Eleccions constituents
0
carregant Com ja era habitual, al migdia la calor era sufocant, un fet que no era excusa per aturar les sessions d’entrenament. Algú havia tingut la brillant idea de situar l’entrenament físic en les hores en què el sol estava més alt. Les lluites cos a cos, la pista americana sota foc real, l’escalada de penya-segats amb quinze quilos a l’esquena, s’alternaven amb nocions bàsiques de submarinisme, la natació silenciosa i, com ara es trobaven, els vint minuts per dinar. S’havien llevat a les cinc del matí, com cada dia, per fer l’àpat més important del dia. A les sis del matí, ja es trobaven a “classe”, absorbint de forma reiterada els continguts de l’ensinistrament que realment els havia dut tant lluny de casa. El fet de que la major part del curs es realitzés assegut davant d’un ordenador no el feia menys dur que la resta, que només es feia com a complement que els havia d’endurir el cos i la ment.
En David Ferrer gaudia del seu entrepà, a l’ombra d’una olivera, mentre contemplava la resta dels seus companys, dispersos pel camp i reposant forces. Tots eren més o menys de la seva edat, gairebé la meitat eren noies, els coneixia un per un ja que els havia reclutat personalment, i tots havien acceptat sense ni tant sols conèixer – per seguretat – l’abast exacte de la seva missió. Ara que finalment sabien exactament el que els caldria fer, estaven exultants, i ni les poques hores de son diari ni la duresa dels entrenaments podien minvar la seva convicció. En acabar l’entrepà, els esperava una sessió d’escalada, cap a les sis nova sessió teòrica, a les vuit sopar, i a les nou pràctiques d’infiltració nocturna. Però a partir de l’endemà, començarien a tenir sessions pràctiques de tot el que havien aprés a nivell teòric, i un mes més tard, retorn cap a casa.
Cada vespre disposaven d’una hora per consultar Internet i posar-se al dia de les notícies del país, amb prohibició expressa d’enviar qualsevol mena de missatge – de fet, el Firewall ja s’encarregava que no sortís cap missatge de la base - i així havien anat seguint la campanya electoral. Abans de sortir del país havien formalitzat el vot per correu, i aquest vespre, com a fet extraordinari, seguirien per Internet el recompte de vots d’unes eleccions històriques.
En David ignorava què hauria votat cadascun dels companys, i tot i que suposava que hi hauria disparitat de vot, estava segur de que algunes opcions electorals en quedaven excloses. Demà n’hi hauria que estarien més contents perquè les seves opcions podrien governar, mentre que altres no ho estarien tant, en veure que aquells a qui havien votat es quedaven a la oposició. Però això no hauria de suposar cap problema pel seu grup, tots havien jurat lleialtat a un sol projecte, aconseguir i defensar l’Estat Català, i les diferències polítiques quedarien aparcades fins que els catalans haguessin recuperat la seva capacitat de decidir el seu destí, que tots esperaven que fos ben aviat.
El descans s’havia acabat, els instructors tornaven a posar a tots en marxa, i en David i els seus companys recollien el seu pesat equip i començaven a trotar cap al penya-segat més proper...
A Catalunya, la jornada electoral s’estava desenvolupant dins d’una relativa normalitat. Relativa volia dir que, accentuant la tendència que havia començat els darrers anys, la campanya s’havia desenvolupat sobretot a través dels mitjans audiovisuals, i, de manera creixent, a través de les xarxes socials a Internet. Això, afegit a la brutal crisi econòmica i a l’avenç de les postures en favor del medi ambient, havien fet desaparèixer, a la pràctica, els cartells, les pancartes i la propaganda impresa.
Relativa volia dir també que, a diferència d’altres conteses electorals, la gent feia cua a primera hora del matí per votar, com si es pensessin que les paperetes del seu partit es podien acabar o que les urnes quedarien plenes a vessar i no hi cabrien més vots. Poca gent esperava a la fi del dia per anar a votar, potser no era època d’anar a la platja, o a la muntanya, o no hi havia diners per anar enlloc....
Es preveia un nivell d’abstenció molt més baix que en altres ocasions, el que semblava que hauria d’afavorir les opcions d’esquerra, més propenses a decebre els seus votants i per tant a engruixir l’abstenció en altres ocasions.
Totes les enquestes, en major o menor grau, donaven un clar avantatge al partit centrista del govern, el President del qual havia sabut canalitzar amb intel•ligència les aspiracions expressades pel poble català a la Diada històrica del 11 de Setembre del 2012, plantant cara a la sordesa crònica del govern central. Ara bé, havia de lluitar contra la malfiança que produïa la vinculació excessiva d’aquell partit amb les elits econòmiques del país, per no parlar d’alguns casos sonats de corrupció amb els que no podien negar la vinculació.
Aquestes escletxes eren les que havia d’aprofitar el partit independentista republicà, que havia aconseguit constituir una plataforma electoral d’esquerra independentista, en la qual, a més d’integrar les opcions que ja havien recuperat una certa presència al Congrés espanyol, incorporava alguns ex-membres del sector catalanista del partit socialista. A banda, havia aconseguit el suport extern dels partits independentistes extra-parlamentaris, el que el convertia en l’opció de “vot útil” de l’independentisme d’esquerres. Amb això comptaven escombrar alguna altra opció populista que confonia radicalisme amb absència d’educació, i que els havia fet mal en anteriors eleccions.
Per la seva part, el partit socialista seguia en caiguda lliure des del seu darrer congrés, sobretot un cop demostrada la incapacitat per entendre l’evolució de les inquietuds de la gent des de l’ensulsiada de l’Estatut de 2006 i la seva destrucció per part de la maquinària judicial espanyola. Després de seguir propugnant un federalisme que ningú a l’Estat espanyol estava disposat a admetre, darrerament havien anat a buscar els vots entre els partidaris de continuar vinculats amb Espanya, sense importar si eren federalistes o unionistes. Això, almenys, tenia la virtut de restar vots al partit lerrouxista, i deixar-los sense els seus tres diputats.
Teòricament a l’esquerra dels socialistes, els eco-socialistes seguien amb el seu discurs habitual, incombustible, al marge del temps i de l’espai, tot i que comptaven amb treure algun rendiment electoral per haver recolzat les iniciatives en favor del pacte fiscal, per molt que aquestes ja havien estat superades àmpliament per la realitat de l’expressió popular.
Finalment, la sucursal del partit conservador espanyol encara no havia sortit de la perplexitat en que els havia enfonsat la constatació de que no podien aturar – si més no per mitjans democràtics – la marxa dels catalans cap a la independència. Les seves posicions anaven des de l’estratègia de la por, fins a les promeses de complir finalment amb tot allò que sempre havien incomplert. Les enquestes els atribuïen un futur incert, especialment des que havien quedat vinculats a les maniobres del CNI – i la seva utilització del terrorisme islàmic – per intentar desprestigiar les forces sobiranistes.
Eren les dotze de la nit, hora local, quan David Ferrer i els seus companys tornaven de les seves pràctiques nocturnes. Amuntegats a la sala dels ordenadors, van començar a accedir als diferents webs per conèixer els resultats de les eleccions a Catalunya. Al cap de poca estona, ja tenien tabulats els resultats de la següent manera:
En David s’adreçà al grup:
- Companys, els resultats de les eleccions d’avui no deixen cap dubte sobre quina és la voluntat del nostre poble. Tot i que l’aritmètica electoral tornaria a permetre un pacte de dretes, aquest ja ha quedat descartat per l’actuació dels darrers temps del partit del govern. En canvi, es pot consolidar un pacte de govern de caire totalment sobiranista, que porti endavant els nostres anhels de llibertat. Això fa que el compromís que vam assumir en venir ací queda reforçat pels fets i, encara que tant de bo que mai haguem de posar en pràctica res del que aprenem, hem de seguir disposats a fer-ho. – En David va fer una pausa, per deixar que el sentit més profund dels seus mots penetrés en les consciències- I ara, tothom a dormir, en menys de cinc hores ens llevarem de nou per continuar la nostra feina, i penseu que demà iniciem les pràctiques, que tothom les aprofiti al màxim, és massa important el que està en joc per pifiar-la.
Minuts més tard, tots es trobaven a les lliteres intentant dormir, aclaparats per la responsabilitat que ara veien que no podrien defugir.
La Zeeba i en Jofre estaven al llit, seguint per ràdio les darreres xifres de participació a les eleccions, que havia remuntat fins el 73%, des del 59,95% de les del 2010. Des dels primers sondejos a peu d’urna de les vuit del vespre, ja s’havia vist que els resultats eren encoratjadors, tendència que s’havia anat confirmant a mesura que avançaven els recomptes. Cap a les onze s’havien donat els resultats quasi definitius, que confirmaven una nova majoria sobiranista.
- Que et sembla que passarà? – va dir la Zeeba, agafant amb força la mà d’en Jofre. - Ens haurà costat 300 anys, però guanyarem! – va respondre, decidit, en Jofre.
2808 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat