El primer cercle
3
carregant La sergent Zeeba Afshari, dels Mossos d’Esquadra, va baixar del cotxe a la plaça de Sant Jaume, a prop del carrer de Paradís, on ja s’hi trobaven alguns cotxes del Cos i una ambulància. S’adreçà a peu pel carrer de Paradís, fins on es trobaven els seus companys, envoltant un cos ajagut a terra i cobert per una manta tèrmica.
- Què tenim? – preguntà adreçant-se a l’inspector Arnau Gómez, el seu company d’equip.
- Home, blanc, prop dels 40, sense identificació de cap mena, no porta diners, li han tallat el coll en rodó, podria ser víctima de robatori, no hi ha testimonis. El cos l’ha trobat a dos quarts de sis un veí que es lleva d’hora per anar a treballar, i que ha avisat la patrulla de servei. – informà l’Arnau.
Zeeba es va ajupir al costat del cadàver, va aixecar la manta tèrmica i va observar a la persona que jeia morta al mig del carrer del Paradís. Es va fixar en la qualitat del vestit que portava, la camisa de marca, les sabates de 200€.... realment semblava una víctima propícia per un robatori.
Va continuar revisant centímetre a centímetre el cos immòbil. Tot d’una, es va fixar en una rascada a la camisa, prop de la cintura. Semblava produïda pel cuir d’una funda, probablement del mòbil que també havia desaparegut. O bé ....
Va ensumar-li les mans dreta i esquerra. En aquesta darrera va detectar l’olor característica de l’oli mineral, utilitzat habitualment per engreixar tot tipus de dispositius mecànics, incloses les armes de foc. Va comprovar que la rascada de la camisa estava ubicada al costat esquerre de la cintura....
- Aquest home anava armat i potser era esquerrà. Li han robat l’arma i la funda a més de tota la resta. En tot cas no era un passerell, i qui sigui que l’ha mort ha aconseguit sorprendre’l i no li ha deixat utilitzar l’arma, les mans li fan olor d’oli mineral però no de pólvora.
- Així, potser no es tracta d’un robatori corrent.
- Bé, això és el que ens han volgut fer pensar, però sembla més aviat un ajustament de comptes. Que la científica enviï les empremtes digitals als arxius, a veure què en poden treure. I de passada que enviïn el butlletí als altres serveis, a veure si algú altre el coneix.
- Ara els ho dic. Alguna cosa més?
- No, aquí ja no hi podem fer res més. Que els de la patrulla preguntin als veïns si algú ha sentit algun soroll estrany aquesta nit, una discussió, una baralla, el que sigui. Però m’hi jugo l’esmorzar que ningú no haurà sentit res. Anem!
La Zeeba va tornar al cotxe i va conduir cap a la comissaria de les Corts, on hi tenia el seu centre operatiu el Grup d’Homicidis de què era responsable. Un cop allà, va pujar al seu despatx, va engegar l’ordinador i es va anar a fer un cafè, mentre feia temps per poder accedir al seu entorn de treball informàtic.
Mentre esperava, tot fent glops, que l’invent de Bill Gates acabés el seu ritus iniciàtic dels matins, va meravellar-se, un cop més, del camí recorregut d’ençà que va arribar a l’Estat Espanyol procedent de l’Iran, després de la mort del seu pare. D’entrada es va establir a Madrid amb la seva mare, d’origen valencià, i amb 19 anys va ingressar a la Facultat d’Humanitats de la Complutense. Malgrat que en les formes el canvi cultural d’un país a l’altre era radical, va descobrir que el problema del masclisme continuava existint, tot i que amb menor intensitat que a Iran.
Per sort, la mare va trobar una nova feina a Sabadell, i se’n van anar a viure a la capital del Vallès. La Zeeba es va inscriure a Periodisme de l’Autònoma (ja començava a agradar-li tafanejar a tort i a dret, sobretot si podia ajudar a donar veu als sense veu) i al mateix temps va començar a aprendre català a marxes forçades.
Li va sobtar el canvi de mentalitat que va observar en la major part de la gent amb què va començar-se a relacionar. Els companys d’estudis, i els de les diverses feines que va ocupar fins que es va llicenciar, la tractaven com un company més, sense tenir excessivament en compte el seu sexe ni la diferent procedència nacional. Només quan s’apropava el cap de setmana sorgien les ofertes, més o menys velades, de compartir l’esbarjo reduint distàncies. Sent molt prudent al principi, aviat va veure que podia aprofitar algunes de les ofertes, sempre que deixés ben clar d’entrada quines eren les regles del joc, i els límits que no calia creuar. En aquest aspecte, va iniciar una nova etapa de la seva vida.
La següent etapa important la va iniciar en llicenciar-se en Periodisme. Costava molt de trobar feina com a periodista, i el fet de tenir orígens iranians no facilitava les coses. Aleshores va llegir la convocatòria per cobrir places als Mossos d’Esquadra, va veure clara la oportunitat que se li oferia, i s’hi va presentar. A més a més, s’havien produït els atemptats de l’11M a Madrid, i tots els cossos policials veien la necessitat d’incorporar efectius que fossin capaços d’entendre, i interpretar, els moviments musulmans (sunnites o xiïtes) que podien instigar aquesta mena de fets. La Zeeba no era xiïta, de fet era clarament agnòstica, però la cultura que havia rebut provenia d’una societat fortament influïda pel xiisme, i per tant era una clara candidata per arribar a integrar, algun dia, els sectors especialitzats en moviments musulmans radicals dels Mortadelos, els serveis d’informació del Mossos. Havia superat el període de formació amb les millors notes, i després de tres anys de servei a la comissaria de Lleida, havia aconseguit plaça d’inspectora al Grup d’Homicidis de Barcelona. Tres anys més li havien portat l’ascens a sergent.
No era el primer cop que veia un mort de prop, la seva feina li donava oportunitats com aquestes pràcticament cada dia, ja fos com a conseqüència de crims passionals, revenges, accions mafioses o robatoris, fins i tot els mal anomenats crims de gènere, que eren els que més la trasbalsaven i li feien bullir la sang. Havia d’agrair, com a mínim, que a Catalunya es consideressin crims, i no com al seu Iran natal, on es consideraven una prerrogativa masculina en moltes situacions.
Sense saber per què alguna cosa li feia pensar que aquesta mort no tenia res a veure amb tot el que havia vist fins ara. Descartat el vulgar robatori, la revenja mafiosa tenia més opcions, però per experiència sabia que en un crim mafiós o bé la víctima desapareixia per sempre més o bé formava part d’un muntatge propagandístic destinat a intimidar els possibles competidors dels seus negocis, i per tant no només no pretenien encobrir el mòbil de l’acció, sinó que el feien ben evident. Això no quadrava amb el robatori de documentació i de l’arma.....
Uns cops a la porta la van treure de les seves reflexions.
- Passeu.
L’Arnau va entrar, acompanyat de dos homes que no havia vist mai. Un d’ells era alt i prim, amb galtes xuclades i ulls sortits, mentre que l’altre, baixet i un pèl rodanxó, lluïa un mostatxo que a la Zeeba li va recordar el d’una foca. Aquest va ser el que, sense fer massa compliments, li va etzibar:
- Tienen que pasarnos toda la información relativa al asesinato de esta noche, y deben dejar la investigación en nuestras manos.
- Jo també els desitjo un bon dia, i ara, si em volen dir qui són i perquè es creuen amb dret a prendre el control del cas, els escolto......
- Somos del Centro Nacional de Inteligencia, y este caso afecta a la Seguridad Nacional del Estado, y es por este motivo que deben colaborar con nosotros pasando toda la información que tengan y cediendo el control del caso.
- Em sembla molt bé col•laborar amb vostès, però entenc que la col•laboració ha de ser en els dos sentits, per la qual cosa podrien començar per explicar-nos per què és tan important aquest cas per vostès, si coneixen la identitat del mort, i la resta de circumstàncies del cas; per la nostra part els donarem còpia de tots els informes forenses i pericials realitzats fins el moment. Pel que fa a traspassar el cas, com és lògic obeiré les ordres dels meus comandaments en un sentit o en un altre, ja que no em correspon a mi decidir-ho, de manera que parlin amb ells si volen que ho deixem córrer. Arnau, tenim l’informe preliminar forense?
L’Arnau va assentir, lliurant-li una carpeta que duia sota el braç. La Zeeba va fullejar l’informe que contenia, va veure que afegia alguns elements al que havien descobert en la primera inspecció: la causa de la mort havia estat la pèrdua massiva de sang deguda al tall al coll, no s’apreciaven altres lesions recents, tenia però un parell de cicatrius antigues degudes probablement a ferides de bala, en una espatlla i en un maluc. I un altre detall revelador: estava circumcidat.
- Al parecer el individuo por el que se interesan pertenecía a alguna cultura semítica, puesto que estaba circuncidado – la Zeeba va canviar temporalment al castellà, en un intent de no tensar més la situació amb els del CNI. – Supongo que no van a decirnos de quien se trata, verdad?
- Como ya le hemos dicho, esta investigación nos corresponde, y les exigimos que no interfieran.
- Bueno, pues como ya le he dicho yo, esperaré a recibir instrucciones de mis superiores – replicà la Zeeba – Mientras tanto, aquí tienen el informe preliminar forense, quédense con mi copia, y según parece no tenemos más que hablar. Si me dejan sus tarjetas, les tendré al corriente en el caso de que aparezca cualquier información relevante.
El dos membres del CNI es van aixecar amb cara de pocs amics; el “foca” va deixar sobre l’escriptori una tarja rebregada que va treure de la seva americana, i van sortir del despatx amb un cop de porta.
La Zeeba i l’Arnau es van mirar amb un somriure còmplice. Un cop segurs que els espies es trobaven lluny del despatx, Zeeba va preguntar: I que més tenim?
- L’informe forense és el que t’he donat, i de les ditades no n’hem tret res, però la científica ha trobat una cosa interessant en revisar la roba del mort. Les marques de bugaderia del vestit apunten a un hotel de Barcelona, on podria ser que s’allotgés.
- Fantàstic – esclatà la Zeeba. I aleshores preguntà amb sorna – I com és que no els has donat aquesta informació als del CNI? – la Zeeba sabia que l’Arnau no suportava la prepotència ni la fatxenderia en cap de les seves formes.
- M’has preguntat per l’informe preliminar forense, i això és el que he ensenyat. Si volen alguna cosa més, que ho demanin educadament. Què et sembla si vaig amb un equip a l’hotel, els ensenyem la foto, i en cas que hi tingui l’habitació llogada, l’escorcollem abans que hi arribin ells?
- Em sembla perfecte. Afanyeu-vos, que segur que ells en coneixen altres dades, i millor que arribin quan tingueu la feina feta.
Mentre l’Arnau sortia per acomplir la seva missió, la Zeeba va aprofitar per revisar el seu correu electrònic, i va fer un cop d’ull a la premsa digital. Tot anava ple de notícies, a parts iguals, entre l’aprofundiment de la crisi econòmica, que estava portant a la misèria a les classes populars catalanes, i la convocatòria avançada d’eleccions. El partit centrista català que governava a Catalunya, un cop fracassat el seu intent d’arribar a un pacte fiscal amb el partit conservador espanyol, que governava a l’Estat amb majoria absoluta, no havia tingut més remei que convocar unes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, eleccions que tothom qualificava de plebiscitàries, on s’havia de veure quina força tenien els partidaris d’anar més enllà en la defensa de l’autogovern de Catalunya, en un moment en què la independència de Catalunya anava guanyant adeptes.
La Zeeba s’havia anat fent un esquema mental segons el qual existien, per una banda, els membres de la societat civil partidaris de la independència, la major part d’ells no enquadrats en cap mena de plataforma, i altres agrupats en iniciatives de dubtosa utilitat per les finalitats que plantejaven. Una sola excepció la constituïa Òmnium Cultural, que al llarg dels anys s’havia guanyat el respecte general per la seva capacitat de generar iniciatives de caràcter unitari sense pretendre dirigir el moviment. Podríem dir que tots ells integraven el que podríem anomenar primer cercle.
Per altra banda, es trobaven els militants i simpatitzants dels partits polítics, constituint el que podríem anomenar el segon cercle. Tot i que en teoria es tractaria dels elements més conscienciats de la societat, 35 anys de lluitar per les cadires i els càrrecs havien desmuntat antics partits de combat i creat estructures para-electorals regides per tecnòcrates, més preocupats per les enquestes i per sortir bé a la foto que per la lluita per objectius a mig i llarg termini.
La Zeeba no havia nascut a Catalunya, sinó a Isfahan (Iran), i evidentment no la feien vibrar ni les sardanes ni la majoria dels representants de la ja no tant Nova Cançó. Parlava català en tant que ho considerava una actitud raonable per a qualsevol que visqués en territori català i no en feia bandera com la major part de nacionalistes catalans, però amb els anys havia après a diferenciar clarament Catalunya de la resta de l’Estat (de forma semblant al que ja va experimentar en unes vacances passades al País Basc) i cada cop tenia més clar que Espanya era un llast del qual calia alliberar-se el més aviat possible, de la mateixa manera que una dona explotada cal que s’alliberi d’un company gandul.
El so del telèfon va trencar les seves reflexions, i en respondre va reconèixer la veu del capità Jordi Fuster – Digui’m capità.
- Crec que ha tingut una visita fa una estona, oi?
- Si, així és, han vingut a veure’m un parell d’agents del CNI.
- Doncs val la pena que en parlem, pugi a veure’m.
- Ara mateix hi vaig – la Zeeba va penjar, i sortí del despatx, dubtant sobre si rebria una esbroncada per la forma en què s’havia desfet dels agents espanyols.
2580 lectures
Imprimir
Enviar
Girona
Actualitat