El Tercer Dia (II)

0  

( 1 vot )

 carregant

A Montjuïc havien seguit els esdeveniments pels monitors de televisió, amb un ull posat als radars. De sobte, un dels operadors va encetar l’alerta:

- Atenció, contacte al Sud-Est, tinc un, dos, tres contactes confirmats. Avions en formació d’atac, altitud dos mil metres, venen directes cap ací.
- Atenció, tothom als seus llocs de combat. Bateries 7 i 8 alerta, tenim contacte en la vostra direcció, preparats per disparar.
- Bateries 7 i 8 a punt per fer foc.

En David tenia dubtes. S’adreçà a l’Ariel:

- Sembla que finalment ens ataquen des del mar. Hauríem de girar la resta de les bateries.
- Jo no ho faria. Crec que es tracta d’una maniobra de distracció. De moment només hem enregistrat tres contactes, hauran destacat una petita ala de combat per veure quina és la nostra reacció. Deixem que s’acostin sense disparar.
- I si aprofiten per bombardejar la Generalitat i el Parlament?
- Han estat evacuats, en previsió. I si ens equivoquem i els bombardegen, en podrem construir de nous. Però si ens carreguem el factor sorpresa, la resta de l’onada ho destrossarà tot, i a nosaltres de passada. Esperem, mantinguem la calma.
Al cap de cinc minuts van poder sentir els tres avions de combat com passaven pel damunt seu, aliens als míssils que els esperaven, muts per l’instant. A la sala de control tothom va aguantar la respiració fins que els avions van sobrepassar Barcelona i es van perdre de vista darrera de Collserola. Els sospirs d’alleujament es van fer audibles per tota la base. Fins que passats dos minuts més:
- Atenció, nombrosos contactes simultanis, tenim fins a quinze contactes confirmats per l’Oest i deu més pel Sud-Est. Altitud mil cinc-cents metres. La formació de l’Oest porta direcció a la Generalitat, la formació del Sud-Est va cap el Parlament 
  - Bateries 1, 2, 3, 4, i 5 preparades per disparar. Bateria 6, vireu al Sud-Est i prepareu-vos. Bateries 7 i 8 preparades per disparar. Informeu.
- Bateries 1 i 2 a punt per fer foc.
- Bateries 3 i 4 a punt per fer foc.
- Bateria 5 a punt per fer foc. Bateria 6 virant a Sud-Est. En posició en tres minuts.
- Bateries 7 i 8 a punt per fer foc.

L’operador del control d’intercepció, que accedia als senyals electrònics dels avions que s’apropaven, va informar: - Tots els avions estan armant els seus míssils, es preparen per disparar.

- Operadors de tir, fixeu els objectius – va ordenar David . Els operadors de tir, mitjançant els ordinadors especialitzats, associaven els objectius amb els diferents míssils de les bateries. Segons més tard, anava rebent les respostes dels diferents operadors: - Objectius fixats.
Els avions ja es trobaven a menys d’un minut de la seva destinació. En David es va adonar que ja no es podia esperar més, i va donar l’ordre:
- A totes les bateries....Foc!

Cadascuna de les bateries va anar llençant els seus míssils, a intervals de mig segon, en direcció a la força hostil que s’apropava. Al centre de control es feia el seguiment dels ginys voladors. Passats trenta segons van començar el recompte de resultats:

- Hem fet dotze, ... perdó, catorze blancs. Set míssils s’han perdut a Collserola i uns altres quatre al mar.
- Bateria 6 en posició i a punt per fer foc.
- Correcte. Queden onze avions. Fixeu objectius per segona tanda.
- Objectius fixats.
- Foc!

La segona tanda de míssils va sortir disparada de les vuit bateries disponibles.

- Recompte de blancs!
- Hem fet cinc, set, vuit blancs! Queden tres avions a l’aire.
- Radar, informa – ordenà en David.
- Efectivament queden tres avions en l’aire, i estan girant cua. Ara van en direcció a Collserola.
- Esbrineu on han caigut els avions. Mantinguem l’alerta per si tornen els tres o si ens envien un segon atac. Recarregueu les bateries.
- Ens informen que un dels avions que anava cap al Parlament, abatut en la segona andanada, s’ha estavellat al costat mateix del Parlament, al zoològic, i ha provocat la mort d’una elefanta.
- Aquests espanyols, ja siguin reis reis o plebeus, tenen una fixació amb això dels elefants!- va comentar en David – Esperem que no hagin provocat cap més víctima!
- Sento dir-ho, David, però la Policia local informa que un altre avió s’ha estavellat al barri d’Horta, contra un edifici de vivendes, segurament hi haurà morts.
- I la resta d’avions?
- La major part han resultat menys afectats, i els pilots els han dirigit cap al mar o cap a Collserola per tenir temps de saltar. La Policia local els busca per detenir-los, i també per protegir-los del linxament, si els enxampa la gent del carrer els matarà.
- Bé, em sembla que hem donat al govern espanyol prou motius de reflexió. Ara ja saben el que els espera si persisteixen en la idea de que ens poden sotmetre per la força. Què està passant al barratge de l’A2?

Al barratge de l’A2 acabava d’arribar la noticia del fracassat bombardeig de Barcelona, i després d’alguns crits que recordaven a un desaparegut “pare de la Constitució Espanyola” que poc temps abans n’havia defensat la “utilitat”, van recobrar la serenitat i uns quants al principi i la resta poc després van començar a entonar els Segadors. Algú havia muntat un equip de so amb altaveus que es va afegir als cants. Uns aixecaven els punys, d’altres mostraven els quatre dits de la mà oberta simbolitzant les quatre barres, les estelades amb totes les variants de triangles i estels possibles onejaven sense parar.

Quan es va acabar Els Segadors, l’equip de música va decidir continuar animant la trobada amb més música del país. Pocs segons després, es sentien els primers compassos de la Muixeranga, i de sobte, la Zeeba va començar a plorar.

- Què et passa? – li va dir en Jofre, preocupat pel sobtat canvi d’humor de Zeeba.
- Aquesta música, què és? – li va demanar Zeeba.
- És la Muixeranga, és la sintonia que acompanya la versió valenciana dels castellers, i de fet ha esdevingut l’himne nacional del País Valencià. Però per què t’afecta tant?
- De petita, la meva mare em posava aquesta música un cop i un altre. Suposo que s’enyorava de casa seva, perquè quan la sentia li venien les llàgrimes als ulls. Quan vam tornar de l’Iran ja no la vaig sentir més, suposo que ja considerava que era a casa seva. Jo no he sabut mai què era, fins que m’ho has dit ara. Suposo que l’associo amb la malenconia.

El moviment al seu davant va tallar les seves reflexions. El coronel Vives s’adreçava cap a ells, amb l’ira bullint als seus ulls.

- Malditos separatistas, habéis asesinado a nuestros pilotos. Pagaréis por ello!
- Coronel, no se sulfure, según parece no venían a hacer turismo.- li va replicar la Zeeba- Conocíamos sus objetivos, como conocemos los suyos, y hace días que los esperamos. Han cometido el peor error que se puede cometer en cualquier enfrentamiento, que es el de subestimar al adversario. Además, sólo dos de sus pilotos han muerto, junto con 7 civiles inocentes y una elefanta. De manera que si alguien tiene derecho a quejarse somos nosotros. Sus pilotos son prisioneros del gobierno legítimo de Catalunya, y se los devolveremos cuando decidan detener esta guerra de pacotilla y reconozcan nuestra independencia. Si continúan con su actitud, serán juzgados por asesinato y por conspirar para derrocar a un gobierno legítimo, junto con el Gobernador Militar y su plana mayor.
- Podéis decir lo que queráis, pero si dentro de cinco minutos no dejáis libre la autovía, avanzaremos caiga quien caiga.
- Piénselo bien, coronel, - li va replicar en Jofre, que s’havia aproximat- pero si decide seguir adelante con su delirio fascista, mas vale que redacte su epitafio, porque sus ojos no llegaran a ver las luces de Barcelona. Y las madres de todos los chicos que le acompañan le maldecirán de por vida. O sea que si quiere que la historia no tenga un mal recuerdo para usted, dé la vuelta, salve a su gente y váyase por donde ha venido.

Les venes del coll del coronel s’inflaren cada cop més, mentre que els ulls semblava que li anessin a esclatar. Què s’havia cregut aquell separatista de merda per parlar-li en aquell to. Havia rebut ordres d’esperar noves instruccions, ja que si no fos així, li hauria clavat quatre trets a aquell desvergonyit i a la meuca amb uniforme de policia! Però en aquell moment, l’operador de ràdio el va cridar:

- Coronel, llamada urgente del EMC.

El coronel va retrocedir fins al jeep, i va agafar el micròfon de la ràdio.– Aquí el coronel Vives, a sus órdenes – va escoltar el missatge del general de l’Estat Major:

- Coronel, tiene usted nuevas órdenes. Debe retirar, repetimos, RETIRAR a su contingente de la zona de Catalunya, y volver sin detenerse a su base de El Goloso.
- Pero mi General, estos separatistas han disparado contra nuestros aviones, y han matado y hecho prisioneros a nuestros pilotos. No podemos dejarlo así.
- Por eso mismo, capullo, pensábamos que esto iba a ser un paseo y nos hemos encontrado con una jodida encerrona. Por hoy ya hemos hecho bastante el ridículo, y encima desde Europa ya nos han dado el alto y nos han venido a decir que a Catalunya no se la toca, si queremos que nos dejen algún euro de vez en cuando; con que mueva su grasiento culo y vuelva a sus cuarteles, o le juro que mañana se despertará como cabo chusquero, Coronel!
- A sus órdenes, mi General! – El coronel va tallar la comunicació i va ordenar als camions de la seva comitiva de donar la volta. La cosa no era tant fàcil, els tràilers no tenien espai per girar i van haver de retrocedir en marxa enrere fins trobar un punt on les tanques de separació de l’autovia tenien una discontinuïtat per casos d’emergència. Allà, sense molestar-se en despenjar les cadenes, les van esclafar, i iniciaren el retorn cap a les Espanyes, amb la cua entre les cames.

La notícia de la intervenció europea a prop del Govern de Madrid ja feia uns minuts que havia circulat entre els concentrats, difosa pels mateixos professionals de les cadenes de televisió presents. Segons semblava, el president de la Comissió Europea s’havia adreçat directament al president del Govern espanyol i l’havia comminat a aturar de forma immediata i definitiva qualsevol acció hostil en contra de Catalunya, i a enviar una delegació negociadora a Barcelona per resoldre els traspassos de tota l’Administració Tributària i de la Seguretat Social, així com un repartiment just del patrimoni i del deute entre l’Estat Espanyol i el nou Estat Català. La Unió Europea es comprometia a enviar, aquest cop sí, els seus “homes de negre” per supervisar l’equitat i justícia en els tractes que s’establissin.

Però una cosa és sentir un rumor i l’altra observar amb els propis ulls el curs de la Història. I quan es van assegurar que realment els tancs tornaven a casa seva, l’alegria va esclatar entre els concentrats, tots cridaven, cantaven i s’abraçaven. I de lluny es van començar a sentir les campanes de les esglésies, que repicaven sense parar per anunciar a tothom que, ara sí, una nova vida s’obria per a tots els catalans.

I va ser al so de les campanes que tots els membres de la guàrdia civil van començar a abandonar les seves casernes. Sortien d’un en un, entregaven les seves armes i eren identificats pels mossos d’esquadra, que introduïen els seus noms en una base de dades. Aleshores, si així ho volien, podien marxar amb les seves famílies i els seus vehicles. Altres preferien deixar la família allà per tal d’organitzar el trasllat de les seves pertinences. En tot cas, els que marxaven sols per un motiu o altre eren conduïts a autocars que els havien de portar a Saragossa, d’on podrien anar a qualsevol altre destí.

El capità Fuster supervisava, des de la seva Comissaria, tota l’operació. Afortunadament no s’havia produït cap incident, i la gent del carrer havia seguit les operacions de rendició i retirada de les forces de la Guàrdia Civil amb emoció i perplexitat. Especialment la gent gran, que havien viscut bona part de la seva vida acovardits pels “homes de verd”. No se’n podien avenir que tot s’hagués resolt sense gairebé cap violència – si no es tenia en compte l’episodi dels avions -. Després de 300 anys d’ocupació, semblava que els hi haguessin de seguir 300 anys més del mateix color.

En Fuster anava repassant els temes que caldria resoldre amb la marxa de les forces de la Guàrdia Civil i de la Policia mal anomenada Nacional. Caldria activar de nou l’Escola de Policia de Catalunya i incorporar-hi ben aviat nous efectius, d’altra manera no donarien l’abast. També li calia parlar llargament amb en Jofre. Tenia clar que el nou Estat Català no havia de tenir un exèrcit en el sentit clàssic, ell era partidari de reforçar i ampliar les competències dels Mossos en la defensa del territori, però d’alguna manera caldria establir alguna mena de cos de reservistes menors de 45 anys, que com es feia a Suïssa dediquessin uns dies a l’any a posar al dia el seu ensinistrament militar, alhora que es posaven en forma col·laborant en tasques cíviques, com la neteja del sotabosc, o l’ajut en situacions d’emergència, com els aiguats o l’extinció d’incendis forestals. El que no volia de cap manera era l’existència d’un costós exèrcit regular, amb un munt de joves desvagats ronsejant per les casernes. La mateixa manera en què els escamots d’en Jofre s’havien encarregat d’assaltar i reduir els soldats de la caserna del Bruc i de Capitania era una mostra més de la seva inutilitat.

A l’autovia A2, al costat d’Almacelles, ja no hi quedava ningú. Els primers en marxar, després dels tancs, eren les cadenes de televisió. Tot seguit, un munt de voluntaris havien recorregut els voltants, recollint les claus dels cadenats que mantenien encadenats als avis i les seves cadires de rodes, i provant-les amb tots ells. Poca estona després gairebé tots havien estat alliberats, i algú es va encarregar d’anar a cercar unes cisalles enormes per tallar els cadenats que mancaven per obrir. La resta de gent havia anat desfilant, i el trio format per l’Arnau, en Jofre i la Zeeba van decidir que ja no hi feien res. Van agafar els vehicles que els havien dut fins allà, i van retrocedir en direcció a Barcelona.

En passar per Sant Guim de Freixenet van poder comprovar com en Roc, seguint les seves indicacions, ja havia desmuntat el dispositiu de defensa dels voltants del túnel i del viaducte, i només quedaven per allà un centenar de voluntaris que van saludar la Zeeba calorosament, felicitant-la per la seva crida televisada del matí. Un cop acabats els comiats, van continuar camí cap a Barcelona; l’Arnau acompanyat per en Roc, i la Zeeba amb en Jofre.

En aquest darrer cotxe, la parella comentava els fets del dia, però ben aviat ho van deixar córrer per començar a pensar en el seu futur. Zeeba no sabia si continuar a la Policia, les seves incursions en el terreny del periodisme li havien recordat quina era la seva formació i li havien fet descobrir una altre manera d’incidir en la realitat. Ara bé, sabia quina feina els venia a sobre als Mossos, i li semblava una deslleialtat cap als seus companys abandonar el cos a aquestes alçades.

En Jofre també donava voltes al tema, des del seu punt de vista:

- Ara a Sunshine perdrem tots els clients espanyols, ens faran boicot, però saps què et dic? Que ells s’ho perdran, som els millors en temes de seguretat a la Xarxa, però és clar que no ho podem explicar. Clar que les empreses catalanes, si els espanyols els hi fan boicot, deixaran de contractar a empreses amb seu a Madrid per els temes de seguretat informàtica, de manera que hi haurà mercat per professionals com nosaltres. Com ja saps, hi ha molts hackers per aquest món, i no hi ha barrera que no es pugui saltar.
- En fi - va continuar en Jofre -, crec que continuaré amb el meu negoci, ja sé que el capità Fuster em vol fitxar perquè l’ajudi, però em sembla que no seria una bona idea. Tothom diu que és un mal rotllo treballar en el mateix lloc que la companya. A més, tenim un  país per construir i els sacrificis només han començat.
- Tens raó – li va replicar la Zeeba – , ens cal construir un país on el nostre fill creixi en llibertat.
- Parles pensant en el futur? – va preguntar en Jofre, sobtadament  trasbalsat.
- Si per futur et refereixes a dintre de sis mesos, doncs sí.
- Estàs esperant un crio? – en Jofre no se’n sabia avenir.
- Bé, fins aquí vas bé: és un i no dos, però encara no sabem si és un o una. Ara és quan et toca dir si voldràs fer-li de pare o no.
- És clar que voldré fer-li de pare! Aquesta és la millor notícia del dia, supera amb escreix la batalla aèria i la retirada dels tancs. Però estic molt enfadat de que ho hagis amagat fins ara. Per què no ho has dit abans?
- Perquè em deixessis tancada a casa amb pany i clau? Tu somies, maco. Per res del món m’hauria perdut el que he viscut aquests darrers mesos, especialment aquesta setmana. Dubto que mai torni a viure res amb tanta intensitat. A més, quan dintre d’uns anys li ensenyem al nostre fill les imatges del barratge d’Almacelles, estarà molt orgullós en saber que en certa forma ell també hi era.
- I ara que sembla que s’hagi acabat l’enfrontament, què faràs amb el cas de l’agent sirià?
- No repetiré això davant de ningú més, però la realitat és que a ningú li importa el que va passar allà al carrer de Paradís, com a ningú li importa qui va matar realment aquell parell de terroristes islàmics. De què serviria portar en David davant d’un jutge? Tant sols per convertir-lo en un heroi popular, i si vols que et digui la veritat, els únics herois que reconec són els que demà al matí es llevaran com cada dia per anar a treballar i ajudar a aixecar aquest país. A més, crec que en David ja té prou feina amb aquella noieta, l’Esther, que no li treia els ulls de sobre.

Deixem les coses com estan, si et sembla.

- Em sembla molt bé – va respondre en Jofre, clarament alleujat – Deixem el passat enrere, i mirem cap al futur – va remarcar, mentre que en entrar a la ciutat de Barcelona, es començaven a creuar amb alguns autocars, plens de guàrdies civils, que tornaven cap al seu país.

870 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar