Voràgine (1 part)
0
carregant Passaven deu minuts de les nou quan la Zeeba va arribar al restaurant del carrer Argenteria. En entrar es va adreçar directament a la taula on havien dinat amb en Jofre el dia abans, conscient de l’interès que provocava la seva presència i de com un momentani silenci s’anava estenent per las taules que deixava enrere al seu pas. En arribar a la taula reservada, va notar que en Jofre, fidel al seu costum de no seure mai d’esquena a l’entrada de cap local, l’estava observant petrificat. Quan va estar al seu costat, només se li va acudir de dir:
- Ho sento, m’he entretingut a casa més del que comptava.
- Per veure’t així, bé podria esperar tota una vida – va respondre en Jofre, encara impressionat per veure la Zeeba tant diferent de la seva vestimenta diària.
- Per veure’t així, bé podria esperar tota una vida – va respondre en Jofre, encara impressionat per veure la Zeeba tant diferent de la seva vestimenta diària.
- Tampoc cal exagerar – respongué rient la Zeeba - em conformo amb que no em deixis plantada. T’agrada el meu vestit iranià?
- El vestit està molt bé, però la principal virtut és que fa concentrar l’atenció en els teus ulls, i això produeix una impressió letal.
- Bé, doncs, com que no vull que et moris, canviarem la perspectiva – i dient això, es va tirar la caputxa enrere, deixant veure els seus cabells, magníficament pentinats – A veure si aconseguim que la resta de clients s’ocupin dels seus afers. Ja han fruït de prou xafarderia per avui. Què et sembla si demanem?
- Més val que ho facis tu, jo encara no em puc concentrar – va dir en Jofre, més relaxat, però seguint amb la broma.
La Zeeba va agafar la carta i va triar una esqueixada per cadascun, i com a segon unes figues amb formatge de cabra. Finalment, va escollir per beure un Riesling de producció catalana.
- Ha estat un dia dur – va començar a dir, un cop el cambrer els va deixar sols – Tot això de la clandestinitat, no poder compartir les coses amb els companys, participar en plans que finalment han portat a un parany a un parell d’homes ... Per molt que ja sé que actuaven en contra nostre i del país, i que no haurien dubtat de fer el mateix amb nosaltres, no hi estic acostumada...
- I espero que no t’hi acostumis mai, ja no series la mateixa persona. Com a molt podràs conviure amb el pensament del que has hagut de viure, i això ja és molt. El dia que deixem de patir per les coses que de vegades hem de fer, val més que ho deixem córrer. Pel que fa a poder compartir les coses, el procés que estem vivint s’accelera cada dia que passa, i cada cop requerirem més participació de gent preparada. Segurament et caldrà algun dia parlar amb l’Arnau, buscar la seva col•laboració, preparar-se per afrontar els nous reptes. Crec que és de la teva confiança, oi?
- La veritat és que en el temps que portem junts, no m’ha fallat mai, i pel que fa a la seva motivació independentista, sempre he pensat que ho tenia més clar que jo mateixa, que en algun aspecte, m’ho miro amb perspectiva.
- Pel teu origen iranià?
- Sí, de fet per haver nascut enmig d’una altra cultura, per molt que la meva mare fos d’ací, no em motiven els referents culturals que a vosaltres us fan vibrar, només sé que amb l’Estat Espanyol hi fem un mal negoci.
- Quan es diu que l’independentisme és un fenomen transversal, no es fa referència només als partits i organitzacions polítiques. A diferencia d’altres moviments sobiranistes d’arreu del món, aquí no hi tenen res a veure ni les ètnies, ni les religions, només l’ús de la llengua pròpia és un factor de cohesió nacional, per això som tant intransigents amb tot el que hi té a veure: la llengua vehicular a l’escola, la dels mitjans de comunicació, etc. Tant ens fa si la nostra gent és blanca o negra, gitanos o payos, musulmans, cristians o jueus, l’únic que importa és la voluntat de constituir una sola nació, amb una llengua comuna, i una cultura que té aquí les seves arrels però, com ha fet sempre, capaç d’incorporar tota la riquesa que li aportin els nouvinguts d’altres cultures i països. I t’he de dir que això majoritàriament funciona, si bé sempre ens podem trobar amb suposats independentistes amb posicions racistes, elements que intentem neutralitzar tant com podem, i també et pots trobar amb nouvinguts que no desitgen la integració al país, sinó que, per contra, el volen ajudar a destruir, com els mujaidins que et van capturar ahir. A aquests tampoc els volem aquí, i et puc assegurar que si mai Catalunya arriba a ser independent, hi haurà tolerància zero amb aquests grups.
- Sí, d’això ja me’n vaig poder adonar....
- « On peut pas faire des omelettes sans casser des œufs ».
- No els vas donar cap oportunitat.
- No et pensis, en altres circumstàncies ens hauríem limitat a posar-los fora de combat i a treure’ls d’una manera o altre de la circulació. Però van cometre un fet imperdonable, et van començar a torturar, i en el cas que els haguessis dit el que volien saber, t’haurien violat i més tard assassinat. Cap d’aquestes tres coses no ens predisposava pas en favor seu, no sentim cap simpatia ni pels violadors ni pels torturadors, que en el fons són el mateix.
- Tu ho creus així?
- Sense cap mena de dubte. Les dues accions s’utilitzen per manifestar la dominació del fort sobre el feble.
- Però la violació té una connotació sexual.
- No t’ho creguis, la violació no té a veure amb el sexe sinó amb el poder, el violador frueix dominant la seva víctima, com el torturador s’excusa amb l’obtenció d’informació, però en realitat obté un plaer sàdic. Els interrogadors hàbils no necessiten la tortura per a res, igual com als seductors no els cal per a res la força ni cap altre mitjà per guanyar-se la voluntat de les seves conquestes. En el teu cas, doncs, aquell parell s’ho van buscar.
- No m’ho havia plantejat mai així, però la facilitat amb que aquell parell pensaven passar de la tortura a la violació pot ser que et doni la raó.
L’arribada del cambrer per retirar els primers plats, i portar els segons obligà a aturar la conversa, que per altra banda ja havia entrat en punt mort. Per això, quan ja van estar servits els segons, en Jofre va canviar de tema:
- No em responguis si no ho vols, però com és que no tens parella?
- Vaig néixer a l’Iran l’any 79, any de la fugida del Sha i del triomf dels seguidors de Jomeini. Per tant, en el moment en que es va iniciar el major retrocés en els drets de les dones en tot un segle. Porto al damunt la càrrega cultural de venir d’una societat que no respecta les dones, i en que les dones casades encara tenen menys drets. Les seves opinions no compten per a res i en qualsevol conflicte sempre preval la versió i els desitjos de l’home. Ja sé que això no és ben bé així a Europa, i especialment a Catalunya és on he trobat més respecte per les dones, però en qualsevol cas segueix havent-hi una certa diferència en el tracte, també depèn de qui et trobis, per descomptat. De moment només he tingut relacions sense continuïtat, res de seriós, per part meva em costa molt d’acceptar de comprometre’m amb algú, i tampoc he trobat ningú que em fes plantejar-me les coses d’una altra manera. És clar que el rellotge biològic té les seves exigències, i un dia o altre hauré de fer un cop de cap. – Zeeba va tornar la pregunta - I tu com ho portes?
- El meu cas és diferent, tot i que els resultats són similars. Des de la perspectiva d’home, en la societat catalana, no hi ha problema de pensar que es perdrà llibertat en una relació, en tot cas és un tema de compromís, i de saber fixar amb la parella les regles del joc. Però fa anys vaig tenir una relació força apassionada amb una dona, que a la fi va trencar amb mi degut a la meva militància d’aleshores en una organització armada. Ella argumentava que no es podia portar certa mena de lluita i alhora mantenir una parella estable, i menys encara pensar a tenir fills. Tot i que segurament era una excusa per deixar-me, em va fer reflexionar i vaig arribar a la conclusió que seria més eficaç si no tenia persones relacionades amb mi – dona i fills – que poguessin esdevenir hostatges de la repressió i em fessin actuar en contra dels meus principis, per tal d’evitar-los mals majors. I així he arribat als quaranta-quatre anys, sense parella ni fills. La realitat és que ho trobo a faltar....
Ja havien arribat a la fi del segon plat, i l’ampolla de Riesling s’havia buidat. De comú acord van decidir passar dels postres i anar a fer el cafè en algun altre lloc. Després de pagar el compte – aquest cop li tocava a en Jofre – van sortir plegats del restaurant i enfilaren Argenteria avall, fins arribar davant de Santa Maria del Mar. Allà van resseguir la impressionant façana gòtica de l’església fins a trobar-se davant del Fossar de les Moreres. Davant del monument erigit als màrtirs de la defensa de Barcelona el 1.714 – aviat es complirien 300 anys – es van aturar a llegir els primers versos d’en Pitarra: - “Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”.
- Coneixes el poema sencer? – preguntà en Jofre a la Zeeba.
- Sí, es una de les coses que vaig aprendre quan estudiava, hi havia un company que estava molt al dia d’aquests temes i me’l va fer llegir. Ha de ser horrible per un nen saber que el seu pare ha traït tot allò que els seus estimaven.
- En tot cas, això no ho pots escollir ni influir-hi de cap manera. Pitjor és que sigui el teu fill qui resulti ser un traïdor, aquí si que un deu preguntar-se en què ha fallat. Tant de bo això no ens passi a cap dels dos – Afegí en Jofre, mirant directament als ulls de la Zeeba. Ja no es van dir res més, es van agafar la mà, i van començar a caminar cap al pis d’en Jofre.
Com si seguís les consignes d’un carismàtic entrenador, la Zeeba es va despertar ben d’hora al matí següent, descobrint, però, que no havia estat la primera. En recordar els fets de les darreres hores, un somriure es va instal•lar als seus ulls. Encara mig emboirada per la son, va anar repassant com s’havia desenvolupat la vetllada des que havien arribat al pis d’en Jofre, mig abraçats. Tant bon punt van ser a dins, s’havien abraçat i començat a petonejar, sense pressa. Quan ja no va quedar cap dubte sobre la voluntat i els desitjos de tots dos, van anar cap al dormitori, on van començar amb la litúrgia d’anar-se despullant l’un a l’altre mentre seguien els petons, cada cop més agosarats fins que finalment es van trobar nus, l’un enfront de l’altre, reconeixent-se, donant-se temps per descobrir-se mútuament.
1638 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat