Notícies des del centre
0
carregant Aquella nit, en Borja havia quedat novament per sopar amb el Roberto. Com que aquest li havia dit que no hi podria ser fins les 10h, en Borja li va proposar de quedar directament al seu apartament i demanar alguna cosa a un càtering, proposta que en Roberto va acceptar encantat, especialment degut al fet que no podia garantir ser puntual.
En Borja havia seguit per Internet tota la tarda les notícies que arribaven de Catalunya, el setge a les casernes de la guàrdia civil i l’assalt a les casernes militars. Estava segur que aquestes darreres accelerarien l’entrada en acció dels militars. Feia dies que havia tramès al seu contacte el contingut d’uns correus que resumien els plans militars per una intervenció en primera fase. Ara calia conèixer els detalls de dia, horaris i lloc per on entrarien; tant pel que feia a les forces terrestres com a les aèries.
En Roberto es va presentar a les onze tocades. Estava neguitós, li brillaven els ulls i es veia de lluny que les coses no anaven com ell volia. En Borja el va fer seure al sofà, li va treure unes sabates i li va donar un whisky ben carregat, amb gel. Li va començar a acaronar el clatell, li va afluixar la corbata i descordar els botons de la camisa, tot seguit comença a acariciar-li el pit. En Roberto seguia neguitós però a poc a poc es va anar deixant anar, i va començar a parlar, primer en un murmuri, i poc a poc va anar apujant el to: - Estamos mandados por un hatajo de cobardes. Nos han secuestrado al gobernador militar de Barcelona y a un puñado de oficiales que se encontraban allí, y este gobierno de mequetrefes sólo les va a mandar un regimiento de la División acorazada y una escuadra de aviones. ¡Dicen que Europa nos vigila! ¡Y a nosotros que coño nos importa! Deberíamos calcinar Barcelona hasta sus cimientos, así aprenderían esos perros catalanes.
- O sea que atacareis de inmediato – va insinuar en Borja.
- Qué va, ahora resulta que ni los aviones ni los carros de combate están a punto, deben repararse la mayoría de ellos y pasar las revisiones de control. Hasta dentro de tres días no podrá ponerse en marcha el regimiento acorazado, por suerte tenemos camiones tráiler preparados para llevar dos carros cada uno, y que se desplazan mucho más rápido que los carros por sí mismos. El problema está en las autopistas de peaje…
- No me digas que os hacen pagar el peaje – va riure en Borja– ¡cómo son estos catalanes!
- No se trata de eso, por supuesto, sino que la anchura de ejes de los tráiler los hace inviables para cruzar los peajes, donde hay unas protecciones de hormigón entre cabinas que hacen inviable su paso. O sea que la AP-7 queda descartada, deberemos entrar por la A-2, espero que a la tarde lleguemos a Barcelona.
- Bueno, pero entonces tal vez los aviones les hayan dado una lección – va apuntar Borja, mentre tornava a omplir el got del Roberto.
- Eso seguro, cuando lleguen los tanques, el Parlamento catalán y la Generalitat estarán ardiendo.
- Ya era hora, estos catalanes hace tiempo que pedían un escarmiento – va reblar el clau en Borja. Poc després, rebia un missatge al WhatsApp – Mira, qué bien, me han confirmado para una sesión fotográfica con la que no contaba. Este mes me van a matar a trabajar – en Borja va mostrar a Roberto el contingut del missatge, mentre llençava una discreta mirada al micròfon ocult en un mussol de guix que els mirava des de l’estanteria més propera.
El contacte d’en Borja havia seguit tota la conversa a través del micròfon i la connexió a Internet de l’apartament de Madrid. Havia anat prenent nota de tota la conversa, i li havia enviat el missatge per WhatsApp que en realitat era la confirmació de que ho havia sentit tot perfectament i que no calia que insistís més en el tema, per no aixecar les sospites de Roberto.
Es va llevar de davant de l’ordinador i es va adreçar al despatx del capità Fuster, que seguia reunit amb en Jofre, la Zeeba, en Roc i l’Arnau. Acabaven d’ordenar el següent relleu dels Mossos que bloquejaven les casernes, on tot seguia sota control, encara que s’havia detectat un increment de llençols-pancarta de les famílies tancades. Tots van prestar atenció a les notícies que els arribaven:
- El nostre agent ha tingut una conversa amb un oficial de l’Estat Major, i les dades són clares: Un regiment cuirassat (i no tota la Divisió Cuirassada) sortirà de Madrid d’aquí a tres dies en direcció a Barcelona. Entraran per Fraga, utilitzant l’A2, ja que descarten l’A-7 per problemes tècnics per fer passar els tràilers amb els tancs pel mig de les cabines del peatge. Preveuen la seva arribada a Barcelona cap a mitja tarda. Per altra banda una esquadra de avions sortirà el mateix dia per atacar Barcelona, especialment el Parlament i la Generalitat. No es coneix l’hora, tot i que l’oficial assegurava que els avions precedirien l’arribada dels tancs.
- Això vol dir que hem de tenir el dispositiu de bloqueig a punt pel mateix matí. Pel que fa als avions, posarem les defenses en estat d’alerta pel matí, encara que crec que esperaran a atacar a primera hora de la tarda.
- Per què ho penses? – va preguntar la Zeeba.
- Perquè si venen al matí des de Ponent, tindran el sol de cara, mentre que els defensors el tindran d’esquena. A partir del migdia s’inverteix la situació, i compten amb l’avantatge de tenir els possibles defensors enlluernats. És clar que ells desconeixen – espero – l’abast de les nostres defenses, però la més elemental prudència els farà no refiar-se’n i anar sobre segur.
- I pel que fa als tancs, com ho fareu? – va intervenir el capità Fuster.
- Si, com diu l’oficial, vénen per l’A-2 i tenen com a destí Barcelona, penso que els deixarem penetrar en el territori un bon tros. En arribar a Sant Guim de Freixenet, l’A-2 es fica en un túnel prou llarg. A 900 metres abans del túnel, hi tenim un viaducte elevat. Entre aquests dos punts podem aturar el regiment, bloquejant la sortida del túnel amb la deflagració d’un camió cisterna de gasolina, i podem tallar el viaducte pel mateix procediment, només que en aquest cas haurem de ser prou imaginatius com per situar el camió a la cua del regiment sense que ho puguin evitar. Pel camí haurem localitzat en quin vehicle viatja el coronel del regiment, i els adreçarem un ultimàtum de rendició. Si no l’accepten, ens carreguem el coronel i comencem l’atac a peu començant pel darrera, amb el suport dels llançagranades que vam recuperar de la caserna del Bruc. Crec que sense comandament i encerclats, no tardaran en rendir-se, al capdavall pels soldats el que compta és salvar la pell.
- Em sembla molt bé com a pla de reserva, però no estic d’acord en què aquesta sigui la nostra principal opció. –La Zeeba va començar a expressar la seva discrepància - El moviment de Catalunya cap a la secessió ha començat a tenir força des del moment que s’ha manifestat com a moviment democràtic i amb rebuig explícit a la violència política. Si som forts és perquè tenim la majoria del poble al darrera, i recordem que el procés no s’ha iniciat a instàncies de cap partit polític ni des del propi govern, sinó que ha estat la pressió popular qui ha empès l’anterior govern i als partits a moure fitxa. Ara comencem a tenir un Estat propi, i tenim tot el dret a defensar-nos per qualsevol mitjà de les agressions militars que rebrem. Ara bé – i aquí la Zeeba va fer una pausa significativa – si bé contra els avions no tenim altra defensa que fer-los caure del cel, en el cas dels tancs proposo que siguem més creatius. No és la batalleta – amb tots els meus respectes per la gent que hi participi i que s’hi poden deixar la pell – , sinó la batalla global contra les ànsies totalitàries de l’Estat espanyol la que cal guanyar d’una vegada per totes. I per això els hem de posar sota la mirada atenta de tot Europa i del món.
- D’això ja n’hem parlat, - va intervenir en Jofre - i suposo que has anat pensant en una proposta d’actuació.
- Efectivament, ho he estat comentant amb la Vinyet, que m’ha donat algunes idees per afegir a les meves. I la proposta, a grans trets, és la següent:
a) Ja que sabem aproximadament quan sortiran els tancs de la Divisió Cuirassada ubicada a “El Goloso”, filtrem-ho a algunes cadenes de televisió internacional (CNN, BBC, TF1) amb la condició que no aixequin la llebre fins que puguin mostrar les imatges de la sortida dels tancs per l’autovia cap a Catalunya. D’aquesta manera farem que siguin ells qui ho facin públic, i no quedarà tant clar que nosaltres teníem la informació des d’abans.
b) Com a conseqüència d’aquestes informacions, que tothom, al país i a fora, haurà pogut veure, es convocaran concentracions davant dels ajuntaments de tota Catalunya a les 10h del matí, i caldria aconseguir que a aquesta mateixa hora totes les campanes de les esglésies de Catalunya toquin a sometent durant 5 minuts.
c) Caldria aleshores llegir un manifest, denunciant la invasió espanyola, i convocar a tothom a concentrar-se a l’autovia A-2 i a l’AP-7 (no em refio que només entrin per un lloc, tot i els arguments tècnics), preferentment a peu des de cadascuna de les poblacions properes. Les cadenes de televisió amb helicòpters haurien de gravar les imatges i retransmetre-les al món.
d) El paper més dur tocaria als de la concentració d’Almacelles, que serien els primers en posar-se davant dels tancs. L’ideal seria aconseguir aturar-los, i aleshores començar l’estira i afluixa. El tema de les televisions els posarà molt nerviosos, no poden reproduir un “Tiananmen” al bell mig d’Europa sense que els estirin les orelles.
e) Penseu que més o menys a la mateixa hora, hauran arribat els avions a Barcelona. Si tot va com en Jofre i la seva colla han previst, s’haurà repel·lit l’atac i això pot ajudar el Govern espanyol a decidir que les coses no són tan fàcils com havien previst. En qualsevol cas, hem de guanyar temps i difondre les imatges per tal que l’opinió pública europea, en un primer moment, i els governs europeus, a continuació, es posicionin en contra de la invasió, i recomanin al govern espanyol d’enterrar la destral.
f) Si els tancs carreguen contra la gent hi haurà víctimes civils, i tot quedarà enregistrat. Aleshores, quan arribin a Sant Guim els trinxem, i ningú ens culparà.
La llarga i detallada exposició va deixar tothom impressionat. Després d’uns instants de silenci, en Jofre va començar a reaccionar:
- Havia oblidat els teus orígens iranians. Va ser així com es va derrocar el Sha, oi?
- Sí, les manifestacions eren de desenes i a vegades centenars de milers de persones, enfrontant-se al tancs del Sha. Alguns milers van morir, la meva tieta entre d’altres, però el Sha va fugir, i Shapur Bajtiar el va seguir setmanes més tard. No oblidem però, que la mentalitat oriental respecte al valor de la vida humana no coincideix amb la que tenim aquí, se’m fa difícil de creure que la gent es sacrifiqui de la mateixa manera, però si no portem la situació fins aquest punt mai donarem a la gent la opció de mostrar el seu valor. Som el país dels castells i les sardanes, vull dir que treballem en equip i de valor no ens falta.
- M’has convençut. Per mi d’acord. Què opineu els altres?
- Jo també hi estic d’acord - manifestà el capità Fuster -, no només per intentar reduir les baixes, que sempre són un passiu de cara a una entesa futura, sinó també perquè ara necessitem més una victòria política que una de militar. Et felicito, Zeeba, veig que no em vaig equivocar amb tu, en tot cas em vaig quedar curt.
- Zeeba, digues-me que salti – anuncià en Roc – i només et preguntaré fins a quina alçada. Estic amb tu, encara que em permetràs que jo els esperi a Sant Guim, que com ja saps encaixa més amb el meu perfil.
- Per la meva part, i si el capità ho autoritza, aniré a Almacelles i ajudaré a organitzar la primera barrera humana – va afegir l’Arnau.
- Jo també aniré a Sant Guim - digué en Jofre -, hem d’acabar d’organitzar els voluntaris de l’Anoia, donar-los armes de les que vam recuperar de la caserna del Bruc, i ensenyar-los com funcionen. Els més joves no han fet la mili i caldrà fer una formació “express”.
- Doncs si m’ho permeteu - finalitzà la Zeeba - amb l’ajut de la Vinyet començarem a organitzar una “oficina de premsa”. Prepararem un manifest per les concentracions del dia de la invasió, ja us el passaré per mail per que si cal l’esmeneu. I farem una llista dels mitjans als quals hem de mantenir informats preferentment, i de les televisions estrangeres a les que filtrarem la sortida dels tancs. Parlaré amb els amics de TV3, que segur que ens donaran tota la col·laboració possible.
- Bé, d’acord doncs – digué el capità Fuster – I ara proposo que fem torns par dormir, els propers dies seran molt intensos, i cal que el “tercer dia” ens trobi al 100% de forma. Bona nit!
1256 lectures
Imprimir
Enviar
Actualitat