la llarga marxa
0
carregant En Jofre no es podia adormir. Els resultats de les eleccions l’havien deixat excitat davant les possibilitats que s’obrien. Ara podia semblar tot molt fàcil, però deixant de banda els antecedents històrics, la pèrdua de les llibertats nacionals el 1714 i tot el que succeí més tard, ell recordava la darrera etapa que li havia tocat viure. Tenia nou anys quan els seus pares el van dur a la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, duia una canya lleugera amb una senyera catalana, amb les quatre barres. Recordava com l’havia impressionat veure tanta gent al carrer, l’alegria a les cares, tantes banderes i les pancartes reclamant l’Estatut.
Recordava que cap al final de la comitiva hi anaven uns centenars de joves, amb unes senyeres que no havia vist mai, amb triangles blancs, grocs o blaus, en els quals hi lluïa segons els casos un estel vermell o blanc. Cridaven “independència” i la gent se’ls mirava en general amb condescendència, i alguns, pocs, amb una barreja de temor i menyspreu. De fet, els records eren una barreja de les seves vivències reals i el que li havien anat explicant els pares conforme es va anar fent gran, sempre al voltant de la foto on apareixia damunt les espatlles del pare, i en la que enarborava la seva senyera al vent.
Recordava que en la seva infància i adolescència el van acompanyar els fets esporàdics que protagonitzava Terra Lliure, de tant en tant unes bombes ací i allà, de tant en tant detencions dels seus militants, alguns cops un membre de Terra Lliure queia mort en el curs de la seva lluita. El va fer pensar molt el fet que una gent, gairebé tant jove com ell mateix, estiguessin disposats a donar la vida per defensar la seva idea.
Quan en Jofre tenia 24 anys, l’any 92, es va produir una espectacular operació en contra de l’independentisme amb l’excusa de desactivar Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics, que va portar a una seixantena de persones a la presó. La sorpresa, dins els mateixos independentistes, era que fossin tants. En aquell moment en Jofre ja hi tenia algun contacte, però la història de Terra Lliure ja tocava a la seva fi, i el capità Fuster es va encarregar d’apartar-lo del tot.
Per altra banda el panorama que oferia l’independentisme polític no era massa engrescador, la seva pròpia feblesa estimulava els personalismes i eren freqüents les divisions i l’estigmatització dels uns per part dels altres. Això tenia molt a veure amb una dinàmica reactiva, és a dir, sempre s’anava en contra d’alguna cosa, ja fossin les “forces d’ocupació”, o bé les “nuclears”, o bé “l’espanyolisme”, o el que fos. Aquest discurs no ajudava a sumar, sinó que més aviat restava.
La cosa va començar a canviar quan l’any 99 diversos sectors de l’independentisme van començar a confluir al partit republicà independentista, i l’any 2003 es treien uns resultats inesperadament bons a les Eleccions al Parlament de Catalunya, que van permetre acabar amb 23 anys de governs del partit centrista català i fer el primer govern d’esquerres de després de la Dictadura.
Els resultats d’aquest Govern, anomenat tripartit, van ser desiguals però van tenir una virtut: els independentistes van arrossegar als seus socis de govern – socialistes i eco-socialistes – en la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia, proposta a la que tampoc es va poder negar el principal partit de la oposició, el partit centrista català. Així es va aconseguir una àmplia majoria per aprovar un nou Estatut, la principal virtut del qual va ser la de no ser assumible pel centralisme espanyol. Va ser retallat pel Congrés espanyol (en frase cèlebre del socialista espanyol Alfonso Guerra: “Le pasamos el cepillo”); al Senat també el van retocar, i quan finalment el poble català el va votar en referèndum (amb el vot en contra dels independentistes, que ja no el reconeixien) i un cop aprovat, el Tribunal Constitucional espanyol el va acabar de destrossar.
Tantes ofenses a la dignitat de tot un poble no podien quedar sense resposta, i el 10 de Juliol de 2010 més d’un milió de catalans proclamaven al món la seva emprenyada en contra del maltractament sistemàtic, i ja es començava a sentir amb força el crit d’“independència”. Va ser en aquest moment que tot un seguit de gent, de les més diverses procedències polítiques i socials van començar a organitzar el tercer cercle, conscients que la mobilització popular, deixada a la seva sort, tenia moltes possibilitats de conduir a una nova frustració col•lectiva. En Jofre va ser un dels impulsors d’aquesta iniciativa, que havia ajudat a arribar a la situació actual.
Els dos anys que havien seguit havien estat plens d’iniciatives per anar consolidant una alternativa, mentre que des del cantó del govern espanyol, tant de les darreries del govern socialista com amb el canvi al govern conservador, s’anaven produint continues agressions contra Catalunya, no es pagava el que s’havien compromès a pagar, no s’invertia el que s’havia pactat als pressupostos, els tribunals pretenien trencar la immersió lingüística adduint defensar els drets de “4 famílies”. Tot plegat va anar afavorint l’acumulació de forces en favor de trencar amb l’Estat. Com molt bé va definir un polític republicà: “L’independentisme només interessa als independentistes; la independència interessa a tothom”.
Finalment, l’Onze de Setembre de 2012, un milió i mig de catalans marxaven per primer cop amb un eslògan positiu: “Catalunya, nou estat d’Europa”, enlloc d’anar en contra de res. Fins i tot els eslògans en favor d’un tacticista “pacte fiscal” van desaparèixer de la marxa. Els catalans de tota la vida marxaven al costat de diverses onades d’immigrants que consideraven amb raó que Catalunya és també la seva pàtria. Avis, pares i néts anaven de festa per manifestar la seva identificació amb un projecte que fins poc temps abans es considerava una utopia. Va ser en aquest moment que en Jofre va saber que no hi havia retorn. La llarga marxa cap a l’Estat Català només podria acabar amb la desfeta o la victòria.
1844 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat