Els llamps de Montjuïc (II)

0  

( 3 vots )

 carregant

- Vaig plantejar a l’Ariel – va continuar en Jofre – que tot i que podíem mantenir una defensa efectiva contra les forces terrestres de l’Exèrcit espanyol, estàvem indefensos davant de l’aviació, i recordaràs que un dels “pares” de la Constitució ja ens va amenaçar fa un any amb que calia bombardejar Barcelona almenys un parell de cops cada segle. L’Ariel em va respondre, un cop rebut l’acord dels seus superiors, amb una proposta força interessant. Ens subministrarien míssils terra-aire i instal·lacions de radar per tal de detectar i abatre els avions de què disposa l’Exèrcit de l’Aire espanyol. L’única condició, a part del que ja contemplava la meva oferta, era que la utilització d’aquest material fos responsabilitat de jueus nascuts a Catalunya, no podien permetre posar aquesta tecnologia en mans no jueves, i per altra banda, no volien involucrar directament soldats d’Israel en la nostra lluita.
- Per això – prosseguí en David – en Jofre es va posar en contacte amb mi i em va encarregar de trobar altres jueus com jo nascuts aquí, menors de 25 anys (jo en sóc l’excepció), amb un nivell cultural i de formació mitjà o alt, que entenguessin el que estava en joc i com hi podien ajudar, disposats a marxar de casa seva durant dos mesos sense donar explicacions a ningú i, el més important, disposats a jugar-se la vida pel seu país i també pel paper dels jueus en aquesta comunitat. Vaig trobar moltes noies i nois que podien respondre al perfil, en vaig seleccionar seixanta, i fa dos mesos que vam anar cap a Galilea, prop de la frontera síria, on hem estat en un camp d’entrenament fins fa pocs dies, quan un vaixell ens ha portat, a nosaltres i al material, fins ací. Però pocs dies abans de marxar.....
- Ens vam veure els tres per darrer cop – va continuar en Jofre – Crec que va ser per culpa meva, però l’agent sirià Muhammah El-Kuatli em va seguir. Suposo que m’anava al darrera des de la primera visita que em va fer. Aquell dia m’havia vingut a veure per recollir el pressupost que m’havia demanat, i quan vaig sortir del despatx, no em vaig estranyar de veure’l prenent un cafè a un bar del davant. Vaig ser massa confiat. No sé si algú el va ajudar en el seguiment o no, però el fet és que quan ja estàvem els tres reunits en un restaurant del carrer d’Avinyó, que té un reservat elevat, vaig descobrir l’agent sirià al costat de la porta i mirant cap on érem. Com que l’Ariel segur que no li era desconegut, era evident que ja devia estar lligant caps, i que la informació no trigaria en arribar a qui li pagués, que fins més tard no vam saber que era el CNI. L’Ariel i jo vam baixar del reservat i vam anar cap a ell, que va abandonar precipitadament el restaurant i va tirar Avinyò amunt. El David estava d’esquenes a la porta i per tant el sirià no li havia vist la cara. Va baixar quan ell ja era fora i va anar tallant per carrers alternatius, mentre nosaltres seguíem el sirià a peu i li anàvem passant la informació al David pel mòbil, de manera que quan va arribar a la plaça de Sant Jaume, el David ja l’esperava en una cantonada i el va seguir sense fer-se veure. Encara hi havia força gent pel carrer, però un cop es va ficar al carrer de Paradís, aquest es trobava desert....
- De manera que m’hi vaig apropar – va tornar a agafar el torn en David – i li vaig tallar el coll. Li vaig prendre el mòbil, la documentació i l’arma que duia, i em vaig anar a reunir amb ells dos, que m’esperaven a l’altre extrem de la plaça, prop de l’Ajuntament nou. Vam revisar el seu mòbil, i vam poder comprovar que feia més d’una hora que no feia cap trucada ni enviat cap missatge per cap dels mitjans (SMS, WhatsApp, mail) de manera que no havia tingut temps de transmetre el seu descobriment.
- I en canvi - continuà en Jofre - vam poder verificar més endavant, amb la informació que ens vas proporcionar, que havia realitzat i/o rebut diverses trucades amb el teu “amic” del CNI. Bé, i ara ja saps tota la veritat, per part meva em rosegava per dins el fet de no poder explicar-t’ho tot, però era massa important el que estava en joc i no sabia com reaccionaries en saber el paper dels agents jueus en tot plegat.
- No és el paper dels jueus el que em preocupa – va replicar la Zeeba, en aquest punt – Està clar que el que he mamat de jove al país on vaig néixer no va a favor d’ells, com molt bé ha intuït Ariel, però això no és el que més importa, sinó un fet clarament delictiu com un assassinat que d’alguna manera ha quedat impune fins ara. Sóc conscient del cúmul de circumstàncies que hi van conduir, però és al jutge i en tot cas a un jurat a qui pertoca tenir en compte aquestes consideracions. Crec que el més idoni és que et consideris detingut, en arrest domiciliari en aquest campament, fins que s’acabi la situació excepcional en què ens trobem, i després ja parlarem amb algun jutge a veure què n’opina. Si arribes a un judici amb jurat, no dubto que no sols sortiràs lliure, sinó que tindràs tractament d’heroi, quan se sàpiga tot el que heu fet tu i els teus companys, i el que encara heu de fer. M’alegro d’haver conegut tota la veritat per fi, i m’alegro d’haver-vos conegut, tot i que no puc amagar que la sensació és agredolça.

I dit això, va encaixar amb l’Ariel i en David, i s’adreça cap a la porta de la tenda-menjador, però abans de poder sortir va ensopegar amb una noia que entrava en aquells moments:

- Ai, perdoneu, no sabia que teníeu reunió – va dir la noia.
- No pateixis Esther, ja havíem acabat. – va intervenir l’Ariel –  Zeeba, et presento a la meva filla Esther, és veterinària. Esther, et presento la sergent Zeeba Afshari, dels Mossos d’Esquadra. – Va veure com arrufava el nas, i prosseguí – Sí, la Zeeba és d’origen iranià i català, i està amb nosaltres, especialment amb en Jofre, segons crec.

L’Esther va canviar l’expressió de malfiança per una de més alegre, i amb total sinceritat, va abraçar la Zeeba. Aquesta no sabia com posar-s’hi, fins que en Jofre va rematar la presentació: – L’Esther és la nostra especialista en fer adormir sentinelles, els deixa roncant com uns beneits. Tu no volies que hi hagués morts, i fins ara ho hem aconseguit en gran mesura gràcies a ella.

En aquest moment la Zeeba va relaxar el gest i li va tornar a l’abraçada.

Finalment es van repetir les encaixades de comiat, i la Zeeba i en Jofre es van adreçar cap al cotxe que tenien aparcat a fora. Mentre caminaven, la Zeeba va reparar per primer cop en les nombroses ombres que es podien distingir entre els arbres, cobertes amb xarxes de camuflatge, que les feien confondre amb el sotabosc. Observant en detall alguna de les ombres, hi va poder distingir el perfil inconfusible d’una bateria de míssils terra-aire.

- Condueix tu – va demanar-li la Zeeba a en Jofre – estic massa trasbalsada per tot plegat per prestar atenció al trànsit.
- Et sap greu el que has sabut avui? – va preguntar-li en Jofre.
- De cap manera, però realment heu aconseguit sorprendre’m. No m’esperava que hi hagués tot això al darrera de la mort del sirià. I entenc la teva discreció, no pateixis, però no sabia com reaccionar. No sé com acabarà aquest afer, però en tot cas, aquest és ara el menor dels nostres problemes.

 

1905 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar