El Tercer Dia (I)

0  

( 1 vot )

 carregant

Eren les 5h45m del tercer dia, d’ençà que en Roberto havia anunciat a en Borja els plans per atacar Catalunya. A les casernes de la Divisió Cuirassada situades a “El Goloso” feia un parell d’hores que hi havia una activitat febril. En aquell moment, els tancs posaven en marxa els motors i començaven a enfilar-se, mitjançant les rampes metàl·liques adequades, en els tràilers de transport. Cinquanta tancs en vint-i-cinc tràilers, a més d’una desena de camions per transportar material i personal auxiliar, i un parell de jeeps amb el coronel del regiment i el seu segon, un tinent coronel.

A les sis del matí tothom estava a punt de marxa. Els tancs reposaven, ja en silenci, sobre les plataformes que els havien d’apropar al seu destí. El corneta del regiment va tocar “En marxa” i alhora es van posar en marxa els motors dels tràilers i els camions de suport. El jeep del coronel es va posar al capdavant, i al seu darrera, la resta de vehicles van emprendre la marxa, creuant les barreres d’accés a la base militar. En un ordre perfecte, van recórrer les diferents carreteres secundàries que finalment els van conduir fins a l’autovia de Saragossa. Un cop allà, l’impressionant comboi va ocupar el carril dret, i a una velocitat de creuer de noranta kilòmetres per hora va seguir la seva ruta de 600 kilòmetres cap a Catalunya.

Quan anaven a passar per davant de la primera àrea de servei, van observar un moviment inusual prop dels rails de l’autovia. En apropar-se va veure que es tractava de varies desenes de periodistes amb càmeres de vídeo, mentre a l’aparcament de l’àrea de servei es podien divisar les unitats mòbils de les emissores, amb les seves antenes desplegades. Per completar el panorama, un helicòpter va començar a sobrevolar el llarg cuc, transmetent les imatges a diverses cadenes de televisió de tot el món.

El coronel Fulgencio Vives es mossegava els punys. Ja eren un problema els tres dies de tard que portaven per anar a aixecar el bloqueig de les casernes de la Guàrdia Civil i el complex de Capitania. Ara, a sobre, perdien tot l’efecte sorpresa – havien comptat amb què els catalans no estiguessin alerta fins l’entrada dels tancs a Catalunya o poc abans – i sospitava que el que els esperava seria qualsevol cosa menys un paseo militar. Esperava que, com a mínim, els companys de l’aviació mostressin ben aviat als catalans que amb l’Exèrcit espanyol no es podien fer bromes.

Eren les deu menys cinc del matí. Al voltant de tots els Ajuntaments de Catalunya s’havien anat congregant multituds, amb un silenci gairebé sepulcral, on la por, en la major part dels casos, però també la determinació, es reflectia en els rostres de les dones i els homes que havien acudit a la crida de nombroses institucions i plataformes a través de les xarxes socials, de TV3 i de moltes ràdios.

Gairebé tothom havia observat les imatges de la columna de tancs que en aquells moments s’acostava als límits territorials de Catalunya. Ningú era capaç de preveure el que podia passar, però el sentiment generalitzat era de que ja no hi havia marxa enrere. Pas a pas, s’havia avançat en una direcció que només permetia el retorn lligat a la vergonya, la indignitat, i la resignació d’acceptar la condició d’esclaus per a les següents generacions.

A les deu en punt, una campana es va fer sentir. I tot seguit una altra, i una altra, i cada cop més. El so de l’església més llunyana servia d’acompanyament a la més propera, i així, per muntanyes i valls, als camps i a les ciutats, tots es van sentir colpits per la simfonia de la Història. A la fi, el so va esdevenir eixordador, només així es podia amagar el batec de milions de cors. 

I als cinc minuts, silenci de nou. Aleshores, per la megafonia instal·lada a totes les esglésies i a molts petits ajuntaments, es va sentir una veu de dona, amb veu clara, forta i decidida:

“Catalans, les forces militars espanyoles es troben ja a les portes de la nostra terra. Vénen amb la intenció clara de sotmetre la voluntat del poble català, àmpliament expressada en els darrers mesos, d’aconseguir la llibertat, la dignitat, i el reconeixement com a poble lliure al sí d’Europa.”

“No han servit de res els nostres intents per arribar a una sortida negociada d’Espanya. Han rebutjat amb el menyspreu i la supèrbia qualsevol intent democràtic d’explicar els nostres motius i els nostres anhels. Mentre ells segueixen amb la “fiesta”, la nostra sanitat s’esmicola, l’ensenyament passa pels seus pitjors moments, els aturats tenen cada cop menys probabilitats de trobar feina, i els grans dependents, per edat o per minusvàlua, queden abandonats a la seva sort.”

“És hora que mostrem a Europa i al món la nostra voluntat indefugible de guanyar la llibertat separant-nos per sempre d’Espanya, i que en cas que hi hagi violència, mai serem nosaltres els primers en utilitzar-la. Fa tres dies, ja vam impedir un primer intent de la Guàrdia Civil per anular les nostres institucions i empresonar els nostres representants. Si ens ataquen, ens defensarem, però fem que el primer acte de violència sigui el seu”

“Per això, us demanem que aneu a les carreteres i autovies i us manifesteu al seu pas. Us parlo des de l’Ajuntament d’Almacelles, i des d’ací anirem a l’A-2 a bloquejar el pas dels tancs. Qui pensi que la llibertat té un preu que val la pena pagar, que ens segueixi”

- Cony de dona! – va exclamar en Jofre des del lloc de comandament dels voluntaris a Sant Guim. – Havíem quedat en què es dedicava al tema de la premsa i del comunicat, no que es posaria en primera línia de foc!
- Saps que no pots demanar-li que faci una altra cosa – va respondre en Roc – És la seva forma de ser. Pot resultar incòmode, però reconeix que és per això que l’estimes. Si em vols fer cas, no la deixis escapar, és un tros de dona.
- Segurament tens raó – va respondre en Jofre encara alterat – però segur que si estigués allà l’escanyaria amb aquestes mans.
- Potser no és mala idea que hi vagis. Jo em puc quedar aquí a defensar la posició. Tu ja has fet la feina que et pertocava, els voluntaris estan preparats i armats i tothom sap el que ha de fer. I, perquè no dir-ho, confio en l’olfacte polític-periodístic de Zeeba, espero que els aturem allà.
- Gràcies, Roc, crec que tens raó. Hi aniré i sentiràs la bronca des d’ací.
- La que et fotrà ella?

Passades les onze del matí, un parell de centenars de persones, amb la Zeeba i l’Arnau al capdavant, es trobaven a l’autovia A-2 a l’espera de l’arribada del comboi militar. El nerviosisme es reflectia en tots els semblants, tots eren conscients de que si les coses anaven malament, potser no veurien posar-se el Sol per la banda de ponent.

Feia estona que ja no circulaven vehicles en cap de les dues direccions, però de sobte es va sentir soroll de motors i la descàrrega d’adrenalina va ser unànime entre tots els presents. No va ser fins al cap d’uns instants que es van adonar que el soroll procedia de la rereguarda. Era una comitiva de prop de vint mini-busos adaptats pel transport de minusvàlids. Per quan van reaccionar, els manifestants s’havien incrementat en una cinquantena de cadires de rodes amb els seus respectius ocupants. Zeeba i Arnau es van adreçar al que semblava que comandava aquella petita força motoritzada.

- Perdoni, podem parlar amb vostè? – s’adreça a l’home de més de 70 anys, amb barba blanca com la neu, que es desplaçava amb una cadira propulsada per bateries. – Ens podria dir com és que han decidit venir aquí? Ja saben el perill que corren?
- Miri, senyoreta, l’hem vist per la tele fa una estona, quan ens ha engegat aquell discurs, i dels diferents casals d’avis de la zona ens hem trucat i hem decidit venir a donar-li suport. És clar que sabem que això no és una festa, però la majoria de nosaltres hem viscut més de setanta anys trepitjats pels espanyols, tant se val quan eren franquistes o quan els mateixos es van fer dir demòcrates, i ja estàvem resignats a morir amb tant poca dignitat com hem viscut. Però en els darrers temps, alhora que ens han anat escanyant amb les retallades en tota mena de serveis, hem vist renéixer l’esperança de que aquest poble es posi dempeus i comenci a caminar cap a la llibertat. Per nosaltres ja és tard, sobretot per caminar, però no ho és per lluitar al costat vostre i per impedir que ens envaeixin un cop més. Ho hem estat parlant i ens volem posar davant dels tancs, vosaltres quedeu-vos en segona línia, i si ens esclafen, salveu-vos i esperem que els ho feu pagar ben car. Tots us penseu que ja no servim per a res però us demostrarem que encara podem servir per molt.
- No us ho podem permetre – va replicar Zeeba.
- I com ens ho impedireu? Que potser ens disparareu? Si algú ens ha de disparar, que siguin els tancs espanyols, i que ho vegin a tot el món!

Com responent a la seva invocació, per l’A2 van aparèixer un seguit d’emissores mòbils de televisió que, un cop arribats, van començar a prendre posicions. Els avis, un cop deixada clara quina era la seva posició, van engegar els motorets i es van anar a col·locar en dues fileres, a ambdós costats de l’autovia. Al seu darrera es va anar col·locant la resta de manifestants, i en els petits turonets del voltant es van instal·lar les càmeres de televisió.

Pocs minuts més tard arribava un cotxe amb en Jofre. La Zeeba s’hi va apropar, preparada per rebre una colla de retrets. En lloc d’això, en Jofre li va somriure, li va fer un petó i li va dir, en el to més distès possible: - Ja t’he vist a la tele. Sembla que li estiguis agafant el gust. Com estan les coses per aquí?

- No estàs enfadat? – va voler saber la Zeeba.
- Tinc per norma no dedicar esforços en tot allò que es demostra que no serveix per a res. I estic segur que enfadar-me no arreglaria res, al contrari. Siguem positius, doncs, i què tal si m’expliques què fa aquesta trobada d’avis al bell mig de l’A2?
- S’acaben de presentar ací. Hauries d’haver sentit el discurs del seu líder. Resumint, que es posen a primera fila, que prefereixen que els matin a ells que no pas a nosaltres, i que si tota la vida han viscut amb el cap cot, l’aixecaran ara encara que sigui la darrera cosa que facin.
- Quins pebrots! – En Jofre portava un dia ple de sorpreses. Aleshores s’apropà a l’Arnau – Bon dia, Arnau, comptava en trobar-te aquí. Com ho veus, tot plegat?
- Els avis s’estan encadenant de banda a banda de l’autovia, i llencen les claus ben lluny. I l’avió de reconeixement que tenim donant voltes ens informa que ha localitzat el comboi dels tancs a uns 40 km d’aquí, de manera que els tindrem a sobre en mitja hora. – va informar l’Arnau. – Com creus que ho podem encarar?
- Teniu aquí els uniformes? – va preguntar aleshores en Jofre.
- Sí, els tenim al cotxe en què hem vingut – va respondre l’Arnau.
- Bé, doncs jo us proposo que us els poseu. A sota us poseu les armilles anti-bales. Cal donar al barratge un caire una mica més oficial. Quan arribi el comboi, segurament portarà un comandament al davant. L’atureu i l’informeu que estan entrant il·legalment en territori català. Assegureu-vos de portar un micròfon d’alguna de les televisions. Intenteu forçar-lo a demanar instruccions a Madrid, cal guanyar temps. Au, canvieu-vos de roba.

A la base de míssils de Montjuïc es trobaven en estat d’alerta des de primera hora del matí. La tensió es podia palpar arreu, tots sabien que en poques hores s’enfrontarien a una situació nova per la qual s’havien preparat físicament, tècnica i mental, però res no podia evitar la por escènica, el temor al fracàs amb les nefastes conseqüències que podria comportar.

A la carpa del centre de control, tothom estava al seu lloc, els radars escombraven contínuament l’espai aeri al voltant de Barcelona. Malgrat el convenciment que els avions espanyols esperarien com a mínim al migdia per iniciar l’atac, per no tenir el sol de cara, no es descartava que optessin per fer una ruta més llarga i ataquessin des del mar, després de fer el camí fins a la desembocadura de l’Ebre i acostar-se a Barcelona des del Sud.

Per aquest motiu, una part de les bateries s’havien girat cap al Sud-Est, mentre la resta seguien encarades a l’Oest. Els encarregats de la intendència havien distribuït de bon matí un esmorzar “kosher” doble, en previsió que ja no hi hauria ocasió per dinar. Periòdicament passaven pels llocs de combat omplint les gerres de campanya amb te o cafè, segons les preferències.

Al centre de control, en David i l’Ariel repassaven un i altre cop totes les disposicions preses per intentar trobar qualsevol forat, el més simple oblit que pogués portar al fracàs tota l’operació. L’Ariel era l’únic dels presents amb experiència prèvia en una guerra, era un noi de 17 anys quan es va produir la guerra del Yom Kippur i havia assistit a una situació en què Israel va estar a punt de ser destruïda pels seus veïns àrabs. El primer dia li van donar un fusell i el van enviar, amb una colla de nois com ells, a defensar una posició prop dels Alts del Golan. Van ser uns dies d’angoixa fins que finalment els jueus, més disciplinats i armats que els seus enemics, i convençuts de tenir en joc la seva mateixa supervivència com a poble i com a individus, havien anat recuperant posicions i guanyant-ne de noves, fins al punt que en el moment de l’alto el foc, els blindats jueus es trobaven ja a 80 km del Caire i l’artilleria jueva es trobava en posició a 100 km de Damasc (Síria). L’Ariel, voluntari al front del Golan, al nord de la seva Galilea natal, en acabar la guerra va continuar al Tzahal (l’exèrcit de l’Estat de Israel) durant deu anys. Finalment va acceptar l’oferta per ingressar al Mossad i després de dos anys de servei, en part pel seu origen sefardita, el van destinar a l’antena local de Barcelona, on va néixer la seva filla Esther.

En pensar en l’Esther, l’Ariel es va mirar amb atenció en David i es va refermar en la convicció, encetada dies abans, que feien bona parella, i va pensar que ells semblaven convençuts del mateix. Ja havia observat com sovint compartien els torns de guàrdia de nit, i se les passaven xerrant del passat i del futur, i li constava que dormien junts. Esperava que no acabés tot com un de tants amors de guerra.

Mentrestant en David també pensava en l’Esther, en el futur, i en com podria tornar a exercir la seva vocació d’arquitecte. Sempre s’havia preparat per construir i en canvi, segons com anessin les coses, se’l recordaria per la seva capacitat de destruir. No odiava els espanyols, però no podia oblidar que degut a la seva ceguera i supèrbia, un procés que hauria de haver estat pacífic i democràtic l’havia portat a un atzucac, l’única sortida del qual obligava a un cert exercici de la violència, per molt que els catalans intentaven acotar-la.

A través dels televisors instal·lats a la sala de control havien anat seguint les imatges de la sortida dels tancs de Madrid, de les concentracions arreu del país i de la crida de la Zeeba a tallar el pas als tancs. També havien observat, astorats, com una filera d’avis en cadires de rodes i crosses s’encadenaven enmig de l’A2 i seguien els comentaris de les televisions de bona part del món.

La tensió se’ls menjava cada cop més i ja resaven per veure aparèixer els avions. La inactivitat forçosa es feia insuportable, i més quan veien aquella gent posant en risc les seves vides.

La Zeeba i l’Arnau estaven palplantats davant la filera de cadires de rodes encadenades. Darrera d’ells s’havia anat acumulant més d’un miler de persones d’Almacelles i altres pobles del Segrià. Fins i tot s’hi havien afegit voluntaris de la Franja, conscients de que si Catalunya aconseguia tirar endavant amb el seu Estat, ells tindrien moltes opcions per afegir-s’hi en un futur proper i deixar de parlar “aragonès oriental” per poder parlar català amb tots els seus drets reconeguts.

El comboi militar va aparèixer a l’horitzó. Es va anar apropant cap al barratge, reduint visiblement la seva velocitat, el jeep del coronel al capdavant, fins que finalment es va aturar a uns deu metres dels concentrats. El coronel va baixar del jeep i s’hi va apropar.

- Buenos días, no sé lo que pretenden ustedes aquí, pero les ordeno que despejen el camino.
- Buenos días, coronel. Soy la sargento Zeeba Afshari, de la Policia de Catalunya. Le informo de que ha traspasado la frontera entre España y Cataluña, a la cabeza de fuerzas armadas que no han sido invitadas por nuestro Gobierno, por lo que las consideramos hostiles. Aquí estamos y de aquí no nos moveremos. Le aconsejo que den media vuelta y se vuelvan a su país. En cualquier caso, estoy autorizada para informarle de que bajo ningún concepto se les dejará llegar a Barcelona.
- Señora, soy militar y cumplo órdenes, me han ordenado ir a Barcelona y hacia allí pienso dirigirme. Le reitero la orden de abrir paso, y en caso de no cumplirla, aténganse a las consecuencias.
- Y yo insisto en que no nos moveremos. Por si no lo ha observado, tiene a la mitad de cadenas de televisión del mundo enfocándole y grabando nuestra conversación en estos momentos. No dudo de que cumple órdenes, pero como no creo que éstas incluyan la obligación de masacrar a cientos de civiles desarmados, le sugiero que pare motores y se ponga en contacto con sus superiores para pedir instrucciones.

El coronel va aixecar la vista i en veure totes les unitats mòbils de les cadenes de televisió enfocant-lo, va deixar anar un renec. Va girar cua i va retornar cap al seu jeep. Tothom va veure com es comunicava per ràdio i encetava una conversa. Al cap d’un minut, va acabar de parlar i es va comunicar amb la resta del comboi. Pocs segons després, els motors dels tràilers i camions es van anar apagant, i es va fer un silenci imponent.

- I ara què - va dir l’Arnau.
- Ara, a esperar – va respondre-li Zeeba – Fa tant de temps que esperem, que ja no vindrà d’unes hores.

953 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar