Dissabte (2 part)
La Zeeba va tornar a la comissaria, parlà amb l’Arnau, que ja havia arribat, i – sense explicar-li res dels fets del dia abans - van quedar d’acord en que valia la pena anar a investigar el polígon de Sant Boi, en les coordenades que assenyalava el GPS del sirià. Com que ja eren les deu del matí, i al capdavall els dos haurien d’estar descansant en lloc de treballant, van permetre’s el petit luxe d’anar a esmorzar a un bar proper, un dels pocs que no havien estat ocupats pels xinesos, on una família gallega de tota la vida preparava uns entrepans de xapata amb una varietat de continguts que no obligava a menjar sempre el mateix.
La Zeeba va demanar un entrepà de xapata amb salmó fumat, formatge de Philadelfia, i cogombrets. L’Arnau, més clàssic, es va apuntar a la xapata de pernil ibèric amb pa amb tomàquet. Els dos van demanar sucs de taronja.
Quan ja anaven pels cafès, la Zeeba li va comentar a Arnau que el capità havia filtrat al CNI la informació que tenien alguna pista per Sant Boi, però sense especificar l’adreça, per tal de fer veure que col·laborava amb ells, però mantenint un cert avantatge sobre el terreny.
- El capità és més astut que una guineu –apuntà l’Arnau.
- No te’n fas prou idea – assegurà la Zeeba.
- Què et sembla si fem que ens acompanyin un parell d’agents? No sabem què ens podem trobar.
- Crec que tens tota la raó, allò és un polígon i en dissabte deu estar molt desert. A veure què ens trobem.
Mentrestant, al polígon de Sant Boi en Roc i el seu xofer muntaven guàrdia a les proximitats de la nau dels mujaidins. S’havien situat en la direcció contrària a la que utilitzaria qualsevol que s’acostés a la nau en cotxe. No volien que els detectessin abans d’entrar-hi. En Jofre ja li havia confirmat que s’havia fet la trucada al CNI, i ara només calia esperar a que s’empassessin l’esquer.
En Roc, a qui quan va néixer li van posar Roque, havia anat molts cops a pescar amb el seu avi, de vegades de matinada a les roques més al sud del Garraf, d’altres de nit en platges llargues a Castelldefels. Recordava les llargues esperes entre que es llançava l’ham amb l’esquer fins que picava algun peix o, en la majoria dels casos, recollien el fil descobrint que els peixos s’havien menjat l’esquer sense enganxar-se a l’ham. Durant les esperes, tant importants eren les xerrades que de vegades tenien com els silencis. L’avi sabia bé què era el silenci, havia perdut la guerra contra el feixisme, li van matar el pare i els germans al poble d’Almeria on vivia, i va fugir a Catalunya, on va haver de resistir i callar durant quaranta anys. Quan finalment va morir el dictador, no va trigar massa a comprovar que els seus successors només canviarien els mobles, però deixarien l’edifici del poder corrupte intacte. Els de dalt seguien a dalt, i els de baix a baix, i si a sobre eres català, tenies assegurada la doble explotació. I en aquest sentit poc importava haver nascut en qualsevol altre indret. Es va morir sense poder viure l’ascens de l’independentisme dels darrers anys, i probablement no ho hauria entès, però en Roque, ara Roc, estava segur que sense la generació que havia resistit calladament la dictadura, així com la que durant la transició havia començat a plantejar allò del “No és això, companys, no és això” per anar més enllà, ara no estaríem a punt d’aconseguir un Estat propi per a Catalunya, i qui sap si més endavant pel País Valencià i ses Illes.
El soroll d’un motor el va treure de les seves reflexions. Va veure com arribava un cotxe davant la nau i en baixaven dos individus, un d’ells baixet i amb mostatxo que es guanyava a pols que Zeeba l’anomenés “el foca”. No hi havia massa dubte que es tractava dels del CNI, tot i que no estava de més comprovar-ho. Va veure com s’apropaven decidits a la porta de la nau, i l’obrien amb la naturalitat que dóna el costum. Els va donar 30 segons per trobar els cossos i amb un dels telèfons destinats a detonadors que havia recuperat del magatzem, va marcar el número que li interessava i va trucar. Mentre, en l’altre telèfon, el del mujaidí “operari”, va seleccionar el número del giny explosiu més proper a la porta, i es va quedar a punt per fer la trucada. En el primer dels telèfons va respondre una veu malhumorada: - Diga, ¿quien coño es?– En Roc li va preguntar, per tal d’estar-ne segur: -¿Hablo con el teniente Morales? –
- Soy Morales, ¿con quién hablo?
- Por curiosidad ¿Como explica que esos dos terroristas islámicos que yacen a su lado tuvieran su teléfono en el histórico de llamadas entrantes y salientes?
- ¡Vete al infierno!
- ¡Respuesta incorrecta! – replicà Roc– Si se toma la molestia de observar la caja situada junto a la puerta, verá que hay cerca de diez kilos de explosivo plástico con un detonador conectado a un teléfono móvil. Tengo otro teléfono a punto para realizar la llamada si intentan escapar o si no me gustan sus respuestas. Al fondo de la nave hay otro dispositivo análogo, por si les da por ir hacia allí. Ustedes ya saben como funciona esto, seguro que han interrogado a mucha gente en el curso de su “carrera” y se saben de memoria el truco del poli bueno y el poli malo. Bueno, pues ya que estamos en la época de las nuevas tecnologías, aquí usaremos el truco de teléfono bueno y el teléfono malo. Mientras sigan hablando y dándome la información que quiero, el otro teléfono seguirá en silencio. Si callan, huyen, o dicen mentiras – y no duden que lo sabré – el segundo teléfono hablará, y ….. buuuum.
- Hijos de puta ¡!! – bramà el foca.
- Bueno, eso estrictamente no es cierto, entiendo que esté enfadado y no se lo voy a tener en cuenta, pero no abuse de mi benevolencia. Ahora, tómese un minuto para reflexionar, y empiece por responder a la pregunta que le he hecho. Y olvídese de intentar desactivar el artefacto, el que lo ha conectado es un aficionado a la electrónica con muy malas pulgas….
Es va produir un llarg silenci, de fet no es va arribar al minut, però la tensió es podia tallar amb un ganivet. A la fi, el foca va començar a parlar:
- Nosotros, a través del agente sirio Muhammah El-Kuatli, localizamos a este grupo de Al-Qaeda. Él colaboraba con nosotros desde hace años, y esta vez hizo de intermediario con ellos. A mí me presentó como español musulmán simpatizante de Al-Qaeda, y después de algunas reuniones les convencimos de realizar un atentado importante en Barcelona…
- ¿Contra la Guardia Civil, en la Avenida de Madrid?
- Eso lo propusieron ellos.
- No me tiente a usar el segundo teléfono. ¡Diga la verdad!
- Bueno, hice alguna sugerencia, es verdad.
- De donde sacaron los explosivos. Sabemos que son de su Ejército.
- El CNI tiene muchos contactos con el Ejército, ya que muchos procedemos de allí. Creo que se sacaron de un lote, destinado a destrucción por superar la fecha de caducidad, procedente de la División Acorazada Brunete.
- Bueno, pues aunque estén caducados, mas vale que lo siga contando todo, seguro que diez kilos no dejaran títere con cabeza en cincuenta metros a la redonda. Ahora diga quien debía reivindicar el atentado.
- Mi compañero habla correctamente el catalán, él debía llamar a la prensa y reivindicar en nombre del EPOCA (Ejército Popular Catalán).
- ¿Y los mujaidines no lo hubieran reivindicado como Al-Qaeda?
- Bueno, seguramente ellos no hubieran…. ejem… sobrevivido a su acción.
- O sea, que pensaban matarlos.
- La vida es dura….
- En eso le doy la razón, y lo será para ustedes, si deciden seguir viviendo. La alternativa es clara: Ahora mismo dejaran sus armas sobre la mesa que hay en la nave, se quitaran la ropa hasta quedar desnudos, y saldrán a la puerta de la nave con las manos en la cabeza, tumbándose de cara al suelo. Se quedaran así hasta que llegue la policía, que está de camino. De esta manera seguirán con su miserable vida. Si no siguen las instrucciones, comprobaran hasta donde llega la caducidad de sus explosivos.
- Saldremos.
Un minut més tard, una representació qualificada de la intel·ligència de l’Estat apareixia a pèl per la porta de la nau, i poc després restaven estirats al terra, amb les mans al cap.
I en aquest moment, en Roc va parar la gravació de la conversa amb els agents del CNI i va enviar el fitxer per correu electrònic al seu contacte periodista del tercer cercle, que no trigaria en fer-ho arribar anònimament a tots els mitjans de comunicació catalans i estrangers (inclosos els espanyols). Aleshores, es va posar una gorra i unes ulleres de sol, va sortir del cotxe i acostant-se als agents mentre els mantenia encanonats amb la seva pistola, els va emmanillar amb dues parelles de brides de plàstic, deixant-los les mans a l’esquena, i lligats entre ells. Despullats, i lligats, no anirien massa lluny.
Va entrar a la nau. Cap a l’interior estaven els cossos dels mujaidins. En el del torturador hi va posar el seu telèfon, que contenia el registre de trucades amb el del “foca”. També va retornar a l’altre el seu telèfon, ja no li calia. Finalment, va desconnectar els telèfons de les càrregues explosives, no fos cas que algú s’equivoqués de número i organitzés un sidral.
Després d’un cop d’ull ràpid per tal de no oblidar cap detall, va sortir a fora, on ja l’esperava el company amb el motor en marxa, i s’allunyaren ràpidament del lloc.
La Zeeba i l’Arnau, acompanyats de dos agents més del Mossos, s’apropaven a la zona de Sant Boi on es trobava la nau dels mujaidins. En arribar davant la nau, van trobar-se amb la sorpresa de veure els dos agents, que ja coneixien, ben despullats i lligats. Malgrat el cert dramatisme de la situació, no van poder evitar l’esclafit de riure.
- ¿No les parece que no hace tanto calor como para andar así por la calle?
- Desaten-nos inmediatamente. Luego les explicaremos lo que ha pasado. Llamen a nuestros superiores.
Mentre Zeeba i Arnau fruïen adequadament del moment, els dos agents dels Mossos van penetrar a la nau, per escorcollar-la. Als dos minuts van tornar a sortir ràpidament, amb el seu informe preliminar:
- De moment hem trobat dos cossos, tenen cadascú un tret al cap. Hi ha diverses armes, i tant al costat de la porta com al fons hi ha explosius. Per terra hem vist telèfons mòbils i detonadors. Val la pena que avisem als artificiers.
- D’acord – respongué la Zeeba, mentre l’Arnau trucava a la Central per avisar de que enviessin els artificiers. – Després va trucar a la seva comissaria, va demanar que li posessin amb el capità Fuster, i mesurant molt les seves paraules – sabia que la conversa seria gravada per utilitzar-la més endavant, digué: - Capità, hem vingut a investigar l’indret on se suposa que venia de tant en tant l’agent sirià assassinat, i ens hem trobat que hi ha dos morts i una quantitat indeterminada d’explosius i detonadors. Ja hem avisat als artificiers que vinguin a desactivar el que resta per explotar, però caldria que vingués un equip de la científica, hi haurà feina a inspeccionar la nau i els cadàvers. Davant de la nau hi hem trobat els dos agents del CNI que ens van visitar ahir, despullats i emmanillats. Encara no han dit res coherent, a part d’exigir que els deslliguem i que avisem els seus caps.
- Mentre no puguin explicar de forma satisfactòria la seva presència a la nau, i què és el que hi ha succeït, cal que els mantingueu retinguts. – va respondre Fuster - Al capdavall a mi m’han assegurat aquest matí que no en tenien més informació i en canvi han aparegut allà. Deixeu que es vesteixin, però reteniu les armes, documentacions, i claus de vehicles. Si intenten marxar, els deteniu oficialment.
- A les seves ordres, capità – finalitzà Zeeba la trucada, intentant mantenir el to oficial.
Mentre esperaven, van tallar les brides que emmanillaven els agents, i els van proporcionar mantes perquè es tapessin “les vergonyes”. Mitja hora més tard, arribaven els artificiers. Dos d’ells es van posar les proteccions contra deflagració, i van entrar a la nau. Al cap de deu minuts sortien de nou amb els telèfons mòbils que havien estat disposats com a detonadors i un plec de detonadors elèctrics en una caixa de cartró. Van indicar a dos dels seus companys, ara ja sense proteccions, que entressin a recollir els explosius amb un carretó. Van avisar als membres de la Brigada que ja podien tornar a entrar, i així ho van fer la Zeeba i els seus companys.
Poc després van arribar els membres de l’equip de la científica, acompanyats del capità Fuster, que havia decidit fer-se càrrec del cas, donades les repercussions que ben segur es produirien. Aleshores els agents del CNI ja havien recuperat la seva roba, però no pas la seva prepotència; es trobaven ensorrats i no sabien en quin moment es coneixerien les revelacions que havien fet, sota pressió, poca estona abans. És clar que ho negarien tot, i que el CNI els recolzaria públicament, però sabien que la seva trajectòria com a agents estava acabada, i que per molt que judicialment se’n sortirien sense massa esgarrapades, ningú dubtaria de quina era la realitat.
Zeeba va procurar mantenir-se al marge mentre els de la científica feien les seves troballes, la navalla amb sang, l’arma i la documentació del sirià, els mòbils del mujaidin i del “foca”, on ben aviat algú va trobar les trucades creuades. Amb tots aquests indicis s’anava construint una història, que no trigaria en culpar de l’assassinat del sirià als mujaidins, i a relacionar aquests darrers amb els agents del CNI. Quedava per saber qui s’havia carregat els mujaidins, però la munició del 22 que traurien dels seus caps apuntava a professionals d’algun servei secret, segurament el sirià, que s’hauria venjat de la mort del seu propi agent.
Poca estona després, totes les ràdios i emissores de TV, així com les xarxes socials, bullien amb la gravació de la confessió dels agents que el tercer cercle havia filtrat. El fet que a l’Estat Espanyol fos tradició donar per bones les confessions sota tortura no els ajudava gaire, tothom donava per bona la versió dels fets.
Entre una cosa i l’altra s’havia fet tard per dinar, sort que la Zeeba havia esmorzat dos cops. Es va oferir a quedar-se de guàrdia mentre els altres anaven a fer un entrepà i quan van tornar els va deixar acabant de recollir totes les evidències i se’n va anar cap a casa seva, d’on havia sortit feia més de 36 hores.
Volia poder dutxar-se i canviar-se la roba, abans d’acudir a la cita a sopar amb en Jofre. Feia poques hores que s’havien separat al pàrquing de casa d’ell i ja el trobava a faltar, amb la seva fina ironia, que de tant en tant s’obria pas enmig de serioses reflexions.
Tan bon punt va sortir del bany, se li va plantejar l’etern dilema: - Què em poso? Finalment es va decidir per recuperar algun dels vestits que s’havia emportat de l’Iran, uns pantalons de seda negra i una túnica d’un color lila clar, amb una mena de caputxa que li permetia cobrir-se els cabells a la manera musulmana. Ho va completar amb uns mocassins plans – era prou alta per no sentir la necessitat de portar talons – negres amb filets daurats. Tot seguit va tornar al bany i va dedicar un cert temps al maquillatge, activitat que realitzava amb escassa freqüència, i que li va portar més temps del previst. Quan va acabar, faltaven vint minuts per les nou, i no volia arribar tard al sopar. Va triar una bossa de mà en la qual encabir l’arma, els carregadors, la placa i la resta de documentació i diners. I tot seguit va baixar corrents al carrer a temps per aturar un taxi que passava.








