Zeeba, el camí de la secessió ! Voràgine (2 part) ! directe!cat

Voràgine (2 part)

( 1 vot )

carregant

Comparteix

URL curta

A partir d’aquí els records eren confosos, però la Zeeba tenia molt present una sensació d’intensa felicitat, d’haver gaudit d’una nit d’amor en què per primer cop ella, i no sols el seu cos, era l’objectiu de la parella. I això feia alhora que també considerés que en Jofre no era el seu “partenaire” sexual, sinó que ja era l’home amb qui volia compartir el futur – francament incert - allà on aquest els portés.

L’entrada d’en Jofre va interrompre les seves reflexions.

– Apa, noia, ja n’hi ha prou de romancejar al llit – digué, mentre li oferia una tassa de cafè recent fet – Si et beus això, et tornaràs a sentir persona.

- Ara em sento més persona que mai – va replicar la Zeeba, mentre es delectava en la mandra.

- Bé, ja saps què vull dir, cal recuperar el ritme. Tot i ser diumenge, tenim molta informació per absorbir i moltes coses a comentar. Au, lleva’t, mentre et dutxes et prepararé l’esmorzar – dit això, li va fer un lleuger petó als llavis, i sortí de l’habitació.

Una estona més tard, ja dutxada i amb roba d’estar per casa, va anar al menjador, on en Jofre ja tenia preparat un esmorzar en tota regla: torrades, ous ferrats, salmó fumat i diversos formatges.

Mentre atacaven sense pietat els recursos alimentaris disponibles, van repassar les darreres notícies dels informatius digitals a l’ordinador amb pantalla de 32” que presidia la sala. Tots tractaven, amb major o menor intensitat segons la seva orientació, la notícia de la detenció de dos agents del CNI implicats en conspiració i incitació al terrorisme a un polígon del Baix Llobregat. Tots havien rebut la gravació de la seva confessió forçada, i els més propers a les posicions del govern espanyol dubtaven de defensar-ne la innocència, esperant a veure si apareixien noves proves de la seva més que evident implicació. No cal dir que els mitjans catalans aprofitaven per atacar la política del govern espanyol, i no s’estaven de recordar quan el 11 de Març del 2004 un govern del mateix color ja va intentar “penjar” a ETA l’autoria d’uns atemptats sagnants d’Al-Qaeda a Madrid, i també en plena contesa electoral.

Per la seva part, la conselleria d’Interior no es mullava gaire, però en alguns mitjans entrevistaven al capità Fuster que, amb la seva diplomàcia habitual, avisava que en tot cas els agents del CNI estaven detinguts, el jutge de guàrdia els havia incomunicat i tenien moltes coses per explicar abans que es decidís sobre el seu futur més immediat. Pel que feia a la identitat del misteriós interrogador que els havia extret la confessió sota pressió, el capità Fuster assegurava que s’intentava investigar de qui es tractava, però que això no havia de fer oblidar l’abast i la importància de la conspiració denunciada.

En referència a la mort de l’agent sirià, tothom semblava donar per bona la versió que havien estat els mujaidins qui l’havien assassinat, com semblaven indicar les proves trobades a la nau. I pel que feia a la pròpia mort dels mujaidins, a manca d’una explicació clara, la hipòtesi que haguessin estat altres agents sirians quedava com a explicació probable.

- Bé, sembla que les coses van quadrant – va comentar en Jofre – Ara cal anar-se preparant per dintre de tres setmanes, amb les eleccions. Segons quins siguin els resultats, ens podem trobar amb escenaris diversos però que amb tota probabilitat conduiran a una declaració d’independència per part del Parlament. En funció de l’escenari, aquesta proclamació es pot produir més tard o més d’hora, però en cap cas podem permetre que ens agafin sense els deures fets.

- Jo també crec que hi ha tasques que no es poden ajornar, a banda de les que ja em vas comentar en relació a la Hisenda i la Seguretat Social. Pel que he pogut veure, hi ha tot un seguit de personalitats reconegudes en el món de l’economia i les empreses que ja s’estan movent per aconseguir que en cas de declarar la independència, la Unió Europea no ens en deixi fora massa temps – va comentar Zeeba.

- Sí, tens raó, i aquest serà un tema complicat, ja que la decisió d’admetre un nou país a la UE s’ha de prendre per unanimitat, i és segur que Espanya s’hi oposarà. Cal crear un lobby de pressió de les empreses amb interessos a Catalunya per tal que pressionin la resta d’Estats en el sentit d’aprovar l’ingrés de Catalunya a la UE, i que convencin el govern espanyol que en cas d’oposar-se a la integració de Catalunya, o d’emprendre cap acció hostil contra aquesta, se’ls poden negar els fons de rescat.

- Això podria funcionar, el govern espanyol està cada cop més asfixiat pels seus deutes, i no coneixen altre forma de generar recursos que manllevar-los a algú altre. – Zeeba va fer una pausa - És clar que nosaltres encara estem més asfixiats que ells....

- Però hi ha una gran diferència. El poble català, tot i tenir motius més que sobrats per dubtar dels seus polítics, no dubta del seu país. Si s’avança en el procés d’independència, ja sigui per declaració del Parlament o mitjançant referèndum, es poden tornar a emetre bons del govern català, i estic segur que la gent respondrà, especialment si les condicions fiscals ho recolzen. Imagina’t que la gent pogués avançar el pagament dels seus impostos, que si ha comprat bons de l’Estat Català per un valor de 100, quan un any més tard li toqui pagar 140 d’impostos, n’acabi pagant 35, ja que els seus 100 en bons se li liquidin al valor de 105. Això no costa gens d’implementar i perquè funcioni només cal que la gent confiï en el futur del seu país.

- Es pot donar el cas que confiïn en el futur del país però no en la capacitat del govern per tirar endavant amb el que cal fer, i també hi pot haver desconfiança respecte dels interessos que defensi aquest govern – va observar la Zeeba.

- Tens raó, i aquí és on ho tindrà més difícil el futur govern. Dissortadament, en els darrers anys s’ha carregat el pes de la crisi sobre els sectors populars, mentre que es reduïen els impostos a les classes altes, o es tenia una actitud francament tèbia amb els casos de corrupció més escandalosos, com el cas del Palau de la Música. Això ha de canviar, encara que suposi deixar de tenir suport dels mitjans de comunicació sota el control d’algun comte.

- Caldrà esperar a veure els resultats de les eleccions, segons quin sigui el repartiment de vots i escons, i per tant quin sigui el govern resultant, això que comentes serà més o menys factible. – la Zeeba va fer una pausa i va afegir – Però segur que mentre esperem a veure què passa, hi ha algunes coses que ja podem anar fent.....

- Sí, tens raó, i aquí encaixa la tasca que et volia demanar que duguessis a terme. Es tractaria de posar al dia la informació de què disposem sobre ubicació de les forces que podrien esdevenir hostils en cas de proclamació d’independència. De l’exèrcit espanyol a casa nostra ja hi ha qui se n’ocupa, a banda que no és una informació que variï molt en el temps. Però la situació de Policia Nacional i Guàrdia Civil ha variat molt més en els darrers temps, a banda que caldria determinar si existeixen altres ubicacions a banda de les ja conegudes de cases quarter i comissaries. I juntament amb la ubicació, caldria establir plans de contingència per bloquejar la sortida de les seves forces, en el cas que el govern espanyol tingui la mala idea de recórrer a la violència contra la declaració d’independència. Hem de pensar amb mètodes que siguin prou dissuasius com per evitar l’enfrontament, i a ser possible, que s’arribin a produir baixes per cap de les dues bandes.

- Qui penses que hauria de neutralitzar a aquests possibles hostils?

- Una de les missions dels Mossos és el manteniment de l’ordre públic, i quan tinguem un Estat propi, aquesta missió pren encara més importància, i aturar possibles accions hostils en contra de l’Estat forma part del manteniment de l’ordre, o sigui que em sembla que us toca. Dels que vinguin de fora, si venen, ja se n’encarregarà algú altre.

- Amb què puc comptar per posar al dia aquesta informació?

- T’hauries de posar en contacte amb la Vinyet, segur que us fareu amigues, ara que ja veu que no en traurà res més de tu – bromejà en Jofre –. Per altra banda, potser ja és hora que tinguis una xerrada amb l’Arnau, sembla probable que sigui receptiu al que li proposis. I per poder disposar de temps per fer la feina sense que tota la comissaria s’ensumi el que esteu fent, tindreu la col•laboració del capità Fuster.

- Sou molt amics, tu i el capità – va observar Zeeba.

- Fa molts anys que ens coneixem, i en un primer moment no érem precisament amics. De fet, ell em va detenir, i vaig acabar passant uns mesos a la presó. Aleshores ell era sergent, com ho ets tu ara, i en el curs d’una investigació sobre un grup armat català em va localitzar i detenir. Ell va dur a terme l’interrogatori, que va ser molt llarg, i en el curs del qual ell em va intentar convèncer de la bestiesa en què m’havia ficat – i tenia bona part de raó – i jo el vaig voler convèncer de que seguir sotmesos a les directrius de Madrid ens acabaria liquidant com a país i com a poble. Aparentment la cosa va acabar en taules, i el jutge em va enviar a la presó. Al cap d’uns mesos, en anar a judici, va resultar que les principals proves de càrrec s’havien perdut, i com que jo mai vaig reconèixer cap relació amb la organització, em van haver d’exculpar i posar-me en llibertat. Més endavant, vam coincidir en un acte d’Òmnium Cultural i vam iniciar una relació d’amistat, i més endavant de col•laboració en el tercer cercle. Mai li vaig preguntar per les proves desaparegudes, ni ell n’ha comentat res, però no en tinc cap dubte del que va succeir.

- Creus que el vas convèncer dels teus plantejaments – la Zeeba no ho veia gens clar.

- No, ja t’he dit que vam acabar en taules, senzillament crec que cadascú va fer trontollar els plantejaments de l’altre, i vam arribar al punt mig de creure que, si bé no es podia plantejar la lluita per la llibertat en termes de violència política, tampoc era un bon pla continuar amb la submissió secular. Suposo que les nostres converses van ser un afegit al que ell ja feia temps que començava a creure, i que alguns dels papers miserables que li van obligar a fer els seus superiors el van anar empenyent a una posició més radical. De fet, les proves van trigar mesos en desaparèixer.

- Doncs ja és una relació ben curiosa....

- Està clar que quan anem a votar, votem opcions diferents, però en canvi som capaços de col•laborar en un esforç molt més important, quan el que està en joc és la supervivència mateixa de la nostra societat.

- No dubtes mai? – va plantejar la Zeeba.

- Constantment. Davant de cada situació, intento determinar quina és la solució més idònia, o el plantejament més correcte. I aquí faig intervenir no solament les meves pròpies idees, sinó tot allò que puguin opinar aquells de qui respecto la opinió, per molt que en ocasions en discrepi. Però un cop arribo a una conclusió de síntesi, tiro endavant amb allò, a menys que les circumstàncies variïn tant que obliguin a fer un replantejament de cap a peus.

- I parlant de relacions, on situes la nostra? – la Zeeba va posar la qüestió mirant fixament als ulls en Jofre.

- Això sí que és agafar-me desprevingut! – respongué rient en Jofre. Però va continuar en un to ja més seriós – Tens raó que n’hem de parlar, i si no he tret el tema és perquè penso que estic vivint un somni i no en vull despertar i perdre’m les sensacions que em produeixes.

- Jo també estic com en un núvol, però potser val la pena començar a tocar de peus a terra, oi?

- Com et vaig dir, fa temps vaig adoptar la política de no lligar-me amb ningú, per no implicar-los amb les meves problemàtiques, i fins ara ha funcionat. He tingut relacions esporàdiques, sense comprometre’m, i per altre banda en cap cas he considerat modificar aquesta política.... fins ara. Ara se’m fa difícil pensar en separar-nos, pateixo si penso que et pots tornar a trobar en una situació perillosa, i si sóc jo que m’arrisco, tinc més por pel que puc arribar a perdre.... però la vida és així.

- A mi em passa el mateix, ja et vaig dir quines eren les meves prevencions en contra d’una relació estable, però em sembla que valdria la pena provar-ho. I més quan no sabem que pot passar demà, o demà passat, o l’altre.... cada moment viscut junts serà quelcom que res ni ningú no ens podrà prendre. – Mentre deia això, Zeeba es va anar apropant a Jofre, i el va començar a acariciar el coll, la cara, les espatlles... – I potser més endavant podríem tenir fills...

- Em promets que no anirem per aquest camí fins que les coses no estiguin més clares?

- T’ho prometo, però això no ens impedeix anar practicant, no creus?