Els llamps de Montjuïc (I)
0
carregant Eren les tres de la tarda i el capità Fuster i en Roc els havien rellevat i havien dinat un menú ràpid, mentre comentaven les incidències del matí i repassaven les imatges de TV3 sobre la conversa de la Zeeba amb el general. A més, aquesta i altres cadenes de TV oferien imatges del setge a les casernes més significatives del país per part dels Mossos. A les finestres d’algunes casernes apareixien pancartes fetes amb llençols amb textos com: “Queremos salir” “Vámonos a España” “Somos inocentes”. Ningú dubtava que eren obra de mans femenines, i probablement no es limitaven a penjar pancartes, sinó que la pressió sobre els comandaments de les casernes devia pujar a cada minut.
La Zeeba i en Jofre van agafar el cotxe i van sortir de la Comissaria. Aleshores la Zeeba es va girar cap en Jofre i preguntà: - Tu diràs on anem.
- No massa lluny, segueix aquest trosset de Travessera de les Corts fins a Numància, i allà tira avall fins enllaçar amb el carrer Tarragona, al final creues la plaça d’Espanya i puges cap a Montjuïc. Anem al castell.
- I què hi trobarem?
- El castell de Montjuïc ha estat des de sempre vinculat al control de la ciutat de Barcelona, ja fos per defensar-la d’agressions externes, o bé per sotmetre-la quan hi havia revoltes internes. Ara en recuperarem la primera missió. La muntanya de Montjuïc va ser l’escenari d’una de les derrotes més sagnants de l’Exèrcit espanyol per part del poble català en ocasió del començament de la Guerra dels Segadors, el 26 de Gener 1.641. Si consultes la Wikipèdia comprovaràs com en va ser de sagnant. El fet és que al final de la guerra del 36-39, quan les tropes franquistes estaven a les portes de Barcelona, Franco va ordenar esperar dos dies, fins el 26 de Gener del 39, per tal que aquesta data quedés per sempre més lligada a una derrota i no a una victòria dels catalans. Per altra part, saps d’on ve el nom de Montjuïc?
- No en tinc ni idea.
- Doncs significa “muntanya dels jueus”. Hi ha un Montjuïc també a Tarragona, i també en molts altres indrets. Els bascos també tenen els seus “Judimendi” que significa exactament el mateix. A l’edat mitjana els jueus no eren molt populars enlloc, i tendien a agrupar-se en zones concretes, el que més endavant acabarien sent els “guetos”. De fet, amb l’expulsió dels jueus a finals del segle XV, l’odi que sentien els castellans pels jueus, a qui es feia responsable de tots els seus mals i s’acusava de gasiveria, usura i coses molt pitjors com bruixeria, ens el van traspassar als catalans, que fins a dia d’avui som garrepes, insolidaris... En fi, ja coneixes el discurs.
- Sí, aquesta part ja me la conec.
- Doncs bé, on volia anar a parar és que la història dels jueus té molts punts de coincidència amb la dels catalans, a banda que quan se’ls va expulsar molts van fer veure que es convertien al cristianisme i van adoptar cognoms no jueus. A manca de millors idees, van adoptar els noms dels gremis on pertanyien, o d’accidents geogràfics, i així tenim un munt de Ferrer, Fuster, Calderer, i tots els oficis imaginables, a banda dels Ponts, Rius, Soley, Obac i un llarg etcètera.
- M’estàs dient que el capità Fuster és jueu?
- No em consta que ho sigui, però no tinguis cap dubte que almenys un dels seus avantpassats ho era. I el mateix es pot dir d’una bona part dels catalans. Pensa que amb el sistema actual, el cognom de les dones es perd a la segona generació, per tant ens podem trobar amb molta gent amb una part de genètica semita. Però això no té cap importància. El que realment importa és que podem tenir interessos comuns amb els jueus, i això ens obre algunes oportunitats.
Mentre deia això van arribar a dalt del castell, i en Jofre va guiar la Zeeba fins un indret força amagat, invisible des de la part alta del castell, que feia poc temps que s’havia obert al turisme després de ser abandonat per l’Exèrcit espanyol. Al cap d’un moment es van veure aturats per un control, on dos nois i dues noies armats els esperaven amb els seus fusells Galil apuntant al terra, però a punt per disparar si calia. Tant bon punt s’hi van apropar, van reconèixer en Jofre, i es van relaxar.
- Shalom, Jofre,... senyora – van afegir, mirant la Zeeba.
- Shalom amics, venim a veure en David, ens espera.
- Sí, ja ens han avisat que vindríeu. Benvinguts als “Llamps de Montjuïc”.
- Ho heu batejat així? No sabia que la base tingués nom – va contestar Jofre.
- Com prou sabeu, les coses van molt ràpid. La nit passada ha estat emocionant, però la nostra missió és més específica, i esperem estar a l’alçada.
- Hi estareu – va afirmar, convençut en Jofre – Bé, on ens espera en David?
- Al centre de control, ja hi podeu passar.
La Zeeba va posar en marxa el cotxe i va avançar seguint la pista de terra enmig dels pins, fins a arribar a una petita clariana, presidida per una mena de carpa feta amb roba de camuflatge. Va aparcar al costat d’una filera de jeeps, alguns d’ells procedents de la requisa a la caserna del Bruc, equipats amb CSR de 105mm i morters del 105. En Jofre els assenyalà a la Zeeba, i somrient li digué: - Cortesia de l’Exèrcit espanyol. De fet, segur que ho han comprat amb els nostres diners.
Van entrar a la gran carpa, on s’alineaven dues fileres de taules, amb ordinadors i pantalles de radar. Darrera de cada lloc de control s’hi trobava un dels companys d’en David, amb el fusell Galil recolzat a la taula ben a prop de cadascun. A la taula del fons s’hi trobaven dos homes a qui la Zeeba no coneixia, un d’ells un jove de prop de trenta anys, l’altre un home madur de més de cinquanta. En Jofre va fer les presentacions:
- Zeeba, et presento en David Ferrer. És el comandant d’aquest grup i aquesta nit ens ha ajudat de forma determinant en l’assalt a les instal•lacions de l’Exèrcit. I aquest senyor es diu Ariel Ben Ami, és el cap de l’antena local del Mossad a Catalunya.
La Zeeba va estar a punt de fer un pas enrere. Tots els anys que havia viscut a l’Iran li havien presentat els jueus com a l’enemic, i el Mossad com el mateix dimoni. Es va produir un silenci espès, que l’Ariel va trencar allargant la mà cap a Zeeba, i assegurant:
- Miri, a mi també m’han explicat sempre que els iranians eren el papus, i per això sé perfectament com se sent en aquests moments. Però per part meva, em dedico a l’acció i la informació a parts iguals, i aquesta segona part fa que valori molt més el que en Jofre em pot explicar de vostè que tots els prejudicis que podem tenir els israelians contra els iranians. Prejudicis que, per cert, no comparteixen els jueus catalans com el David i els seus companys.
Els sentiments lluitaven dins seu, però finalment la part més racional del seu ésser es va imposar, i va encaixar la mà que li oferien. Tot seguit va encaixar amb en David, mentre assegurava:
- I ara m’explicareu de què va tot això.
- Per això estàs aquí. Però anem a un lloc més tranquil – dit això, va acompanyar la Zeeba cap a la porta de la carpa, seguit pels dos jueus, i es van adreçar tots junts cap a una tenda dormitori, en el centre de la qual hi havia algunes cadires i una taula amb un samovar. David va agafar gots nets d’una caixa i va servir te per a tots. Un cop establert un clima més adient, van començar les confidències:
- Zeeba, tu no em coneixies fins avui – va començar en David – però et puc assegurar que jo he pensat molt en tu en aquests darrers mesos i estic segur que tu, sense conèixer-me, has pensat en mi. Per començar, en Jofre, l’Ariel i jo és el primer cop que coincidim en mesos, però abans ens vèiem molt sovint tots tres.
- En Jofre ho va iniciar tot – l’Ariel va agafar el relleu – Es va posar en contacte amb mi, sabent perfectament qui era i a què em dedicava. Em va plantejar el fet que l’Estat espanyol sempre ha mantingut una certa ambigüitat pel que fa als grups terroristes fonamentalistes, i que malgrat el que es va produir l’11-M a Madrid, no es prenien seriosament la persecució d’aquests grups. Fins i tot plantejava dubtes sobre el paper que van tenir els serveis secrets espanyols en tot l’11-M, vist que finalment cap dels principals responsables va ser condemnat i només van anar a presó els pringats de sempre. Em va dir que entendria que l’estat d’Israel no reconegués de forma immediata el futur Estat Català, però que si hi havia una discreta col•laboració per part del Mossad amb els serveis de Defensa i Intel•ligència del nou Estat, aquests hi estarien en deute i tindrien una actitud extremadament col•laboradora amb la persecució dels terroristes islàmics que es puguin moure per Catalunya. Cal afegir que em va deixar clar que en qualsevol cas, ells decidirien si es tractava o no de terroristes, i que no admetrien accions del Mossad contra iniciatives del tipus del vaixell per Gaza o similars. Però fins i tot en aquests termes, la seva oferta em va interessar i la vaig transmetre als meus superiors. No oblidem que Israel i Catalunya tenen aproximadament la mateixa població, 7,5 milions d’habitants, una extensió semblant, es troben als extrems oposats de la Mediterrània, i la cultura dels catalans té moltes arrels en el caràcter treballador, sofert, estalviador i emprenedor dels jueus que vivien als calls. No ens serà difícil de col•laborar en el futur.
1848 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat