Dissabte (1 part)
0
carregant Zeeba es va despertar cap a les 7 del matí. S’havia dormit la primera però també va ser la primera en despertar-se. Es va trobar que en Jofre la rodejava amb els seus braços mentre encara dormia, i li va agradar la sensació. Sempre havia estat una dona independent i volia mantenir aquesta manca de dependència de tothom, però la idea de poder recolzar-se en algú altre, de poder-se permetre algun moment de feblesa de tant en tant, li resultava seductora. De fet, era el primer cop que dormia amb un home sense fer-hi l’amor, tot un canvi.
Va començar a pensar en tot el que li havia explicat en Jofre, en el que voluntàriament s’havia callat sobre la mort del sirià, i en el que ara mateix s’esperava d’ella. S’adonava de que fins ara no s’havia implicat per a res en cap lluita sobiranista, tot i tenir la seva opinió ben definida havia pensat que pel fet de venir d’una altre cultura molt diferent, la cosa no anava amb ella.
Ara veia que això era fals, i que volgués o no havia arribat l’hora de prendre partit a favor o en contra, i els indecisos no tenien dret a queixar-se de les conseqüències de la seva indecisió. Havia participat com un ciutadà més en la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 i havia entès que s’iniciava un camí de no retorn, ple d’angoixes i privacions, però on no calia contemplar cap altre final que no fos la consecució de l’Estat Català. En el seu cas, en què no es tractava de indecisió sinó d’un distanciament per raons culturals, encara ho tenia més fàcil.
Es va llevar i va anar cap a la dutxa, que aquest cop va prendre ben freda, per tal d’acabar d’eixorivir-se i posar-se en marxa. Mentre era a la dutxa, es va sentir el timbre de la porta, i va escoltar com en Jofre s’aixecava i anava a obrir. Va sentir que creuava unes paraules amb algú que no va identificar, i en sortir, es va trobar que en Jofre preparava cafè i unes truites.
En un penjador en una porta va veure una caçadora, un pantaló de dona i una brusa, i a la taula una petita bossa amb roba interior. Es va girar cap en Jofre, i abans de que pogués preguntar, aquest la va informar: - T’ho acaba de portar la Vinyet, li ho vaig demanar ahir.
- Sembla que m’hagi d’anar bé. Com s’ho ha fet?
- Ja et vaig dir que t’havia pres les mides – contestà rient en Jofre. – Però ara esmorzem i després ja t’ho posaràs, has d’estar ben vestida per anar a Comissaria, amb el que duies ahir no faries massa bona pinta.
Van esmorzar la truita amb unes torrades amb oli i el cafè ben calent. Els dos es trobaven de bon humor, com si de les vicissituds viscudes el dia abans s’haguessin esborrat els aspectes més desagradables i tant sols romangués la intensitat de les emocions viscudes.
- Bé, podeu comptar amb mi – engegà Zeeba sense preliminars. - Que vols que faci?
- Vés a la Comissaria, truca el teu company Arnau perquè et vingui a veure – potser avui té festa, no? – i parla amb el capità, explica-li el que et va passar ahir i el que has descobert de les relacions entre CNI i Al Qaeda. Pots deixar que sigui ell el que truqui al del CNI i li regali la informació de que estem investigant els polígons de Sant Boi. Aleshores, amb els teus companys més de confiança prepareu una operació per assaltar la nau tres hores més tard. Si els del CNI s’hi presenten abans, en Roc se n’encarregarà.
- I què en farà exactament? – va preguntar Zeeba.
- Intentarem que quedin prou implicats com perquè els pugueu detenir, com a mínim per uns dies, i acusar-los de conspiració contra Catalunya i de col·laboració amb grup terrorista. Quan arribeu vosaltres, els podreu detenir i pel que fa als explosius, aviseu als artificiers. Un cop us hagin netejat la nau, reviseu els morts i tot el que quedi, assegura’t que s’analitzen la sang de la navalla i els mòbils dels morts, que en Roc s’encarregarà de posar al seu lloc poc abans que hi entreu. De tota manera, si els del CNI no cauen en el parany, no hi haurà prou evidències per acusar-los.
- Bé doncs, em poso en marxa – la Zeeba va recollir la roba i es va anar a vestir a l’habitació, d’on sortí cinc minuts més tard amb un conjunt que li anava com un guant. Va recollir la seva arma dins la funda i se la va ajustar a la cintura, així com els carregadors i les manilles que tant de mal li havien fet. Va recollir també la documentació i la placa, i finalment les claus del seu cotxe.
- T’acompanyo al pàrquing del soterrani – digué Jofre, que ja s’havia vestit.
Van baixar amb l’ascensor fins al soterrani, i Jofre la va guiar fins al costat del seu cotxe. – Vés amb molt de compte – li va recomanar, i tot seguit li va fer un lleuger petó. Ella li va respondre amb un petó molt més llarg i ardent, en el que es van acabar fonent tots dos. Finalment, ella es va separar del seu cos i li digué: - Potser ja és hora de que comenci la feina, a aquest pas no ho faré mai. Ens veiem per sopar?
- Sí, aquí tens la meva tarja d’empresa, quan estiguis lliure truca’m. No cal que et digui que no comentis res per telèfon. Només l’hora, i el lloc que sigui aquí, si et sembla.
- D’acord, fins el vespre.
En Jofre va veure com pujava al cotxe i marxava, després d’obrir la porta del pàrquing. A continuació, va treure el seu propi cotxe de la plaça d’aparcament del costat – també en tenia dues pels imprevistos – i s’adreçà a les seves obligacions del matí.
Quan la Zeeba va arribar a la comissaria de les Corts va pujar al seu despatx i mentre engegava l’ordinador, va trucar a l’Arnau i li va demanar que vingués a treballar, tot i que tenia festa. Sabia que si hi havia “moguda”, l’Arnau no li perdonaria no haver-lo avisat. Tot seguit pujà a veure al capità, a qui trobà fullejant un informe. Segurament en Jofre ja li havia fet saber alguna cosa del fets del dia anterior, perquè quan la va veure entrar es va aixecar i la va abraçar com un pare que recupera una filla després d’una llarga absència.
- Benvinguda a casa, Zeeba, celebro que ahir sortissis ben parada de tot plegat.
- Vaig ser molt imprudent, no tornarà a passar.
- Mira-ho pel cantó positiu, vas evitar un atemptat i has posat al descobert la conxorxa del CNI.
- Si no hagués tingut ajut, ara semblaria un pollastre.
- Per això serveixen els amics, fins i tot quan no sabem que els tenim. Crec que tenim alguna tasca pendent, oi?
- Si, caldria trucar als del CNI per dir-los que estem investigant els polígons de Sant Boi. Potser ho hauria de fer jo....
- No, tenint en compte que ells es van venir a queixar de la teva “poca col·laboració” d’ahir al matí i de l’incident de l’hotel més val que els truqui jo, així es pensaran que em rendeixo a la seva “superioritat”. I a més, ja has patit prou les darreres hores.
- M’està protegint?
- Tant sols cuidem dels nostres – El capità Fuster despenjà el telèfon i va trucar al número del mòbil del tinent Morales. Quan aquest contestà, després d’una salutació de cortesia, li va comunicar que, tot i que no estaven avançant gaire en el cas de la mort de l’agent sirià, sí que havien trobat indicis que apuntaven a alguns desplaçaments d’aquest a un dels polígons de Sant Boi, sense que de moment es pogués precisar l’adreça exacta. Potser ells en tenien informació més precisa? Davant de la seva resposta negativa, van quedar en que es tornarien a trucar quan tinguessin més dades. Noves frases de cortesia i final de la trucada. Tot seguit, el capità va prémer un botó del seu terminal telefònic, donant per finalitzada la gravació de la conversa, que no trigaria en ser d’utilitat.
La Zeeba va baixar al carrer, creuà un parell de travessies més avall del carrer de Nicaragua, i s’adreçà a una de les poques cabines telefòniques que resistien el pas del temps i dels vàndals. Un cop comprovat que encara funcionava, hi va posar unes monedes i va trucar al número de mòbil que apareixia a la tarja d’empresa d’en Jofre. Quan aquest va respondre, només li va dir:
- Ja està feta la trucada. Ens veiem per sopar al restaurant d’ahir, a les 9.
1992 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat