més avorrida però més plàcida. Seria tot plegat molt anodí, molt ensopit.....però caram, quina tranquil·litat d’esperit!

Havent dinat vaig fer una mica de becaina en una butaca del menjador. De seguida ens van fer les tres. M’havia d’arreglar una mica i no volia arribar tard. Calia deixar la puntualitat britànica en bon lloc. Vaig sortir al carrer que serien dos quarts de quatre. Tenia encara molts diners a la butxaca, així que vaig agafar un taxi. Vaig arribar abans d’hora, cosa molt normal en mi. La perspectiva de la Rambla des del peu de l’estàtua era força diferent. Era com un riu que anava escampant el seu cabal humà en un delta d’asfalt. La riuada de gent que baixava Rambla avall es diluïa entre carrers, carrerons, el moll...El més curiós és que la gent mai s’acabava, sempre n’hi havia de nova. És ben curiós això de la Rambla.

Sota un dels lleons de bronze que hi ha en el monument hi havia una dona gran amb una bata blanca que feia fotos amb posats divertides a qui li volés pagar. Tenia una caixa amb un objectiu frontal fixada damunt d’una estructura de fusta de quatre potes, que acabaven amb una petita roda amb raigs cadascuna, que segurament serien de bicicletes per nens. Això li permetia moure l’andròmina amb facilitat. Al lateral de la caixa hi havia subjectes dos plafons plens de fotografies fetes en aquell indret. Era la seva publicitat. Quan algú li deia que endavant, la dona amagava el seu cap de cabells blancs sota una tela negra i després deia amb veu amable “no es moguin, sisplau”. Treia el cap, ficava les mans amb cura dintre la caixa i començava a moure-les com si amassés algun misteri. Era com una cerimònia estranya que durava només uns minuts i després s’esdevenia el petit miracle: la foto. Els qui havien posat li pagaven i es miraven enriolats les seva imatge per la posteritat. N’hi havia d’agosarats que s’enfilaven al llom del lleó i ella els renyava, mig en serio, mig en broma.

Vaig mirar el rellotge i ja eren les quatre tocades i ni rastre de la Caritat. Vaig pensar que la puntualitat no era la virtut més destacada dels espanyols. O almenys aquesta era la brama que corria per Anglaterra. Si li afegim que era un dona, vaig arribar a la conclusió que no calia desesperar, que ja arribaria una hora o altra. Efectivament, quan ja passaven cinc minuts de dos quarts de cinc, la vaig veure que venia cap al monument des de la Rambla. Caminava força ràpid i anava molt mudada, amb una jaqueta tres quarts de color blau marí i un vestit gris clar de faldilla llarga, que se l’ajustava amb un cinturó negre. Portava un barret molt elegant, tipus pamela, i unes sabates de tacó baix. Li vaig fer senyals amb la mà i en veure-les me les va tornar i va ajuntar les mans com si demanés perdó. Jo li vaig fer un gest com si la renyés i es va posar a riure.

Ens vam saludar i em va demanar disculpes pel retard. Li vaig dir que com a penyora ens havíem de fer una foto i que la pagaria ella. Ho vam fer i ella es va posar de biaix a la càmera amb una cama mig aixecada, les dues mans sobre el genoll i el cap inclinat enrere amb la barbeta amunt, com un estrella de Hollywood,  i jo per no ser menys vaig posar un genoll a terra i un braç estès cap ella, com si l’adorés. La gent del voltant es pixava de riure. Quan vam veure la foto, nosaltres també.

Se la va guardar ella al seu portamonedes i vam començar a caminar direcció la Barceloneta. Bufava un ventet de llevant que ens feia voleia una mica a mi la gorra i a ella el barret. Les barcasses, anomenades “Golondrinas”, amarrades al moll, també bellugaven una mica. Em vaig adonar que les banderes dels edificis oficials onejaven a mitja asta per la mort del pontífex, tal i com havia llegit al diari. La Caritat semblava contenta. Segur que era d’aquella mena de persones que per moltes coses que els passin, sempre fan bona cara. És una sort ser així. Després d’haver parlat una estona sobre la seva feina i els meus articles, li vaig deixar anar

— Vostè que ha estudiat idiomes, sap què vol dir “Si vis amare, ama”?
— Això més o menys vol dir que si vols ser estimat, has d’estimar. O dit més de forma més planera: amor amb amor es paga.
— Vaja, què fàcil no?
— No s’ho pensi pas. Estimar de veritat és més difícil del que es pensa. Molta gent es pensa que estima, quan l’únic que fa és estimar-se a si mateix a través de l’altra. Quan l’altra deixa d’oferir-li el que necessita, adéu amor.
— Però si ja no et donen el que necessites, quin sentit té continuar?
— Tot i cap. Si vostè vol estimar algú faci-ho, encara que l’altre no li ofereixi res a canvi. Si el que vol és, com gairebé tothom, rebre coses a canvi pel seu amor, estimi només fins quan deixi de rebre la recompensa.
— Sona una mica dur, dit així
— Sí,  de fet no ens agrada que se’ns compari amb un animal qualsevol. Els humans ens crèiem millors. Ho dic perquè vostè no li doni menjar al seu gos i veurà el poc que triga a ensenyar-li les dents. Bé, però ara que ho diu, el noto una mica amoïnat. Deixi’m endevinar-ho, té problemes amorosos. 

Realment, la Caritat tenia un sisè sentit per copsar les coses. Jo m’havia esforçat perquè no notés res, però havia estat inútil. No obstant, en el fons jo desitjava poder-ne parlar amb algú que no fos en Met o en Januskoff. Diuen que parlant surten les idees, o si més no s’esclareixen. 

Ja estàvem al fina del passeig Colon quan vam decidir anar a fer un cafè a una terrassa d’un bar protegida per una mampara de fusta i vidre, des de la qual podíem veure el port i el mar. L’estat de les instal·lacions portuàries era llastimós.  Les bombes dels avions avien fet estralls : molls destrossats, magatzems destruïts, nombrosos vaixells danyats i mig enfonsats. Semblava un cementiri macabre de naus que mai més no navegarien.

Amb tota la ferralla a la vista, va ser quan li vaig explicar l’embolic amb en Met, la Margarida i tota la pesca, tot assumint el risc que em prengués per boig.
Ella no es va mostrar gaire sorpresa per tot plegat, com si d’alguna manera se n’hagués maliciat alguna cosa. Va encendre una cigarreta i després de les primeres calades  va dir

—Vostè i jo ja tenim una cosa més en comú, els dos ens hem embolicat amb una persona casada. Espero que a vostè li vagi millor que jo — va inspirar fons i va fer espetegar la llengua un parell de cops—. Tingui fumi— em va donar una cigarreta

Em vaig sentir malament. M’havia esbafat amb aquella santa, que segurament havia anat a una cita amb l’esperança de caçar un altre xicot anglès -aquest cop solter- i es va trobar amb un enamorat confós, i que a sobre li va explicar una història, si més no, delirant.

Abans que jo pogués dir res ella va deixar anar

—Sap que des que van entrar els franquistes s’estan donant molts casos de dones “endimoniades”, que en diuen ells. Són dones, segurament epilèptiques i desesperades per la situació, que agafen atacs de nervis i comencen a dir i a fer dir disbarats. A algunes ja les han tancat al manicomi. En canvi, es comenta que en alguns casos ha aparegut de sobta un home amb barba blanca que amb quatre gestos estrambòtics les calma a l’acte, i que un cop feta la feina se’n va sense deixar rastre. Curiós no?

Acabava de trobar l’explicació als assumptes urgents d’en Met

   — I tant curiós! Tant, que fins i tot li podria dir els dies i les hores en les quals això ha passat. En Met no en dóna cap per perduda!

La Caritat em va mirar divertida. La veritat és que no sabia s’ho havia cregut o no lo d’en Met i companyia, però almenys ho feia veure.

La conversa i la visió del mar, tot i que força gris i brut, m’havien ajudat a asserenar força. D’altra banda, a ella ja semblava haver-li passat el que a mi em va semblar uns moments de contrarietat quan li vaig parlar de Margarida. Quan vam sortir del bar camí del cinema vam passar per davant d’un balandre que semblava nou de trinca i que portava bandera alemanya. Rodejat de tanta ferralla encara destacava més. Duia el nom pintat en vermell, “Sturm”. Li vaig preguntar què volia dir i em va dir “Tempesta”. Curiós nom per un vaixell, vaig pensar. Llavors va ser quan em va dir que era propietat del consolat, que era un regal d’un banquer mallorquí. Com que li havia dit que m’agradava navegar, em va dir que miraria de convidar-me pel proper dissabte, ja que s’estava preparant una sortida amb personal del consolat i convidats. Vaig acceptar amb molt de gust la invitació.
 
Vam decidir anar al cinema caminat, ja que teníem temps. El Kursaal estava situat a la Rambla Catalunya, per sobre de la Plaça Catalunya, així que vam evitar pujar per la Rambla que aquelles hores era un formigueig de gent. La Margarida em va fer de guia per una Barcelona desconeguda per mi. Vam entrar per un carrerons que semblaven carregats d’història. Un passeig on s’hi feien el tornejos medievals, una imponent basílica amb uns vitralls espectaculars, palauets gòtics encantadors....Fins que vam anar a parar a través d’un carrer estret i costerut a la Via Laietana. Vam anar pujat amunt i quan vam passar per davant d’un edifici oficial, em va dir que era la prefectura superior de policia i que a hores d’ara els sues soterranis estarien plens d’homes i dones sofrint els mal tractes i tortures del franquistes. Es va quedar una estona pensativa, però de seguida va tornar a recuperar el bon humor habitual.

En arribar al cinema vam ser testimonis d’excepció d’un fet si més no sorprenent. Vam veure un home com sortia corrent amb una bossa a la mà i algunes persones que el perseguien. Va córrer Rambla avall fins que el vam perdre de vista. Dubto que els perseguidors l’enxampessin, ja que anava molt de pressa. Després ens vam assabentar que acabava de robar la caixa del cinema a punta de pistola. A mi em va estranyar que amb una situació com aquella hi hagués qui s’atrevís a fer robatoris a mà armada. La Caritat em va explicar que hi havia molt homes que en acabar la guerra s’havien quedat amb una pistola a les mans. Alguns d’ells, ja que segons em va dir no era el primer cop que passava, s’arriscaven, ja sigui per poder donar menjar a la família o pel motiu que sigui, com ara intentar refer el PSUC en la clandestinitat.

El PSUC, sempre el PSUC!

Un cop la cosa ja s’havia calmat, vam demanar dues entrades i l’acomodador ens va situar just a la darrera fila, ja que la resta estaven gairebé plenes. A la fila només hi havia parelles de joves, com nosaltres. Va començar la sessió amb una mica de retard a causa de l’incident esmentat. La  Joan Crawford estava esplèndida en el paper de jove enamorada, aquells llavis, aquelles cabells, aquella silueta...A mica a mica vaig anar notant com uns moviments estranys per tota la fila. Les butaques es balancejaven endavant i endarrere sense parar. Tan aviat era la del costat com la de l’altra punta. Vaig intentar veure què passava en la foscor i només veia abrics i jaquetes a la faldes i les parelles molt juntes. Cap de poc veig deduir el que passava: s’estaven grapejant a base de bé. La Caritat en veure la meva sorpresa va riure i a poc a poc va anar posant la mà per sobre els pantalons. Em vaig apressar a posar l’abric a sobre les seves mans. Un cop ho havia fet amb va començar a descordar la bragueta lentament, ara un boto, esperava una mica i després l’altra, com si volgués gaudir del moment sense presa. Jo m’anava posant a to de mala manera, entre la Crawford a la pantalla, las mans expertes de la Caritat i aquells efluvis amorosos que m’arribaven per tot arreu, el membre va trigar poc a posar-se’m dret com un ciri pasqual. La noia me’l va agafar em fermesa, com volent dir, ara és meu i només meu i en faré el que voldré. Va començar a sacsejar-lo amunt i avall amb un ritme pausat. Jo no vaig poder més i li vaig posar la mà per dessota les faldilles, de seguida vaig ficar-li els dits entre les calces i amb el del mig li vaig penetrar la vagina tan endins com vaig poder. La mullena era considerable i com més el movia més molla es posava. Vaig notar que es controlava per no cridar, gairebé es mossegava els llavis. Vam estar així una bona estona, els dos ens esforçàvem perquè allò –no sé quin nom donar-li- no s’acabés.

Quan més engrescats estàvem, tot d’una es va parar la projecció, es van obrir els llums de la sala, i feina rai a tornar a recuperar la postura i la mida correcte. El que va venir a continuació va ser una de les experiències viscudes a Barcelona que més em van impressionar. Resulta que va començar a sonar pels altaveus a tot volum l’himne de la Falange  Cara al Sol i la gent es va aixecar i braç en alt també el cantaven. La Caritat i jo també vam aixecar el braç per si de cas, i fèiem veure que també cantàvem. Després de l’himne algú va cridar amb força uns quant vives a Franco i a Espanya i la gent els va corejar. En acabat la projecció va continuar com si tal cosa.

Després d’allò ni a ella ni a mi ens van quedar gaires ganes de seguir amb la feina començada. Vam optar per mirar la pel·lícula i puc ben assegurar que el diable no es va deixar veure ni tan sols un moment. Potser el càntics patriòtics l’havien espantat.

En sortir de la sessió ja era fosc i la veritat és que ja no em quedaven massa ganes de fer res mes. Li vaig comentar a la Caritat que havia començat a escriure un reportatge sobre la presó de dones de Les Corts i que volia acabar-lo aviat. Ho va entendre, però em va demanar que li agradaria que n’hi fes una versió en espanyol, que coneixia algú que n’hi trauria profit. Li vaig prometre que ho faria i que fins i tot demanaria a la Margarida que el traduís al català. Que si finalment el proper dissabte ens vèiem, els hi portaria. Vam quedar que ja li trucaria jo per més seguretat divendres.

Quan em va dir, el dia que la vaig conèixer, que des de dins també es podien fer coses contra la dictadura no me la vaig creure massa, però estava vist que sí que es podia.

Ens vam acomiadar amb un parell de petons a les galtes i em va demanar que a partir d’ara, ja que ens coneixíem millor, deixéssim de parlar-nos de vostè.
Quan vaig arribar al pis vaig notar alguna cosa rara. En Cruma em va a venir a rebre, però una mica moix. Vaig entrar cap a dins i no hi havia ningú enlloc. Les coses estaven regirades, tot en doina, com si hi hagués hagut algun escorcoll o alguna cosa semblant: roba per terra, papers escampats, coses fora de lloc...Vaig córrer cap la taula on hi tenia desats els reportatges i no hi eren.......la maleïda telefonada.....han vingut a per mi i s’han emportat tota la colla.
Em va agafarallò però de quina manera. Vaig estirar-me sobre el llit i vaig aclucar els ulls. No podia pensar. No podia reaccionar. Només volia mirar de dormir. En Cruma em feia companyia ajagut als peus del llit.

Aquell cop no el faria fora.
 
No faria gaire que havia aconseguit mig adormir-me quan un bot de’n Cruma em va despertar. Se sentien soroll i veus. Em vaig alarmar. Vaig incorporar-me d’un salt i vaig obrir la porta de l’habitació. El gat va sortir disparat. El vaig seguir amb molt precaució......Les veus d’en Met i Januskoff amb van calmar. Els vaig trobar al menjador, com si no se n’haguessin mogut en tot el dia

— No t’alarmis noi, som nosaltres— va dir en Met
— On éreu? Què ha passat?
— A poc a poc. Seu, calmat, pren-te un te i t’ho explicaré

Amb una tassa de te a les mans em va anar explicant tot el que havia succeït aquella tarda. Resulta que havien vingut uns policies a registrar el pis. N’eren quatre manats per un caporal molt violent. Han començat a regirar-ho tot, els armaris, els mobles del menjador, l’habitació on tu escrius...En veure que no trobaven res que els interessés s’anaven enfadant cada cop més i més. Fins i tot han fet alguna destrossa. Per sort, cosa estranya, la màquina d’escriure l’han respectat. Potser no saben perquè serveix, vaig pensar.

— Però i els articles?— vaig dir ple d’impaciència
— Estan sans i estalvis, no pateixis. Tu creus que hauria permès que uns desgraciats com aquests ens prenguessin la nostra obra — lo de nostra ho va dir arrossegant llargament la paraula —. Veig que et preocupa més la nostra obra que no pas l’amor, cosa que celebro— va continuar

Tenia raó, en aquell moment em va venir el cap la Margarida

— No pateixis tampoc per ella. Ha sortit poc després de tu i no trigarà gaire a tornar — va dir sense deixar temps que l’hi preguntés

Després em va aclarir que quan la patrulla havia entrat al pis, ells s’havien fet fonedissos “recorda la tensió espai-temps”, em va dir, i es va posar a riure de tal forma que les rialles ressonaven per tota la casa. En Januskoff també va riure a cor que vols i jo per no ser menys també els vaig acompanyar en les rialles. En Cruma va començar a fer bots per afegir-se a la festa i la Sephiroth esvoletegava les ales com una boja.

Es podia dir que érem una família feliç.

Però un cop passada l’excitació del moment en Met va sentenciar

— Aquests malparits no trigaran gaire dies a tornar, per tant caldrà que passem via en  acabar la feina
— Cada policia és un criminal, cada policia és un criminal, cada policia és un criminal.....—anava repetint sense parar Januskoff, mentre anava recollint totes les coses escampades pel terra.
 
Em vaig asseure en una butaca del menjador a esperar la Margarida, ja tenia ganes de veure-la. Cap de poc en Met i el servent van fer mutis. Després d’una estona vaig sentir la porta. Va entrar al menjador amb cara de cansada. Portava la perruca posada, però duia un vestit i una jaqueta discrets. Ens vam saludar d’un manera una mica freda. Em va dir que estava rebentada i que es retirava a descansar. Li vaig dir que ho fes força, ja que en Met volia que acabéssim la feina ràpid i que a partir de demà havíem de posar-nos-hi de valent. Em va dir que d’acord i que demà seria un altra dia. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li d’on venia. 

1380 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar