L'Imperi contraataca (I)
0
( 3 vots )
carregant Després de mesos d’atiament antidemocràtic per part de la caverna mediàtica de l’Estat, finalment el Govern espanyol va passar de les amenaces a l’acció.
La Zeeba estava al seu despatx de la comissaria quan es va convocar una reunió de tots els caps de secció amb el capità Fuster i alguns alts comandaments d’Interior, així com els responsables de totes les zones en què es dividia el desplegament de Mossos al territori.
- Senyores i senyors – va començar el capità Fuster la seva exposició – La informació que esperàvem ens ha arribat. Dos agents diferents ubicats a Madrid coincideixen en afirmar que el Ministeri de l’Interior està preparant una ampla operació en contra de les nostres institucions. Els destacaments de la Guàrdia Civil han rebut ordres per detenir tots els membres del Govern, ocupar TV3 i Catalunya Ràdio, desarmar els Mossos d’Esquadra i ocupar el Parlament de Catalunya. Estem interceptant les seves comunicacions per ràdio, i sembla que l’operació ha de començar demà a les 5h del matí, tot i que la sortida des de les diferents casernes cap als objectius es produirà de forma esglaonada per tal de sincronitzar el moment d’entrar en acció.
- Actuarà també l’exèrcit? – va preguntar la Zeeba.
- De moment no en tenim informació, especulem amb la hipòtesi que es mantindran a l’expectativa per si cal reforçar la Guàrdia Civil en algun punt– respongué el capità Fuster – . Bé doncs, és el moment de posar en marxa el pla que hem estat preparant. Si us plau, Zeeba, vostè coneix el pla millor que ningú, posi al dia als seus companys.
- En els darrers temps hem treballat en un pla de contingència per fer front a una situació de l’estil de la que ens ocupa. Es va desenvolupar un programa informàtic d’optimització de recursos al qual se li va introduir tota la informació de la que disposem pel que fa a efectius hostils (Guàrdia Civil, Policia, Exèrcit) i a efectius lleials, bàsicament nosaltres i algunes agrupacions de voluntaris. D’aquesta manera hem pogut distribuir les forces de la manera més òptima possible. El pla es basa en les següents línies, que cal respectar de forma prioritària:
a) Sota cap concepte hem de permetre que les forces hostils abandonin llurs casernes en formació i armats. Cal aprofitar el factor sorpresa.
b) Mentre els tinguem a les casernes, la seva capacitat de reacció queda disminuïda pel fet que hi tenen les famílies. Pel mateix motiu, hem d’evitar obrir foc en cap cas, però no cal que ells en siguin conscients.
c) Tenim a favor la seva baixa moral, d’ençà que vam descobrir el pla del CNI per atemptar contra la caserna de l’Avinguda de Madrid en plena campanya electoral. A ningú li fa cap gràcia que els seus propis companys els immolin per intoxicar l’opinió pública.
d) Els oferirem deposar les armes i abandonar les casernes cadascú amb les seves famílies i en grups petits. D’entrada s’hi negaran, però conforme avanci el setge poden anar variant les posicions, no estan acostumats a aquestes situacions.
e) Per la nostra part, hem de preveure un setge de més d’una setmana, de manera que cal que estalviem les forces, que dormim sempre que puguem i que aprofitem l’ajut dels voluntaris, però sempre sota el nostre control, que per això som els professionals.
f) I finalment recordem que la Guàrdia Civil no és un cos massa estimat al nostre país, per la seva llarga vinculació amb la repressió durant tots els règims dictatorials que hem patit, i en part durant la transició. Això ens pot ajudar a mantenir-los aïllats, però també implica que els haurem de protegir d’algun esbojarrat que decideixi prendre’s la justícia per la seva mà. Estiguem alerta!
I ara us presento l’inspector Arnau que s’ha encarregat de parlar amb responsables dels grups de voluntaris i han dissenyat en el cas de cada caserna la millor forma d’iniciar el setge i mantenir-lo.
Mentre l’Arnau feia la seva exposició dels detalls del pla, els rostres dels responsables territorials, marcats per la preocupació dels fets que se’ls havia exposat fins el moment, van començar a alleujar-se de forma imperceptible. Seria extremadament complicat aconseguir tirar endavant els plans sense que res fallés, però hi havia una certa possibilitat d’èxit.
Eren les vuit del vespre quan en Borja va arribar al seu apartament, ubicat al carrer de Fuencarral de Madrid. Havia estat treballant tot el dia en la seva feina principal, com a model publicitari de moda, i havia encadenat dues sessions fotogràfiques, l’una al matí i l’altra a mitja tarda, que havia finalitzat feia una estona. En aquells moments el que més li venia de gust era prendre un bany amb un bon grapat de sals minerals, deixar que l’aigua ben calenta el relaxés i li baixés la pressió sanguínia, i finalment, triar un pel·lícula de la seva extensa filmoteca mentre devorava una pizza precuinada i escalfada al forn, amanida amb un parell de cerveses suaus.... Però tot aquest pla meravellós l’hauria de deixar per un altre dia. Tenia altres compromisos per complir, de manera que va canviar el bany per la dutxa, en sortir-ne es va arreglar les celles i es va repassar algun pèl traïdor que insistia en treure el cap a la barbeta, malgrat la important despesa en fotodepilació. Al final, uns tocs lleugers de perfum i a vestir-se. Uns pantalons ajustats damunt del tanga, una camisa de seda amb un fulard al coll, i una jaqueta de pell de cabrit girada.
Cap a les nou es trobava a punt per acudir a la seva cita a sopar amb el seu nou amic. L’havia conegut un mes abans en un local d’ambient gai de la zona d’Argüelles, i aviat va veure que es corresponia amb un dels que apareixien a la seva llista de possibles objectius. En Borja s’havia deixat veure per en Roberto, però tan bon punt es va assegurar d’haver captat el seu interès, va simular dedicar la seva atenció a un altre dels nois que ocupaven la barra. Després, va rebutjar un parell d’invitacions d’en Roberto, per finalment acceptar d’anar a un reservat a prendre unes copes. La nit va acabar com era previsible, i des d’aleshores s’havien anat veient un parell de cops per setmana.
En Borja era fill d’una catalana que va emigrar a Xile i d’un xilè, ell hi havia nascut i s’hi havia criat, però quan tenia divuit anys va decidir sortir de l’armari i revelar les seves preferències sexuals als seus pares, amb el resultat que el pare el va fer fora de casa. La mare li va donar diners per viatjar a Catalunya, i el va enviar amb el tiet d’en Borja a Barcelona. D’això feia deu anys, en Borja s’havia convertit en un model molt cotitzat i a començaments de 2012 va rebre una oferta que no podia refusar. Un amic seu, membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, li va presentar a un hetero, del qual no va arribar a saber el nom, que li va plantejar la possibilitat d’utilitzar la seva professió i el seu accent sud-americà per introduir-se en els ambients gai més selectes de Madrid. Hi havia informacions que asseguraven que la proporció de membres de la cúpula del Ministeri de l’Interior i de l’Exèrcit afeccionats a pràctiques homosexuals era molt superior al que mai admetrien ni privadament ni pública. Això obria una escletxa que calia aprofitar per evitar que el procés cap a la independència acabés com el rosari de l’aurora.
En Borja no era independentista, però en els dos darrers anys havia anat trobant que les raons per a separar-se d’Espanya eren cada cop més sòlides, i tot i que no li feia cap gràcia anar a fer de “xapero de luxe” a Madrid en les seves estones lliures, li va semblar que no podia negar-se a fer allò que el país li reclamava. Per altra part, la seva feina per les agències de publicitat de Madrid donaria encara més prestigi al seu “book”.
La relació amb en Roberto l’havia conduït amb una prudència extrema. Aquell era un alt càrrec de l’Estat Major de l’Exèrcit, ubicat prop de la Cibeles, i per les seves mans passava tota la informació dels plans de l’Exèrcit per posar de genolls Catalunya, dels quals, a més, n’era un ferm entusiasta. I era aquest entusiasme el que aprofitava Borja per aconseguir extreure la informació. En un primer moment, fent el paper de “No en vull saber res, com se t’acudeix posar-te a parlar de feina quan estem tan bé, que pesat que ets”. Més endavant, cedint a les seves explosions patriòtiques, on abocava si no el detall dels plans, almenys les línies generals del que es preveia fer. Finalment, en alguna ocasió concreta, portant en Roberto a casa seva i posant-li algun narcòtic lleuger a la beguda, que el mantingués adormit una estona, mentre en Borja li copiava el contingut del mòbil per Bluetooth.
Aquesta nit havia d’esbrinar si l’Exèrcit participaria directament en l’operació que tenia encomanada la Guàrdia Civil (opció 1), o si es mantindria a l’expectativa (opció 2).
Quan finalment es van trobar al restaurant, va notar que en Roberto estava content però relaxat. Van demanar el sopar i la beguda, i en Borja no va deixar d’observar que en Roberto encarregava un Rioja Gran Reserva, el que el va portar a concloure que: a) En Roberto tenia alguna cosa a celebrar, i b) Al dia següent no havia de matinar, per tant no estava directament implicat en la operació.
Cap al final del sopar, i gràcies en part a la càrrega etílica i en part a l’eufòria per la lliçó que pensaven donar als catalans, en Borja ja estava segur del que havia sospitat de bon començament. Es va excusar per anar als serveis, i va enviar un WhatsApp al seu contacte amb una sola xifra: 2
Pocs minuts més tard, el capità Fuster rebia la traducció del missatge: “L’Exercit es mantindrà a l’expectativa en aquesta fase”. Això donava un cert respir als preparatius dels Mossos, no caldria immobilitzar també les casernes militars, però no tothom estava d’acord en deixar de banda l’exèrcit en els moviments de la nit següent. Davant seu seia en Jofre, que li plantejava una alternativa:
- Jordi, creu-me quan et dic que per molt que l’Exèrcit hagi decidit mantenir-se en standby mentre la Guàrdia Civil actua, quan vegin el que els hem preparat no trigaran en posar-se en moviment, i aleshores no podrem amb tots alhora. Cal prendre la iniciativa mentre tinguem a favor el factor sorpresa. Recorda que ens consideren una colla de cagats, i que enviant-nos quatre picoletos tornarem a casa plorant.
- Jofre, estic d’acord amb bona part del que penses, però per la meva part no vull que siguem els responsables de la intervenció de l’Exèrcit. Si no s’hi fiquen no veig perquè els hem de provocar.
- No es tracta de provocar-los, sinó de limitar la seva capacitat de resposta. Quan finalment ens enviïn els tancs, com des de sempre ens han amenaçat, no els podrem aturar només amb pedres. Tinc preparat el pla per aturar-los, però per completar l’acció necessitarem armes, armes que no tenim. Vosaltres els Mossos necessitareu tot el que teniu per aturar la Guàrdia Civil, deixeu que nosaltres recuperem les armes de l’Exèrcit per armar els voluntaris que estem enquadrant.
- I exactament què proposes? – va qüestionar en Jordi Fuster.
- Assaltar una sola caserna a Barcelona, reduir la guàrdia i fer presoners a tots els militars de caporal en amunt. Aleshores, emportar-nos tot l’armament i deixar un retén que els impedeixi sortir. Hi deixarem arribar els subministraments alimentaris per tal que facin la seva vida, però estaran en arrest domiciliari fins que passi la crisi. Si tot marxa segons el previst, i no donen l’alerta, aniríem fins a Capitania i el Govern Militar i ocuparem tot el complex. Detenim els militars d’alt rang, recollim les armes, i enviem oficials i sotsoficials a la primera caserna, i els soldats cap a casa. Si tot va bé, a les set quan toquin diana, no sortirà ningú a formar.
- Em sembla bé si em promets que no hi haurà morts – replicà en Fuster.
- Saps molt bé que no et puc prometre una cosa que escapa al meu control. En tot cas, saps que rebutjo la violència tant com tu, i que ho organitzaré tot en la línia de no disparar un sol tret, i si tot surt bé així serà. Ara bé, si algun soldat arriba a obrir foc, haurem de respondre.
- Bé, em sembla que no em puc negar a que facis el que proposes. Tant de bo no ens n’haguem de penedir. – El capità Fuster es va posar dret, i en Jofre l’imità – Us desitjo tota la sort del món, i t’asseguro que voldria ser amb vosaltres – va dir, encaixant la mà amb en Jofre.
- Tu ja tindràs prou feina amb els “picoletos”, jo no ho podria fer, vosaltres sou policies i sabreu com tractar-los. Bona sort!
1658 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat