Jofre
1
carregant La Zeeba va deixar el seu cotxe a l’aparcament soterrani de l’Avinguda de la Catedral. Les oficines de Sunshine es trobaven situades en un edifici prop de la intersecció de la Via Laietana amb el carrer d’Argenteria. Ocupaven gairebé una planta d’uns 150 m2, i l’entrada estava ocupada per una petita sala d’espera, amb un parell de sofàs per les visites –en aquell moment buits- i un taulell darrera el qual una tal Vinyet Rodríguez – segons anunciava una petita placa metàl·lica- semblava molt enfeinada teclejant al seu ordenador, però tant bon punt la Zeeba se li va acostar va aturar la seva activitat i li va dedicar el seu millor somriure. – Bon dia, en que la puc ajudar?
- Voldria parlar amb el senyor Juncosa, si està disponible.
- Li puc demanar de què es tracta?
- Sóc la sergent Zeeba Afshari, dels Mossos d’Esquadra, i voldria parlar amb el senyor Juncosa en relació a una investigació que estem duent a terme –el somriure de la Vinyet es va anar apagant mentre sentia aquestes paraules, però en cap moment va mostrar preocupació, ni res que no fos la reacció que sentia molta gent davant de la policia- Tingui la meva tarja i digui-li que li estaria molt agraïda si em dedicava uns minuts del seu temps.
- Ara mateix li dic, esperi uns moments – la Vinyet es va aixecar de la seva cadira, i es va dirigir cap a l’interior de la planta de oficina.
Es podia distingir a l’esquerra una gran sala, subdividida per fileres d’armaris a mitja alçada, que donaven una certa independència als ocupants de les fileres de taules intercalades, però que permetien que, en cas de que dues persones es posessin dretes, es podien veure encara que estessin en extrems oposats de la sala. Era un disseny que combinava independència amb absència de soledat, i probablement era el millor per una mena de feina com la dels informàtics, que necessiten concentrar-se en la resolució d’un problema, però que en un moment donat poden aixecar la veu demanant ajut quan es queden encallats. De fet, en un extrem de la sala esquerra es podia divisar el punt de partida de moltes de les idees que es generen en les empreses d’informàtica: la cafetera.
A la dreta de la gran sala, es veien una sèrie de despatxos, al darrer dels quals es va adreçar la Vinyet. No va passar ni un minut que ja estava de tornada, lluint de nou el seu millor somriure i anunciant:
– El senyor Juncosa la rebrà dintre d’uns minuts, quan acabi una trucada telefònica que estava fent. Pot esperar als sofàs. Vol prendre alguna cosa?.... Cafè, aigua, un refresc?
- No, gràcies, es molt amable, aprofitaré l’espera per revisar el correu – i s’assegué en un dels sofàs, amb l’smartphone a les mans, i començà a revisar els correus i missatges. Entre ells, un de l’Arnau l’avisava que els del CNI havien anat a l’hotel del mort, i en veure que ja els havien passat al davant, s’havien enfilat per les parets. En queixar-se al capità Fuster, aquest els havia respost molt innocentment que l’escorcoll de l’habitació de l’hotel no tenia relació amb el cas del mort, sinó que havien rebut una denúncia perquè una de les cambreres havia trobat restes d’haixix a l’habitació i ho havia comunicat a la direcció de l’hotel, que havien preferit trucar-los abans que trobar-se en algun embolic. Efectivament, el capità complia la seva paraula i la començava a cobrir.
- Ja pot passar, el senyor Juncosa l’espera.
La Zeeba va seguir la Vinyet pel centre de la planta, fins al darrer despatx del passadís, on la Vinyet la va fer passar amb un: - “la sergent Zeeba”.
La Zeeba es va trobar en un despatx decorat amb criteris minimalistes: taula i seients blancs, així com la pantalla de l’ordinador, darrera de la qual es trobava en Jofre Juncosa. La Zeeba no s’havia fet una idea clara de com podia ser el director de Sunshine, però les expectatives anaven des d’un informàtic mig autista, poc amic del sabó i amb pírcings fins a un executiu panxut de més de 50 anys, amb el vestit desgastat de tant anar de cadira en cadira.
En Jofre Juncosa no responia a cap d’aquestes descripcions. Tenia uns 45 anys, la seva pell lleument bronzejada no sabia què era una sessió de raigs UVA, sinó que era deguda al contacte amb l’aire lliure, i quan es va aixecar per donar la mà a la Zeeba, va lluir una bona forma, sense ser cap atleta. Però la Zeeba ja no va tenir ocasió d’observar gaire cosa més, ja que un cop les mirades es van trobar, va adonar-se que els ulls d’ell no s’apartaven dels seus, fet al qual no estava habituada, i semblava que volgués arribar fins als seus pensaments. Això la va torbar lleument, però ben aviat es va reposar i va començar la seva exposició:
- Senyor Juncosa, perdoni que el molesti quan segurament està molt enfeinat, però el seu nom i la seva empresa han aparegut relacionats en un cas que estem investigant.
- Em pot dir pel meu nom, Jofre. I per la meva part, se’m fa difícil tractar-la de “sergent” quan m’està mirant amb aquests ulls blaus impressionants. O sigui que si no li importa, ho deixarem en Zeeba – finalitzà revisant la tarja de la sergent per tal de no espifiar-la amb el nom – Aquí tots són gent molt jove, jo sóc el de més edat i en tinc 44, i acostumem a prescindir de les formalitats. I ara callo. Vostè dirà, Zeeba.
- Bé, no hi veig cap problema. I ara anem al tema que em porta aquí. Vostè ha sentit parlar mai de un ciutadà sirià anomenat Muhammah El-Kuatli?
- És clar que sí. Ha estat aquí un parell de cops, estava interessat en que li féssim un estudi de seguretat per les Línies Aèries Sirianes, en relació a la possibilitat que els insurgents sirians poguessin arribar a accedir a la informació interna dels vols (llistes de passatgers, identitat i dades dels tripulants, personal de manteniment assignat) que els permetessin, en un moment donat, preparar un atemptat contra un dels vols, en el moment en què viatgessin persones considerades importants pel règim. Li vam fer un estudi preliminar, indicant la mena d’informació a la que ens haurien de donar accés, els paràmetres que analitzaríem, els resultats que ens comprometíem a oferir, i finalment, el cost de tot plegat. Si no vaig errat, va ser abans d’ahir que va passar a recollir l’informe preliminar, li vaig donar, i em va dir que ja tindríem notícies seves.
- Aquesta nit ha aparegut mort, assassinat.
- No m’esperava que aquestes fossin les notícies que en rebríem.
- No li estranya el que li he dit?
- Sí, i no. Si li he de ser sincer, em va donar la impressió de ser una persona tèrbola, que no deia la veritat, o com a mínim, no tota la veritat. En realitat, vaig pensar que si bé podia estar interessat en que algú li fes l’estudi de seguretat, potser ja tenia qui li faria i només necessitava allò tant clàssic dels tres pressupostos per fer veure que triava el més econòmic. Però ara que sé això de la seva mort, penso que potser la cosa era més complicada, i algú, potser els rebels sirians, no li van perdonar que els intentés bloquejar. Per cert, i si no és indiscreció, si ell és mort, com saben que va estar aquí?
- Hem trobat el seu estudi preliminar entre els seus efectes, i el seu GPS indica que va estar aquí a la tarda, fa un parell de dies, tot confirma la seva versió dels fets. – la Zeeba va sentir com els seus budells començaven a protestar, i va recordar que no havia menjat res en tot el matí, des que havia sortit ben d’hora de casa – Bé, el deixo, suposo que està molt ocupat i no el vull destorbar.
- Doncs no, precisament la trucada que he fet abans era la darrera del matí, i no tinc res pendent fins aquesta tarda, que sent de divendres promet ser tranquil·la. Ara me’n vaig a dinar, i estaria encantat si acceptés acompanyar-me. És a dir, si no l’estan esperant.
- No, no m’espera ningú, però no sé si és adient anar a dinar amb una persona que ha format part d’una investigació.
- Vol dir que sóc sospitós?
- En absolut, accepto les explicacions que m’ha donat i que com li he dit, quadren amb el que sabem, però en general procuro no barrejar la feina amb la vida privada.
- Què li sembla si seguim aquesta discussió apassionant a pocs metres d’aquí? Hi ha un restaurant del més antics de Barcelona, s’hi menja molt bé i a un preu raonable, si li molesta que la convidi pot pagar la seva part – a la “catalana” com diuen més enllà de l’Ebre- i si durant el dinar descobreix que sóc alguna mena de delinqüent em pot disparar. I per cert, intueixo que els seus budells estan cada cop més d’acord amb mi.
Aquesta darrera afirmació va acabar de trencar les resistències de la Zeeba, que esclafí a riure. No li desagradava la idea d’anar a dinar amb el Jofre, al contrari, el problema era que justament li agradava massa. I seguia tenint la impressió que ell, amb la seva mirada franca, era capaç de penetrar els seus pensaments més íntims, a banda de disposar d’una fina oïda, com acabava de demostrar.
- D’acord, anem. Però pago jo, i sobre aquest punt no admeto discussions.
- No seré tant imprudent. Anem. – Li va prémer el braç i l’acompanyà cap a la porta. En passar per la recepció s’acomiadà de la Vinyet, i li digué: - Estarem dinant a baix al restaurant. Si et plau, truca al Roc i digues-li que el necessitaré aquesta tarda, que em busqui.
- Li passaré l’encàrrec. Que dineu de gust. Fins la propera, sergent Zeeba.
- Fins un altre. Bona tarda.
En arribar al restaurant, que com li havien promès estava a 50 metres, un cambrer els va saludar, reconeixent sens dubte en Jofre com a client habitual, i els acompanyà a una taula allunyada de la resta, que, sense tractar-se d’un reservat, permetia mantenir una conversa amb una certa discreció, com no va poder deixar d’observar Zeeba: - Aquí és on portes les teves amistats femenines?
- Aquí porto a les persones amb les que em trobo a gust, dones u homes, tant si es tracta d’amics com de gent que vull arribar a conèixer millor, com és el cas.
- No em diràs que no has portat mai aquí a la Vinyet, he vist com ens mirava quan sortíem.
- Tens raó en dues coses: he portat a dinar aquí la Vinyet diversos cops, sempre per comentar algun tema de la feina que no vull “oficialitzar” discutint-lo en un despatx. I tens raó en que ens mirava amb un determinat interès. Però t’equivoques si penses que en algun moment hem tingut res a veure en un terreny més personal. De fet, seria més fàcil que la relació la tinguessis tu més que no pas jo.
- Òndia, de debò? Com puc tenir el radar tant espatllat? No m’havia adonat de que jo fos l’objecte de la seva atenció. Pensava que es tractava de la curiositat natural de veure una policia, i a més, amb noms estrangers.
- Ja que ho esmentes, exactament d’on ets? El teu nom em sona d’algun indret de l’Orient Mitjà, però no m’atreveixo a aventurar d’on és. I per altra banda, parles aquest català tant correcte, que no sabria dir si tens cap mena d’accent.
- Vaig néixer a l’Iran, a la ciutat de Isfahan, el meu pare era d’allà i la meva mare valenciana, per això quan el pare va morir vaig venir cap aquí amb la mare. Ella viu i treballa a Sabadell, i jo vaig estar amb ella fins que vaig entrar als Mossos.
- Vaig estar a l’Iran fa uns anys, i recordo la ciutat d’Isfahan com la més maca i la més cosmopolita, amb els ponts sobre el riu, plens de llocs per prendre el te, la plaça del basar amb les seves mesquites, i un antic caravanserrall convertit en hotel de luxe. I recordo els ulls de les noies que et trobaves per tot arreu, i ara ja sé d’on han sortit els teus.
- Per sort vaig heredar el nas de la meva mare.
- Si, això també m’ha despistat a l’hora de fixar el teu origen. Recordo que les noies iranianes tenien el nas accentuat dels semites, i feien tots els sacrificis del món per recollir els diners per operar-se. A algunes els feien veritables carnisseries, una llàstima, ja que excepte en casos extraordinaris, no eren pas lletges pel fet de tenir un nas una mica marcat, i en canvi, un cop operades, feien una impressió estranya.
- Potser és per allò de que ningú es conforma amb el que té. I ara que, sense adonar-nos-en, hem deixat de banda el “vostè”, per què no m’expliques a què us dediqueu a Sunshine i com és que et dediques a aquesta feina.
- Bé, a Sunshine investiguem els sistemes de seguretat de diferents corporacions, sempre a petició seva, i els recomanem les millores que els cal implementar si es volen evitar més d’un ensurt per intrusions externes o internes.
- Els atacs dels “hackers”?
- Sí, aquesta és la terminologia popular, però cal aclarir que el “hacker” és aquell que està capacitat per fer una anàlisi a fons dels sistemes de seguretat en xarxa. De com utilitzi aquest coneixements podrem concloure si es tracta d’un delinqüent, com el que tu apuntes, o d’un assessor en seguretat. Amb això et vull dir que molts dels meus col·laboradors són hackers, però utilitzen els seus coneixements amb finalitats legítimes – A la Zeeba no se li va escapar el terme “legítimes” on tothom esperaria sentir “legals”, però va preferir no desviar el fil de la conversa. En lloc d’això, va apuntar: - O sigui que en Jofre i els seus “hackers” protegeixen els bons dels dolents.
- Jo no ho hauria expressat millor – va respondre en Jofre, seguint la broma. Tot seguit, va rebutjar l’oferiment de la carta per part del cambrer, i li va demanar que portés directament les recomanacions del dia i una ampolla de vi blanc de blancs.
- Tornant al sirià mort, sospito que ni tant sols treballava per les Línies Aèries Sirianes. – la Zeeba aixecà la vista i el mirà amb atenció – I crec que vosaltres teniu motius per pensar el mateix – en aquest punt Zeeba ja no sabia quina cara posar, i va afegir – No vas desencaminat, però comprèn que no ho puc comentar.
- Respecto la teva discreció, i per tant val més que canviem de tema. No tinc gaires oportunitats de parlar amb persones procedents d’altres cultures que visquin al nostre país i cal aprofitar-les.
- Em sento com un bacteri en un microscopi.
- No és la comparació adequada, com tampoc amb una portada del National Geographic. Només m’agrada fugir del que ens diuen les estadístiques, i tractar els temes que em preocupen amb gent real. Per exemple, què opines de les eleccions que s’acosten?
- Si són com totes les anteriors, no serviran de res. Canviarem – o no – uns buròcrates per uns altres, però seguirem manats per una classe política que no s’atreveix a donar els passos necessaris per treure’ns de l’agonia en què ens trobem com a societat, i l’asfixia a què ens sotmeten com a país.
- Quan dius els passos necessaris et refereixes a....
- Separar-nos d’Espanya com més aviat millor. Com ja ha declarat l’actual President, de tant xuclar-nos la mamella ja només hi surt sang. A què esperen, doncs?
- Si estudies una mica la història del nostre país, veuràs que sempre que les classes populars han lluitat per la llibertat hi ha hagut una classe mitja que els ha traït. Durant el setge de Barcelona el 1714, els anomenats botiflers es van refugiar a Mataró, des d’on conspiraven contra els defensors de Barcelona. S’expliquen històries força sucoses d’agents dels defensors que obtenien informació de les dones insatisfetes dels botiflers, que permetien neutralitzar les activitats d’aquesta cinquena columna. El que té de bo la situació actual és que els dirigents polítics espanyols, en la seva manca total de visió, afectada pel seu anti-catalanisme visceral, s’estan carregant la classe mitja catalana. Només això explica que fins i tot antics dirigents del partit conservador espanyol a Catalunya ara es declarin independentistes.
- No són gaire de fiar, oi? – dubtà Zeeba.
- Precisament per això cal que la direcció del procés no estigui en mans d’aquesta gent, que a la primera ocasió ens tornaran a trair. L’impuls del procés d’independència parteix de la societat civil, organitzada o no. Els partits hi hauran de jugar un paper, però ara mateix encara no representen prou el sentiment de la majoria, i semblen més preocupats de les seves estratègies electorals, i alguns de fer cas dels seus amos de Madrid.
- Jo anomeno a la societat civil el primer cercle, i als partits el segon cercle. Potser proposes crear un tercer cercle, més exclusiu?
- Per què penses que no està creat?
- Potser per que fins ara tot el país sembla una barca sense quilla ni timó.
- Saps alguna cosa de l’ofici de forner, o de pastisser?
- Realment, no gaire.
- Bé, doncs per fer un bon pa, o un pastís, o una pizza, tant se val, en primer lloc cal disposar d’una bona massa, que normalment es fa amb una bona mesura de farina, aigua i una mica de sal. Sense això, és impossible anar més enllà. Però la cosa no s’acaba aquí. Cal afegir un grapat petit, però determinant, de llevat. Aquest fa que la massa fermenti i creixi, la fa més esponjosa, i és el que ajuda a que el producte final sigui agradable de menjar. Els jueus de vegades mengen pa àzim, o sigui sense fermentar, però això és més aviat una penitència. Tornant al tema que ens ocupa, al nostre país durant molts anys els que volíem un estat independent érem una minoria gairebé testimonial, i amb això no teníem prou “massa” per pensar en fer res de bo. En els darrers anys, el percentatge de població que adopta posicions independentistes va creixent en progressió, sobretot gràcies a la supèrbia i a la manca de tacte dels polítics espanyols. Ara tenim, doncs, la massa que ens cal, només cal afegir-hi el llevat adient i posar-ho tot a fermentar.
- I d’això qui se n’ocupa? – va preguntar Zeeba, mirant directament als ulls d’en Jofre, que li va aguantar la mirada durant uns llargs instants.
- Aquest podria ser el tema d’una trobada més llarga, que podem tenir quan ja no tinguis altres temes que et preocupin, i d’alguna manera jo ja no estigui a la teva llista de sospitosos.
- Et tinc força descartat. Però és cert que tinc una tasca més urgent. Vull saber què va passar amb el sirià, i tinc encara alguna línia de investigació oberta. En tornarem a parlar més endavant.
- Vés amb compte amb aquest assumpte. Tenint en compte que el sirià és mort, la gent amb qui es relacionés darrerament hi pot tenir alguna cosa a veure i et pots ficar en un bon embolic.
- Sé cuidar perfectament de mi mateixa.
- No poso en dubte les teves qualitats de policia, però fins i tot els catòlics ens assignen a cadascú un “àngel de la guarda”, serà que ens deu fer falta. El que no ens diuen és que de vegades fan vacances.
- Ara he de marxar. Així doncs ens tornarem a veure?
- No ho dubtis. A més, et dec una convidada.
El dinar havia arribat a la fi, i la Zeeba, complint la seva promesa, va demanar el compte i va pagar. Quan es va aixecar, després d’acomiadar-se d’en Jofre, va anar cap a la porta, observant, de passada, que un altre client, un noi moreno amb caçadora de cuir, deixava uns bitllets a la seva taula i es preparava per sortir. Va resistir la temptació de girar-se per mirar en Jofre per darrer cop. Potser si ho hagués fet, hauria sorprès la mirada de complicitat que es van creuar el noi de la barra i en Jofre.
2310 lectures
Imprimir
Enviar
Catalunya
Actualitat